Crític Cerca

Foto: PAULA PELLICER

Reportatges

Deu veritats amagades del postpart

Què sabem del puerperi? És realment del color de rosa amb què ens el venen els altaveus publicitaris? Què hi ha darrere de les altes expectatives d'aquest procés de recuperació de les dones després del part?

09/11/2020 | 06:00

L’època que just comença després del part, coneguda per puerperi, és una realitat complexa i moltes vegades invisibilitzada. Es tracta d’un procés de recuperació llarg per a la dona, no exempt de cicatrius, sang, calcetes de reixa, pits rajant de llet, cansament i dolor corporal. Però aquesta no és sempre la imatge que surt a la publicitat, a les xarxes socials o als mitjans. Mentre una famosa com la presentadora de televisió Pilar Rubio mostrava el postpart idíl·lic del seu quart fill a Instagram, els organitzadors dels Oscar d’enguany vetaven un anunci que mostrava una mare adolorida poc després d’haver parit. Per què se censuren imatges com les de l’espot? Com és exactament el puerperi i com el viuen realment les mares? Es coneixen socialment tots els efectes que té?

Cada cop són més les dones, psicòlogues i expertes en l’acompanyament a la maternitat que reivindiquen el postpart com una etapa amb llums i ombres. A CRÍTIC parlem sobre 10 realitats del postpart amb afectades i veus de referència.

1. El postpart no dura només 40 dies

Durant l’embaràs i el part la dona experimenta canvis físics i emocionals que marquen un abans i un després en la seva salut, física i mental. I, tot i que la definició mèdica del postpart s’ha associat històricament amb una durada de sis setmanes, la realitat és ben diferent: no, el postpart no dura 40 dies. De fet, el puerperi és, per definició, el període de temps que una dona necessita per recuperar el seu estat ordinari previ a la gestació. I, segons les expertes, poques dones ho fan només en 40 dies.

El puerperi és el període de temps que una dona necessita per recuperar-se, i poques dones ho fan només en 40 dies

La llevadora autònoma i membre de l’associació Dona Llum, Imma Sàrries, explica que, lluny de la quarantena, hi ha dones que requereixen anys per recuperar-se plenament de l’embaràs, del part i del postpart: “La recuperació varia en funció de l’edat, la consciència corporal i l’alimentació de cada dona o l’experiència de part viscuda, entre d’altres, i cada cos és únic en cada moment vital, en cada embaràs i en cada postpart”, assegura, i explica que un dels problemes de l’acompanyament del sistema sanitari a la maternitat és, precisament, que hi ha un “intent d’estandarditzar les cures cap a totes les dones, quan sabem que els millors resultats es produeixen amb cures personalitzades”.

2. El sagnat durant el puerperi, una realitat amagada

Tot i que la sang forma part de la vida sexual i reproductiva de totes les dones en edat fèrtil del món, la menstruació i tot allò relacionat amb el sagnat femení és encara un tabú; també les pèrdues postpart, conegudes per loquis. La llevadora Imma Sàrries explica que aquest sagnat és “una mena de coixí enganxat a la paret interna de l’úter que ha de sortir un cop neix el nadó”. Aquest flux és compost per cèl·lules i líquids que van canviant de color i de quantitat al llarg de les setmanes posteriors al part. El sagnat es pot allargar durant 50 dies. Sàrries sosté que moltes dones no saben que tindran aquestes pèrdues i que la manca d’informació sobre les seves característiques és molt gran. Segons ella, cal fer pedagogia tenint en compte que el tipus d’aquest sagnat dona molta informació en funció de la quantitat, de la textura i del color: “Només així podran valorar si es produeixen de manera fisiològica o no”.

Però la realitat dels loquis també s’amaga a la publicitat i a les xarxes socials. Fa només dos anys, una campanya de Change.org va aconseguir que Facebook i Instagram canviessin les polítiques de censura per permetre fotos dels parts i postparts reals. I, malgrat que aquestes plataformes encara censuren cossos nus de dones, cada vegada són més les mares (algunes famoses com l’exconcursant de Gran hermano i mare de set fills, Verdeliss, o la model Ashley Graham) que publiquen fotos de denúncia amb pells penjants, lluint calcetes postpart o compreses XL, entre d’altres.

