15/09/2026 | 12:27
La victòria aclaparadora de l’extrema dreta a Saxònia-Anhalt (Alemanya) i la centralitat d’aquest moviment al conjunt d’Europa han sacsejat el tauler polític, també a casa nostra. De moment, la resposta popular i de mobilització ha estat excel·lent com bé s’ha demostrat en una Diada de la qual l’independentisme i l’antifeixisme han sortit reforçats. Tant de la prèvia del Fossar, com de la manifestació central de l’ANC, com del discurs del president d’Òmnium, Xavier Antich, com dels actes històrics organitzats per l’Esquerra Independentista n’hem pogut captar consciència, claredat i fermesa a defensar un país sobirà que neix a partir dels valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Una demostració bastant més contundent del que veiem que passa en altres racons de l’Estat quan, per exemple, hi ha hagut les concentracions sobre Ceuta. Ho dic per allò de les comparacions –odioses– que sovintegen dins l’esquerra lerrouxista.
Ara bé, l’independentisme i l’esquerra nacional no podem caure simplement a ser una resposta de carrer a un fenomen, l’extrema dreta. No podem esdevenir simplement un mur de resistència, que és necessari, però mai no serà suficient. La lluita al carrer contra la reacció ha de ser una de les moltes partides que juguem. La més important, però, continua sent la proposta política que puguem explicar a veïnes i veïns, la que faci connectar els nostres familiars, amics i coneguts que poden sentir-se seduïts pels discursos d’odi amb un altre marc polític des d’on construir una societat justa on ells se sentin segurs, feliços i amb horitzons clars i amables per al futur. Per entendre’ns: hem de fer compatible el simbolisme de “la batalla del Fossar” amb el batec emocional de cada català, també els no polititzats, quan li sona el despertador a les sis del matí.
Cal que centrem el nostre discurs polític cap al cost de la vida i com revertim l’escanyament que viu la majoria de la gent
I aquí és on, com ja ha apuntat diversa gent aquests dies, cal que centrem el nostre discurs polític cap al cost de la vida, les seves causes i també en com revertim l’escanyament que viu la majoria social al nostre país. Abascal i Orriols mai no en parlen perquè ho fien tot a convertir en enemic un tipus d’immigració, no pas tota, i perquè no volen atacar els de dalt, sinó els de baix, connectant amb el sentit últim del feixisme que és garantir el poder als de sempre. D’aquí ve la trobada d’Orriols amb grans empresaris de fa uns mesos. Una trobada on, per exemple, mai no m’hi han convidat tot i ser alcalde de Girona. Res no és innocu en la vida política d’un país.
Avui, el problema principal dels catalans i de les catalanes és com fer els comptes per poder pagar el lloguer, el litre de llet, els llibres de les escoles, les extraescolars de bateria, ballet i voleibol, els cinc concerts a l’any als quals et fa il·lusió anar i també els dies de vacances que vols passar amb la família. Allò que molta gent ha viscut en la seva infància i adolescència a partir de l’arribada de l’estat del benestar i que avui no pot garantir de la mateixa manera als seus fills i filles. Avui a molts catalans i catalanes ens preocupa que els nostres fills puguin compartir la vida en llengua catalana com fa generacions que ho hem fet a casa nostra; ens preocupa que puguin veure els camps conreats i els animals pasturant, que el paisatge sigui reconeixible, que no tot sigui un bé de mercat on guanyi el més fort. Aquestes són preocupacions generalitzades, i, per tant, ens cal explicar que, si tenim tota aquesta por, és perquè els rics cada vegada són més rics i més egoistes i perquè els recursos, que són finits, són cada vegada més disputats pel gran capital i també pels estats. Per això l’Estat espanyol i el francès no volen ni sentir parlar de la nostra independència com a poble.
I per això també, l’esquerra nacional ha de parlar clar: de la proposta de salari mínim català, del topall del preu de l’habitatge, de posar un límit a la compra d’habitatge per part de capital estranger, de construir-ne de públic i que la SAREB ens torni el que ens deu. Cal que ens referim a repartir els beneficis de la banca i de les grans multinacionals, a recuperar la indústria i la pagesia, com a estructures d’Estat i, per tant, amb un suport públic no subsidiari. Ara bé, també hem de pensar com recuperem els pobles més enllà del turisme i com fem de les ciutats uns espais de seguretat, que cuiden, que pacifiquen i que garanteixen espais on teixir comunitat, de parcs, escoles, biblioteques i ateneus, de com aterrem les renovables acordades amb el territori. Nosaltres volem ordre, però no pas qualsevol ordre i menys el de la internacional reaccionària. Volem pau i ordre, és clar que sí, el que dona la llibertat nacional i la justícia social. L’ordre dins el qual molts tinguem el que necessitem per viure i no pas l’ordre on uns quants es fan d’or mentre la resta es baralla per les escorrialles. L’ordre que ataqui les causes que porten gent a delinquir i faci que puguem anar tranquils pel carrer.
