30/06/2020 | 06:00
La maternitat s’ha idealitzat. El negoci que l’envolta, les grans corporacions mediàtiques i la publicitat reprodueixen un imaginari edulcorat d’una realitat infinitament complexa. Tot i això, cada cop són més les dones que denuncien que se senten preses d’aquest suposat idil·li que va des de l’embaràs fins a la criança, passant pel part i pel postpart. A CRÍTIC posem llum a 10 tabús que pateixen les dones que volen ser o han estat mares i dels quals no se’n parla gaire.
1. La pèrdua gestacional: morir abans de néixer
A vegades, la vida i la mort s’encreuen en un espai de temps molt curt: hi ha nadons que neixen sense vida i n’hi ha d’altres que neixen i moren al cap de poques hores o dies. La dada és concloent: un de cada 4 embarassos acaba en pèrdua gestacional. Tot i la manca de dades oficials a les primeres 22 setmanes de gestació, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), a Catalunya l’any 2018, de 1.000 nadons gestats, 4,06 van morir entre la setmana 22 d’embaràs i els primers dies de vida. Però, com s’entoma la mort abans de nàixer? O com es viu el dol de la pèrdua d’un nadó durant l’embaràs o en els primers mesos de vida? “En silenci i solitud”, és la resposta que ens dóna l’activista, llevadora i divulgadora científica Laia Casadevall. Tant és així que, a diferència d’altres pèrdues, com la parella que queda ‘vídua’ o el fill ‘orfe’, ni tan sols existeix cap paraula que descrigui els pares que perden un nonat.
Un de cada quatre embarassos acaba en la pèrdua del nadó
Davant la pèrdua gestacional, la societat tendeix a treure importància al que ha passat i a no parlar-ne. Laia Casadevall, que també va patir un avortament espontani, diu que la clau per combatre aquest tabú és defugir la mirada paternalista: “S’ha de tractar les dones com a persones adultes i responsables de la seva vida sexual i reproductiva”. Per això, reivindica l’accés a informació objectiva, veraç i científica, i l’acompanyament en les decisions, “des de la confiança i evitant judicis i coaccions”. Qüestions “molt òbvies” diu, però que, des de la seva experiència, “no es compleixen habitualment”.
2. La infertilitat també té cara d’home
Segons dades de la Societat Espanyola de Fertilitat, a l’Estat espanyol una de cada 5 parelles tenen problemes de fertilitat i només un 56% busca ajuda mèdica. Espanya és el país europeu amb més tractaments de reproducció assistida i Catalunya és la comunitat autònoma que més tractaments duu a terme de l’Estat espanyol (un 23%). Tot i les dades, els problemes de fertilitat continuen sent tabú. La psicòloga i sexòloga Elena Crespi apunta la doble estigmatització que patim les dones davant la infertilitat, tenint en compte que “vivim en una societat masclista que des de petites ha educat les dones per ser mares”. I ho diu perquè, sovint, quan una parella té problemes de fertilitat, es tendeix a culpabilitzar la dona, i a “posar en escac la seva utilitat a la societat”.
Però sí, la infertilitat també té rostre d’home: un estudi internacional publicat a la revista ‘Human Reproduction Update’ l’any 2017 assegura que el semen dels homes occidentals ha empitjorat als últims 40 anys: concretament, la concentració d’espermatozoides per ejaculació ha descendit un 59%. I, com recorda Esther Vivas, autora de ‘Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat’, cal treure la responsabilitat dels problemes de fertilitat a la dona perquè aquesta no és una malaltia individual sinó col·lectiva. “Vivim en un entorn que ens dificulta tenir criatures, amb un mercat de treball precari, sense gaires ajuts a la criança, amb preus abusius de la llar i exposats a contaminants ambientals, i totes aquestes qüestions també contribueixen a la infertilitat”, alerta Vivas.
3. La violència obstètrica: l’erradicació pendent de la sanitat
La discriminació de les dones en etapes vitals com l’embaràs, el part i el postpart és encara un espai d’impunitat per a la violència de gènere. La lluita contra la violència obstètrica, històricament rebutjada per una part important dels professionals de la salut i socialment acceptada, ha estat qüestionada durant dècades. Tot i les millores en la sanitat pública a través dels canvis en els protocols dels parts o, fins i tot, amb l’obertura de les cases de part, la defensa del part respectat continua sent una lluita actual, cada cop més visible gràcies a la lluita d’associacions com El Parto es Nuestro o Dona Llum, i darrerament, també, gràcies a l’empara d’institucions internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Precisament, l’any 2014, aquest organisme denunciava el tracte irrespectuós i ofensiu que reben moltes dones en el part i reivindicava la importància d’establir controls de qualitat als hospitals. Al juliol del 2019, ho feia també l’ONU amb un informe sobre les causes i les conseqüències de la violència obstètrica.
