28/06/2017 | 20:00
Barcelona està arribant a un punt de saturació davant del turisme massiu. Les campanyes que durant anys van promocionar la ciutat, des de “Barcelona posa’t guapa” fins a “La millor botiga del món”, s’han demostrat efectives a l’hora d’atraure milions de turistes i captar grups d’inversors internacionals per construir nous hotels, comprar blocs d’habitatges i negocis d’oci nocturn. Veïns de la ciutat, consultats per aquest reportatge de CRÍTIC, asseguren sentir-se sovint “figurants d’un gran decorat” que s’esquerda quan es mira de prop. No és casual que el turisme ja sigui considerat, segons l’última enquesta del Baròmetre Municipal, el principal problema de la ciutat. Segons les dades oficials, la capital catalana va rebre més de 8 milions de turistes l’any 2015, i aquest fenomen no ha parat de créixer.
La disputa per l’espai públic, les dificultats del comerç de proximitat per sobreviure i l’augment de la contaminació amb l’arribada massiva de creuers, d’autocars o d’avions són alguns dels problemes relacionats amb el turisme massiu internacional a Barcelona. Però potser l’efecte més dur i immediat sobre la ciutat està sent la pressió immobiliària i l’encariment dels lloguers. El preu mitjà d’un pis de lloguer a Barcelona ha pujat més d’un 17% entre el 2014 i el 2016 i, de mitjana, els llogaters paguen 850 euros mensuals per un immoble. Barcelona ja està expulsant molts veïns cap a pobles i ciutats limítrofes del Maresme, del Baix Llobregat o dels dos Vallès, cosa que provoca un efecte dominó en el preu de l’habitatge.
El ‘boom’ turístic s’havia acarnissat primer sobre les zones del centre històric de Barcelona; però, des de fa alguns anys, ha començat a expandir-se cap als barris tradicionalment populars, de rendes modestes i vida al carrer com el Poblenou, Sant Antoni i el Poble-sec. Són tres dels barris de moda. La seva idiosincràsia i identitat s’han fet servir com un valor de mercat que cotitza a l’alça. Són ‘hipsters’, són ‘chics’, són ‘bo-bo’. Els veïns d’aquestes zones han passat en molt poc temps de contemplar divertits com un o dos turistes es perdien pels carrers del barri a haver de conviure amb onades contínues de visitants temporals.
El regidor d’Empresa i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, Agustí Colom, assegura en una entrevista amb CRÍTIC que el consistori està treballant en la construcció d’un parc de lloguer social, comprant pisos a la Sareb i fent acords amb els bancs perquè els ofereixin immobles. “Estem fent un salt qualitatiu i quantitatiu respecte al que s’havia fet en anys previs, però fins que no tingui una certa dimensió és difícil que influeixi sobre els preus dels lloguers”, comenta; “si no comencem, no hi arribarem mai, i tenim predisposició a destinar recursos pressupostaris”. Tot i així, recorda que les competències en matèria d’habitatge “estan limitades” i reclama a les administracions competents que els les cedeixin per poder prendre mesures “com posar topalls a l’increment del preu del lloguer”, per exemple.
CRÍTIC parla en aquest reportatge amb veïns afectats d’aquests barris, alguns dels quals organitzats en associacions i plataformes veïnals, sobre els seus problemes per viure a la ciutat.
El Poblenou, un barri transformat
El Poblenou, el meu barri, sempre ha estat un barri de classes populars i de tradició obrera. Un petit reducte de veïnes que encara diuen que “van a Barcelona” cada cop que posen un peu per sobre del carrer de Pere IV, de trobades esporàdiques amb un o altre anant cap al mercat i de teixit associatiu sòlid. No té ni monuments, ni la catedral, ni el parc Güell, ni tampoc grans infraestructures –al marge de la platja, és clar– que estiguin pensades per satisfer el consum turístic. El que s’ha venut com a “atractiu del barri” ha estat justament el nostre ‘modus vivendi’, la nostra identitat, la qual, paradoxalment, està desapareixent com a conseqüència dels fluxos de turistes, del constant rodar de les maletes i de la construcció indiscriminada d’hotels. Fenòmens molt recents, que estan anant molt de pressa i que alguns de nosaltres, potser per innocència o per l’anhel de preservar el Poblenou intacte, crèiem que mai patiríem en carn pròpia.
Segons les dades de l’Ajuntament, el 2015 Sant Martí es va situar com el quart districte amb major oferta d’allotjament en hotels i pensions. El Poblenou és el barri que en concentra més, i el curiós és que a l’època dels Jocs Olímpics només n’hi havia un parell. Ara, els veïns en tenen comptabilitzats una quarantena, entre els que ja estan construïts i els que estan aprovats, a banda d’uns 1.000 apartaments turístics amb llicència i uns 300 més d’il·legals.
Dos dels nous hotels –que sumaran només ells unes 1.000 places turístiques– s’estan edificant al solar de davant de casa meva. Des de l’inici de les obres, al mes d’agost, els veïns hem denunciat en diverses ocasions que les vibracions i els sorolls brutals ens feien sortir espantats de casa i que fins i tot havien aparegut esquerdes a les nostres façanes. Set mesos després, un matí em va trucar la meva mare alterada dient-me que ens desallotjaven del pis per risc d’esfondrament. Havia passat el que molts temíem. Després d’algunes actuacions d’urgència per evitar que les finques s’ensorressin, vam poder tornar a casa, tot i que alguns van haver d’esperar-se un mes sencer. Des de llavors, les obres estan aturades, però l’Ajuntament ja ha anunciat que les reprendrà.
La limitació dels hotels és una de les reivindicacions de la plataforma veïnal Al Poblenou Ens Plantem, que es va constituir a l’estiu passat per lluitar contra la massificació turística i els seus efectes principals. Els veïns es neguen a acceptar més allotjaments turístics, ja no solament perquè volen reduir els fluxos de visitants que vénen al barri, sinó perquè volen evitar les situacions que han de suportar aquells que hi viuen a la vora. El pis de la Sònia Fabra, membre de la plataforma, és a pocs metres de l’hostal del carrer de l’Amistat i ella es queixa que “les vomitades, les pixades, les ampolles trencades i el soroll” són el pa de cada dia.
El barri que coneixíem s’ha acabat. La Rambla i alguns dels carrers més emblemàtics, com el de Marià Aguiló, s’estan convertint en zones prohibides. Els comerços de tota la vida s’han substituït per cadenes de forns, bars i restaurants orientats al turista, els preus no han parat d’inflar-se i els residents han d’anar esquivant terrasses. El ‘boom’ turístic, que ha estat devastador per als veïns, ha situat Sant Martí al mapa i molts inversors s’hi han interessat. L’any passat va ser el segon districte on els lloguers es van encarir més i els preus màxims es van assolir al Poblenou. Segons les dades de la Secretaria d’Habitatge de la Generalitat, en algunes zones del barri, com la Vila Olímpica i el Front Marítim, els llogaters paguen de mitjana al voltant de 1.200 euros pel seu habitatge. El preu mitjà dels immobles ubicats a la zona més “econòmica” ja supera els 840 euros mensuals.
En qualsevol dels portals immobiliaris habituals, les ofertes per sota dels 800 euros són anecdòtiques
Trobar pis al Poblenou s’ha convertit en un infern. En qualsevol dels portals immobiliaris habituals, les ofertes per sota dels 800 euros són anecdòtiques, sovint desapareixen en qüestió d’hores i en molts casos són de pisos sense mobiliari, que requereixen grans reformes o que difícilment superen la mida d’un estudi. El tercer o quart immoble disponible ja sobrepassa aquesta quantitat. La majoria dels que hi ha registrats costen entre els 1.200 i els 2.000 i escaig, en funció dels metres quadrats de superfície, però al portal ‘Idealista’ també s’ofereixen autèntiques salvatjades, com pisos de 45 metres quadrats per 1.750 euros mensuals, factures a part.
L’encariment brutal dels lloguers està comportant un procés de substitució social, ja que molts poblenovins es veuen obligats a marxar. Al barri, hi ha promotores immobiliàries i fons voltor que compren finques senceres i el seu objectiu és vendre-les a empreses més grosses o a inquilins amb una capacitat adquisitiva superior a la nostra. Els més afectats som els que estem buscant pis i els veïns als quals se’ls acaba el contracte, tot i que a vegades la pressió per expulsar-nos comença quan encara és vigent. Aquest és el cas del Pau, un jove del Poblenou que es va independitzar fa dos anys i mig i, juntament amb un amic, va trobar un pis i va signar un contracte de cinc anys de durada. Però només un any després el gestor de l’immoble s’hi va posar en contacte per comunicar-los que la propietària havia mort, que una de les seves filles havia d’heretar el pis immediatament i, directament, els va plantejar que proposessin una quantitat a canvi de marxar. El Pau i el seu company van voler conèixer les futures hereves per mirar d’arribar a un acord amb elles, però mai les van veure. “Ens ha arribat que les han estafat i que ja no són les propietàries”, explica. “El pis ha anat canviant de mans i ens han passat coses molt estranyes.”
Una de les més significatives va ser el dia que una persona que no havien vist mai va anar a casa seva a les deu de la nit, amb el seu contracte de lloguer fotocopiat a la mà, sense dir-los d’on l’havia tret però explicant-los que coneixia un inversor molt interessat a comprar l’habitatge. I no és un episodi aïllat: fins i tot han arribat a veure fotografies del pis per Internet on s’anunciava que estava en venda. “Ens han arribat a oferir fins a 10.000 euros a canvi de deixar-lo i ens donen 500 euros si deixem que l’ensenyin a nous llogaters”, comenta el Pau. Diu que l’assetjament que han patit “ha estat brutal” i que haver de resistir-hi “per orgull, perquè no volem passar per l’adreçador”, ha arribat a afectar-lo psicològicament. El seu contracte encara té dos anys de vigència i segueix vivint al pis però en una situació d’inseguretat constant.
El del Pau no és un cas únic. De fet, a la plataforma Ens Plantem sovint arriben persones a les quals se’ls acaba el contracte i no poden fer front a increments del preu del lloguer que poden superar els 400 euros fàcilment. Els veïns assenyalen el turisme descontrolat com a responsable d’aquesta situació, si bé alguns apunten que el procés de transformació del barri es remunta a l’aprovació del pla 22@. “Ens la van colar fa 15 anys, perquè aquest pla va permetre que moltes finques tinguessin la qualificació 22@”, comenta Albert Mallol, membre de la plataforma. “Ens venien que serien empreses de nova tecnologia, que portarien coneixement al barri, però s’han acabat convertint en hotels, ‘hostels’, apartaments turístics o en els famosos ‘lofts’ de luxe.”
La situació al Poblenou pot ser generalitzable a escala de ciutat, però potser la particularitat més gran ha estat la velocitat i la virulència d’aquests canvis, sobretot pel que fa al dret a l’habitatge. Els veïns exigeixen a les institucions que prenguin mesures urgents per resoldre el problema, perquè, si no, el barri “reaccionarà d’una manera o d’una altra”. “Els poders públics estan obligats a garantir un entorn per als ciutadans; és inadmissible que les persones hagin de marxar necessàriament del seu barri per una qüestió econòmica i modificar constantment el seu projecte de vida”, sentencia Pere Mariné, d’Ens Plantem; “s’estan trepitjant drets fonamentals”.
Sant Antoni, de barri popular a barri ‘hipster’
A Sant Antoni també hi ha un problema greu amb l’habitatge. Els veïns no es cansen de denunciar que la combinació d’apartaments turístics, l’augment exponencial del preu del lloguer i l’absència d’un parc públic està expulsant la gent d’un barri on ja, de mitjana, es paguen al voltant de 900 euros mensuals per un habitatge.
Per visibilitzar la problemàtica, la plataforma Fem Sant Antoni, que va néixer amb l’objectiu que els veïns poguessin decidir sobre el barri que volen, ha fet un ‘mapa de la vergonya’ on hi ha ubicats els allotjaments turístics dels quals tenen constància. En la fotografia resultant hi apareixen més de 500 pisos que operen amb llicència i fins a 900 ofertes d’immobles o habitacions per a turistes ubicades a la pàgina d’Airbnb. A banda, tenen comptabilitzats 12 edificis sencers de pisos turístics sense llicència, 30 hotels, hostals i albergs, i 6 finques en venda o venudes a fons d’inversió.
Aquestes xifres donen constància del turisme descontrolat que ha aterrat en un barri tranquil, de classe treballadora i de gent més aviat gran. Amb la regeneració del mercat, que s’acabarà previsiblement a finals d’any, Sant Antoni s’ha convertit en un territori suculent per als fons d’inversió i el negoci immobiliari. De fet, ja hi ha guies turístiques que denominen el barri com a “Sant Antoni Market”. Per a Ana Berenguer, una veïna de 67 anys que ha viscut tota la vida a la zona, la reforma del mercat ha estat un punt d’inflexió. “Va ser llavors quan vaig veure un canvi al barri”, afirma, “que les botigues de tota la vida anaven tancant i donaven pas a ‘basars’ de 24 hores i bars, on el flux de turistes és constant”.
Els compradors de les finques reclamen persones amb un cert estatus i alguns, fins i tot, s’han atrevit a dir als veïns que no volen gent com ells als seus blocs i que s’oblidin de la idea de viure al centre de la ciutat. Aquest és el cas de la Lali C. de Puig, que viu a les golfes d’un edifici del carrer del Parlament, en un pis d’escassos 30 metres quadrats que ella mateixa ha reformat sencer. Va instal·lar-s’hi 26 anys enrere “i amb els veïns de llavors vam crear una comunitat molt compacta de suport mutu”, explica. Aquesta “zona de confort” que es construïa a les escales es fa difícil d’imaginar avui dia, amb la itinerància i les contínues fluctuacions dels llogaters.
Sant Antoni és un barri ‘hipster’. Així el promocionen el portal immobiliari ‘Idealista’, ‘Time Out’ o la revista ‘Traveler’
Fa quatre anys, després del canvi de propietat de la finca on viu, que va passar a les mans del grup Levante Capital Partners, van començar unes obres eternes a l’immoble que encara avui segueixen. “La casa queia a trossos i tenia goteres; però, en lloc de fer millores en la infraestructura, van començar a arreglar la façana i a fer reformes infames en els pisos”, matisa la Lali. Té clar que aquestes obres “han estat una forma d’assetjament, perquè ens han tingut no sé quants mesos fent-nos menjar pols”.
Paral·lelament a les reformes, el grup Levante va començar llavors a fer fora els veïns a mesura que s’acabaven els seus contractes i a inflar el preu dels pisos que es buidaven. Uns pisos de 80 i 90 metres quadrats que costaven entre 700 i 900 euros mensuals, que ara costen “entre 1.500 i 1700 euros” i que són ocupats, per exemple, “per un coreà, un brasiler i un alemany”.
A finals d’any, la finca es va vendre a la immobiliària Elix, que es va afanyar a enviar un burofax a la Lali en què li notificava que havia de deixar casa seva en el període d’un mes, just quan el seu contracte vencia. També s’han esperat fins a l’últim moment amb els altres inquilins de la finca, donant-los tan sols el marge de 29 dies que permet la llei per fer-los marxar de l’immoble. Després de molt pressionar, ella ha negociat quedar-se al pis fins al juliol i, a partir de llavors, es mudarà fora de Barcelona. “Al final marxes amb ganes perquè estàs tipa d’una ciutat que t’expulsa i de pagar tantíssim per un dret bàsic”, comenta.
Al conflicte de l’habitatge s’hi afegeix la pèrdua d’identitat que està patint Sant Antoni. S’ha convertit en un barri de moda, ‘hipster’. Així el promocionen el portal immobiliari ‘Idealista’, ‘Time Out’ o la revista de viatges ‘Traveler’. De fet, els veïns es queixen que moltes botigues de barri han tancat per convertir-se en establiments gastronòmics i de restauració amb un toc “cool”, on un cafè et pot costar fàcilment un euro i mig, i una cervesa, al voltant de 3. “El procés de ‘hipsterització’ i turistificació va començar fa uns quants anys, però ara s’ha disparat: s’han donat permisos de bars, llocs de degustació o forns i ha anat canviant el teixit comercial del barri”, explica Xavier Caballé, membre de Fem Sant Antoni. “Perquè m’entenguis, Ferran Adrià i el seu germà hi tenen sis restaurants, que són establiments exclusius i totalment prohibitius”, hi afegeix Ana Berenguer.
