Crític Cerca

Foto: LAURA BUSQUETS

Reportatges

‘Fact checker’ feminista: què ha fet el Govern de JxCat i d’ERC?

La reforma de la Llei contra la violència masclista ha marcat el final d'una legislatura on no s'han solucionat les mancances en l’accés de les dones a l’avortament o la millora en els drets de les dones migrades

11/02/2021 | 06:00

La Covid-19 i el procés sobiranista han marcat el Govern de JxCat i d’ERC durant els últims tres anys. Però, al mateix temps, durant aquest cicle polític han emergit amb força les reivindicacions del moviment feminista. La pandèmia ha visibilitzat la importància del treball de cures i la necessitat de regular la conciliació laboral i familiar, i el confinament ha aguditzat els casos de violència masclista en l’àmbit familiar. En aquest context, quines han estat les mesures més rellevants en clau de gènere que ha impulsat l’executiu català?

La reforma de la Llei contra la violència masclista, modificada a partir d’una proposta de Catalunya en Comú-Podem, ha marcat el final d’una legislatura on no s’han solucionat les mancances en l’accés de les dones a l’avortament, en els drets de les migrades i en la coeducació. El problema, segons denuncien les entitats i els col·lectius feministes, és la manca d’un règim sancionador per garantir l’aplicació pràctica de les normatives. Paral·lelament, segueix havent-hi mancances en l’accés a l’avortament o en els drets de les dones migrades en àmbits com la salut i el treball.

Radiografiem, amb perspectiva de gènere, les millores legislatives i d’incidència política que hi ha hagut els últims tres anys a Catalunya amb les veus de l’advocada Júlia Humet, la investigadora Sara Cuentas, la metgessa Carme Valls i les sociòlogues Elena Longares i Marina Subirats.

Foto: RAFA GARRIDO

La reforma de la Llei contra la violència masclista és un avenç simbòlic, però no sancionador

Un dels canvis més destacats en matèria de violència masclista de la legislatura ha estat la reforma de la Llei contra la violència masclista del 2008, que es va dur a terme a finals del 2020. Arran de la reforma, actualment ja s’hi inclouen explícitament les dones trans i, per tant, aquestes ja no han d’acreditar que s’han medicat durant almenys dos anys ni han de presentar un informe de trastorn d’identitat de gènere, tal com abans es demanava, per tal que la llei les empari com la resta de dones. A més, també s’hi ha inclòs la violència digital com a forma de violència masclista, és a dir, la que es refereix a assetjament amb imatges o control del telèfon mòbil per part de la parella. L’advocada i politòloga Júlia Humet valora positivament aquesta reforma, tot i que apunta que no canviarà radicalment el paradigma: “El problema que té aquesta reforma és que és simbòlica; no té règim sancionador. Fins a quin punt, aleshores, és aplicable?”. L’especialista apunta que un dels problemes amb què es troben les víctimes que pateixen violència masclista és en el tracte que reben; per això exigeix més formació i sensibilització.

La violència digital contra les dones és una forma de violència masclista segons la reforma de la Llei

L’altra cara de la moneda és que algunes de les entitats que lluiten pel benestar de les dones que pateixen violència masclista han desaparegut darrerament a causa del poc finançament que han aconseguit. Una gran pèrdua és la de Tamaia, un projecte que ha hagut de plegar veles i que ho atribueix a “la violència institucional respecte a l’abordatge de la violència masclista” i a la precarietat de les treballadores que s’hi dediquen. L’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment, d’altra banda, també ha informat que es troba en una “situació límit” arran de la pandèmia. A més, també cal tenir en compte la davallada d’inversió per als jutjats especialitzats en violència masclista. Del 2009 al 2019, va passar de 5,4 milions d’euros a 4,5 milions, és a dir, el cost dels jutjats exclusius de violència masclista compta ara amb un milió menys d’euros per any. A més, també en el període del 2009 al 2019, la plantilla dels jutjats especialitzats ha passat de 182 a 149 treballadors.

A Catalunya, les agressions masclistes encara no formen part del passat. El 2019 van trucar a la línia d’atenció contra la violència masclista (900 900 120) fins a 10.571 dones, un 93,9% de les quals per violència per part de la seva parella o exparella. L’advocada Carla Vall, de Nèmesi Advocades i Assessores com Humet, comenta precisament que “les llars són l’espai més perillós per a les dones” i que, tot i que acostumem a posar el focus en l’espai públic, “estem abandonant la idea de l’agressor de proximitat”. En tot l’any 2020, van ser assassinades 14 dones, segons dades de Feminicidi.cat.

La Llei d’estrangeria continua vulnerant els drets de les dones migrades

El balanç d’aquesta legislatura és ambivalent per a l’activista descolonial i investigadora social Sara Cuentas. D’una banda, reconeix que les lluites del feminisme descolonial han guanyat incidència. Al desembre passat, per exemple, el Parlament català va aprovar la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació. La nova norma preveu mesures de protecció i de promoció del dret d’igualtat, ja sigui per raó de religió, capacitat, discapacitat, origen racial o ètnic, edat o orientació sexual. D’altra banda, però, Cuentas considera que algunes polítiques públiques no van pel mateix camí perquè “no totes les dones tenen els mateixos drets”, i una explicació d’això té a veure amb la Llei d’estrangeria. Segons explica la membre del col·lectiu Diverses 8M, la legislació actual dificulta, a través d’un gran nombre de requisits i de tràmits, accedir a feina remunerada amb drets i protecció social, no permet a les dones sense la nacionalitat espanyola exercir el dret a vot i, en situació de violència masclista, el permís de residència i treball duren només cinc anys, fet que exposa les víctimes després d’aquesta temporalitat.

A l’Estat espanyol hi ha més de 600.000 treballadores de la llar, la majoria dones migrades sense contracte laboral

Enmig de les traves que pateixen moltes persones migrades per la Llei d’estrangeria, hi ha, però, una petita victòria, segons Cuentas. Es tracta de l’aplicació del Reial decret llei 7/2018, sobre l’accés universal al Sistema Nacional de Salut, que reconeix el dret a l’atenció sanitària a les persones migrades des del primer dia del padró. La norma va entrar en vigor de manera homogènia a tot Catalunya al gener del 2020, després de la pressió de col·lectius de persones migrades. Malgrat l’aprovació del decret, col·lectius com la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) denuncien que encara se n’exclouen molts casos, com aquelles qui encara no estan empadronades o els pares estrangers de ciutadans espanyols residents a Espanya per reagrupament familiar.

Una evidència de la precarització que suposa no poder accedir a drets bàsics per part de les dones migrades és el cas de les treballadores de la llar. Es calcula que a l’Estat espanyol hi ha més de 600.000 persones que s’hi dediquen, la majoria dones i immigrants, i, com que moltes no tenen contracte laboral, tampoc no tenen dret a la prestació d’atur, a la baixa per malaltia ni a pensions dignes. La Covid-19, a més, ha accentuat la seva situació: moltes internes han hagut de confinar-se sense poder sortir amb persones grans i no se’ls han facilitat mesures de protecció pel virus. Cuentas subratlla que el Govern espanyol encara no ha signat el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) que estableix uns mínims drets laborals per a les treballadores de la llar, malgrat que el Parlament va emetre una resolució que ho demanava. De moment, l’executiu de Pedro Sánchez ha comunicat que farà inspeccions a les cases que tinguin contractada una treballadora de la llar a jornada completa per assegurar-se que té garantits els seus drets laborals i que el seu estipendi no és inferior al del salari mínim interprofessional.

Foto: Pontifícia Universitat Catòlica de Xile

La violència obstètrica i l’avortament, decalatge entre la teoria i la pràctica

En l’àmbit sanitari, la mirada androcèntrica ha continuat marcant les lluites feministes. La política i endocrinòloga Carme Valls afirma que “la salut de les dones no és una prioritat i és en un punt mort“. De fet, assegura, davant d’una primera consulta mèdica, és molt més probable que se li faci una exploració a un home que a una dona: “La primera violència és no ser escoltada i sentir que el que dius no és important”, diu l’autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina, que va publicar-se fa pocs mesos. Això té una repercussió en el diagnòstic de malalties, sobretot aquelles invisibilitzades com és el cas de l’endometriosi, que encara es tarda fins a vuit anys de mitjana a diagnosticar.

