‘Casa!’

Quan érem menudes, que el lloc de salvaguarda era la llar estava, fins i tot, als jocs d’infants, i ho cridàvem com a sinònim de ‘Salvada!’. Amb el pas dels anys, se’ns va inocular el virus de la por a l’espai públic i, sobretot, als retorns a casa de nit. Sota unes mesures d’autoprotecció que començaven per caminar ràpid, no mirar mai enrere, dur les claus a la mà i fer veure que parles per móvil; avisar una amiga que ja has arribat a casa i que, per tant, el perill s’ha esvaït. Perquè la por estava fora, ens era aliena i, les violències ocorrien als altres.

Rarament, ningú ens ha advertit mai que, precisament, arribar a casa suposava l’autèntic perill. Perquè l’espai de la casa esdevé llar, amb totes les connotacions, necessitats vitals i emocionals que això comporta. Realment, és lògic pensar-ho així perquè necessitem tenir un espai de seguretat en el qual no ens haguem de defensar, ni estar en alerta, de manera que l’espai reservat per a la pau hauria de ser la casa. Però la mesura del confinament que ha vingut imposada arran la crisi del coronavirus ha posat llum sobre el fet que les cases, les llars, no són espais segurs per a totes.

El darrer informe de l’Oficina de Nacions Unides contra les Drogues i el Delicte (ONUDD), amb motiu del Dia Internacional de l’Eliminació de les Violències contra les Dones i les Nenes del 2018, sobre dades referents a l’any 2017, comptabilitza un total de gairebé 87.000 dones mortes per feminicidi. L’informe constatava que el 58% dels feminicidis eren perpetrats per persones properes a la víctima, a les seves llars, i que d’aquests, 30.000 eren comesos per marits o parelles – actuals o passades – de la víctima.

Una altra dada que ens alerta de la situació de risc vital que patim les dones és la següent: la principal causa de mort de les dones en el món entre les que tenen de 15 a 44 anys és la violència de gènere, d’acord amb un informe de la ONU del 2015. Una altra dada igual de sagnant és la d’Intermon Oxfam en un estudi del 2016, que apunta que set de cada deu dones al món patirà violència física o sexual en algun moment de la seva vida. Fins i tot en les violències sexuals cal desterrar el mite de l’agressor desconegut, ja que en el 85% dels casos l’agressor és conegut per la víctima i, a més, en més del 50% és la seva parella o exparella.

La tensió es pot precipitar quan hi ha situacionns conflictives socials, com l’actual

A tot això, cal afegir els diversos factors de risc que venen explicats tradicionalment per dues teories a conèixer. La primera és l’anomenada ‘teoria de la tensió’, que explica la perpetració de delictes per una acumulació de tensió. Es dóna en moments d’altra frustració vital i per la impossibilitat d’aconseguir objectius socials positius, així com per la privació de gratificacions que l’individu vulgui posseir. Amb tot això, la tensió es pot precipitar quan hi ha situacions conflictives socials, com l’actual.

La segona teoria és l’encunyada per Leonore E.Walker, que explica el cicle de les violències tenint en compte els mecanismes psicològics usats per l’agressor, que confonen les víctimes. Hi ha una primera fase d’acumulació de tensió, en la qual hi ha petits incidents; la segona és el moment en el qual es produeix un gran incident i esclata la tensió; i la tercera és la fase del perdó, assegurant que allò no es repetirà, sota promeses, regals i mostres positives de tot tipus. Aquesta última, la fase de lluna de mel, és clau per establir el patró del cicle de les violències. A més, quan aquesta estigui instaurada, desapareixerà, perquè no caldran les promeses per mantenir la violència.

Malgrat aquestes teories explicatives del fenomen, cal sumar-hi que, ara mateix, l’espai de convivència s’ha convertit en 24/7, de manera que tots els factors de protecció que tenien les dones – contacte amb tercers, feina i espais propis, vigilància informal, relacions socials protectores, possibilitats de sortir de l’habitatge amb facilitat –, s’han esvaït. Però, alhora que els factors de protecció de cara els potencials agressors s’han esvaït, els factors de risc han augmentat.

Podem trencar amb la sensació d’impunitat dels agressors, fer evidents les sospites i no deixar-ho en mans de tercers

Per això és tan important posar el focus en els factors de protecció que ara són possibles: el contacte fluït durant l’aïllament, les trucades amb preguntes per a què la possible víctima respongui amb sí/no sense risc, estar atent a l’altra banda de la paret i donar avís si cal. Tenim a les nostres mans l’oportunitat de trencar amb la sensació d’impunitat dels agressors, també la fer evidents les sospites fonamentades de relacions de violències i no deixar-ho a l’atzar o en mans de tercers, pensant que ja ho farà un altre. Les cases formen part de la ciutat i el que hi passi ens interpel·la com a societat.