18/05/2022 | 06:00
Segons un esborrany filtrat per Politico, el Tribunal Suprem dels Estats Units probablement tombarà la sentència del 1973 que protegeix el dret a l’avortament a tot el país. Quin precedent pot establir a escala internacional que es guanyi aquesta batalla judicial i es perdi un dret tan important com l’avortament?
És un efecte dominó claríssim. Als Estats Units, la sentència judicial estava protegida; però, si aquesta cau, dona via lliure que tots els estats puguin legislar de forma pròpia i que el dret no estigui garantit. Quan ho hem vist a Polònia o a Hongria, ens ha espantat, però veure-ho als Estats Units és el principi d’una cosa que és de difícil retorn: vol dir que a tot el món anglosaxó i occidental quedarà absolutament justificat, i que tots els grups antiavortistes es veuran reforçats. En el cas espanyol, continua havent-hi un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional sobre la llei de l’avortament, i això pot formar part d’aquest efecte dominó.
La primera norma que va firmar el Govern de Trump, la Gag Rule, implicava posar fi a tots els fons que els Estats Units dediquessin a temes relacionats amb els drets sexuals i reproductius. L’última va ser la incorporació de la jutgessa Amy Coney Barrett al Tribunal Suprem, que s’ha de recordar que no només és manifestament antiavortista, sinó que tindrà un càrrec vitalici. Això, què vol dir? Que ells acaben controlant no només les lleis, sinó també els tribunals i l’ordre de l’estructura social de tots els països.
“L’objectiu de l’extrema dreta fonamentalista és imposar un sistema heteropatriarcal i neoliberal”
Què suposa per a les dones i persones gestants que els drets sexuals i reproductius comptin amb tan poca seguretat jurídica?
Hem vist com a Polònia prohibien l’avortament, com Hongria també feia restriccions a la interrupció de l’embaràs i a l’educació sexual, creant “zones lliures” de persones LGTBIQA+ [Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals, Queer i Asexuals, entre d’altres]…; tot això forma part de l’objectiu dels col·lectius d’extrema dreta, antigènere i fonamentalistes: recuperar el poder i imposar un sistema heteropatriarcal i neoliberal. Les més perjudicades d’aquesta reducció de drets seran les dones negres, migrades, refugiades i pobres. Les dones blanques i riques ho solucionaran amb diners, com ha passat aquí durant molts anys i com està passant a tot Europa, on s’estan gestant tots els moviments que tenen com a objectiu tornar a tenir el control del poder des de la ideologia d’un model de família tradicional.
“Els grups antiavortistes controlen molts espais que, en principi, són garants de drets, com les Nacions Unides”
Com es pot protegir el dret a l’avortament en un tribunal que clarament té una tendència conservadora marcada? En el cas dels Estats Units, sis jutges han estat nomenats per presidents republicans.
És difícil. Estem vivint el retorn del pèndol ideològic: hem avançat molt, però ara ve la tornada. És evident que els grups antiavortistes controlen molts espais que en principi són garants de drets, com ara les Nacions Unides. L’única manera de lluitar contra això és des dels moviments socials, però és veritat que la desigualtat és molt greu perquè els governs que són marcadament progressistes no s’acaben de creure que l’amenaça és molt important: no impulsen mesures reals. Tots aquests discursos d’odi tenen l’objectiu comú de desdemocratitzar totes les societats. El que cal és analitzar aquests grups d’extrema dreta i pensar estratègies conjuntes i articulades entre els diferents moviments socials per poder fer-hi front.
La reforma de la llei de l’avortament que està promovent la ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero, serà suficientment sòlida quan canviï el color polític del Govern?
Veient la situació global, és difícil pensar que sigui una llei intocable. Ja va haver-hi un intent de tornada enrere molt important el 2015, protagonitzat pel Govern del PP amb Ruiz-Gallardón, i ja va fer la restricció de les menors, que necessiten autorització paterna per avortar. Ara estem en una situació i un context polític molt més agressiu, amb un partit d’ultradreta, Vox, que fa de l’avortament un dels seus temes clau. Ja s’han fet demandes de part d’Hazte Oír i de Vox perquè el Constitucional emeti una sentència sobre el recurs a la llei de l’avortament. El més preocupant és que és un fenomen global, però que s’ha arrelat tant a escala local que l’impacte és en el nostre dia a dia: les preguntes parlamentàries de Vox estan absolutament centrades en els drets sexuals i reproductius.
Si es vota en contra del dret de l’avortament, aquesta sentència podria ser un antecedent per a altres drets aconseguits, com ara els que defensen els drets del col·lectiu LGTBIQA+ o de justícia racial? Ha passat en altres governs?
Tot forma part de la mateixa estratègia perquè totes les persones considerades diferents del seu model d’home blanc i burgès de classe alta estan al marge. Garantir els seus drets no és una prioritat; de fet, al contrari. Ells el que volen és apuntalar aquest sistema que té a veure amb el neoliberalisme més exacerbat. El que fan amb molts recursos, pensament i poder és apropiar-se, fins i tot, el llenguatge que nosaltres hem utilitzat per defensar els drets humans. Un exemple claríssim és el tema de la llibertat: se l’han agafat, i l’han ressignificat des de l’individualisme del privilegi. No s’està pensant en la llibertat com un sistema garantista de drets per a totes les persones, sinó només per a les privilegiades.
“Els estats haurien de regular la seguretat i la qualitat de l’avortament, però no decidir el què, el quan i el com”
Les dues sentències del Tribunal Suprem són les úniques que prohibeixen vetar l’avortament als Estats Units fins a la viabilitat del fetus (de 23 a 24 setmanes). Hi ha 26 estats federals que, si s’anul·la la del 1973, ja tenen lleis preparades que limitarien el dret a l’avortament. Quines solucions tindran les dones d’aquests estats?
Ja s’havien ideat diferents lleis en alguns estats, com ara a Texas i a Ohio, on ja s’havia prohibit l’avortament i reduït el seu accés. A Texas, a més a més, només és permès durant les primeres sis setmanes, però és obligatori escoltar el batec del cor abans d’interrompre l’embaràs. Les dones de classes privilegiades, les blanques amb diners, podran viatjar, podran pagar-ho, podran sortir de l’estat o del país. I després tindrem la majoria de dones i persones gestants que no estan en aquesta situació i hauran de posar en risc la seva vida, com sempre ha passat quan es fan avortaments clandestins. Com passa a Andorra o en múltiples països, hauran d’accedir a l’avortament a través de les seves xarxes feministes, i esperem que ho puguin fer amb la màxima seguretat possible, perquè, quan existeixen xarxes, hi ha un acompanyament. Sí que ens consta que, des de Mèxic, les dones i els grups feministes mexicans ja han posat de manifest que crearan xarxes per a les dones si ho necessiten. Els avortaments sempre s’han fet, i sempre se’n faran. Les dones decidim quan i com volem ser mares i si ho volem ser. Els estats haurien de regular la seguretat i la qualitat de l’avortament, però no decidir el què, el quan i el com.
El president Joe Biden ja ha dit que la solució és votar senadors demòcrates de cara a les eleccions i que ell es compromet a redactar una llei al respecte, però és aquesta una solució sòlida per als drets sexuals i reproductius? Podem confiar en aquesta promesa?
La ciutadania ja no ens creiem aquestes coses. Fa molts anys que són al govern; què estan esperant? El que és evident és que la vinculació dels estats amb els drets humans és cada vegada més dèbil, es va desdibuixant i va desapareixent. Els drets sexuals i reproductius no s’han considerat un paradigma de drets humans, i això és una cosa que arrosseguem i arrossegarem amb tot. Si no et creus que són drets humans a l’hora de generar lleis, de fer normatives o protocols, difícilment podràs garantir realment el dret a l’avortament, a l’educació sexual o a la llibertat sexual.
En l’informe Ofensiva fonamentalista a la democràcia expliqueu que vau rebre assetjament a l’ONU per part de grups fonamentalistes i que cada cop hi ha més presència d’aquests grups a l’ONU institució. Què provoca que siguin en els grups de treball per la defensa dels drets de les dones?
Ho provoca el fet que tenen aquest poder i aquest enllaç amb governs i institucions econòmiques i polítiques molt poderoses. Ja fa anys que denunciem que a la conferència que es fa anualment sobre l’estat social i jurídic de les dones al món, que es fa al març a les Nacions Unides, cada cop els grups de dones i entitats feministes són més reduïts i tenen menys espai, i que els antigènere i fonamentalistes n’estan ocupant més en una cimera que està dedicada a les dones. Són els mateixos governs que estan finançant que tinguin la possibilitat d’anar-hi. Com pot ser que l’ONU els hi estigui donant l’estatus consultiu –que és el carnet que et donen per poder-hi entrar? Perquè el govern són ells.
“La gent identifica els fonamentalistes com a bojos, i aquest és l’error”
Des de l’associació sempre insistiu que són grups transnacionals que no actuen de forma aïllada i desorganitzada, sinó que tenen un gran capital polític i econòmic. Quina és la seva manera d’actuar a Catalunya?