La violència obstètrica que pateixen algunes dones durant l’embaràs, el part i postpart també ha seguit sent un dels camps de batalla del moviment feminista. Un estudi amb 170.000 dones del territori espanyol mostra que el 38,3% de les dones reconeixen haver-ne patit. Tot i que, sobre el paper, la reforma de la Llei contra la violència masclista del desembre del 2020 ja l’hagi acceptat com a violència, això ara s’ha de traslladar al pla pràctic, diu Carme Valls. De fet, la directora del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona explicava a CRÍTIC que “el primer pas cap a l’erradicació de pràctiques no respectuoses és acceptar la seva existència”, també per part dels professionals que sovint no identifiquen algunes de les violències que estan exercint.

A La demarcació de Lleida, les dones no es poden sotmetre a un avortament quirúrgic en un centre públic perquè tots els metges són objectors

L’Observatori dels Drets Sexuals i Reproductius també assenyala com a vulneracions de drets que no s’han solucionat aquesta legislatura l’accés desigual a mètodes anticonceptius i els obstacles que es troben les dones i trans migrades, així com les treballadores sexuals perquè es respectin els seus drets en aquesta matèria. En aquesta línia, moltes dones no poden avortar prop de casa i s’han de desplaçar fins a altres municipis o comarques per fer-ho, ja que, a causa de l’objecció de consciència, un ginecòleg pot negar-se a practicar un avortament. Per aquest motiu, existeix a Catalunya una desigualtat flagrant en aquesta matèria: a la demarcació de Manresa no es pot avortar quirúrgicament i al Pirineu lleidatà no es pot fer ni amb mètodes farmacològics. La solució que ha trobat el Departament de Salut per a la província de Lleida és negociar amb un centre privat que pugui oferir aquesta opció.

El col·lectiu LGTBI+ segueix amb polítiques públiques embrionàries

Aquesta legislatura comptava amb una llei que va assentar les bases per als drets del col·lectiu LGTBI+ a Catalunya: la celebrada Llei 11/2014 per garantir els drets LGBTI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia volia assegurar que a Catalunya es pogués viure la diversitat sexual i afectiva en plena llibertat. Una de les seves conseqüències va ser, per exemple, que es permetés la reproducció assistida a solteres i lesbianes. L’Observatori contra l’Homofòbia, però, denuncia a l’informe L’estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya 2019 que aquesta regulació està tenint “una aplicació molt escassa” perquè no té un “règim sancionador”. L’activista i sociòloga Elena Longares considera que també cal posar atenció en “els pocs recursos i eines amb què s’ha dotat, que es necessiten per poder executar-la” i, per tant, per poder garantir drets al col·lectiu. Longares valora positivament alguns aspectes de la reforma recent de la Llei contra la violència masclista, com el reconeixement de les dones trans, la inclusió de persones no binàries i la definició de què és una vulneració dels drets sexuals i reproductius.

El 2019 es van incrementar un 41,6% les denúncies LGTBI-fobes respecte a l’any anterior

Algunes evidències que la violència contra el col·lectiu LGTBIQ+ no ha acabat encara que la legislació ho exigeixi es poden veure en l’informe de l’Observatori contra l’Homofòbia. Segons detalla el document, el 2019 es van incrementar en un 41,6% les incidències registrades respecte a l’any anterior. Un 11,3% d’aquestes eren incidències comunicades per dones lesbianes o bisexuals i un 10,6% per dones trans. La lesbofòbia es va produir en un 35% en forma d’agressió verbal i en un 20% d’agressió física, la majoria de les quals a l’espai públic. En altres àmbits, com el laboral, aquest sector de la població també pateix discriminació: un estudi de l’Agència Europea dels Drets Fonamentals apunta que una de cada cinc persones del col·lectiu en pateix a la feina. “Estem en una situació molt embrionària, encara estem despatologitzant! Hem de passar de reconèixer la diversitat a donar-hi resposta. El més urgent és que es pugui accedir al treball i a l’habitatge, i a partir d’aquí s’obre tot el ventall”, reivindica Longares.

