Crític Cerca

Protesta feminista pel dret a l’avortament/ Foto: LAURA BUSQUETS – ACN

Investigació

El 42% dels ginecòlegs del sistema públic es nega a practicar avortaments

Lleida és el territori on menys es garanteix la interrupció voluntària de l'embaràs: del 2015 al 2020, entre el 67% i el 91% dels professionals es van acollir al dret d'objecció de consciència

04/03/2021 | 06:00

L’avortament a l’Estat espanyol està regulat des del 1985. El 2010, es va actualitzar la normativa sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, despenalitzant la pràctica en diversos supòsits. Tanmateix, 35 anys després que el moviment feminista aconseguís aquesta fita, la negativa d’alguns professionals sanitaris a oferir el servei per qüestions ideològiques fa que l’avortament no sempre sigui un dret garantit a tot arreu ni per a totes les dones.   

L’any passat, dels 777 obstetraginecòlegs del sistema públic distribuïts en les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) i als hospitals amb servei de ginecologia i d’obstetrícia, 329 es van acollir al dret d’exercir l’objecció de consciència per no practicar avortaments. Això representa el 42% del total, un fet que implica que hi hagi dones que es troben amb la pràctica impossibilitat d’interrompre voluntàriament el seu embaràs en algunes demarcacions. Com a mínim des del 2015, aquesta ha estat la tònica en els centres del SISCAT (el sistema sanitari públic de Catalunya, que inclou també els concertats) amb servei de ginecologia i d’obstetrícia: any rere any, el percentatge de sanitaris que es neguen a oferir el servei es mou entre el 42% i el 46%. 

Així consta en la documentació a la qual ha accedit CRÍTIC per mitjà d’una sol·licitud d’accés a la informació pública. Els arxius facilitats pel Servei Català de la Salut inclouen les dades, dividides per províncies, de les ASSIR i dels centres hospitalaris de la xarxa pública de Catalunya. CRÍTIC ha reclamat la totalitat dels casos per regions sanitàries, però el Departament de Salut ho rebutja argumentant que, en aplicació de la Llei i del Reglament general de protecció de dades, l’objectiu és evitar “la identificació indirecta de les persones físiques objecte de la sol·licitud”.

Inicialment, la conselleria va facilitar només la informació relativa al 80% dels centres del SISCAT perquè, segons explica Ramon Escuriet, responsable de Salut Sexual i Reproductiva del Servei Català de la Salut, el Departament “no tenia aquest registre perquè no hi està obligat per llei”. “Quan CRÍTIC va fer la sol·licitud, vam reclamar la informació per construir la base de dades”, exposa. Així, la documentació relativa a la totalitat dels sanitaris que exerceixen el seu dret a l’objecció de consciència s’ha obtingut en una segona comunicació amb Salut.

Segons aquesta informació, la majoria dels obstetraginecòlegs en actiu l’any passat es concentraven a la província de Barcelona (615), mentre que a Lleida és on hi havia menys professionals que poguessin oferir aquest servei (24). La proporció d’objectors es distribueix de manera desigual arreu del territori: el 2020, els que es van negar a practicar avortaments a Girona representaven el 25% del total, mentre que, a Lleida, aquest percentatge s’enfilava fins al 67%. En el cas de Barcelona, el 44% dels sanitaris són objectors, i a Tarragona, 4 de cada 10. 

Aquestes inequitats s’han mantingut, com a mínim, els darrers cinc anys: des del 2016 fins a l’actualitat, entre el 64% i el 73% dels professionals dels hospitals i de les unitats ASSIR de Lleida no van voler interrompre els embarassos de les pacients. L’any 2015, hi van objectar el 91% dels obstetraginecòlegs de la pública en aquesta província. “Les institucions de l’Estat del benestar no estan garantint el dret a avortar. A tot aquest personal, se li hauria de sumar el que no manifesta l’objecció de consciència de manera explícita però que ho fa de manera implícita”, sentencia Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. “Caldria rascar quins d’aquests són caps de servei i si això provoca que la interrupció de l’embaràs es deixi de proveir, perquè cap altra professional la fa. Sabem que en alguns centres amb les ASSIR integrades això és el que passa”. 

Preguntat per les dades, Ramon Escuriet matisa que els responsables del servei “hem de procurar que les dones tinguin accés a la prestació, però també que els professionals puguin exercir el seu dret d’objecció de consciència”. Amb aquesta intenció, continua, “hem organitzat tots els serveis procurant l’equitat en l’accés, sigui per la causa que sigui”. Tanmateix, mentre que l’avortament per causes mèdiques –és a dir, quan hi ha risc per a la gestant o per al fetus– “el tenim solucionat dins del sistema”, Escuriet admet que, quan es tracta d’una decisió voluntària, el nombre de professionals objectors és substancialment major. “Fins a la novena setmana, el 80% de les interrupcions pel mètode farmacològic es fan a les ASSIR, però és cert que, si la dona opta pel mètode instrumental, hem de recórrer a clíniques autoritzades que tenim contractades perquè assumeixin aquesta demanda”.

