Crític Cerca
Opinió
Sheila González

Sheila González

Investigadora en desigualtats educatives a la UAB

Demandes no compartides de la vaga docent: entre els interessos laborals i el dret a l’educació

Defensar l’escola pública és compatible amb el fet de no secundar algunes de les reivindicacions dels sindicats

29/03/2022 | 06:00

Manifestació a Barcelona amb motiu de la vaga d'educació / Foto: MARÍA BELMEZ – ACN

Hi ha acord: cal incrementar la inversió en educació a Catalunya. Som per sota de la mitjana de l’Estat i molt lluny de les dades d’altres països europeus. Més debat genera, en canvi, la concreció d’aquesta inversió en propostes. Com sol passar en política, el suport unànime a les proclames generalistes no comporta necessàriament el consens en les mesures concretes.

I, com a mostra, les demandes variades que la vaga de docents ha posat sobre la taula. A mesura que ha anat avançant el temps –recordem que els dies de vaga s’han distribuït en tres setmanes– i les escoles han anat compartint amb les famílies les seves posicions respecte a l’aturada, les demandes sindicals inicials, principalment centrades en les condicions laborals, han anat perdent protagonisme a favor d’una protesta més social, traduïda principalment en l’exigència de més recursos per a l’atenció a la diversitat i l’educació de qualitat.

En alguns casos, els interessos corporativistes xoquen amb els drets dels infants

Aquí, com dèiem, l’acord és unànime: hi manquen recursos. Ara bé, la convocatòria de vaga abraça moltes altres qüestions i, en alguns casos, els interessos corporativistes xoquen amb els drets dels infants. Què passa quan algunes reivindicacions laborals limiten el potencial de l’educació pública? Aquests dies als claustres, a les portes de les escoles i a les xarxes s’ha intensificat el debat sobre les febleses del nostre sistema educatiu. Multitud de propostes, moltes de les quals clarament adreçades a la consecució d’un sistema educatiu més just i de major qualitat. D’altres, paradoxalment, són l’expressió de la resistència a canvis necessaris per a l’assoliment d’aquest mateix objectiu. Interessos, doncs, no sempre alineats amb la millora de l’educació. Fixem-nos en dos grans temes: les qüestions d’horari i de calendari i els canvis curriculars.  

És clar que les reivindicacions docents no van només de vacances, sinó de mancances, però oposar-se a l’avançament de l’inici del curs suposa renunciar a una mesura a favor de la reducció de la desigualtat educativa. És extensa la recerca que ha demostrat que la concentració de les vacances en un llarg període (com és el nostre cas) accentua la pèrdua d’aprenentatge, especialment entre l’alumnat de menor rendiment acadèmic i/o de major vulnerabilitat social.

L’avanç del curs compromet el Departament d’Educació a assegurar als centres les plantilles a finals de juny i requereix que els docents modifiquin les seves dinàmiques organitzatives per tal de començar a preparar el nou curs abans de les vacances d’agost. És això un problema? No hauria de ser-ho. El col·lectiu docent sempre ha afirmat que el juliol és un mes de treball i de formació, i, amb les plantilles tancades al juny, els equips disposaran de més temps per a la preparació del nou curs que en anys anteriors.

Crida l’atenció que l’ampliació de la jornada intensiva al setembre no hagi estat objecte de crítica

Crida l’atenció, però, que l’ampliació de la jornada intensiva durant el mes de setembre –anunciada juntament amb l’avançament del calendari escolar– no hagi estat objecte de crítica. La intensiva és realment una jornada reduïda que comporta la pèrdua d’una hora lectiva diària durant els mesos de juny i de setembre, i que situa l’escola pública a dues hores de l’oferta concertada, que manté la seva sisena hora durant tot el curs. Una pèrdua, doncs, clara i desigual, que, de nou, afecta amb major força l’alumnat que més necessita l’escola.

La recuperació de la jornada partida (classes de matí i de tarda) a la secundària i als centres pilot de primària ha estat, en canvi, fortament criticada pels sindicats, partidaris de la concentració de les classes en hores de matí. Les recerques que comparen sistemes de jornada partida i jornada contínua observen en aquesta última un menor rendiment acadèmic, una pitjor alimentació, un increment de l’ús de pantalles, més trastorns del son, una reducció de l’ocupació femenina i l’increment de la desigualtat educativa, entre altres efectes negatius. Defensar el manteniment (i la generalització) de la jornada contínua no respon, doncs, a criteris socioeducatius i suposa una aposta per part del cos docent per un sistema de menor qualitat i major desigualtat.

I, entre les demandes horàries, un tema absent: la recuperació de la sisena hora a la xarxa pública. No sorprèn aquesta omissió, atès que la seva implantació va generar sis vagues docents i el curs passat va acabar de desaparèixer, a petició dels mateixos equips directius, dels centres de màxima complexitat on s’havia mantingut com a mesura reductora de desigualtat educativa. No són poques les dificultats organitzatives derivades de l’extensió horària; però, com passa amb el decret d’inclusió, no es tracta de renunciar-hi, sinó d’exigir més recursos per a la seva implementació correcta.

Algunes de les crítiques al currículum responen a actituds immobilistes

Els canvis requereixen temps i reflexió i, per descomptat, la participació d’aquells que els han d’implementar. Això és especialment clar en el cas del disseny d’un nou currículum. Ara bé, algunes de les crítiques al currículum responen a actituds immobilistes i mostren una concepció de l’educació molt allunyada de la funció social i educativa que ha de tenir l’escola. En alguns casos, els arguments apareixen com una reacció defensiva respecte als canvis proposats.

Sense entrar-hi amb profunditat i només a tall d’exemple, les crítiques a l’avaluació competencial que recull el nou currículum no estan sustentades en l’evidència. Avaluar per competències no requereix més temps, ni més recursos, ni ràtios més reduïdes que l’avaluació tradicional. El que sí que necessita són docents conscients del valor d’aquest tipus d’avaluació. I això s’aplica també a l’organització de les matèries per àmbits o al mateix treball per projectes.

Són moltes altres les demandes expressades per sindicats i docents durant aquests dies. En escenaris en què els recursos no són infinits, l’increment de la despesa en un àmbit comporta necessàriament la seva reducció en un altre. En els temes de què s’ha tractat abans, l’evidència és força clara, però sovint no es tracta d’escollir entre polítiques que funcionen i que no funcionen, sinó de triar-ne la més eficient. És la reducció de ràtios una bona mesura per a la millora educativa? Sens dubte! És la seva generalització la millor política en la lluita contra la desigualtat? L’evidència ens presenta altres intervencions d’atenció a la diversitat amb major impacte i menor cost, com la codocència, l’extensió horària o els programes de mentoria. Cal donar major estabilitat a la plantilla docent? Sens dubte! Però cal fer-ho sense renunciar als processos de selecció perquè, precisament, la rellevància de la tasca docent fa necessària l’exigència de filtres d’accés i d’opcions de sortida. I, així, amb tot.

L’objectiu és compartit, però la disparitat de posicions fa necessària la gestió d’interessos no sempre coincidents

L’establiment de prioritats polítiques genera crítiques i dissensos, i és des d’allò públic que s’han de prendre decisions que busquin l’equilibri entre els recursos disponibles, l’interès general a assolir i les demandes particulars dels actors implicats. Entre les crítiques –compartides i necessàries– a la política del Departament d’Educació se senten, diria que cada cop amb més força, veus que consideren que només els docents, aquells que són a l’aula, tenen el coneixement per prendre les decisions que afecten l’àmbit educatiu. S’obvien, així, les aportacions que des de l’economia, la ciència política, la sociologia, la psicologia, la salut o l’antropologia han fet a la comprensió dels processos i les desigualtats educatives. L’efecte Pigmalió (que explica com les expectatives dels docents impacten en trajectòries educatives), les causes de l’absentisme o els impactes de la segregació escolar són només algunes qüestions centrals per a la millora dels processos educatius que han estat abordades, principalment, des de disciplines no estrictament educatives.

En definitiva, l’objectiu és compartit (la millora dels processos educatius i la reducció de la desigualtat), però la disparitat de posicions fa necessària la gestió d’interessos no sempre coincidents. Defensar l’educació pública és compatible amb el fet de no compartir algunes demandes sindicals. Des de posicionaments clarament d’esquerres i de defensa d’allò públic és possible (i necessari!) confrontar plantejaments que, conscientment o inconscientment, poden limitar la consecució d’una educació pública equitativa i de qualitat. De bones intencions, l’infern n’és empedrat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies