09/10/2025 | 06:00
Cada dia coneixem més persones que han recorregut a la inseminació artificial o a la fecundació in vitro per tenir fills. Sembla una demanda social consolidada i en creixement. Què explica aquest fenomen a Espanya, i en concret, a Catalunya?
Laia Forné (LF): L’antropòloga Anna Molas explica molt bé al seu capítol que l’Estat espanyol és un cas singular en l’entorn europeu. En primer lloc, perquè tenim una llei més permissiva que països veïns com França, Alemanya o Bèlgica. Aquí es permet la donació d’òvuls; es dona una recompensa per la donació de gàmetes (òvuls o semen), tot i que es considera un acte altruista; es manté l’anonimat dels donants, una anomalia en la resta del continent, i poden accedir-hi famílies no heterosexuals, mares monoparentals, parelles de dones lesbianes o persones trans. Tot això ha fet que molta gent de fora vingui a fer-se els tractaments aquí, perquè en els seus països és prohibit. Per tot això, actualment a Espanya es fan quasi un 50% dels tractaments de tot Europa, tenim el banc d’òvuls més gran de la regió i la reproducció és un negoci. D’altra banda, la natalitat està caient a tot el món des dels anys seixanta i setanta, i Espanya lidera també aquest rànquing. Les dones han passat de tenir 2,7 fills el 1975 a només 1,1 el 2023. També som el país amb més persones que tenen el primer fill amb més de 40 anys.
Aquest retard en la maternitat explica l’auge de les tècniques de reproducció humana assistida (TRHA) al nostre país?
LF: Per a nosaltres, és més complex. No només es tracta que “les dones arribem tard i els nostres òvuls ja no funcionen”, sinó que forma part d’una dinàmica social més àmplia on influeixen altres factors. Per exemple, l’altre dia sortia als mitjans que dediquem més d’11.000 euros l’any a pagar el lloguer. Si pagar el pis és tan complicat, és bastant probable que no et plantegis tenir fills. Un altre factor que apunta la metgessa Carme Valls és la contaminació ambiental, causada pel canvi climàtic. Segons ella, l’exposició constant als insecticides és una causant directa de l’augment de la infertilitat, tant masculina com femenina. Per a nosaltres, el tema de la reproducció no pot interpel·lar només qui vol tenir fills, sinó que té a veure amb quina societat volem construir, perquè una societat capaç de sostenir les cures i la criança és més justa i igualitària. L’antropòloga Bruna Álvarez diu: “Totes les polítiques públiques són polítiques reproductives”. És a dir, si tenim més transport, més educació, més salut, tenim una societat que beneficia tothom.
Més enllà de factors socioeconòmics com la precarietat laboral, el preu de l’habitatge o les dificultats per criar, parleu de factors culturals com els canvis en la percepció sobre la maternitat.
Miquel Missé (MM): Falten espais per analitzar què hi ha al darrere d’aquest desig tan intens de ser mare. En el llibre entrevistem una activista feminista històrica, Cristina Garaizabal. Quan a aquesta generació feminista se’ls pregunta per què van treballar tant per l’avortament i tan poc per la maternitat, responen que van créixer durant la dictadura on el manament era ser mare i per això van posar l’accent a l’altre extrem: en el control dels seus cossos i en incorporar-se al mercat laboral. Què ha passat una generació després? Enmig d’aquests discursos que insisteixen que la maternitat no pot ser al centre, apareix tota una generació de dones, nascudes sobretot als anys vuitanta i a mitjans dels noranta, que diuen que, per a elles, ser mares és molt important i que se sotmeten a tractaments molt intensos i costosos per aconseguir-ho. I no tenim un discurs elaborat per parlar d’això. De fet, les que tenen trajectòries més progressistes senten molta culpa i incomprensió per part de l’entorn. I ens trobem en un lloc incòmode on ser mare no és un instint ni un destí obligatori ni un desig individual que han de carregar les dones soles. Perquè, si pensem que la maternitat, o la reproducció, és una tema absolutament individual, vol dir que estem disposats a assumir l’extinció de la nostra espècie.