Il·lustració: HELENA OLCINA

El 91% dels professionals de Lleida hi va objectar el 2015

La Llei orgànica 2/2010, de salut sexual i reproductiva, estableix que els sanitaris implicats directament en la interrupció voluntària de l’embaràs “tenen el dret d’exercir l’objecció de consciència”, però que aquesta prerrogativa no pot menyscabar “l’accés i la qualitat assistencial de la prestació”. Així, el rebuig a realitzar la intervenció “s’ha de manifestar anticipadament i per escrit”, de manera que es puguin organitzar “els serveis i garantir la prestació”. La instrucció inclou tots els dispositius implicats del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i també centres on es duen a terme activitats d’atenció a la salut sexual i reproductiva amb contracte o conveni amb el CatSalut. I garanteix que l’accés a l’avortament sigui per a totes les dones igual “amb independència del lloc on resideixin”. 

Però, a la província de Lleida, aquest punt de la llei no es compleix: el 2015, pràcticament cap centre d’utilització pública no va oferir aquest servei perquè quasi la totalitat dels professionals que el podien practicar, 20 dels 22, hi havien objectat. Això va provocar que les dones que volien avortar s’haguessin de desplaçar per poder-ho fer. “Totes han tingut accés al servei”, assegura Escuriet, però admet que “en alguns casos”, les interrupcions de l’embaràs s’han realitzat fora de l’àrea on resideixen.

La demarcació de Lleida és l’única de tot Catalunya on les pacients no poden avortar voluntàriament amb una intervenció quirúrgica. Tan sols tenen l’opció farmacològica –píndoles abortives– durant les primeres nou setmanes de gestació, i només les subministren el CAP de Lleida, el de Balaguer, el de Mollerussa, el de Tàrrega i l’Hospital Arnau de Vilanova. Aquest darrer centre és l’únic que atén les pacients fins a la vint-i-dosena setmana si al·leguen causes mèdiques, però no si es tracta d’una decisió voluntària. Ara bé, des de la novena setmana fins a la catorzena, la interrupció de l’embaràs només pot ser per la via quirúrgica, i, en aquest sentit, les dones es troben sense cap opció en tota la província i han de dirigir-se a una clínica de Tarragona, de Girona o de Barcelona.

En tota la regió dels Pirineus no es realitzen avortaments ni quirúrgics ni farmacològics

Si tinguéssim les dades per regions sanitàries, en algunes zones ens quedaria un panorama blanc al 100%, sigui perquè tots els professionals hi objecten o perquè no hi ha centres acreditats per interrompre l’embaràs”, anticipa Aldavert. La situació als Pirineus ho exemplifica: fins ara, en tota la regió no es realitzaven avortaments ni quirúrgics ni farmacològics. Ni l’Hospital de Cerdanya, ni el de la Seu d’Urgell, ni el del Pallars, ni el de Vielha oferien ni tan sols l’opció de les píndoles abortives. 

El 2020, el Departament de Salut es va comprometre a donar servei a la zona i facilitar la interrupció de l’embaràs per la via farmacològica abans de finals d’any, traslladant professionals no objectors a l’Hospital Comarcal del Pallars i al de Vielha. Així mateix, també va anunciar que havia iniciat els tràmits amb la clínica privada Vithas de Lleida per tal d’oferir l’avortament quirúrgic per causa voluntària. Aquesta setmana s’ha fet públic que Salut ja ha ampliat la cartera de serveis de l’Hospital del Pallars perquè comenci a administrar les píndoles, una novetat que pot representar un canvi significatiu per a les dones d’aquesta zona. Fins ara, en aquest hospital, que és el centre de referència, tots els ginecòlegs eren objectors de consciència, així que les pacients que hi acudien eren derivades als CAP on podien aconseguir un tractament farmacològic, fet que podia comportar un desplaçament de diversos quilòmetres.

Amb tot, segons les dades de l’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius, durant el 2018 a Catalunya, 482 dones van haver de desplaçar-se fora de les seves comarques per poder interrompre l’embaràs. Aquell any, el Departament de Salut va confirmar que no s’havia notificat cap avortament en 16 comarques catalanes: la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça, el Solsonès, la Segarra, la Conca de Barberà, la Terra Alta, el Montsià, el Priorat, les Garrigues, el Moianès, el Pla de l’Estany, la Cerdanya, l’Alt Urgell i el Berguedà.

