El temps que coneixies no tornarà, estúpid

Hi ha una realitat que hem de començar a assumir: el clima que hem conegut durant bona part de les nostres vides no tornarà. Podem continuar interpretant cada episodi de pluges torrencials, sequera o incendis com una anomalia passatgera. Però la ciència ens diu que el clima està canviant i que la Mediterrània és una de les regions del planeta on aquest canvi es manifesta amb més intensitat. La pregunta ja no és quan tornarem a la normalitat, sinó com ens preparem per viure en una normalitat diferent.

L’escalfament global no és una amenaça abstracta. A Catalunya, la temperatura superficial del mar a l’Estartit ha augmentat 1,5 °C des del 1974. Un mar més càlid aporta més energia i humitat a l’atmosfera i pot afavorir episodis de precipitació extrema. La Mediterrània és a la primera línia del xoc climàtic: entre el foc i l’aigua, entre les sequeres prolongades i les pluges torrencials, entre els incendis i les inundacions.

L’altra cara de la sequera

Durant els anys de sequera, hem après a mirar els embassaments i a preguntar-nos si tindrem prou aigua. Quan arriben les pluges, respirem alleujats. Però ploure molt en poques hores no significa recuperar les reserves hídriques. Una part de l’aigua pot circular ràpidament per la superfície i arribar al mar sense infiltrar-se prou al sòl ni recarregar els aqüífers.

Podem patir inundacions i continuar exposats a l’escassetat d’aigua: no són fenomens incompatibles

Aquesta és una de les grans contradiccions del clima mediterrani que ve: podem patir inundacions i continuar exposats a l’escassetat d’aigua. Les pluges intenses poden alternar-se amb períodes llargs de calor i sequera. No són fenòmens incompatibles, sinó riscos que conviuen en un mateix territori.

Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica, el 74% del territori espanyol és susceptible de patir processos de desertificació, i més de nou milions d’hectàrees presenten un risc alt o molt alt. No significa que tot aquest territori s’hagi de convertir inevitablement en un desert, però sí que hem de prendre seriosament el futur dels nostres sòls, de l’aigua i dels ecosistemes. El problema no és només quanta aigua cau del cel, sinó quanta som capaços de retenir, com cuidem els sòls i com planifiquem el territori.

Les alertes salven vides. La planificació estratègica també.

Els models meteorològics i els sistemes d’alerta són imprescindibles. Permeten anticipar riscos, activar protocols i protegir la població. Però la meteorologia treballa amb probabilitats: preveure un episodi de precipitació intensa no és el mateix que determinar amb exactitud quina riera es desbordarà o quina infraestructura quedarà interrompuda.

I, encara que les previsions fossin perfectes, no evitarien per si soles les inundacions. Una alerta no pot corregir en unes hores dècades de decisions urbanístiques, traslladar una via ferroviària situada a tocar del mar ni recuperar de cop el sòl que hem impermeabilitzat.

La prevenció comença molt abans que arribi la tempesta: quan decidim on construïm, quins usos permetem i quins espais retornem als rius i a les rieres. L’Agència Catalana de l’Aigua disposa de cartografia de zones inundables de Catalunya que ha de ser una eina central de la planificació territorial, no un document tècnic que només consultem després d’una catàstrofe.

El risc no depèn únicament de la intensitat de la pluja, sinó també de l’exposició i la vulnerabilitat del territori. Això és política urbanística. I és política climàtica.

No podem viure en un territori dissenyat per a un clima que ja no existeix

Pensem en el Maresme. La línia R1 de Rodalies recorre la costa, exposada als temporals marítims, a l’erosió litoral i als efectes de les rierades. La seva vulnerabilitat no es resol només reparant els desperfectes després de cada episodi. Cal planificar amb anticipació el futur d’aquesta infraestructura i garantir una mobilitat pública fiable en un context climàtic diferent.

El mateix criteri s’ha d’aplicar als equipaments públics. Segons dades publicades l’octubre de 2026, 3.444 equipaments públics de Catalunya estan situats en zones inundables. Cal avaluar-ne la vulnerabilitat, protegir els que sigui possible i plantejar la transformació o el trasllat dels que estiguin exposats a riscos que no es puguin reduir prou. No podem esperar que una catàstrofe ens obligui a actuar.

També hem de recuperar espais fluvials, renaturalitzar rieres, preservar les planes d’inundació i reduir la impermeabilització del sòl. Necessitem ciutats esponja, capaces d’absorbir millor l’aigua, i una ordenació territorial que deixi de tractar els rius i les rieres com a obstacles que cal domesticar.

Planificar no significa pretendre controlar la natura. Significa entendre com funciona i deixar-li l’espai que necessita. I, quan calgui, transformar les infraestructures i els espais urbans que hem heretat, no limitar-nos a construir diferent a partir d’ara.

Un futur pitjor? Depèn del que fem

Hi ha qui continua confiant que tornarem a tenir els estius, les pluges i les temperatures d’abans. Però no podem convertir aquesta nostàlgia en una política pública. Les projeccions climàtiques no dibuixen un retorn automàtic a les condicions del passat. La magnitud dels impactes dependrà, entre altres factors, de les emissions globals i de les decisions que prenguem avui.

El futur serà més difícil si pretenem continuar vivint exactament com fins ara, mantenint la dependència dels combustibles fòssils i les mateixes infraestructures vulnerables. Però el futur no està escrit. Podem reduir els impactes, adaptar-nos-hi i construir una societat més resilient.

A España contra el desierto, Emilio Santiago i Héctor Tejero proposen imaginar la transició ecològica no com una successió de renúncies, sinó com un projecte de prosperitat. El seu horitzó solarpunk ens convida a pensar en una societat capaç de combinar tecnologia, energies renovables, comunitat i regeneració ecològica per viure millor dins dels límits del planeta.

La descarbonització de l’economia és una palanca clau d’aquesta transformació. Desplegar energies renovables, substituir els combustibles fòssils per electricitat renovable en els edificis, la mobilitat i la indústria, rehabilitant habitatges i transformant el transport no són només mesures per reduir emissions. Són també una oportunitat per guanyar autonomia energètica, millorar la salut, crear ocupació de qualitat i reduir vulnerabilitats.

La transformació ecològica ha d’incorporar una perspectiva de classe. No pot ser un privilegi de qui es pot permetre un cotxe elèctric i plaques solars

Però aquesta transformació només serà una oportunitat de prosperitat si incorpora una perspectiva de classe i de justícia social. L’adaptació climàtica no pot ser un privilegi de qui es pot permetre un vehicle elèctric, aire condicionat o plaques fotovoltaiques. Les persones amb menys recursos sovint viuen en habitatges més vulnerables, en barris amb menys espais verds i amb menys capacitat per protegir-se de la calor, les inundacions o l’encariment de l’energia. La transició ecològica ha de reduir aquestes desigualtats, no reproduir-les. Cal garantir habitatge digne, energia assequible, transport públic de qualitat i entorns saludables.

No n’hi ha prou amb demanar responsabilitat individual a la ciutadania. Necessitem institucions capaces d’anticipar-se, inversions sostingudes i decisions col·lectives que transformin el territori i l’economia. Hem d’actuar en dos fronts alhora: adaptar-nos als impactes climàtics que ja tenim i reduir les emissions per limitar els que encara podem evitar.

No podem evitar totes les inundacions ni eliminar tots els efectes de la crisi climàtica. Però podem evitar que molts dels seus impactes es converteixin en catàstrofes. Podem preparar les infraestructures, protegir la població i construir ciutats més segures i justes.

El temps que coneixies no tornarà. La qüestió és si continuarem organitzant el país com si hagués de tornar o si comencem a imaginar, i a fer possible, un futur de prosperitat compartida amb el nou clima.