Laia Forné: “El fons voltor que encareix el preu del teu pis i t’endarrereix la maternitat és el mateix a qui pagues el tractament de fertilitat”
Espanya és un dels pocs països del món on la donació d’òvuls és legal, fet que explica que siguem un dels destins més importants del turisme reproductiu. Tanmateix, utilitzar òvuls d’una donant anònima encara es viu en silenci. Per què?
LF: Una de les coses que està despertant la reproducció assistida és el que anomenem “dol genètic”, que, bàsicament, és el dol que passes pel fet d’haver de renunciar al teu ADN. Si tu fas servir un òvul que no és teu, encara que el gestis, no tindrà el teu ADN. I és curiós perquè Espanya va ser un dels països que van fer més adopcions als anys noranta en què el tema de la genètica no importava, com tampoc importava en la comunitat LGBTI. Però la tecnologia obre noves opcions i afloren nous imaginaris, relats i sentiments. I resulta que per a moltes persones és molt difícil acceptar que el seu fill no porta els seus gens i és interessant estudiar aquest fenomen per veure, novament, què hi ha al darrere. O sigui, com tenim d’arrelada la família, la propietat, l’herència. Tot això també explica l’anonimat dels donants. I és que el debat sobre si volem o no l’anonimat no es pot tenir sense preguntar-nos qüestions com, per exemple, aquesta sobre la dimensió de la genètica en la construcció d’una identitat.
MM: De fet, les clíniques estan fent negoci amb això, perquè, si adoptes un embrió congelat, que n’hi ha milions a l’Estat espanyol, la probabilitat d’èxit és molt més alta. En canvi, les parelles heterosexuals necessiten, primer, intentar-ho amb el seu òvul i el seu semen. I les clíniques juguen amb això: “Jo sé que és improbable que aquesta parella tingui fills amb les seves cèl·lules; però, com paga per fer tots els intents del món, ja m’està bé”. És un tema molt delicat, perquè moltíssimes persones en entorns feministes o que tenen superclar que la família és una construcció social poden fer aquesta crítica racionalment; però, quan s’hi troben, no la poden sostenir.
A diferència de la donació de sang o de plasma, la d’òvuls està remunerada. I, a més, és anònima. Què passa amb les donants d’òvuls?
Estefanía Izrael (EI): En el llibre volíem mostrar el debat dins del feminisme entre aquelles que comparen les donants d’òvuls amb les gestants de la gestació subrogada, que parlen d’explotació i de precarietat, i aquelles que reivindiquen l’agència de les dones i el seu dret a fer el que vulguin amb el seu cos. Aquestes dues mirades expliquen que hi hagi una posició més antidonació i una altra que reivindica un sindicat per a les donants d’òvuls.
MM: Més enllà de les diferents visions, nosaltres com a editors creiem que les donants d’òvuls són un actor més de la conversa i, com a mínim, hauríem d’escoltar què pensen. Aquest debat encara no ens ha polaritzat, però pot acabar polaritzant-se. S’ha de prohibir la donació perquè aquestes dones estan explotant els seus cossos? Per començar, creiem que han de poder donar òvuls sense estar estigmatitzades socialment. I després, ens agradi més o menys, haurien de tenir una retribució justa, com diu l’antropòloga Anna Molas, perquè no sabem exactament quant cobren, però sí que sabem que la clínica està venent els òvuls per un preu 10 vegades més alt.
Miquel Missé: “No podem deixar la gent amb una forta necessitat de tenir fills a la deriva del mercat privat”
Espanya té una de les indústries reproductives més grans del món. Com és aquest negoci en expansió?