Tanmateix, tot aquest discurs l’hem de fer aterrat a les nostres coordenades i, per tant, hem de continuar dient que la defensa de la sobirania del nostre país i també de la nostra llengua és una causa igual de justa que la resta de les causes, i que nosaltres som precisament els que no renunciem a cap d’aquestes causes. Des d’algunes veus de l’esquerra espanyola ja intenten negar Catalunya com a subjecte polític a partir de les dades d’intenció de vot d’aquests dies i, per exemple, juguen a estigmatitzar la demarcació de Girona. Judicis que no hem vist mai fer per a la Comunitat de Madrid o la província d’Almeria. Mai no sents l’esquerra dient que Madrid “no mola i s’ha de suprimir políticament” per haver votat massivament Ayuso i Vox; en canvi, amb Olot, Figueres i Girona sí que s’hi atreveixen. Que fàcil és anar contra els dèbils. És la mateixa lògica que fa que no deixin que tinguem competències d’immigració –i d’altres– mentre defensen el dret a l’autodeterminació arreu del món.
En tot cas, més enllà de la seva opinió, a nosaltres no ens ha de fer por dir alt i clar que la causa nacional ens sembla de justícia social, ens sembla un motor de canvi i ens sembla justa per si mateixa. Ens diem poc que en aquest segle mai el país no havia anat tant a l’esquerra com durant els anys del Procés. I no és pas casualitat, sinó causalitat. Hem de jugar la batalla per la nació com ho fan Bildu, el Bloc Nacionalista Gallec, Mélenchon, l’esquerra escandinava i llatinoamericana i també el Govern cubà. I a ningú no li cauen els anells.
La realitat és que el país viu en una mena de cruïlla de tres camins en l’àmbit electoral. Per un costat, els que parlen de causes justes –el PSC i satèl·lits–, però ens continuen dient que no ens podem moure ni del consens del 78 ni tampoc de les obligacions del Banc Mundial i l’austeritat. És a dir, que les causes justes queden com un enunciat. Ni autodeterminació, ni nacionalitzacions d’empreses estratègiques; en canvi, sí que hi ha hagut creixement de la desigualtat en aquests 10 anys del seu Govern en l’àmbit d’Estat. A Catalunya, mentrestant, ni tan sols han atès de moment les demandes dels sectors de la sanitat i de l’educació, pilars de l’estat del benestar. Per un altre costat, tenim l’extrema dreta, que parla molt de Catalunya, però ho fa per parlar d’un 20% de la gent que hi viu. Ni mariques, ni gent d’esquerres, ni lesbianes, ni feministes, ni moros, ni negres, ni sindicalistes, ni treballadors que lluitin pel seu futur, ni sanitat, ni pensions públiques. Tots aquests sobrem en la Catalunya d’Abascal i d’Orriols, que és pràcticament la mateixa.
L’esquerra independentista ha de tenir un paper cabdal en la construcció d’aquestes candidatures, però segurament també no serem prou
I enmig d’aquestes dues opcions existeix un tercer camí, el de la unitat popular, els que parlem de les causes justes i de polítiques que ens han de servir per arribar-hi i també parlem de Catalunya i dels Països Catalans com a subjectes polítics. Sense manies. Que puguem dir que o tenim molts recursos redistribuint la riquesa i la clau de la caixa o els serveis públics seran més precaris si encara creixem a aquest ritme. Que puguem explicar-ho també en clau de lluita contra el canvi climàtic. Ens cal que aquesta opció basteixi un front ampli. Aquests dies i parafrasejant un enemic d’Orriols, Lluís Llach, m’agrada dir que “cal que neixin candidatures a cada instant”.
Un nou cicle en què aquestes candidatures municipals tinguin un programa clar i senzill a partir del problema del cost de la vida i de les expectatives que té la gent per ells i per les seves famílies. Que vagin a l’arrel. Segur que l’esquerra independentista ha de tenir un paper cabdal en la construcció d’aquestes candidatures, però segurament també no serem prou. Desitjo que el país no depengui de lluites de sigles ni de persones perquè ens cal una proposta de masses a les institucions que no només sigui un exercici de resistència, sinó un moviment que pugui moure els ajuntaments cap a les necessitats populars i faci també camí a rebatre les afirmacions de la internacional reaccionària. Des de la paciència i la generositat, si admirem els fronts populars arreu, amb les seves contradiccions, no ens quedem quiets a casa nostra.