3. El sòl pelvià, el gran desconegut

Segons dades de la xarxa de clíniques ginecològiques especialitzada en cures i tractaments per a la prevenció del sòl pelvià BeNuren, 4 de cada 10 dones té problemes d’incontinència urinària en el postpart i una bona part d’elles en desconeixen les causes i les conseqüències. En canvi, malgrat ser un problema “molt habitual i de màxima importància”, segons Sàrries, els controls que es fan als CAP de Catalunya “són bastant mediocres i existeix molt desconeixement” al voltant d’aquesta recuperació. Però, per què les dones pateixen incontinència urinària al puerperi? Aquests problemes són la conseqüència del deteriorament del sòl pelvià, un conjunt de músculs i lligaments que sostenen la part inferior de l’abdomen: la bufeta, l’úter i el recte, concretament. Durant la gestació, aquests músculs tenen un paper cabdal amb l’increment de pes i els canvis que pateix el cos de la dona.

Sòl pelvià abans i després del part / ONADONA

La Laura, Moderna con Gafas a les xarxes socials, és mare i assegura que recuperar-se del part és un camí “llarg i bestial que, si es fes bé, implicaria una inversió en sanitat, formació i educació que l’economia capitalista liberal no està disposada a assumir”. Per aquest motiu, considera que la recuperació acaba sent un privilegi i que aquelles dones que es poden “permetre finançar una fisioterapeuta de sòl pelvià, una rutina d’exercicis de rehabilitació diversos cops per setmana, una persona que es faci càrrec de les criatures i atenció psicològica”, probablement es recuperaran millor que les que hagin de tornar a la feina com més aviat millor.

4. Cesàries i episiotomies: cicatrius evitables

Sí, les cicatrius també formen part del puerperi. I, tot i que l’Organització Mundial de la Salut recomana no superar el 10% i el 15% dels parts per cesària i amb episiotomies, respectivament, aquestes pràctiques formen part de l’ordre del dia dels hospitals, públics i privats. Segons dades de l’Idescat, a Catalunya l’any 2019 el 27,9% dels parts va ser per cesària, i un informe del Ministeri de Sanitat assegura que en el 42% dels parts es fan episiotomies. No solament això: segons aquest mateix informe, la prevalença de parts vaginals amb cesària anterior només és del 44,2% quan els estàndards internacionals asseguren que hauria d’oscil·lar entre el 60% i el 80%. Preguntada per aquestes dades, la llevadora Sàrries troba greu la manca de seguiment que la sanitat pública ofereix al postpart, en general i, en concret, “amb aquelles dones que han patit una cesària”. A més a més, alerta sobre la manca d’informació en les cures: “El seguiment de la cicatriu és d’una importància vital per evitar adherències que puguin donar problemes en un futur embaràs”, assegura, i reclama que el personal sanitari doni “eines com massatges, teràpia neural i treball d’hipopressius”.

La doctora i directora del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau, Elisa Llurba, considera en aquest sentit que, malgrat que l’atenció ha millorat darrerament amb “les visites de les llevadores a domicili, per exemple”, les mancances de l’atenció al postpart “són un problema no resolt”. No solament quan arriben a casa, sinó també des del moment en què les dones estan ingressades a l’hospital. Tot i això, des del seu punt de vista, on s’hauria de posar més èmfasi és en la manca de preparació per al postpart i fa una doble proposta: un curs previ al part que abordi tot el que suposa el postpart per a les dones, i un millor acompanyament, com a mínim, en els primers tres o quatre mesos postpart per a totes aquelles mares que ho necessitin.

El 2019 a Catalunya el 27,9% dels parts va ser per cesària. L’OMS, però, recomana que aquesta xifra no superi el 15%

La Laura, abans de ser mare, conscient d’aquesta invisibilització del postpart, havia volgut parlar amb amigues sobre les seves experiències: episiotomies eternes, punts que s’infecten, cesàries que cicatritzen malament, fissura anal, mastitis, esquerdes, i també havia llegit sobre com diferenciar un baby blues passatger d’una depressió postpart de llarga duració. Conserva un record bonic del seu part; va durar unes vuit hores i s’hi va respectar la seva voluntat. En canvi, quan l’efecte de l’anestèsia va desaparèixer, va sentir un dolor fort provocat per un hematoma vaginal que la va portar al quiròfan: “Em vaig informar molt de tot; però, justament de l’hematoma vaginal, no n’havia llegit res”, explica. La Laura va estar “ben fotuda” fins que un dia es va atrevir a mirar-se la vagina amb un mirall per veure el blau i va començar a dibuixar i compartir aquella experiència a les xarxes socials i al blog Girly Girl Magazine, per sentir-se acompanyada. “Per molt que t’expliquin això de les compreses gegants, les calcetes de reixa i el pipí que no pots controlar, no és el mateix quan ho vius”, assegura.

5. La panxa no desapareix quan neix la criatura

“Quina crema utilitzes per evitar les estries?”, “quants quilos t’has engreixat des de l’inici de l’embaràs?”, “has tornat ja al teu pes habitual?”, són algunes de les preguntes que moltes dones poden escoltar els primers dies del postpart. I ho són en conseqüència dels patrons de bellesa hegemònica imposats pel sistema patriarcal que, sovint, fan que moltes dones visquin el puerperi amb una pressió afegida. Amb l’objectiu de posar el focus en les dificultats emocionals i físiques que afronten les mares un cop han donat a llum, l’empresa irlandesa de suport al postpart Anewmum publicava una sessió fotogràfica amb imatges de mares que reivindicaven el seu cos postpart. La fotògrafa i mare de tres criatures Paula Pellicer, davant els sentiments trobats del seu primer postpart, va crear el projecte “Postpartum”, una iniciativa que, a través d'”imatges reals sense retocs”, acompanya moltes mares normalitzant els canvis del cos en el postpart.

De fet, cada cop són més habituals les imatges al natural de dones acabades de parir. “Ni hem de fer dietes o esport per complir cànons estètics, ni després de donar a llum hem d’amagar els nostres cossos perquè ja no són com eren”, explica la Laura, que destaca que cada cop més mares pugin a les xarxes “els seus ventres, estries i pells penjants, perquè visibilitzar-ho acompanya altres dones”. Un discurs estètic emergent que impugna el relat publicitari de masses. En aquesta mateixa línia, la mare, actriu i fundadora del Comando Señoras, Alicia Reyero, denuncia la crueltat de la seva professió. “Si desapareixes dels escenaris al llarg de l’embaràs, és molt difícil tornar a treure el cap amb 37 anys i un altre cos, el de mare”, lamenta, i hi afegeix una tendència molt preocupant: “Hi ha representants que prefereixen ocultar la maternitat d’una actriu abans i opten per explicar que està treballant en altres projectes o que està inactiva temporalment, i això no pot ser”.

6. L’abandonament emocional del sistema sanitari

Després de la llarga espera de l’embaràs, i lluny de la felicitat que suposadament ha de caracteritzar les mares, moltes dones viuen les primeres setmanes del puerperi com una etapa trista i dolorosa. Segons dades del nou Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya, una de cada 10 dones pateix depressió postpart i, encara més greu, la Societat Marcé Espanyola de Salut Mental Perinatal (MARES) apunta que el 75% de les dones no són diagnosticades ni tractades degudament. Però, fins a quin punt es produeix l’abandonament que moltes dones denuncien en el postpart?

La sanitat pública a Catalunya ofereix dues visites postpart amb la llevadora: l’una, al cap d’una setmana de vida del nadó, i l’altra, passades sis setmanes. En aquesta segona visita la llevadora fa una exploració per valorar la salut del sòl pelvià i, a través del test d’Edimburg, fa una detecció precoç de la depressió postpart. Segons la psicòloga i terapeuta familiar Alba Rosiqué, “veient les dades, clarament, no és suficient” però, la responsabilitat que la salut mental i l’atenció psicològica en aquesta etapa de la vida no sigui atesa degudament, “no és només de la sanitat pública: es tracta més d’una concepció social que tenim sobre la salut mental”.

De la mateixa manera, sosté que el test d’Edimburg, que normalment el passa una professional que no forma part de l’àmbit psicològic, permet guiar-se i prendre consciència de si la dona que té al davant està passant dificultats greus i cal derivació. Però també considera que “moltes vegades les dificultats emocionals que presenta una dona no es coneixen únicament per les respostes que dónes a un qüestionari”, motiu pel qual considera fonamental que tots i totes les professionals que acompanyin les dones en processos de gestació, el part o el postpart, “necessiten tenir coneixements sobre psicologia perinatal o fins i tot sobre aspectes emocionals que sorgeixen en els canvis de la vida”.

