12/08/2018 | 21:00
De la maternitat tradicional, idealitzada com a últim fi de les dones per trobar el sentit a la seva vida, vam passar a la maternitat “triada i volguda” amb l’arribada al segle XX de la píndola anticonceptiva i l’extensió d’altres mètodes de planificació familiar que han permès a les dones controlar la seva maternitat. La lluita feminista va tenir i continua tenint un paper cabdal en aquest sentit, ja que arreu del món encara no estan garantits els drets reproductius de les dones, i en molts indrets del món es produeixen diàriament violacions, matrimonis forçosos o manca d’accés a anticonceptius.
La maternitat per desig també ha portat altres reptes com els que han vingut de la mà de la reproducció assistida i els dilemes ètics que planteja, com actualment en el cas de l’anomenada ‘gestació per subrogació’ —en què les feministes estan dividides— o el de les adopcions internacionals.
1) És la maternitat una decisió presa lliurement?
A la nostra societat occidental, tot i les múltiples opcions per ser o no ser mare, les dones encara ens trobem pressionades socialment per la maternitat. Segons Maria Llopis, escriptora, artista, activista feminista i mare, “el tema veritablement important és si realment triem la maternitat les dones o no. En aquest món som una minoria les que realment ho triem lliurement; per a mi, aquest és el quid de la qüestió i que no es té en compte. La lliure elecció per a les dones és pràcticament inexistent en tots els temes que ens incumbeixen específicament, com ara la sexualitat o la reproducció”.
Segons l’antropòloga israeliana Orna Donath, autora del llibre ‘Mares penedides’, hi ha diversos camins que porten les dones a la maternitat que ens mostren, però que no sempre tenen clar que és quelcom que havien volgut, sinó quelcom que va succeir o que va ser imposat. Segons Donath, en una societat capitalista i neoliberal, la capacitat de moltes dones de prendre decisions està subjugada a altres factors com els econòmics o socials i es desdibuixa la distinció entre l’elecció i la no elecció “sense tenir en compte les experiències subjectives de les dones, relacionades amb la incertesa, la confusió, els sentiments contradictoris, o l’atzar”, diu l’antropòloga.
Les mares penedides se les mostra com a dones egoistes, trastornades i immorals
Per això, fins i tot avui en dia, “referir-se al pas a la maternitat com a una conseqüència exclusiva del propi desig de les dones de ser mares pot originar i mantenir falses impressions; són les que, en un cercle viciós, s’utilitzen una vegada i una per convèncer les dones de tenir fills”, escriu Donath. Precisament, al seu controvertit llibre, l’antropòloga israeliana entrevista 23 dones de 26 a 73 anys, de diversos perfils socioeconòmics, que pensen que haver sigut mares ha sigut un error. Donath mostra com el penediment de ser mare és un tabú social molt arrelat a la nostra societat i que es basa en una imatge mítica de la maternitat que no deixa lloc al penediment: “Hi ha una incapacitat per tractar la maternitat com una relació humana més i no com un regne de sacralitat”. Així, les mares penedides se les mostra com a dones egoistes, trastornades i immorals. L’antropòloga explica com no és igual estar penedida de ser mare que l’ambivalència que pot provocar la maternitat, que implica sentiments contradictoris però no el penediment real d’haver estat mare, i critica la manca de teoritzacions feministes al voltant de la reavaluació i el penediment de la maternitat.
Llibres com el de ‘Mares penedides’ o testimonis més mediàtics com el de la periodista Samanta Villar, que va reconèixer públicament que no havia pensat bé en les conseqüències de ser mare abans de tenir els seus bessons, visualitzen situacions que ens confronten amb la idea de maternitat com a construcció social. També la reivindicació de la visibilitat de les anomenades “no-mares”, arran de la publicació del llibre ‘No madres’, de María Fernández-Miranda, amb testimonis personals de dones mediàtiques que han triat voluntàriament no ser mares. I és que sovint els infants neixen perquè les dones no veuen cap altra alternativa. Segons la filòsofa feminista estatunidenca Diana Tietjens Meyers, “la nostra imaginació es veu colonitzada en un estat en el qual l’adoctrinament social que contempla la maternitat com l’únic guió imaginable és assimilat per la consciència de les dones fins al punt d’asfixiar altres opcions possibles”.
