Parlen les defensores acollides a Catalunya: “Ens persegueixen mentre les empreses europees fan negoci amb els nostres governs”

L’autoritarisme contemporani ja no necessita un cop d’estat tradicional per desplegar-se. Sovint en té prou amb la desinformació, el lawfare o la pressió a través d’interessos corporatius. En diferents països de l’Amèrica Llatina, informar des del territori, organitzar la comunitat per defensar el medi ambient o exigir el dret a la salut s’ha convertit en una activitat d’alt risc. La persecució de les defensores de drets humans és a l’ordre del dia.

CRÍTIC ha recollit en aquest reportatge la vivència de tres activistes que coneixen bé aquesta situació, i que han coincidit a Catalunya durant els darrers mesos. Es tracta d’Arlen C., periodista feminista i defensora dels drets humans de Nicaragua; Yaneth del Pilar Valencia, també defensora dels drets humans, líder social i directora de l’Asociación Lila Mujer a Cali, Colòmbia, i també d’una persona periodista i defensora dels drets humans d’El Salvador, la qual es manté en l’anonimat per motius de seguretat.

L’estada temporal d’aquestes tres defensores s’inscriu en el marc del Programa català de protecció de defensors i defensores dels drets humans, un mecanisme de protecció internacional impulsat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i gestionat per la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR).

Les defensores venen sempre acompanyades d’una entitat catalana que hi té relació i els fa d’enllaç

El Programa de protecció de defensores es desenvolupa des del 2016 i permet que líders socials i comunitaris que veuen amenaçada la seva vida o integritat física passin sis mesos a Catalunya. Les defensores venen sempre acompanyades d’una entitat catalana de justícia global i cooperació que hi té relació des de fa temps i els fa d’enllaç. A més de rebre una atenció integral, prenen part en una sèrie d’activitats de sensibilització, intervenint en universitats, actes i mitjans de comunicació. Des de la seva creació, Catalunya ha acollit 30 defensors i defensores en situació de risc (6 homes i 24 dones) de Colòmbia, de Mèxic, d’El Salvador, de Nicaragua, de les Filipines, de la República Democràtica del Congo, de l’Iraq, de l’Afganistan i de Palestina.

Discurs securitari, control social i estigma

Les eines de pressió del poder varien segons cada país, però comparteixen l’objectiu de desqualificar el lideratge social abans d’iniciar la via penal o la violència directa. A El Salvador, el Govern de Nayib Bukele ha desplegat un aparell de comunicació pública orientat a projectar la imatge d’un país segur, obert al turisme i als negocis immobiliaris, i ho ha fet sobre la base d’impulsar una política de “mà dura” contra les bandes. Tot i això, el testimoni salvadorenc acollit a Catalunya apunta que aquesta narrativa s’ha consolidat a costa de la suspensió de garanties constitucionals: “El règim d’excepció no s’utilitza només contra les bandes, sinó com una eina de control polític i social. Quan una comunitat s’organitza per oposar-se a un megaprojecte o a la contaminació de la seva aigua, la resposta de l’Estat és acusar els seus lideratges de tenir vincles amb grups criminals, per poder-los empresonar sense judici ni proves”.

“A moltes de nosaltres se’ns ha negat o anul·lat el passaport i se’ns han cancel·lat les partides de naixement i els títols universitaris”

A Nicaragua, el règim de Daniel Ortega i Rosario Murillo ha anat un pas més enllà. Després de la repressió de les protestes del 2018, que van deixar més de 300 morts segons la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), l’aparell estatal ha adoptat formes de persecució transnacional. Arlen C. explica que les conseqüències no s’acaben amb l’exili forçat: “A moltes de nosaltres se’ns ha negat o anul·lat el passaport, se’ns han cancel·lat les partides de naixement i els títols universitaris, i se’ns han expropiat els habitatges de manera informal, sense cap resolució judicial ni registre. És la voluntat d’esborrar la teva existència jurídica i personal”. A més, la periodista nicaragüenca fa èmfasi en la dimensió de gènere d’aquesta repressió: “Les campanyes d’assetjament contra les dones periodistes i activistes tenen un component clarament sexualitzat i moralitzant”.

A Colòmbia, en canvi, la violència política opera sovint mitjançant la discriminació, el silenci i la manca d’un enfocament diferencial en la salut. Yaneth del Pilar Valencia denuncia que l’estigma social entorn del virus de la immunodeficiència humana (VIH) s’utilitza com una eina d’aïllament i de segregació en zones afectades pel conflicte armat i pel paramilitarisme, com el Valle del Cauca, Cauca o Chocó. “El diagnòstic no s’aborda com un dret humà o un assumpte de salut pública, sinó com una vergonya moral que condemna moltes dones a la discriminació laboral, familiar i comunitària, a més de l’abandonament estatal”, explica.

A aquesta desprotecció s’hi suma la invisibilització institucional i de la cooperació internacional: “Als fons internacionals i a les polítiques locals no se’ns considera ‘població clau’, i això fa que el VIH i les infeccions de transmissió sexual derivades de les violacions en el marc del conflicte armat continuïn amagades”.