Les preguntes que figuren al que es coneix per 'test d'Edimburg' / GENCAT
Anterior Següent

7. El descobriment d’un nou llindar d’esgotament

La imatge de felicitat idíl·lica que el sistema ven entorn de la maternitat amaga sovint realitats molt diverses. El cansament acumulat al llarg dels nou mesos de gestació, l’esforç físic i emocional del part se suma a una nova etapa de nits i dies sense dormir, de pors i d’inseguretats, com assenyala la llevadora Imma Sàrries. La mare té poc temps per assimilar tots els canvis en un moment de forta dependència del nadó en les seves primeres setmanes de vida. D’aquesta realitat “també se n’hauria de parlar”, segons Sàrries, perquè, la recuperació de la dona va paral·lela al llindar d’esgotament que pateix i que té moltes afectacions.

L’arribada d’un nounat canvia moltes coses: el dia a dia de les dones, el seu temps personal, la creació d’una nova relació amb l’infant. La nova situació també canvia la relació de parella (si se’n té) i, moltes vegades, hi ha mares que se senten soles en aquest moment. L’acompanyament emocional de tot el postpart és una de les grans assignatures pendents del sistema sanitari. Segons la psicòloga perinatal i doula Paola Roig, “els postparts de revistes, on les dones surten de la sala de parts maquillades i amb un somriure d’orella a orella”, generen falses expectatives, i cal “començar a crear una narrativa materna que neixi de nosaltres i per a nosaltres”. En aquesta mateixa línia es pronuncia la doctora Llurba, que recorda que la dona s’enfronta a un canvi vital, “quan, en la majoria dels casos, encara no està recuperada”, motiu pel qual, assegura, “la sanitat pública té molt marge de millora”.

8. Visites no desitjades, un clàssic del puerperi

Alicia Reyero no va tenir un part de revista. Se li va allargar prop de 50 hores a causa de les complicacions provocades per un virus que va agafar, tot just quan començaven les primeres contraccions del part. A més, el seu fill, l’Urko, tenia el cordó umbilical embolicat al coll i van haver de reanimar-lo només néixer. Des del seu punt de vista, el respecte cap a la família en aquests moments és “imprescindible en qualsevol part i especialment quan el part es complica” i no sempre es té. En aquest sentit, Reyero recorda les primeres visites i la sensació de “pànic” quan li arrencaven “el nadó dels braços”. Considera que tenir un part com el seu encara fa viure amb més intensitat l'”intervencionisme” dels primers visitants.

Però l’Alicia no és l’única dona que pateix aquesta pressió. Vivim en una societat que no solament normalitza qüestions íntimes i delicades com les visites a l’hospital o el contacte amb el nadó, sinó que jutja totes aquelles mares que prefereixen blindar aquest espai vital. “Sembla que els familiars i amics tinguin dret absolut d’agafar la criatura”, explica l’Alicia, i assegura que això passa perquè no hi ha respecte per l’acció de parir de la mare: “Quan una persona té una intervenció de qualsevol cosa, l’endemà a ningú se li acut anar a l’hospital i plantar-s’hi durant moltes hores allà”. En aquesta mateixa línia es mostra Andrea Ros, mare i acompanyant de maternitats, que reivindica que les dones, “com a mamíferes que som, vivim el postpart amb un moviment hormonal on la biologia intervé directament”. Per aquest motiu, diu, “no es pot tractar una dona de boja perquè no vulgui que agafin el seu nadó d’una setmana tots els membres de la seva família“. I recorda un vídeo que corre per les xarxes de com reacciona una “femella mico” quan està alletant el seu nadó. “Doncs amb nosaltres passa el mateix”, sentencia.

Moltes dones se senten incòmodes i violentades per aquesta qüestió, tal com explica Lucía M. Quiroga a eldiario.es. Per això, cada cop són més les expertes que alerten de les greus conseqüències psicològiques que tenen les visites a l’hospital o a casa els primers dies del postpart, així com la voluntat d’agafar el nadó, motiu pel qual “és fonamental respectar els temps que la dona necessiti”.