2) La maternitat ha estat un tabú per al moviment feminista?
Una percepció estesa és que els feminismes no han abordat suficientment el tema de la maternitat, fins a considerar-lo un tabú. Segons la diputada d’En Comú Podem al Congrés Mar García Puig, mare de bessons, “que les dones parlem de la nostra diversitat com a mares en primera persona ja és quelcom de feminista; compartir aquestes experiències ens transforma i ens apodera, i fomenta un debat que no s’ha entomat del tot des dels feminismes, potser perquè la maternitat s’ha percebut tradicionalment com una imposició patriarcal”.
María José Guerra Palmero, doctora en filosofia, escriptora i teòrica feminista, pensa, tanmateix, que la maternitat no ha estat un tema tabú sinó, al contrari, un dels temes més debatuts al si del feminisme per la seva ambivalència. Així, cita la intel·lectual feminista estatunidenca Adrienne Rich, que, al llibre ‘Naixem dona’, publicat el 1976, destacava que la maternitat era una institució marcada pel patriarcat però també una experiència que pugnava per desfer-se de les constriccions del sistema de dominació. Segons Guerra, “la maternitat s’ha vist en el context feminista simultàniament com a limitació a la independència de les dones i com a potencialitat d’apoderament i d’autorealització, si se situa al marge de les coordenades patriarcals que, tramposament, exalten l’ideal de maternitat al mateix temps que denigren les experiències concretes de les dones com a quelcom de merament biològic i “natural”, ja que no estan a l’altura d’aquest ideal impossible”.
Segons Maria Llopis, autora de “Maternitats subversives”, la maternitat és un tema que es tracta amb molta dificultat des del feminisme: “Des del feminisme de la igualtat, el de la meva mare, es reivindicava que la prioritat era que les mares havien de sortir de casa a treballar, i el d’ara, més de la diferència, aposta perquè les mares tornin a casa; el feminisme pel qual jo aposto és el de reivindicar el gaudiment de ser mare”.
Per a la filòsofa Guerra, al feminisme hi té cabuda tant la crítica als models heretats com un ampli ventall de posicions; “es tracta d’un terreny de reelaboració vital individual i comunitària en el marc del moviment feminista; a parer meu, el debat hauria de basar-se en el fet que es pot ser mare de moltes maneres diferents i els límits serien que ni es banalitzés ni es mitifiqués la maternitat”.
3) Hi ha un model de maternitat dominant?
Hi ha un model de maternitat dominant? Segons l’opinió de l’activista i escriptora Maria Llopis, en l’actualitat, a la nostra societat occidental almenys, la maternitat s’inscriu en un context capitalista i patriarcal, on es desenvolupa de manera asexuada, medicalitzada, biologitzada i desapoderadora de les dones. Per això cada cop són més dones les que opten per embarassos, parts i criances diferents, molts dels quals ella reflecteix al seu llibre ‘Maternitats subversives’, on tracta de visibilitzar diversos tipus de maternitats, com la del part extàtic o part orgàsmic, la de la criança ‘queer’, la criança compartida o la maternitat ‘trans’.
Maria Llopis: “El que hi ha en comú en les maternitats avui en dia és la violència obstètrica”
Per Llopis, “el que hi ha en comú en les maternitats avui en dia és la violència; la violència obstètrica, ja que la que no ha patit una episiotomia ha estat una cesària innecessària o un raspament després d’un avortament espontani, i també la violència econòmica, ja que criar és un treball no remunerat que et fa dependre d’altres econòmicament parlant“.
Segons Llopis, els models de criança natural es basen a trencar aquestes espirals de violència que s’han perpetuat en la maternitat, intentant connectar amb el plaer: “Jo reivindico l’embaràs com un estat sexual del cos, i el part i la criança, com un moment de gaudi, ja que donar el pit produeix oxitocina; la maternitat pot ser una experiència de plaer absolut”.
Precisament els models de criança natural han tingut un gran impacte social en els nous models de maternitat. Sara Compte, mare de dues criatures i creadora de l’Associació Acompanya’m, d’acompanyament respectuós a la criança, considera que ara hi ha una altra revolució a la maternitat, la de tornar a casa: “A les mares se’ns ha pres el dret de criança amb la nostra incorporació al treball, i crec que ens l’han de tornar”. Per això, al costat d’altres mares de Badalona va formar un grup de criança com a mitjà per acompanyar emocionalment els infants en un entorn de qualitat educativa compartida i no renunciar a seguir gaudint de la maternitat en els primers anys de vida dels infants. Segons ella, tant en la criança natural i respectuosa com en l’alletament matern es tracta d’informar les mares i que després cadascuna faci el que vulgui però sent conscient del que necessita l’infant.
Per a Aïda Llauradó, activista feminista i mare d’un nadó de 9 mesos i també de Badalona, “ha estat necessari tornar a evidenciar tots els aspectes positius de la criança natural i de l’alletament, després d’un llarg temps on el biberó havia agafat un protagonisme excessiu; el problema no és quina opció és millor: totes són respectables mentre estiguis ben informada. La meva experiència i opinió personal és que els nadons necessiten el contacte humà dia i nit d’una manera important; per això són interessants les teories de criança natural”.
4) Quines crítiques es fan des del feminisme a la criança natural?
El tema de la criança natural ha tingut un impacte important en el feminisme, però sovint ha estat criticada com a excessivament biologista i essencialista. Per a la filòsofa María José Guerra, a l’hora de pensar en l’alletament hi ha una trama de tensions lligades a interessos contraposats, des dels de les multinacionals de llet artificial fins a la pressió per optar a altres opcions. “Existeixen concepcions en disputa, però cada dona ha d’elaborar sense pressions el seu model de criança; precisament el biocapitalisme ha detectat ja un possible mercat en el tema de la llet materna”. En tot cas, segons Guerra, “crec que hi ha massa experts i expertes donant instruccions, massa paternalismes mèdics i psicològics, massa receptaris… És necessari batallar contra aquest conjunt de pressions, des de les familiars fins a les mediàtiques, i fer front a una experiència valuosa, humana, de responsabilitat i cura de l’altre, que se’ns ha sostret en certa manera pel fet de ser una de les claus de la nostra dominació com a dones”.
Sandra Ezquerra: “El corrent del feminisme que reivindica la criança natural està tenint algunes derives essencialistes”
Per a Sandra Ezquerra, professora de sociologia a la Universitat de Vic i experta en economia de les cures, el corrent del feminisme que reivindica la importància del valor de la criança natural i del món privat “està tenint certes derives essencialistes, com en el cas dels grups de criança, ja que fa que siguin les dones les que renunciïn a estar al món laboral, les que redueixen la jornada laboral i reprodueixen les desigualtats de gènere existents a la societat”.
Així, el que es fa palès és que el conflicte maternitat/treball/professió/vida privada és continu en aquesta societat capitalista que sembla no deixar marge a les mares per a poder fer una tria veritable de com volen viure la seva maternitat, independentment de la seva opció. Segons Sandra Ezquerra, ara s’està fent una reflexió en el marc de les polítiques públiques des de la teoria feminista sobre com es pot reivindicar la participació de les dones en la vida publica sense renunciar a l’àmbit de la cura i la maternitat; “de fet, quan parlem del sosteniment de la vida, vol dir que apostar per la centralitat de la vida passa per no posar al centre de l’anàlisi el mercat, sinó les persones”.
Segons Aïda Llauradó, “la maternitat té prou valor per ser una elecció quan t’obliguen a escollir, però això no hauria d’estar en contradicció amb aconseguir la igualtat laboral; la lluita està en el fet que la societat posi la maternitat (i paternitat!) en el lloc que li correspon, i alhora ho faci permetent-nos no renunciar als altres àmbits de la nostra vida”; “molt sovint les dones prenem la decisió d’agafar una excedència o reducció de jornada no com una opció complaent, sinó segons una situació injusta com és la provocada per la manca d’unes polítiques reals de conciliació”.
Per a la diputada i mare Mar García Puig, precisament una de les impulsores de la proposta de llei per ampliar els permisos parentals al Congrés dels Diputats, és essencial l’allargament d’aquests permisos, que siguin de la mateixa durada per als dos progenitors i que siguin intransferibles: “Només així caminarem cap a una igualtat real tant en l’àmbit laboral com en el de les cures”.
Hi ha mares, però, que, com l’Aïda, pensen que la necessitat d’alletament exclusiu d’un nadó durant els primers 6 mesos de vida fa necessari com a prioritat aconseguir una baixa de maternitat de com a mínim 6 mesos en exclusiva per a la mare, per després ampliar també la de paternitat. Segons Ezquerra, però, evidentment els permisos actuals no són suficients: “També haurien de servir per incorporar els homes a aquests processos en igualtat de condicions i d’aquesta manera no només alterar la discriminació que es dóna al mercat laboral, sinó també el rol que els homes tenen en la criança i la construcció hegemònica de la masculinitat”.
5) Haurien de cobrar les mares per gestar, parir i criar?
Segons Maria Llopis, el treball de cura de 24 hores que duen a terme les mares no és visible per a la societat com a treball. “D’una banda, estem generant un producte interior brut invisible, i de l’altra, som part del sistema però ningú ens veu”. Per a ella, la gestació, el part i la criança haurien de ser considerats com a treball sexual no retribuït, i per això hauria de ser considerat una ocupació i, per tant, retribuïda amb un sou.
Per a María José Guerra, per la seva banda, abordar el debat sobre la valoració del treball de cures és imprescindible per aconseguir unes maternitats veritablement feministes i una societat més igualitària, però no està d’acord a reduir tot a treball i salari com mana el context neoliberal actual. “Estaria més a favor d’una renda bàsica associada a la ciutadania; la idea que tot és treball és una idea molt androcèntrica perquè la cura també és relació, confiança, afectes… No estic d’acord a equiparar l’experiència femenina de la maternitat amb la masculinitzada esfera del treball”.
Segons l’opinió de Sandra Ezquerra, “les mares no haurien de cobrar directament; per a mi, una prestació per a les dones perquè gestin i pareixin i criïn té el gran perill de tornar a essencialitzar el rol de la dona entorn de la maternitat durant una gran part de la seva vida”.
María José Guerra: “La cura no ha de ser només una responsabilitat assignada a les dones en exclusiva”
Segons Ezquerra, “el que hauríem de pensar és com a societat com estem entomant el tema de la maternitat i la criança i quin paper han de tenir els altres actors, com l’Administració pública o la comunitat”. És a dir, que no es tracta de destinar recursos per crear una prestació directa, sinó d’una corresponsabilitat amb els altres actors per entomar-ho de manera col·lectiva. “Això implicaria transformar no només l’àmbit reproductiu, sinó també el productiu i que les transformacions en tots dos àmbits fossin simultànies; per exemple, unes reduccions de jornada generalitzades deixen més temps per cuidar, tenir permisos més llargs retribuïts, la transformació dels models de paternitat, per la participació de la comunitat… i per una redistribució del treball de cures dels infants entre tots els actors de la societat”.
“Universalitzar la cura és un repte per al present perquè la cura dels nens i nenes no ha de ser només una responsabilitat assignada a les dones en exclusiva; una societat en la qual tots i totes ens comprometem amb la cura sembla més desitjable que l’actual, on se segrega les mares cuidadores i se les considera poc productives”, expressa la filòsofa María José Guerra. I és que la maternitat sembla un repte no només per a les dones, sinó per a tota la societat, no solament per l’increment en la baixada de natalitat, sinó per aconseguir una societat més igualitària i justa vers la distribució de les cures i on hi hagi una veritable lliure elecció de les dones sobre la seva maternitat.