Extractivisme i persecució del periodisme independent

La violència política sol anar acompanyada d’interessos econòmics. A El Salvador, la modificació de la legislació sobre mineria metàl·lica i la promoció de macroinfraestructures, com el projecte de l’aeroport del Pacífic o grans complexos turístics a la costa, han accelerat la pressió sobre el sòl agrícola i les conques hidrogràfiques.

Tal com explica la persona defensora d’El Salvador, “Hi ha una política d’entrega de permisos ‘exprés’, sense estudis seriosos d’impacte ambiental i amb exempcions d’impostos per a grans grups empresarials vinculats al poder. Quan el periodisme investiga qui hi ha darrere d’aquestes societats o quin impacte tindran en els aqüífers locals, la resposta immediata és el bloqueig d’informació, l’estigmatització pública i l’amenaça directa”.

A Nicaragua i a El Salvador, el tancament de mitjans o l’aprovació de lleis restrictives ha empès diverses redaccions a treballar des de l’exili

Aquest model no només afecta el medi ambient, sinó que desarticula la vida quotidiana i la sobirania alimentària de les poblacions rurals. “Quan es desallotja una comunitat o se li contamina l’aigua, no només perden la terra; es trenca l’organització de les directives locals, la memòria del cultiu i la xarxa de subsistència familiar”.

En aquest context, la pràctica del periodisme independent es converteix en una activitat d’alt risc. Tant en el cas nicaragüenc com el salvadorenc, el tancament de mitjans, l’aprovació de lleis contra la cibercriminalitat o la ‘traïció a la pàtria’ han empès diverses redaccions a treballar des de la clandestinitat o des de l’exili, impulsant la creació de xarxes de mitjans alternatius per garantir la circulació d’informació verificada.

Reexistir des de baix: pedagogia, cures i memòria històrica

Davant dels intents de desarticulació del teixit social, les respostes de les comunitats no es limiten a la protesta formal, sinó que es construeixen des dels marges mitjançant la memòria històrica, els espais de cura i la gestió col·lectiva dels béns comuns.

A Colòmbia, Yaneth del Pilar Valencia i l’Asociación Lila Mujer han desenvolupat eines pedagògiques pròpies per trencar el silenci entorn de la salut sexual, la violència de gènere i el VIH. Per a Valencia, hi ha la necessitat de sortir dels marcs institucionalitzats: “Nosaltres no fem tallers tècnics ni xerrades acadèmiques. Ens trobem a la cuina, fem comadreo, cantem, preparem el menjar juntes i fem servir la tradició oral de les nostres àvies afrodescendents”. A través de la cuina i de la paraula, segons explica, “les dones parlen dels seus diagnòstics, del dolor de la violència i comencen a sanar sense sentir-se jutjades”. “Moltes vegades, l’Estat ni hi és ni se l’espera, als nostres territoris”.

“La democràcia és un exercici diari que demana autonomia de pensament”

A Nicaragua, la memòria col·lectiva és la primera línia de defensa contra la repetició dels cicles autoritaris. La periodista Arlen C. explica que ha hagut d’enfrontar dos exilis al llarg de la seva vida: el primer, durant la dictadura somocista dels anys setanta, i el segon, en l’actualitat, sota el règim d’Ortega i de Murillo. Remarca que la democràcia exigeix independència crítica: “No és un producte acabat ni un xec en blanc per a cap mandatari. És un exercici diari que demana autonomia de pensament; si no fem un treball profund de memòria, de veritat i de no repetició, correm el risc de canviar de dictador però mantenir la mateixa estructura de poder”.

A El Salvador, l’experiència de la persona defensora mostra que la resistència té una arrel directament veïnal i territorial: són les mateixes comunitats les que s’organitzen per solucionar els problemes del dia a dia. A través d’associacions locals d’aigua potable i directives veïnals, la població es coordina per protegir els seus rius, la seva terra i el seu menjar, mantenint viva l’organització col·lectiva al marge dels partits polítics tradicionals.

El paper de la comunitat internacional

Un dels punts d’anàlisi on coincideixen els tres testimonis és la necessitat de demanar més “coherència” a les polítiques exteriors i comercials dels països europeus. Assenyalen que sovint es produeix una contradicció entre els discursos de suport als drets humans i les pràctiques econòmiques que es mantenen als països de l’anomenat Sud global.

“Mentre les cancelleries europees o nord-americanes emeten comunicats de preocupació per la situació política i de drets humans a l’Amèrica Central, empreses privades i fons d’inversió d’aquests mateixos països continuen signant acords d’explotació minera, turística o energètica amb els mateixos governs que ens persegueixen”, denuncia la persona defensora d’El Salvador.

Davant d’aquesta escletxa, els tres testimonis sostenen que el suport internacional no s’ha de limitar a la denúncia diplomàtica ni a l’ajuda d’emergència. Coincideixen que la solidaritat real implica exigir que els governs europeus no apostin per empreses o actuacions que vulnerin drets humans, que es fiscalitzin les multinacionals que operen als seus territoris, i que es doni suport de manera estable a les organitzacions de base que, dia a dia, defensen la vida i el territori.