El 2018 a Catalunya, el 27% dels naixements van ser per cesària. L’OMS considera que la taxa ideal no hauria de superar el 15%
El cas és que pràctiques com la maniobra de Kristeller –perillosa per al nadó i per a la mare i prohibida per l’OMS–, l’excés de tactes vaginals, les episiotomies, la separació entre la mare i el nadó o les cesàries innecessàries formen part de l’ordre del dia dels nostres hospitals. Segons Casadevall, totes aquestes pràctiques s’han perpetuat històricament sense qüestionar-les, però assegura que “hi ha evidència científica de pes que ens diu que cal eliminar-les, perquè comporten més riscos que beneficis”. L’OMS considera que la taxa ideal de cesàries ha d’oscil·lar entre el 10% i el 15% dels parts. Però, segons l’Idescat, l’any 2018, del total dels naixements a Catalunya (63.654), el 27,2% van ser per cesària. Aquesta xifra varia en funció de la titularitat de l’hospital, però la sanitat pública encara és lluny de complir els criteris recomanats: el 23,2% dels parts als hospitals públics són per cesària. Pel que fa als hospitals privats de Catalunya, la xifra de cesàries puja fins al 37,4%.
4. Problemes de salut mental: el patiment silenciat de les mares
Segons dades del nou Protocol de seguiment d’embaràs a Catalunya, una de cada 4 dones embarassades pot patir un trastorn mental i una de cada 10 mares pateix depressió postpart. Les dades de la Societat Marcé Espanyola de Salut Mental Perinatal (MARES) apunten en la mateixa direcció i constaten que dues de cada 10 dones presenten algun problema de salut mental al llarg de l’embaràs i el primer any després del part tot i que més del 75% d’aquestes dones no són degudament diagnosticades ni tractades. Unes xifres que, segons la psiquiatra infantil i perinatal Ibone Olza, confirmen que “continuem sense escoltar les mares, perquè la importància recau només en la salut del nadó”. En aquesta mateixa línia Casadevall assegura que “la societat pretén que estiguem contentes” i, per això, “costa verbalitzar” aquelles experiències negatives.
Un dels problemes més freqüents de salut mental materna és el part traumàtic. En paraules de Casadevall, “el part és un esdeveniment únic i transcendental en la vida sexual i reproductiva de les dones”, i les emocions que intervenen en aquest moment vital “queden gravades en el nostre cervell per a sempre”. La llevadora i activista assegura que l’experiència traumàtica en el part va molt més enllà de la vida o de la mort: es pot tenir un part traumàtic malgrat que la mare i el fill estiguin sans. Olza explica que es pot tenir un part traumàtic sense haver patit violència obstètrica, però alerta que, en la mesura en què el trauma es produeix quan alguna vivència ens desborda, una dona que ha patit violència obstètrica té més números de patir un part traumàtic: “Sovint el fet més traumàtic sol ser la manca de cura emocional o la separació del nadó i de la mare, i ambdues agressions són violència obstètrica”. I, anant més enllà, la percepció del part pot canviar amb el pas del temps i la informació: “Una mare pot sortir agraïda de l’hospital un cop ha donat a llum i, mesos després, sentir-se traumatitzada”, sentencia.
Una altra realitat amagada sobre la salut mental de les dones és la depressió postpart, la patologia materna més comuna després de donar a llum. Segons la psicòloga perinatal Elena Crespi, tot i que les causes són múltiples, sovint neix de les expectatives que tenim de la maternitat. “Hi ha moltes dones que, tot i ser felices per tot el que la maternitat els ha donat, pensen que ser mare ha estat la pitjor cosa que han fet en la vida”, explica Crespi, i alerta que la gestió d’aquestes contradiccions és molt dura, sobretot quan els recursos i les xarxes de suport són limitats. Davant la manca d’atenció psicològica en el postpart, “moltes dones acaben passant una depressió postpart sense ajuda“, assegura. Ibone Olza assenyala la prevenció i reivindica una reflexió profunda que serveixi per analitzar el que estem fent malament com a societat en la cura de les mares: “Cal parlar obertament de la salut mental perinatal, combatent estigmes, escoltant les dones i, quan sigui necessari, tractant-les”, diu.
5. L’intervencionisme social i la infantilització de la mare
“En el teu estat no pots fer esforços”, “la teva filla agafarà fred si no porta mitjons”, “el teu nadó plora perquè té gana” o “no l’hauries de tenir tant en braços perquè s’hi acostuma” són algunes de les ‘recomanacions’ més habituals. Aquest tabú, segons Vivas, s’alimenta perquè vivim en una societat que infantilitza la mare i estableix una relació paternalista amb ella. “La construcció cultural de la maternitat en les societats modernes s’ha basat a fer creure a les mares que no sabem criar i els professionals sanitaris s’han erigit com els experts en aquesta qüestió”, explica. Vivas alerta que el qüestionament constant de les pràctiques maternes provoca culpabilitat en les mares que acaben dubtant de les seves capacitats: “Si et rebel·les contra tot això, corres el risc de ser estigmatitzada perquè no segueixes els cànons establerts”, assegura.