Feministes davant Salut a Lleida reivindicant el dret a l'avortament lliure i gratuït en tota la demarcació/ Foto: ANNA BERGA – ACN

La titularitat dels centres i la manca d’informació, les barreres invisibles

L’alta proporció de metges objectors no és l’únic factor que limita el dret a l’avortament de les dones; la titularitat dels centres on es du a terme aquesta pràctica pot ser una altra barrera. Aquest és el cas d’alguns hospitals concertats com el de Sant Joan de Déu de Manresa, gestionat per la Fundació Althaia, el Patronat de la qual és format per l’Ajuntament de Manresa, la Mútua Manresana i l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. La darrera entitat especifica, en la seva carta d’identitat, que concep el respecte a la vida humana “com a principi fonamental”, i aquest és el seu posicionament també en relació amb “el dilema ètic” al voltant de l’avortament o de l’eutanàsia. Així, per molt que l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa sigui el de referència al Bages, les dones que hi acudeixen són derivades a altres clíniques de Barcelona. “Si aquestes institucions són gestionades per fundacions eclesiàstiques, com també succeeix a la Seu d’Urgell, ja porten als estatuts que la interrupció de l’embaràs no s’oferirà, per molt que els centres rebin diners públics i que la Generalitat pagui la major part de la contractació dels serveis”, rebla Aldavert. 

La Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell és l’únic centre hospitalari de la comarca de l’Alt Urgell. És un centre de propietat privada, tot i que forma part de la xarxa d’utilització pública, que dona servei a la regió sanitària de l’Alt Pirineu i l’Aran. La Fundació, que està integrada per l’Ajuntament, pel Consell Comarcal i pel Bisbat d’Urgell, no practica avortaments malgrat que sí que dispensa la píndola de l’endemà (que no s’ha de confondre amb la píndola abortiva). El copríncep episcopal d’Andorra i, alhora arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, imposa “la defensa del dret a la vida” per tal d’evitar que s’hi practiquin interrupcions voluntàries de l’embaràs.

L’altre gran problema té a veure amb la manca d’informació al voltant d’aquesta pràctica. La llei del 2010 també diu que, abans de prendre la decisió d’avortar, les dones hauran de ser prèviament “informades de totes les prestacions, ajudes i drets als quals poden accedir si desitgen continuar amb l’embaràs”, així com de les “conseqüències mèdiques, psicològiques i socials” derivades de seguir amb el procés de gestació o d’interrompre’l. “La llei diu que pots objectar individualment en el cas de fer la pràctica directa, però mai en relació amb el fet de donar la informació, explicar els procediments i totes les opcions que tenen les dones. El problema és que els objectors objecten de tot”, adverteix Aldavert. “Quan a les pacients els toca un d’aquests professionals, ja poden tremolar, perquè intentaran que segueixin endavant”. 

“Les dones pensem que fem una cosa dolenta, clandestina, i ens culpabilitzem”, diu Aldavert

L’escassetat d’informació, sumada a la “manca de formació dels professionals”, alimenta l’estigma al voltant de l’avortament. Segons la coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, “les dones continuem pensant que fem una cosa dolenta, clandestina, i ens culpabilitzem perquè la informació que rebem és insuficient o directament dolenta i confusa”. Aquesta situació incideix en la poca agència que se’ls confereix a les que volen interrompre l’embaràs: Aldavert denuncia que, en la sanitat pública, ni tan sols poden escollir a quin dels dos procediments (farmacològic o quirúrgic) volen sotmetre’s. La via farmacològica es pot realitzar com a màxim fins a les nou setmanes, i és un tractament que consisteix en dos fàrmacs. El segon provoca l’expulsió de les restes de l’embaràs. D’altra banda, l’avortament quirúrgic implica una aspiració del contingut de l’úter per la via vaginal i es recomana practicar-lo abans de les 14 setmanes de gestació.

“No totes poden sotmetre’s als dos”, sentencia Aldavert. “Una noia de 18 anys que viu amb la família i no vol que se n’assabenti ningú, una dona ingressada en un centre residencial d’acció educativa (CRAE) o una altra que viu situacions de violència masclista, doncs segurament no poden fer un procediment farmacològic, perquè no es troben en espais segurs ni acompanyades”, explica. En canvi, “n’hi ha que sí que tenen aquest espai, que prefereixen autogestionar-se i no entrar en una clínica”. Tanmateix, manté que ni en un cas ni en l’altre no ho poden escollir. Ramon Escuriet, per contra, assegura que les pacients sí que tenen llibertat d’elecció, que “els professionals les informen de les seves possibilitats d’acord amb les setmanes de gestació”, i que és “la condició clínica” la que marca les opcions en relació amb el mètode.

Però la coordinadora de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius hi insisteix: “Aquesta llibertat d’elecció només es dona a Barcelona ciutat, perquè en demarcacions com Lleida la via quirúrgica no està garantida, de manera que les dones no poden triar”. I té clar quin és el motiu de tots els greuges que pateixen les dones al voltant de la interrupció de l’embaràs: “És un cúmul de deixadesa i poca voluntat política: l’avortament es fa en un racó i sense que se n’assabenti ningú“, conclou Aldavert. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies