Quan vaig descongelar la idea de ser mare

Vaig ser mare als 40 anys gràcies a la ciència: un part a casa com a culminació del procés més artificial que hi ha, l’anomenada reproducció assistida. Les noves formes de concebre comporten noves formes d’existir? Si la primera persona nascuda per fecundació in vitro al món va ser Louise Brown el 1978, a l’Estat, la primera fecundació in vitro d’èxit es va produir el 12 de juliol de 1984. Va néixer Victoria Anna a l’aleshores Institut Universitari Dexeus de Barcelona. 

Un 10% dels naixements a l’Estat ja procedeixen de la reproducció assistida, segons dades de la Societat Espanyola de Fertilitat. Com diu l’escriptora Esther Vivas, cal conèixer aquestes noves vies per atorgar dignitat a les formes en què neixen moltes criatures contemporànies. Quines implicacions socials té això? Una és que la donació anònima a l’Estat genera un impacte en les criatures. O l’anomenat dol genètic: la nostra descendència ja no se’ns assembla; com ens relacionem amb això? L’altre és que, si ens posem en processos en edats com ara els 40, posposem la criança, i això implica que, en el cas de ser àvies, ho serem als 70 o als 80 anys. Canvis socials interessants, com a mínim a reconèixer i a elaborar. Ara que els actors Bruna Cosí i David Verdaguer protagonitzen la sèrie In vitro a TV3, és un bon moment per airejar els dilemes de la fertilitat al segle XXI.

El meu viatge, sola i acompanyada

Vora els 35, em vaig assabentar de l’existència d’una llista pública per ser mare sola per elecció i m’hi vaig apuntar. Quin camí que m’esperava; aleshores no ho sabia. La prestació pública de tècniques de reproducció assistida inclou el diagnòstic, la indicació, la realització de la tècnica i la prescripció de la pauta farmacèutica. S’hi accedeix des de les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva. 

Un any i mig més tard, amb trenta-sis i mig, em trucaven de la Clínica Puigverd de Barcelona per iniciar els processos de reproducció assistida, per la via de les inseminacions. Aleshores havia conegut una persona —un home—, i havia anat reflexionant sobre si realment podia assumir la criança en solitari. Conversa amb el coixí i l’endemà vaig dir que no començaria cap procés i vaig seguir el meu camí en parella. 

Un 10% dels naixements a l’Estat ja procedeixen de la reproducció assistida. Quines implicacions socials té això?

Pel meu trenta-vuitè aniversari vam decidir que volíem ser pares plegats i, després d’uns intents fallits, ens vam apuntar de nou a l’opció pública. Ara sí, amb 39, a la consulta d’una doctora de Vic, ens van confirmar que anàvem tard per poder accedir a cap in vitro a l’Hospital Vall Hebron de Barcelona. L’única opció era picar a la porta de les clíniques privades. I així ho vam fer: l’una, amb seu a Osona, on no va anar bé, i l’altra, amb seu a Barcelona. 

Per què recorrem a la reproducció assistida, les famílies? Per poder concebre, en el cas de parelles de dues dones o futures mares soles per elecció, o per problemes d’infertilitat, en el cas de les parelles heterosexuals. Quan ens hi posem a la ratlla dels 40 és, com explica molt bé la politòloga Anna Rebés al seu nou llibre Maternitats congelades (Pol·len Edicions, 2026) perquè el món laboral capitalista t’ha portat allà, el tipus de relacions afectives anteriors, la precarietat, l’habitatge, etc. Ella  explica com es bat entre deixar que la guanyi una culpa individual –allò de “m’hi he posat tard”– i l’empoderament col·lectiu d’assenyalar unes estructures que no afavoreixen la compatibilitat entre la criança i una feina satisfactòria. 

I en el rerefons de tot això: es queden molts projectes pel camí? Hi ha qui no vol ser mare, però hi ha qui ho vol ser i mai no podrà. On queden aquests malestars? Es bullen en l’olla de la solitud o es treuen només en grups segregats entre iguals, amb fills o sense fills?

Al llibre La mare incompleta, Bel Olid relata molts casos (gent que s’està anys i panys i gent que ho resol amb més celeritat i imaginació, com les inseminacions casolanes). En el nostre cas, el tràngol junts va durar dos anys, però vam haver de passar pel tub de les clíniques i les seves narratives. Vols fer realitat el teu somni de ser mare? Farem que s’assembli a tu amb els matchings genètics, ens prometien. 

Dos anys de la meva vida, cinc si comptem des que ho vaig projectar, en els quals un propòsit incomplet surava pel meu inconscient, dia i nit, sola, acompanyada de la meva parella, els meus pares, les amigues íntimes i la psicòloga. 

Per què necessitem que les criatures se’ns assemblin? Els vincles es construeixen amb semblances o amb temps de cures i de vivències?

És cert que hi ha iniciatives que em van ajudar: conèixer les Comunitats de Gel de l’Ona Bros va ser revelador. Allà famílies que estaven en processos, dones embarassades o ja amb les criatures es troben per fer comunitat, per compartir els seus anhels i les seves pors. Conèixer l’Ona també em va fer veure que la tècnica que havíem triat finalment per concebre el meu fill (transferència de preembrions vitrificats donats) podia ser entesa com un reciclatge genètic, com posar menys recursos al cistell de les ja prou carregades neveres de les tècniques de reproducció assistida. El meu consol estrany, si voleu, però un consol, al capdavall. 

La donació d’embrions fruit de processos que han viscut altres famílies (in vitro d’una mare sola, de dos membres o in vitro fruit de donacions d’òvuls i d’esperma) són una via força rara, que sovint es planteja al final d’un llarg procés per garantir al màxim la genètica de les persones. Les clíniques tenen protocols que pretenen evitar l’anomenat dol genètic. Per què necessitem que les criatures se’ns assemblin? Els vincles es construeixen amb semblances o amb temps de cures i de vivències? I aquestes semblances, com diu Sara Lafuente a Mercados reproductivos (Katakrak, 2021), no es basen en la concepció de qualsevol bebè, sinó bebès sans i vinculats genèticament d’alguna manera a les seves futures famílies. Ara bé, com diu Anna Rebés a Maternitats congelades, que el teu fill no s’assembli a tu serà cada vegada més habitual: “Les persones que adopten ja tenen aquesta lliçó apresa i la convicció que el vincle hi és més enllà de l’obsessió fisonomista”. 

Les preguntes que sobrevolen

Tenim prou informació, com a dones, dels processos en els quals ens endinsem en relació amb el nostre cos i la nostra psique? Existeix un consentiment informat real de què signem? Hi ha prou estudis amb mirada de gènere? I els i les donants, on queden? Aquest és un àmbit incòmode per a moltes de les persones que hem seguit aquests processos. La mirada feminista et porta a preguntar-te: realment estic fent el correcte quan “tolero” un sistema que incorpora donants de 19 anys mogudes, majoritàriament, pel complement econòmic que ser donant els aporta? I ja no obro l’altre gran meló, el de les mares gestants de la gestació subrogada, que Elena Crespi desgrana al seu llibre El negoci dels nadons (Raig Verd) i que recentment torna a estar d’actualitat per casos com el de Lady Gaga o Lena Dunham. 

Els fons d’inversió estan molt interessats en el mercat espanyol de la reproducció. La clínica on vam fer el procés ara depèn de KKR, molt criticat

Els drets dels infants a conèixer el seu origen genètic és una altra de les grans preguntes. El Comitè de Bioètica de Catalunya s’ha posicionat a favor que  la donació d’esperma o d’òvuls deixi de ser anònima (El dret a conèixer els orígens biològics i genètics de la persona, del 24 de febrer de 2016). El document conclou que l’interès superior del menor i el dret a conèixer el seu origen biològic ha d’estar per sobre de l’anonimat del donant, una de les peticions que fa l’associació de Fills i Filles de Donant, que lluita per abolir l’anonimat.  