“Vivim en una societat que infantilitza la mare i estableix una relació paternalista amb ella”, diu Esther Vivas
Aquesta pressió social apareix en l’embaràs però s’intensifica considerablement un cop neix la criatura. En silenci, moltes dones han de fer front a les visites no desitjades, la insistència d’agafar el nadó per part de la família i dels amics i els consells no demanats. La psicòloga perinatal i sexòloga Elena Crespi creu que aquest intrusisme es dóna, fins i tot entre dones, a conseqüència d’un sistema patriarcal que ha cultivat una relació de rivalitat: “El masclisme s’encarrega de veure’ns com a rivals, no com a companyes, i, si això es tradueix a la maternitat, encara més”. Segons Crespi, és freqüent que, quan una mare coneix un model de criança diferent del seu, ho prengui íntimament com un qüestionament. Les opinions del personal mèdic, les de l’entorn social i les mateixes creences de la mare acaben constituint un “triangle de persecució” que pot arribar a ser asfixiant per a la mare.
6. La lactància: dret o obligació?
“Tens els pits petits, no produeixes prou llet”, “el teu fill passa gana sense llet artificial”, o “amb una cesària no et pujarà la llet” són algunes de les fal·làcies que envolten la lactància materna. Segons la darrera actualització de l’Enquesta nacional de salut, tot i que als darrers 20 anys s’observa una evolució favorable en els patrons de lactància, el 73% dels nadons prenen pit en exclusiva al llarg de les primeres sis setmanes. Aquesta xifra, però, cau gairebé a la meitat a partir dels sis mesos de vida quan només el 39% dels nadons continua amb lactància materna. Unes xifres que queden lluny de les recomanacions de lactància materna fins als dos anys que fa l’OMS. Els experts asseguren que la causa principal del fracàs de la lactància materna és la manca de suport. La consultora internacional de lactància materna i autora del llibre ‘Somos la leche’, Alba Padró, considera que la lactància materna està contínuament menystinguda i assenyala com a principal risc la desinformació i els mites. Aquesta experta denuncia, a més a més, la manca d’una estructura social d’ajuts assistencials que facilitin l’alletament.
Ara bé, l’alletament és una opció, no una obligació. I una dona que, des de la llibertat i la informació, escull la lactància artificial com a primera opció és igual de bona mare que la resta. Però, en canvi, vivim en una societat que, com defensa Padró, veu la lactància materna com una experiència que “la mare ha de voler viure i, per tant, s’ha d’esforçar per aconseguir-la; però, si s’excedeix en els seus desitjos, la troba obsessiva”. D’aquesta manera, doncs, la dona acaba sent jutjada tant per no dedicar prou esforços per alletar com pel contrari.
7. El puerperi: ser mare fa mal
No, el postpart no dura només 40 dies i sí, rere les imatges de felicitat i de recuperació immediata que sovint sobredimensionen els mitjans de comunicació o les xarxes socials, s’hi amaga un procés vital delicat i dolorós. El postpart continua sent molt desconegut i són moltes les dones que es troben amb una situació que ningú no els explica prèviament: “El postpart real no és com ens l’han ensenyat: és un cos que no reconeixem, samarretes tacades, sang, cicatrius i dolor“, explica la llevadora i activista Casadevall. Però com és possible que, si totes les mares passen per aquesta realitat, no se’n parli prou? Existeix un pacte de silenci sobre el puerperi?
En el puerperi, el cos necessita temps per tornar al seu lloc, les emocions estaran a flor de pell i el nadó necessita la mare per sobreviure
Segons Casadevall, la realitat del puerperi ha estat històricament amagada pel capitalisme i pel patriarcat perquè, un cop havent portat una criatura al món, el sistema vol “dones productives com més aviat millor” i criances “amb poc lligam emocional”. La realitat postpart, però, és molt diferent; descriu aquest procés vital com un camí de reconeixement i de coneixement, on el cos necessita temps per tornar al seu lloc, les emocions estaran a flor de pell i el nadó necessita la mare per sobreviure. Casadevall assegura que totes aquestes qüestions són normals, i el fet d’amagar-les col·lectivament provoca patiment i culpabilitat a moltes mares, motiu pel qual demana que les dones visibilitzin el ‘puerperi real’ perquè l’única manera de combatre aquest tabú és parlar-ne obertament, amb “sororitat i empatia”, diu.