9. La maternitat fa trontollar les relacions

Segons la psicòloga Paola Roig, el canvi de les amistats i relacions és un tema molt habitual en els grups de criança que acompanya. Aquest fet sovint es produeix a causa de la transformació que les dones viuen en el postpart: l’estil de vida, les prioritats i els interessos són diferents amb la maternitat i, per tant, “és normal que això provoqui aquests canvis en la manera de socialitzar-se”. Així ho ha viscut l’Alicia. Juntament amb la seva parella, veu un canvi important en la seva vida social des que va néixer el seu fill: “Vaig tenir un embaràs complicat i vam canviar les nostres sortides, però de cop i volta molta gent ens va deixar de trucar; és com si fóssim diferents, i això ha sigut una sotragada total”. En aquest sentit, Roig assenyala que és important recordar que no tothom “ens ha d’acompanyar durant tota la vida”, perquè les amistats tenen etapes i és possible que algú que s’allunya en un moment determinat es pot tornar a apropar passat algun temps.

Tanmateix, Àgata Subirats, mare de quatre criatures i fundadora de Mamayoga, apunta altres relacions que també es veuen alterades amb la maternitat, com la de la parella i els fills i filles grans: “D’una banda, els estimem amb bogeria, els necessitem, els trobem a faltar i ens sentim culpables pel fet d’estar menys presents amb ells”, explica. Davant d’aquests canvis, que sovint vénen acompanyats d’un sentiment d’incomprensió per a moltes dones, l’eina fonamental segons Roig és trobar un espai de sororitat i de no judici: “No estem fetes per criar soles i necessitem espais on poder compartir tot el que ens passa”.

10. Els permisos de maternitat: 30 anys al congelador

“Maternar més enllà de les 16 setmanes de prestació de maternitat vol dir fer renúncies”: així ho viu Andrea Ros, que defensa que, tot i que pot haver-hi dones que estiguin preparades per reincorporar-se a la feina passades les setmanes de baixa, “n’hi ha moltes d’altres que no ho estan”. Sigui quina sigui la realitat de cadascuna, des del seu punt de vista, “el mercat laboral hauria de garantir, com a mínim, les 52 setmanes que tenen molts altres països“. En aquest sentit, reivindica la importància de maternar mentre duri l’exterogestació, és a dir, els primers nou mesos de vida que les criatures necessiten passar amb la seva mare, per culminar el procés de gestació fora de l’úter.

El cert és que l’Estat espanyol ara per ara és a la cua d’Europa en permisos de maternitat i de paternitat: les mares compten amb una baixa de maternitat de 16 setmanes des de fa 30 anys. El permís dels pares, en canvi, ha augmentat, els últims 4 anys, més d’un 500% i ja arriba a les 12 setmanes. Però com afecta aquesta equiparació de prestacions les dones? Segons les dades recentment publicades de la Seguretat Social, les dones cuiden gratis, mentre que els homes tramiten més prestacions de maternitat que les dones: entre el gener i el setembre del 2020, el 48,7% dels permisos tramitats va ser per a les mares i el 51,3% per al segon progenitor. Tanmateix, un cop esgotades les prestacions, les excedències continuen sent l’opció per continuar maternant de moltes dones: el 87,62% d’elles van ser per a les dones durant el primer semestre del 2020, mentre que només el 12,37% corresponia als homes.

A l’Estat espanyol, les mares compten amb una baixa de maternitat de 16 setmanes des de fa 30 anys

Diverses veus com les de l’associació Petra Maternitats Feministes consideren que les prestacions actuals exclouen les famílies monoparentals i deixen sense drets aquelles dones que volen, per exemple, garantir la lactància materna exclusiva (LME) que recomana l’OMS de, com a mínim, sis mesos. Aquesta associació fa una doble proposta; l’opció pragmàtica, amb 6 setmanes intransferibles per a la mare i la segona persona responsable de la criatura respectivament i 20 setmanes transferibles més que garanteixin els sis mesos d’LME, o bé l’opció òptima, amb 6 setmanes intransferibles per a la mare i la segona persona responsable de la criatura i 40 setmanes més, 20 de les quals estarien assignades directament a la mare per garantir el mateix dret.

En aquest sentit es posiciona la Laura i recorda que la bretxa de classe és present a tot arreu: a les baixes a la rehabilitació i a la lactància, quan “la societat ens hauria d’acompanyar durant la gestació, amb una baixa de gestació (i no per lumbàlgia) al final de l’embaràs, que no tingués un impacte econòmic negatiu en la quantia de la prestació de maternitat i receptant rehabilitació de sòl pelvià publica i de qualitat”.

* La imatge que encapçala aquest reportatge ha estat cedida per la fotògrafa Paula Pellicer i forma part del seu projecte “Postpartum“, en el qual treballa des de fa més de cinc anys. Cap de les seves fotos no ha estat retocada.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies