Polititzem el malestar en la reproducció?

El primer dia que vam trepitjar la consulta coneixia què era una fecundació in vitro i quants dies ha d’estar viu un embrió per ser congelat o transferit. Fins i tot sabia quina és la quantitat òptima d’oòcits a extreure per tenir més èxit i quin és el cost d’un cicle a la clínica privada. També era molt conscient que has d’estar preparada per inflar-te d’hormones fins a no poder més. Havia vist també com es pateix quan la tecnologia no dona els resultats que la publicitat de les clíniques privades prometen, i com el malestar i la culpa són indomables quan els tractaments s’allarguen. De tot això, n’era conscient; he estat prop de persones que han passat per aquests processos. El que vaig descobrir més tard, però, va ser que, a partir dels 35 anys, arribes tard.

Cal posar algunes referències per entendre el context. En 10 anys, Espanya ha duplicat el nombre de clíniques especialitzades en reproducció assistida fins a arribar a les 320 actuals. El 65% d’aquestes es concentren a Catalunya, a Andalusia, a Madrid i a la Comunitat Valenciana. L’avenç en les tècniques de reproducció humana assistida (TRHA) i un marc normatiu lax respecte a altres països europeus són els factors que aquí han revolucionat el mercat de la bioeconomia. Es calcula que el 40% de les persones tenen algun problema de fertilitat, de les quals, el 20% per causes desconegudes. L’any 2021, el negoci de la fertilitat facturava 500 milions d’euros anuals.

Més enllà de les dades, la pregunta és: som a temps de reflexionar col·lectivament sobre les causes i conseqüències d’aquesta crisi reproductiva? Podem desgranar els malestars que la configuren, polititzar-los i obrir un debat social sobre com volem reproduir-nos, posant al centre el model socioeconòmic en què estem inserides?

Tornem al principi. La meva generació, i algunes més, hem crescut amb el compromís de fer efectiva l’emancipació femenina: realitzar-nos a la feina i amb les amistats, garantir l’autonomia econòmica i qüestionar la família i l’amor romàntic. Ens hem fet adultes pensant que altres maneres de criar són possibles i que els fills arriben al final, quan ja ho has assolit tot. Aleshores, en fas 40, sents que el temps s’esgota i, tot i faltar-te algunes de les peces del puzle, comences a plantejar-te la maternitat. Potser no tens una casa assegurada, però t’ho muntaràs com has fet sempre! Potser no ha arribat la persona o la comunitat amb qui havies imaginat començar un projecte així, però per què no tirar endavant una criança monoparental amb el suport d’amics i de la família? Potser no tens garantit un sou cada mes i l’estabilitat econòmica et sembla un miratge, però trobaràs la manera, que a hores d’ara tens expertesa en malabars. Potser fa temps que ho intentes, però el cos no respon i et diuen que l’arròs s’ha covat, però… i si resulta que ets tu qui trenca l’estadística? Certament, hi ha molts potser i la confiança que tot anirà bé no és fàcil de sostenir gaire temps.

No es pot entendre aquest fenomen sense contextualitzar-lo en un mercat laboral precaritzat

Els diagnòstics mèdics diuen que l’augment de la infertilitat és causat per aquest desajustament entre l’edat biològica i l’edat (social) reproductiva; és a dir, l’allargament de la maternitat passats els 35 anys. Des de l’economia feminista s’alerta que l’endarreriment de la maternitat té a veure amb la centralitat del treball laboral i la manca de dispositius públics, socials i comunitaris per atendre els treballs de cures. No es pot entendre aquest fenomen sense contextualitzar-lo en un mercat laboral precaritzat ni amb la dificultat d’accés a béns bàsics com l’habitatge, l’alimentació o l’energia. Un atzucac que ens fa triar entre el capital o la vida.

La realitat és que som protagonistes d’una transformació profunda i accelerada de la manera com ens reproduïm. Segons la Societat Espanyola de Fertilitat, el 2021 naixien 40.638 nounats a partir de tècniques de reproducció humana assistida (un 33% més que el 2019). Aquests representen el 9% del total de naixements de l’Estat espanyol i entre el 5% i el 7% dels nascuts a Catalunya. La paradoxa és que, mentre seguim sent uns dels països amb la taxa de fecunditat més baixa del món, els fills nascuts amb TRHA augmenten. Aquest increment és causat per diversos factors, que se sumen als esmentats anteriorment: major índex d’infertilitat en parelles heterosexuals; més dones que decideixen ser mares monoparentals i parelles de lesbianes o bisexuals.

La sensació enfront del ràpid avanç en la reproducció assistida és que tenim un ventall de tècniques cada vegada més sofisticades per donar solucions a un problema que no ha estat diagnosticat apropiadament. Si, tal com apunten les economistes feministes, l’origen del malestar rau en un sistema que deixa al marge les cures, és difícil pensar que la solució la trobarem únicament en el mercat i les clíniques de reproducció. Cal desgranar en detall quin és el motor principal d’aquestes transformacions en cada un dels àmbits on operen —mercat, bioètica, desigs, drets, tecnologia, expectativa social— abans de donar les fórmules que amainin el malestar.

Quines tensions emergeixen en el fet que la resposta a la crisi reproductiva estigui en bona part privatitzada?

Partint d’aquest context de crisi de cures i de l’acceleració dels canvis en l’àmbit de la reproducció, les preguntes que ens podem fer són: com ens volem reproduir?; quines tensions emergeixen en el fet que la resposta a la crisi reproductiva estigui en bona part privatitzada?; quines alternatives poden formular-se per fer front a aquest fenomen?; de quina manera la institucionalització de la reproducció assistida implica també la promoció d’imaginaris essencialistes respecte de la família i la filiació?; quin hauria de ser el paper de la comunitat, de la família i de l’Estat per un nou model social de reproducció? En definitiva, què estem reproduint amb les tècniques de reproducció assistida, més enllà de criatures?

Estan sortint veus que, a partir de relats en primera persona, situen preguntes col·lectives. Silvia Nanclares i Alexandra Kimball, en uns textos sincers i reveladors, comparteixen les obscuritats de qui vol ser mare i no pot. La frustració, no només per no poder ser mares biològiques, sinó per la maldestresa social a acollir i acompanyar la infertilitat, també des dels feminismes. Júlia Bertran, al llibre Estimada desconeguda (La Campana, 2023), enceta el meló de l’ovodonació i les contradiccions que li ha suposat aquest procés. Des d’un treball que combina el periodisme i la narració en primera persona, es pregunta sobre les jerarquies que travessen el mercat reproductiu, en termes culturals i de classe, i les contradiccions que apareixen entre els anhels, l’ètica, la política i les emocions encarnades. Desgranar conceptes com el dol genètic (terme que fa esment de quan s’ha de renunciar a la càrrega de l’ADN), des d’una mirada crítica i no essencialista, és el fil a partir del qual Ona Bros crea la proposta artística BetaBlastoCuir, basada en la seva experiència gestacional. D’aquí en surt Comunitats del gel, un espai de trobada entre persones involucrades en processos amb material genètic de donants (òvul, esperma o embrió). Aquest projecte té com a ambició entendre on i com opera l’essencialisme genètic i construir nous relats compartits que ens expliquin cap endins i cap enfora.

Hi ha el risc que l’imaginari col·lectiu neixi de propostes amb una perspectiva mercantilista, conservadora i neoliberal

Totes aquestes narratives expressen la necessitat de sortir de l’anonimat per col·lectivitzar tot allò que ara es viu i es pensa de manera individual i única. És urgent polititzar els malestars i posar-los a dialogar amb el model socioeconòmic en què vivim. El risc de no fer-ho és que l’imaginari i el sentit comú es creïn a partir de propostes que proven de respondre a aquests neguits des d’una perspectiva mercantilista, conservadora i neoliberal. Cal obrir un debat públic sobre com ens volem reproduir sense necessitat de sentir-nos jutjades. Un debat que, més enllà de les vivències i dels desitjos personals, posi llum als temes que ens travessen amb criteris de justícia reproductiva. Perquè, com diu Adrienne Rich, “la maternitat se’ns ven com un assumpte privat, però és realment un tema molt, molt públic. Al cap i a la fi, no és molt més que un tema de classe: tot el que té a veure amb la maternitat en el “paradigma de l’elecció” està travessat per les condicions materials”.

* Aquest article sorgeix de les reflexions i dels debats tinguts a IDRA (Institut de Recerca Urbana de Barcelona) durant els mesos d’abril a juny amb altres persones afins a qui ens travessa aquest neguit des de diferents angles: Ona Bros, Miquel Missé, Raquel Miralles, Estefania Izrael i jo mateixa, Laia Forné. El treball fet durant aquests mesos serà un curs que veurà la llum a la tardor amb l’objectiu d’obrir un debat públic a la ciutat.