A això s’hi suma l’ocupació de l’espai públic per part de les terrasses i la creació de zones d’oci per als turistes, que han revalorat el preu del barri. “Hem arribat al límit, tenim un model de ciutat que va contra el ciutadà”, continua Caballé. “Jo ja parlo en termes de caixa o faixa: Barcelona no pot créixer més i no podem seguir encabint-hi turistes.” Des del seu punt de vista, l’única manera de fer font a les ofensives és amb l’apoderament veïnal, amb la defensa de la Barcelona popular i fent que els ciutadans “esdevinguin un ‘lobby’ amb prou força per exigir mesures d’urgència a les institucions”.
Des de l’Ajuntament, Agustí Colom explica que s’estan fent actuacions amb la voluntat de preservar el comerç, la identitat dels barris i l’habitatge. “Una d’aquestes actuacions és la racionalització de les terrasses o el PEUAT (Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), a través del qual posem el focus en els espais amb major pressió i limitem les llicències i el creixement de nous establiments en els pròxims anys”. Per la seva banda, el responsable d’habitatge i turisme de la FAVB, Joan Balañach, fa una valoració “crítica però positiva” del PEUAT. “Era necessari regular, i això comporta un canvi qualitatiu; però, a la vegada, aquest pla preveu l’increment de 12.000 noves places hoteleres que contribueixen a la massificació”.
La metamorfosi del Poble-sec
“El nou barri de moda”. “La zona trendy”. “Un dels barris preferits per sortir de copes”. Així és com defineixen el Poble- sec la plataforma Airbnb, Homeaway o la immobiliària de propietats exclusives Engel & Völkers. A molts dels seus veïns encara els xoca que aquesta barriada, situada prop del centre però considerada sempre com una de les perifèries de Barcelona, s’hagi convertit en una zona “chic”.
El Poble-sec és un barri de classes populars i de rendes modestes. Un barri acollidor, amb bona part de població nouvinguda i un moviment associatiu ampli i consolidat. Bona part de la vida transcorria al carrer de Blai, el principal carrer comercial on hi havia una bacallaneria, una botiga de llegums cuits, una sabateria i una tenda de joguines, entre altres comerços. En aquesta via també s’hi feien activitats i s’hi celebrava la diada castellera, la fira de Sant Ponç o la mostra d’entitats. Fa uns 15 anys es va convertir en un carrer exclusiu per a vianants i molts veïns se’n van alegrar. “Vam pensar que això ens permetria passejar-hi, però llavors van començar a arribar terrasses i es van convertir en els amos del carrer”, explica Clàudia Conde, membre de la plataforma Som Paral·lel.
La imatge bucòlica d’espai de trobada veïnal ha anat desapareixent i ara el carrer de Blai s’ha convertit en una zona de la qual els veïns fugen. Els comerços de barri han estat substituïts per bars sorollosos “de paella congelada, ‘pinxos’ i cartells en anglès” que han convertit la zona en un “petit Benidorm”. “Suposo que els preus han pujat molt, però no ho sé perquè ara no hi vaig mai; hi va un altre perfil de gent”, continua l’activista.
La massificació de l’oci i del turisme al Poble-sec també està comportant, com en altres zones de la ciutat, la vulneració del dret a l’habitatge. Els veïns ja paguen de mitjana al voltant de 700 euros mensuals de lloguer i el barri s’ha convertit en una de les zones amb major demanda, tant de lloguer com de compra. Els preus s’hi han enfilat bastant per sobre de la mitjana del districte i s’hi comencen a construir pisos de luxe que no estan a l’abast dels residents. És per això que molts d’ells es veuen forçats a marxar perquè, quan s’acaben els contractes, o bé no els els renoven, o bé els demanen increments de més de 300 euros.
La Sònia Carrasco viu al carrer de la Concòrdia, una continuació del carrer de Blai que està pendent d’una reforma urbanística que el convertirà en una via gairebé exclusiva per a vianants. Fa tres anys es va instal·lar en un petit pis de 30 metres quadrats pel qual paga 350 euros mensuals. El seu contracte finalitza al juliol, i a finals de maig va rebre una carta certificada on li exigien que retornés les claus, sense oferir-li la possibilitat de seguir com a llogatera ni tan sols pagant més diners. El seu pis ha canviat de propietat i, segons ha pogut saber, ara està en mans d’un orde religiós, però no té més informació respecte a això. Només sap que la volen fora. El motiu sembla lògic: a pocs metres de casa seva ja s’estan llogant estudis similars per 800 euros.