LF: En el meu capítol, parlo de l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI) perquè el seu cas explica molt bé com està evolucionant el sector i quin volum de negoci genera. L’IVI va ser un dels centres pioners a Espanya, fundat el 1990 per dos metges d’aquí, i en tres dècades s’ha convertit en el grup líder mundial en medicina reproductiva, amb més de 80 clíniques a tot el món. Si a Espanya, el 1981, hi havia 14 clíniques de reproducció assistida, ara parlem d’unes 400. El 77% estan en mans privades i el 2023 van generar aproximadament 630 milions d’euros. A més a més, en els últims anys, fons inversors estan començant a comprar aquestes clíniques i s’està produint una progressiva concentració de poder: la meitat del negoci de la reproducció està en mans de cinc empreses. De fet, l’IVI ja no és dels seus fundadors, sinó del fons d’inversió KKR, que, curiosament, també està especulant amb l’habitatge a Barcelona. El fons voltor que encareix el preu del teu pis i t’endarrereix la maternitat és el mateix a qui acabaràs pagant el tractament de fertilitat per compensar aquest retard.
Quin preu té que la reproducció assistida tingui ànim de lucre?
MM: La conseqüència principal és que hi ha una falta de control absoluta. Per exemple, en el procés de fer el llibre, van descobrir una cosa força inquietant, que és que, tot i que la llei del 1988 preveia la creació d’un registre nacional de donants per evitar més de sis naixements per donant, aquest registre no ha començat a funcionar fins al 2019, o sigui, 30 anys més tard. Una altra conseqüència és que aquests agents privats especulen i guanyen diners amb la reproducció. És a dir, que la seva missió principal no és que la gent estigui en les millors condicions ni tingui tota la informació. La doctora Carme Valls diu que “les clíniques de reproducció assistida no fan clínica”, perquè no estan pensades des d’una visió mèdica sinó industrial. Si fessin clínica, estarien duent a terme assajos i publicant-ne els resultats. Nosaltres advoquem pel fet que hi hagi una discussió sobre quin paper ha de tenir l’Estat respecte a les TRHA que, repetim-ho, no són el fruit d’una decisió individual, sinó el resultat d’un problema estructural. Per això, justament no podem deixar la gent amb una forta necessitat de tenir fills a la deriva del mercat privat. Un altre tema interessant és que les dretes tenen molt clar que han d’invertir en models públics (encara que després subcontractin), mentre que les esquerres, que en principi defensem allò públic, no hi entrem, perquè inconscientment ho associem a l’imaginari conservador de la família.
Quin paper creieu que ha de tenir l’Estat en tot aquest tema?
LF: Com que la reproducció no està reconeguda com un dret fonamental, no és clar el paper de l’Estat. Però nosaltres pensem que hi ha de prendre partit. És cert que Espanya té una llei pionera que regula les TRHA, mentre que en altres països això ni existeix, però l’Estat no està controlant el sector privat i només ofereix alguns serveis que mai podran ser competitius.
Estefanía Izrael: “Hi ha organitzacions d’infants nascudes amb processos de reproducció assistida que reivindiquen el dret a saber”
En el sistema públic hi ha més límits?
LF: La llei és del 1988, però fins al 2006 no es regula la cartera de serveis de la sanitat pública. Aleshores, l’Estat decideix oferir algunes tècniques i establir uns criteris. Per exemple, posa límit d’edat. A Catalunya pots fer un tractament de reproducció assistida fins als 40 anys si ets dona, i fins als 50 si ets home. A la privada no hi ha límit.
MM: Això no vol dir que pots esperar fins als 40. Les llistes d’espera de la pública són aproximadament de dos anys. I, si les inseminacions no funcionen, calen dos anys més. O sigui que, si tu ets a la llista d’espera i quan et truquen tens 40 anys, perds el torn. Per tant, la gent s’hi ha d’apuntar als 38 anys, i segons el tipus de tractament, als 36.
LF: L’altra diferència és que la pública no cobreix les ovodonacions: només pots fer un tractament amb un òvul donat en casos excepcionals vinculats a malalties prèvies. Davant d’aquestes limitacions, nosaltres ens preguntem quins són els criteris: ètics, mèdics, de pressupost? Cal entendre bé per què existeixen i perquè no s’apliquen a la privada.
Com explicar als fills de la reproducció assistida d’on venen?
EI: En alguns països s’estableix que, si als 18 anys vols saber quina és la teva genètica, pots accedir a aquesta informació. Hi ha moltes organitzacions d’infants nascudes amb processos de reproducció assistida que estan reivindicant el dret a saber. Al llibre, hi escriu l’artista i investigadora Ona Bros, que té les seves “comunitats de gel”, on exploren maneres d’explicar aquestes no tan noves modalitats de família. Ella va fer un treball de camp molt interessant amb contes infantils, on va comparant diferents maneres d’anomenar el donant, els múltiples germans… perquè és molt important veure com es categoritzen tots aquests rols. Són part de la meva família? Els dec algun tipus d’afecte, amor, respecte? Hi ha possibilitat d’herència? En resum, hi ha una dimensió simbòlica que ha d’acompanyar aquestes tècniques.
“L’educació reproductiva no ha de servir per pressionar les dones. I, a més a més, calen altres polítiques socials”
La ginecòloga Ana Polo explica que arriben dones amb 39 anys a la seva consulta que se sorprenen quan descobreixen que l’edat és el factor més determinant de la seva dificultat per ser mares. Les administracions haurien de fer més educació reproductiva?
EI: Per a mi, un primer punt interessant és quina informació estem disposades a processar en un moment donat. De fet, en un context en què els feminismes posaven el focus en desenvolupar-te professionalment, no tinc clar que les dones volguéssim sentir a dir que la nostra edat més fèrtil era als 25 anys. Jo mateixa em vaig enfadar quan un metge em va preguntar als 26 anys si volia tenir família. Pensant-ho des d’una perspectiva individual, no col·lectiva, no sé si volem que ens expliquin que tenim un rellotge biològic.
MM: És que encara hi ha molta pressió per ser mare a la nostra societat. No fa tants anys era molt difícil interrompre l’embaràs, continua havent-hi doctors que fan objecció de consciència per no practicar avortaments. Per això és important que l’educació reproductiva no serveixi per pressionar les dones i que recaigui en elles el manament de la reproducció de la societat. De fet, moltes noies es deuen demanar per què elles han de fer-se aquesta pregunta, quan els nois estan en una altra conversa. Per això, cal educació reproductiva, però no només: ha d’anar acompanyada d’altres polítiques socials.
Creieu que l’Estat hauria de donar cobertura universal al desig de reproducció?
MM: Aquesta és la pregunta que el llibre vol plantejar a la societat. Nosaltres tres no en sabem la resposta, però sabem que, com ningú l’està responent, altres actors hi estan intervenint i generant beneficis extraordinaris. Què volem com a societat? Una cobertura universal? Seguim com estem? Hi hem de posar més límits o menys? Ens agradaria que aquest llibre servís per incitar una conversa pública sobre, precisament, com donem resposta a aquestes preguntes. La forma en la qual ens estem reproduint està canviant a una velocitat vertiginosa, com diem al pròleg. Com que la família és una institució molt sagrada, se li han permès excessos que amb altres temes no es permetrien. Estem tenint fills de maneres que semblen de ciència-ficció. Ana Obregón ha tingut un fill del seu fill difunt. En el món LGBT, són possibles unes coses completament al·lucinants. Tothom, fins i tot les expertes que escriuen al llibre, té una mica la sensació que tot va més ràpid del que podem processar. Estem fent un laboratori sobre el qual no tenim relats ni imaginari i no podem anar tant a remolc de la tecnologia. Hem de tenir una conversa ètica, encara que anem tard, perquè els processos de reproducció assistida travessen de forma intensa la vida de moltíssima gent, des del punt de vista econòmic, de salut, psicològic, moltes vegades en silenci. I compte que no posem al volant de tot això l’Opus Dei o l’extrema dreta, perquè perdrem drets els que no som heterosexuals. Hem de parlar urgentment, com a societat, sobre com ens volem reproduir.