8. El rebuig a la criatura: esgotades, culpables o penedides
Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i la publicitat venen una maternitat edulcorada que xoca amb totes aquelles mares que, tot i ser felices per tot el que els ha aportat el naixement del seu nadó, se senten esgotades, culpables o penedides pels canvis que aquesta nova etapa implica en la seva vida. Tant és així que, lluny del suposat idil·li que han de viure la mare i el nadó, algunes dones senten rebuig per la seva criatura. La sociòloga israeliana Orna Donath publicava l’any 2016 ‘Madres arrepentidas‘ (Reservoir Books), un llibre que recull l’experiència de 23 mares que, tot i tenir vides diferents, comparteixen el penediment d’haver estat mares. Dones que, tot i estimar els seus fills, viuen amb frustració la maternitat: una realitat socialment i mediàticament malvista i castigada, com va succeir quan la periodista Samanta Villar confessava públicament que amb la maternitat havia perdut qualitat de vida.
Les causes d’aquest rebuig són múltiples i van des de les maternitats imposades fins a l’esgotament de la maternitat. Així ho assegura la psiquiatra i activista Ibone Olza: “Quan una dona travessa el límit de l’esgotament, és molt normal que senti rebuig pel nadó”, reivindica. Però també hi afegeix un altre factor important, l’educació en la qual va créixer la mare: una mare que va créixer en una família sense cures pot experimentar la reactivació o la projecció de rebuig cap al seu nadó. En tot cas i, sigui quin sigui el motiu del sentiment de rebuig, Olza un cop més reivindica visibilitzar la complexitat de l’experiència maternal, “des del no judici i el reconeixement de la funció social de les mares”.
9. La manca de desig sexual en el postpart
El desig sexual que se sol donar durant l’embaràs, a causa de les altes xifres d’hormones com la progesterona i els estrògens, desapareix amb la baixada de la libido provocada per la prolactina que segrega el cos un cop neix la criatura. Això va acompanyat de malestar físic, de manca d’hores de son i de l’alteració emocional de la mare. El desig sexual de la dona triga a tornar. De fet, segons un estudi australià, el 89% de les dones que han parit té problemes de desig sexual en el primer any postpart. El 51% continua tenint aquests problemes passat el primer any de vida de la criatura. En la mateixa línia es mostra un altre estudi realitzat al Regne Unit que apunta que el 83% de les dones experimenta problemes sexuals al llarg dels primers tres mesos postpart i el 64% els continua tenint a partir dels sis mesos.
Un estudi australià constatava que el 89% de les dones no tenien desig sexual el primer any de postpart
La invisibilització de dues qüestions cabdals com la maternitat i la sexualitat femenina són, segons la sexòloga Crespi, els factors que alimenten aquest tabú. Per això, recorda, cal trencar-lo: “Vivim en una societat patriarcal i coitocentrista en la qual no es parla de la sexualitat de les dones i, menys encara, de la realitat de les dones que viuen un postpart”.
10. La falsa corresponsabilitat
El repartiment equitatiu de les cures a les parelles heterosexuals segueix sent desigual i la conciliació entre la feina i la família continua sent un dels reptes pendents de la nostra societat. Les dades de la darrera Enquesta de la joventut de Catalunya corroboren que el naixement de la canalla afecta de manera molt desigual els homes i les dones: el 67,7% dels pares de menys de 35 anys treballa entre 40 i 49 hores la setmana, mentre que el 36,5% de dones amb fills ho fa. I no solament això: segons aquest mateix estudi, mentre que el percentatge de dones amb fills que redueix la seva jornada laboral amb la maternitat és d’un 22,1%, els homes incrementen les hores de feina, un 4,9% aquells que treballen entre 40 i 49 hores i un 1,6% els que treballen 50 hores o més. Els problemes de conciliació també es fan evidents en els motius d’abandonament del món laboral: mentre que els homes en cap cas no esgrimeixen les responsabilitats familiars com a motiu per a la sortida laboral, el 38,4% de les dones deixa la feina per problemes de conciliació.
Davant la manca de repartiment de les cures, moltes dones sovint es veuen davant la disjuntiva d’haver d’escollir entre la feina i la maternitat. Vivas sosté en aquesta entrevista a la ‘Directa’ que, rere aquestes desigualtats, hi ha un mercat de treball “hostil a tot el que significa la criança i la vida”. I posa sobre la taula el debat sobre els “escassos” permisos de maternitat i que, quan aquesta qüestió s’aborda en l’àmbit polític, només es fa des del punt de vista de l’ampliació dels permisos dels pares: des de l’1 de gener ja és de 12 setmanes i, per tant, en poc més de quatre anys ha augmentat un 500%, “mentre el de les mares no s’ha mogut de 16 setmanes en 30 anys”, apunta. Aquestes dades expliquen, segurament, que cada vegada més dones decideixin renunciar a la maternitat i que, en conseqüència, la natalitat hagi caigut un 30% en la darrera dècada a Catalunya.