Ara la població LGTBI+ té la mirada en la futura Llei espanyola per a la igualtat de les persones LGTBI, que prohibiria les teràpies de conversió i la modificació genital de nadons intersexuals sense motius mèdics que n’exigeixin la cirurgia. El col·lectiu també està pendent de la Llei trans que s’acaba de presentar en esborrany i que preveu despatologitzar les persones trans i el trànsit en menors d’edat, un ítem que ha provocat polèmica.

Foto: GENCAT

S’aposta per la coeducació als centres públics, però es manté el finançament als centres que segreguen per sexe

La nova Llei d’educació espanyola (LOMLOE) que substituirà la coneguda per llei Wert és, als ulls de la sociòloga i filòsofa Marina Subirats, “més democràtica i progressista, però no és revolucionària”. Un dels temes candents de la nova legislació en matèria de gènere, i que ha entrat en xoc amb alguns centres catalans, és la prohibició de finançament a escoles que segreguen per sexes. Arran de la pugna judicial que han mantingut 11 centres educatius amb la Generalitat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat la raó a les escoles d’educació diferenciada, que per ara podran seguir rebent finançament durant sis anys més. Aquesta és, segons la sociòloga, una mala notícia per a la coeducació. Entitats com l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya) també demanen que es reforci l’educació pública i no les opcions privades i segregadores.

El Departament seguirà finançant escoles que segreguen per sexe després que el TSJC donés la raó a una denúncia d’11 centres

“El sistema educatiu és androcèntric, està pensat per als nens i des dels homes”, afirma Subirats. Només cal veure els patis, hi afegeix, que estan dissenyats per tal que l’espai central l’ocupin els nens jugant a futbol. Avui dia a les escoles catalanes, diu la filòsofa, tampoc “es garanteixen els drets de gènere i sexuals, ni tan sols existeix una educació sexoafectiva, que és una necessitat absoluta”. Un pas endavant en aquest sentit és el programa “Coeduca’t“, que va posar en marxa la prova pilot a l’octubre del 2019 en 300 centres escolars, una sèrie de recursos de la Generalitat que pretenen ajudar els centres a incorporar la perspectiva de gènere i la formació en sexualitat en el seu funcionament, tot i que no en el currículum escolar.

Dones amb diversitat funcional: s’acaben les esterilitzacions forçades, però continua la discriminació

Segons una enquesta elaborada pel Govern espanyol l’any 2019, les dones amb diversitat funcional pateixen un 6,9% més de violència que les dones que no en tenen: és a dir, una de cada cinc han patit alguna vegada violència física o sexual per part de la seva parella o exparella. Moltes vegades, aquestes tenen problemes per denunciar-ho, ja que estan incapacitades judicialment, i, a més, segons afirmen entitats com DINCAT, també es troben amb obstacles com la incredulitat dels seus testimonis o el desconeixement de què significa l’abús.

Un altre tipus de violència que al desembre del 2020 es va erradicar, almenys en el pla legal, és l’esterilització forçosa de les dones amb discapacitat intel·lectual, que només durant el primer trimestre del 2014 va registrar a Catalunya fins a 47 pràctiques. Han hagut de passar 12 anys des que Espanya va ratificar una convenció internacional en contra d’aquesta pràctica perquè la prohibició entri en vigor. Tot i aquesta victòria, les dones amb diversitat funcional segueixen patint una doble discriminació que les situa també en una precarietat més accentuada que les dones sense diversitat funcional. Segons dades de l’ODISMET, només el 25,6% treballen i la bretxa salarial en comparació d’homes amb diversitat funcional gira al voltant d’uns 3.057 euros menys per any.