Funcionen igual que a la resta del món: són directrius mundials que venen molt marcades. Tenen la pota de carrer, com tots els moviments: enganxen cartells, van a les clíniques, i munten esdeveniments com Cañas por España, on feien un concurs per veure qui aconseguia que menys dones poguessin arribar a les clíniques de Madrid per avortar. La gent els identifica com a bojos, i aquest és l’error: Aquests col·lectius no fan tot això sols i tenen diverses branques d’actuació. Abogados Cristianos és el seu braç jurídic, que el que fa és judicialitzar defensores amb la idea de desgastar-les. Per exemple, van aconseguir que traguessin la utilitat pública a la Federació Estatal de Planificació Familiar a través d’una sentència judicial. Després, van fer una campanya a la seva web on assenyalaven diferents entitats que defensen els drets sexuals i reproductius, entre les quals l’Associació, acusant-nos de rebre finançament públic i fent campanya contra nosaltres perquè no ens el donessin, quan no rebíem el finançament que deien.
I tenen una branca política?
Sí, i és importantíssima: Vox s’ha creat amb el finançament d’Hazte Oír. D’on treu el finançament Hazte Oír? De les Koplowitz, d’El Corte Inglés… Els llaços són claríssims. A partir d’aquí, el fundador d’Hazte Oír, Ignacio Arsuaga, vol tenir un poder molt gran a Europa, que és per això que crea CitizenGo –famosa per la campanya dels busos transfòbics–, que té un impacte brutal arreu d’Europa, amb milions de seguidors. Aquesta plataforma està enllaçada amb altres organitzacions que ja estaven o s’anaven creant, com Valores y Sociedad.
L’assetjament a clíniques privades és residual?
Forma part de l’acció de carrer. A Catalunya no tenen tanta rellevància, però a Madrid sí que s’han vist coses molt greus.
Hi ha hagut accions a Madrid on han posat una ambulància davant de les clíniques perquè les dones puguin escoltar el batec del cor just abans d’entrar-hi.
Sí. Aquesta ambulància no és la idea d’un boig: ve d’una línia ideològica molt concreta, que és la línia del batec del cor. Prové dels Estats Units. A Texas, tenen una llei que no només no et deixa avortar a partir de les sis setmanes, sinó que t’obliga a escoltar el batec del cor, i que, a més a més, persegueix qualsevol persona que hi col·labori, que pot ser fins i tot el taxista!
“Les defensores dels drets humans han de ser intocables”
És una cacera de bruixes.
Quan els fonamentalistes plantegen tornar a aquest ordre natural, no és només ideològic, sinó material: parlen d’una classe alta i blanca que controli les institucions polítiques i econòmiques. La resta formem part de les bruixes a caçar.
De fet, hi ha governs que utilitzen la retòrica islamòfoba per defensar els drets de les dones i del col·lectiu LGTBIQA+. Per exemple, dir que els musulmans són masclistes i que, per tant, millor que no entrin al país. Quin perill pot tenir aquest discurs?
Aquesta és una de les seves eines més importants i més potents: estan augmentant els casos de violència contra persones LGTBIQA+, contra persones racialitzades… No ens cap al cap com es pot permetre, des de les institucions, que es publiquin tanques publicitàries com les que s’estan posant, siguin antiavortaments o contràries als menors estrangers no acompanyats. Necessiten exercir violència contra la resta i que les persones oprimides també en generem entre nosaltres, perquè així ells no siguin el focus, malgrat que ho són realment. Però, igual que la seva eina clau és enfrontar-nos, nosaltres hem de poder regirar aquest discurs i transformar-lo absolutament. Rearticular-lo tot dient “no tenim els drets sexuals i reproductius garantits si no tenim el dret a l’habitatge, si no hi ha una lluita per l’acció climàtica o la possibilitat d’accés a la salut de totes les persones, independentment de la seva nacionalitat”. El que estem demanant és que es garanteixin els drets fonamentals de totes les persones.
Al documental on participeu, Som Defensores, parleu també de la indefensió jurídica cap a les defensores dels drets sexuals i reproductius. Què caldria per protegir jurídicament les activistes a escala estatal i catalana?
Primer cal posar-hi voluntat política. Les activistes defensores de drets sexuals i reproductius són vitals per mantenir la democràcia i per intentar aconseguir una societat més justa i més equitativa, i, si tu no et creus això com a govern, com a institució, vol dir que la resta l’estàs fent de forma paternalista. Les has de tenir protegides jurídicament, digitalment. Les defensores dels drets humans han de ser intocables. Has de garantir legislativament i també assegurar línies estratègiques que les puguin protegir i promoure, perquè tu vols que cada vegada hi hagi més defensores i que tota la ciutadania sigui activista. Al final, si tota la ciutadania és defensora, totes garantim drets. Per això no només es necessita aquesta idea de protecció jurídica, sinó que també s’ha de promoure l’activisme, i aquí sense cap mena de dubte s’hi ha de dedicar finançament.
“Les feministes no només rebem els atacs dels grups ‘ultres’; també rebem atacs institucionals”
Tu ets sents segura?
La primera experiència que vaig viure va ser l’assetjament que vaig patir en un acte que van organitzar les Nacions Unides. El meu nom i el de les meves companyes anava sortint en diferents webs d’aquestes organitzacions… Quan vius això, de tranquil·la no ho estàs. Aquí a Catalunya, Vox ens té prou a la diana perquè ens té molt localitzades, fa moltes preguntes parlamentàries sobre les que defensem el dret a l’avortament. Jo soc activista des de sempre i no crec que ho deixi de ser, però sí que és una cosa que em fa patir, i així ho hem transmès. He vist caure moltes entitats i molta gent en aquest procés de desgast per parts dels grups d’extrema dreta i fonamentalistes.
A Catalunya hi ha diversos col·lectius de dones feministes en processos judicials, entre les quals, les 10 encausades per la vaga del 8-M del 2019 a Manresa: la Fiscalia demana 19 anys i 6 mesos de presó i gairebé 23.000 euros de multa, sota els càrrecs de desordres públics, danys i atemptat contra l’autoritat. Això també és atacar la defensa dels drets sexuals i reproductius?
Les feministes no només rebem els atacs de tots aquests grups ultres, sinó que també rebem atacs institucionals, i això no es pot permetre. Institucionalment, o us ho creieu o no us ho creieu. Si realment creieu que som agents imprescindibles per a la democràcia, demostreu-ho.
A Manresa i a la província de Lleida s’han fet passes endavant per garantir el dret a l’avortament, però encara hi ha limitacions, sobretot a causa de l’objecció de consciència als hospitals públics. Creieu que les solucions acordades són suficients?
No són suficients. No s’està aprofitant el moment per crear un model d’atenció i acompanyament a l’avortament basat en el paradigma de drets humans. Anem fent pegats, i això és preocupant. Volem pensar que l’oportunitat encara hi és i insistirem perquè hi sigui. Jo no vull enviar cap dona a cap hospital on estan obligant un professional a fer un avortament, perquè qui patirà és la dona i perquè no es garantiran els seus drets. Per què no pensem des d’una altra lògica? Hem de generar equips de professionals activistes que siguin realment garantistes, que es creguin que estan fent un servei públic i que estan preservant els drets de les dones. És veritat que, des de fa algunes setmanes, a l’Hospital de Tortosa es practiquen interrupcions farmacològiques i instrumentals, i les dones de les Terres de l’Ebre n’estan molt contentes.
“L’educació sexual és un dret fonamental igual que el dret a l’educació”
Se’ns ensenya des de molt petites el que pot o no pot fer un cos. Com es pot canviar aquesta visió patriarcal i de culpa respecte a la sexualitat des de l’educació? Ja s’estan aplicant classes d’educació sexual a les escoles?
El 2019 es va posar sobre la taula la voluntat política del Govern de fer el projecte de Coeduca’t i incloure el programari d’educació sexual des de P3 fins a tota l’educació obligatòria. Això està fet, amb materials i dossiers. Nosaltres ja ho hem redactat. A qui li toca implementar-ho és al Govern. I això hauria de constar als pressupostos. Segons el Departament d’Educació, aquesta voluntat queda recollida dins del decret de centre, on hi ha les competències obligatòries. Els centres estan obligats a incorporar-ho, però com s’avalua i com es fa un seguiment? A Catalunya també hi ha el pla d’autonomia de centres, i això vol dir que cada centre fa i desfà una mica com pot. Sempre tenim la tendència a generar coses que després no s’avaluen ni se segueixen.
Com podria afectar la implementació del PIN parental, iniciativa que s’ha promogut també a l’Argentina, al Brasil, a Guatemala, a Colòmbia, a l’Equador, al Perú o a Polònia, l’educació dels més joves, sobretot a aquells que formen part del col·lectiu LGTBIQA+?
És un exemple de les campanyes estratègicament més esteses a escala mundial. Va venir del Brasil, ha estat en diversos països de l’Amèrica Llatina, es va fer una manifestació a França i ens consta que han arribat demandes al Departament d’Educació per fer-ho aquí. Al final tornem al mateix: o et creus que és un dret o no t’ho creus. L’educació sexual és un dret fonamental igual que el dret a l’educació. Mentre no es protegeixi, els nens continuaran vivint amb una educació sexual basada en la violència, l’abstinència…; continuaran vivint en un espai educatiu que no respon a les seves necessitats i hauran de buscar altres eines, entre les quals, la pornografia. Serà un sistema educatiu que perpetuarà violències.