Després de preguntar-ho, la clínica on vam fer el procés no va tenir cap problema a explicar-nos que existeix un Registre Nacional de Donants amb un número que correspon al nostre fill. Però, quan els vam demanar si ens podien facilitar aquell número de referència, ens van dir que no amb la resposta següent, emparant-se en el fet que, si no hi havia un canvi de llei, no es podia facilitar: “No se puede facilitar la donación de gametos y preembriones, está regulada por la Ley 14/2006 de mayo, sobre técnicas de reproducción asistida que establece en su articulo 5: La donación de gametos y preembriones es un contrato gratuito, formal y confidencial concertado entre el donante y centro autorizado”. Només el faciliten en casos de malalties greus, segons diuen. 

L’anonimat a l’Estat espanyol, a diferència d’altres països com Portugal, o el fet que les donacions es considerin “altruistes” (amb compensació) genera més negoci per a les clíniques espanyoles, on van a parar moltes famílies d’arreu del món que volen tenir descendència. Els centres de reproducció assistida van ingressar 645 milions el 2024, un 5,2% més (DBK Informa, 2025). Els fons d’inversió i grups especialitzats estrangers estan molt interessats en el mercat espanyol. De fet, poc després d’haver fet el procés amb el nostre fill, vam llegir al mitjà la Directa que la nostra clínica –IVI— l’havia comprada un fons d’inversió estatunidenc, KKR (Kohlberg Kravis Roberts), el grup del qual gestiona molts macrofestivals musicals al món i ha estat criticat per la seva participació en la guerra israeliana contra Palestina. 

Les respostes que s’han de treballar

Davant d’aquesta situació, cal oferir alternatives. Comencem per les més revolucionàries. Només es pot ser mare en un projecte en solitari o de parella? Hi ha altres opcions de compartir la criança real entre adultes? Aquesta és una pregunta que els feminismes han posat sobre la taula, però que la legislació no preveu ni esperona.  

En un altre pla, l’educació sexual i reproductiva ha d’estar a l’altura: cal que es doni informació sobre l’avortament lliure i gratuït, per descomptat, però també sobre l’edat real de la fertilitat de les dones. Descobrir l’hormona antimülleriana als 40 anys és la demostració que el cos de la dona no ha tingut gaire interès de la ciència, com sempre ens explica la doctora Carme Valls. 

Si s’ha de bastir una alternativa real pública de clíniques, sembla que anem tard, ja que s’ha generat una xarxa privada massa vasta i que garanteix més tècniques que no pas la pública. En l’opció d’un sistema públic robust, que per si ja estaria més centralitzat i seria més transparent, s’hauria de garantir també un acompanyament psicològic regular a totes les persones que viuen aquests processos.  

Finalment, l’assignatura pendent és la reforma d’un món laboral que no dota de possibilitats reals per a la criança. La bretxa de gènere s’evidencia quan algú és mare. I per què les grans empreses ofereixen la congelació d’òvuls? Per ajornar un problema, per oferir un pedaç. La selecció espanyola de futbol va anunciar que sufragaria la congelació dels òvuls de les jugadores, arran de la petició d’Alexia Putellas. Congelar una opció per després continuar depenent dels mateixos actors i processos, sense canviar cap estructura laboral? 

Fins aquí, el relat al voltant de la meva maternitat tardana i el pas per les clíniques de reproducció. Hi ha una tendència, especialment entre parelles heterosexuals, de soterrar el tema –sigues mare o pare i després oblida els mitjans. Penso que no, que se n’ha de parlar tranquil·lament, com a debat social i polític, especialment quan les noves formes de concebre s’entrellacen amb les dinàmiques capitalistes.