Cada cop són més freqüents les pressions als inquilins: espantant-los, fent-los por o molestant-los amb sorolls
“El meu és un cas de desnonament invisible”, explica Sònia Carrasco; “fan que jo marxi, m’estan expulsant i penso que hi té molt a veure la reforma urbanística del meu carrer, perquè quedarà ‘fashion’ i els propietaris volen gent amb més poder adquisitiu”. De tota manera, s’ha posat en contacte amb advocats que han detectat irregularitats en el seu procés i no té intenció de marxar. “Jo crec que la jugada és fer-me por, que no lluiti i que abandoni la casa sense fer gaire soroll”, comenta Carrasco.
La seva situació no és excepcional. Els veïns expliquen que cada cop són més freqüents les estratègies de pressió envers els inquilins, ja sigui espantant-los, fent-los por o molestant-los amb sorolls. Fa poc dies, els 40 inquilins d’un bloc al carrer Nou de la Rambla es van organitzar després que el propietari els digués que volia vendre la finca a un grup inversor. I els residents no són les úniques víctimes: Clàudia Conde recorda el cas de la floristeria de la plaça de Santa Madrona, un negoci que tenia 50 anys d’història i que va desaparèixer perquè una constructora volia el local com a dipòsit per guardar-hi el material d’obres.
Aquest fenomen de taca d’oli que carrega contra cases i comerços cada vegada té més impacte al Poble-sec. El més paradoxal és que al barri hi ha edificis sencers que són buits, finques d’unes 14 plantes inhabitades i immobles que ocupen cantonades senceres i que s’estan degradant. Aquesta realitat conviu “amb la presència massiva de pisos turístics legals i il·legals, d’hotels i de blocs comprats per fons d’inversió que fan pisos de luxe”, concreta Conde.
En aquest context, la plataforma Som Paral·lel i el Sindicat de Barri s’han organitzat per protegir els drets dels veïns. Han combinat la lluita contra el monocultiu turístic amb l’emergència habitacional que se’n deriva i han proposat un seguit de mesures d’urgència, que dependrien d’establir un topall en el preu dels lloguers, reduir dràsticament els allotjaments turístics i paralitzar els desnonaments. “Els llogaters ens trobem indefensos: tenim molt pocs recursos en l’àmbit jurídic, molt desconeixement i una llei molt opressiva”, conclou Sònia Carrasco; “però des dels diferents barris estem treballant en xarxa i fent incidència política. No ens faran fora”.
Des de la FAVB reconeixen que frenar el ‘boom’ turístic és complicat, perquè “no se li poden posar barreres a la ciutat”. Tot i així, també proposen algunes actuacions “pal·liatives”, com l’augment de reserva de sòl públic per a ús residencial, l’aposta per un altre tipus d’activitats econòmiques que aportin valor afegit i facin que Barcelona depengui menys del turisme, o que la promoció turística depengui exclusivament de l’Ajuntament. “Sabem que amb això no evitarem que s’incrementi el nombre de visitants, però pot ajudar a garantir una certa convivència entre els turistes i els ciutadans”, comenta Joan Balañach.
El ‘lobby’ turístic comença a veure’s amenaçat per l’organització veïnal, que vetlla per preservar els seus barris. En poc temps s’han creat a Barcelona l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible i múltiples plataformes ciutadanes en diferents zones de la ciutat. Per por de perdre els seus privilegis, aquest ‘lobby’ ha escampat arreu el discurs de la turismofòbia, un concepte que els veïns s’han afanyat a desmentir. Repliquen que “no hi ha turismofòbia; el que hi ha són barricidis i veïnofòbia”. Fins i tot el mateix Ajuntament contradiu aquest discurs. “En diuen turismofòbia del fet d’intentar ordenar, encarar i afrontar les situacions que genera el turisme”, argumenta el regidor d’Empresa i Turisme, Agustí Colom. “Aquest sector comporta ingressos i llocs d’ocupació, que hem de treballar perquè siguin de qualitat, però també té efectes negatius, i no voler-ho acceptar és ser una mica miop.”
L’odi als viatgers que volen conèixer i compartir l’espai amb nosaltres és una fal·làcia. Els veïns no es queixen dels turistes, sinó del fet que només hi hagi turistes. No hi ha fòbia al turisme; hi ha ofec i necessitat de decreixement i regulació per tal que la ciutat no mori d’èxit.