Foto: ARXIU

Àmbit laboral hostil: la trampa del teletreball i l’eterna bretxa salarial

El món laboral encara és hostil per a les dones. Un dels últims moviments que ha fet el Govern espanyol per posar fi a la discriminació de la dona a la feina és el Reial decret 902/2020, d’igualtat retributiva entre dones i homes, que es va aprovar a l’octubre del 2020 i que vol establir, entre d’altres, l’obligació d’igual retribució per una tasca d’igual valor. Lluny de la realitat, però, la bretxa salarial no desapareix: a Catalunya, les dones cobren al voltant d’un 14% menys que els homes. Les dades d’atur també mostren diferències: mentre que al quart trimestre del 2020 els homes tenien una taxa d’atur del 12,85%, la xifra de les dones pujava gairebé al 15%.

A Catalunya encara hi ha bretxa salarial: les dones cobren al voltant d’un 14% menys que els homes

També arran de l’experiència del confinament, el teletreball es va regular en una nova llei d’àmbit espanyol al setembre del 2020, que s’ha convertit en un assoliment de doble fons pel que fa a conciliació, segons explica la investigadora Sara Moreno en aquesta entrevista: “El teletreball no ha facilitat gens la conciliació. Era impossible reconciliar dues lògiques com el teletreball i la feina de cura en un mateix espai i amb una convivència de 24 hores. No hem fet teletreball, sinó treball a distància obligat i imposat. El teletreball pot ser una solució per a la conciliació quan és escollit i quan és voluntari; ha estat una trampa”.

Un dels canvis recents de la legislatura ha estat, també en l’àmbit estatal, l’equiparació del permís de paternitat amb el de maternitat. La baixa maternal és, des de fa 30 anys, de 16 setmanes, les mateixes que ara tindrà el pare per a la cura del nounat. Malgrat que alguns sectors del moviment feminista celebren aquesta modificació perquè corresponsabilitza l’home de la criança, d’altres es queixen que no és suficient i exigeixen que s’haurien d’allargar els permisos de maternitat a fi de permetre la lactància materna exclusiva, de sis mesos com a mínim.

Treball de cures i domèstic, 50.000 milions d’euros invisibilitzats

El gran tema que ha ressorgit en els cercles de l’economia feminista arran de la Covid-19 és el valor del treball de cures, una reivindicació destacada recentment a causa de la importància que ha pres la cura dels malalts i de les persones dependents en temps de pandèmia. Què passaria si paguéssim la feina invisibilitzada que acostumen a fer les dones? Es calcula que el valor econòmic del treball no remunerat de les llars de Catalunya, que acostumen a carregar les dones, és de 49.957 milions d’euros. De fet, segons un estudi de l’Observatori Dona Empresa Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, si es tinguessin en compte les tasques domèstiques, el PIB català augmentaria almenys un 23,4%. Per ara, i en època de pandèmia, s’han ofert unes ajudes dins del pla “Me Cuida”, del Govern espanyol, per a famílies que han de quedar-se a casa a cuidar familiars positius de Covid i que no poden teletreballar, que s’ha prorrogat fins al 31 de maig de 2021.

Si es tinguessin en compte totes les tasques domèstiques, el PIB català augmentaria almenys un 23,4%

La professora i directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures a la Universitat de Vic, Sandra Ezquerra, argumenta en una entrevista a CRÍTIC que encara cal “regular la vida social de manera que el mercat laboral no engoleixi el temps de cura”. L’experta hi afegeix que “ara mateix, les cures estan organitzades d’una manera que genera desigualtats en diversos eixos, particularment en l’eix de gènere”. En dades del Pla estratègic de polítiques d’igualtat de gènere del Govern de la Generalitat de Catalunya, les dones dediquen quasi el doble de temps a tasques de la llar que els homes: és a dir, mentre que les dones aporten el 67% de la feina domèstica, els homes només hi participen en un 33%. Per tal de subvertir el menysteniment i la precarització del treball de cures, apunta Ezquerra, caldria “canviar l’imaginari actual, que la cura sigui central en les polítiques públiques”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies