Neus Andreu: “Hem avançat en perspectiva de gènere, però queda molt camí per recórrer”

En plena crisi econòmica, l’any 2009, va néixer ‘Fil a l’Agulla’, una cooperativa de cinc dones –ara ja en són sis– que aposta per l’apoderament i la transformació social a través de tres àrees: educació, desenvolupament organitzacional i teràpia. Les primeres passes del projecte van estar molt vinculades a l’acció contra les violències masclistes. Tot i mantenir la perspectiva de gènere en el seu treball, han ampliat fronts: s’han consolidat en l’àmbit de la facilitació de grups, acompanyant cooperatives i altres projectes col·lectius en moments clau del seu desenvolupament i creant l’escola de facilitadors i facilitadores de grups, així com portant a les aules la mirada de la facilitació i consolidant-se en l’àmbit del creixement personal. ‘Fil a l’Agulla’ és membre de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Una de les seves sòcies fundadores, Neus Andreu, ens parla del camí recorregut i del que tenen per davant.

Com a empresa feu un munt de coses. Quina seria la síntesi de totes elles, el punt d’encontre?

Amb mil marcs diferents, ‘Fil a l’agulla’ pretén promoure processos de transformació i de presa de consciència. Què volem dir amb aquestes paraules tan àmplies? Volem dir que entenem la transformació social més que com canviar a la gent, com acompanyar-la per viure processos per adonar-nos de quines són les nostres dinàmiques, com ens organitzem i com abordem els problemes que tenim.

En aquesta feina hi ha dos temes fonamentals que inspiren tot el que fem: l’abordatge dels conflictes i la interconnexió entre el món intrapsíquic i el col·lectiu. Partim de la base que els dos mons s’afecten. No podem fer teràpia sense tenir en compte els contextos en què creixem. Tampoc podem transformar col·lectivament sense promoure que les persones facin una mirada interna.

Quan al 2009 decidiu constituir-vos, per què decidiu cooperativa i no un altra forma jurídica?

Volíem auto-ocuparnos, fer una empresa, però amb valors com la democràcia, la igualtat, l’autogestió… La cooperativa encaixa molt amb la idea de com volíem organitzar-nos.

Quant al funcionament i l’organització, era millor una cooperativa?

Sí. El tret diferencial per a nosaltres en una cooperativa és que tothom que hi treballa n’és propietari. Tota persona que té una dedicació de jornada completa i amb durada en el temps volem que acabi sent propietària de la cooperativa.

La impulseu sis dones…

Al principi, cinc, però ara en som sis.

Per què sis dones i cap home?

Al principi de ‘Fil a l’agulla’ quasi tot el que fèiem tenia relació amb el gènere. Les persones que ens vam trobar que treballàvem el tema érem dones. Després ens hem adonat que això ha estat molt important per a nosaltres. Tot i que ara col·laborem amb homes, no hem discutit mai obrir la cooperativa a socis homes. De moment crec que no ens interessa. Que no hi hagi homes ens ha fet agafar responsabilitats que no haguéssim assumit si hi fossin.

Com funcionen les col·laboracions?

Estem organitzades en tres àrees de treball, educació, desenvolupament organitzacional i teràpia. En cadascuna d’elles tenim quatre persones que hi col·laboren. Ens ajuden a arribar a tot el que ens demanen.

Contractades per la cooperativa?

No, de contracte laboral solament tenim una administrativa. La resta són autònoms.

“Totes compartim les ganes de viure dins de la cooperativa allò que volem per al món”

Les sis sòcies teniu perfils molt diferents: història, ciències ambientals, educació social, psicologia, dret, treball social… Com s’encaixa tot això en una empresa?

Totes compartim les ganes de viure dins de la cooperativa allò que volem per al món. Aquest exercici de coherència contínua és un nexe d’unió molt més fort que les disciplines. El gènere també ha estat molt important des del principi. Totes havíem treballat en aquest camp. A poc a poc la facilitació de conflictes ha estat un tema en què totes ens hem anat formant.

En referència a educació dieu: “Per nosaltres és fer comunitat, promoure l’autenticitat, recolzar a les persones per ser qui són, creure en el potencial de l’ésser humà i reconèixer el regal que cadascú porta al món”. Què significa?

Quan anem a una escola i treballem amb infants o joves, a través de formats diferents, volem veure qui són les persones en lloc de convertir-les en allò que creiem que han de ser. Són formes diferents d’entendre l’educació. Pots tenir un objectiu on vols que les persones arribin o tenir la capacitat perquè s’adonin de què fan i qui són, en positiu i en negatiu.

L’actual model educatiu no ho promou?

Ho promouen mestres individuals que estan compromesos amb l’educació crítica. Jo no sóc molt destroyer, les de l’àrea d’educació han tingut experiències negatives i potser podrien fer més crítica. Ara bé, hi ha escoles que són molt obertes. A nosaltres, per exemple, ens busquen centres que són públics i no tenen fons propis, però fan tot el possible perquè hi anem. El sistema en el seu conjunt necessita molta reflexió encara.

El plantejament que feu és vinculable amb les noves formes d’educació que sorgeixen, com ara l’escola viva?

És un debat que tenim moltes vegades. Es pot vincular amb alguns valors comuns, però a la cooperativa tenim percepcions i sensibilitats diferents entre si volem promoure les escoles vives o transformar l’escola pública. No és un debat tancat.

A nivell educatiu s’ha incorporat la perspectiva de gènere?

Com a mínim l’administració ha fet més accions. Això fa que hi hagi coses que canvien: gent que no se n’havia adonat que l’escola és sexista, i ara sí, per exemple. És difícil donar moltes felicitacions, perquè queda molt camí per recórrer.

I al carrer? Perquè en l’escola es poden ensenyar moltes les coses però la televisió en pot mostrar altres.

A nivell periodístic, per exemple, es nota que algú ha cridat l’atenció en algun moment determinat i ha canviat molt. A l’any 95, hi va haver un assassinat de violència masclista que els mitjans van tractar com un succés. A partir d’aquí, hi va haver tota una revolta que va ajudar a canviar-ho. A nivell de llenguatge potser hem avançat, però encara hi ha moltes subtilitats.

“On s’aprèn a estimar? Si tens bons referents a casa i amb els amics, bé; però si no…”

Si hem millorat a l’escola i als mitjans, com és que de tant en tant apareixen xifres a nivell juvenil que ens preocupen tant?

Tinc la sensació que en l’adolescència les condicions de gènere s’amplifiquen molt. Estaria bé contrastar què passa quan la gent té entre 14 i 20 anys i què passa entre els 20, 25 i 30. Així es podria veure quina incidència té la pròpia naturalesa de l’adolescència.

A més, ara comença a tractar-se en alguns tallers què vol dir estimar, la sexualitat… Però l’escola hi dedica un temps ridícul, relacionat amb l’impacte que té en la vida de les persones. Hi ha un retard absolut. On s’aprèn a estimar? Si tens bons referents a casa i amb els amics, bé; però si no… Des que l’església no educa en això, no hi ha hagut ningú que l’hagi substituït. No volem que ho faci l’església perquè no ens agrada com ho fa, però ho ha de prendre algú. Penso que hauria de ser l’escola pública.

I la visió binària sobre el gènere?

Queda molt camí per recórrer. Trencar la visió binària del gènere vol dir replantejar tots els comportaments i l’estructura social tal com l’hem entès fins ara. Això fa molta por.

És una qüestió de por?

Fa por, perquè voldria dir que hi ha moltes coses que ens hem de repreguntar, no només les persones que tenen una identitat de gènere més fluïda. Començar a visualitzar moltes persones que no se s’identifiquen amb cap gènere o que quan les veus no saps si són homes o dones et qüestiona el teu posicionament. Les persones ens posicionem davant dels altres condicionades per si davant tenim un home o una dona i si ens agraden els homes o les dones. Si trenquéssim la visió binària, tothom s’hauria de fer preguntes profundes sobre la seva pròpia identitat.

Una altra àrea de treball de ‘Fil a l’agulla’ és la teràpia. Dieu que “l’atenció terapèutica es realitza des d’una perspectiva humanista i integradora amb l’objectiu de poder seleccionar les eines que més s’ajustin a les necessitats de cada persona o parella”. Això no passa en les teràpies actuals?

Depèn. Si fas psicoanàlisi, t’asseuràs en un divan i aniràs parlant mentre una persona et retorna segons què diguis. Hi ha modalitats terapèutiques menys properes a la que fem servir nosaltres i a moltes persones els van bé. No estem en contra d’altres maneres de fer.

Sobretot utilitzem una perspectiva que és la del treball de processos. És una pràctica concreta inspirada en moltes altres metodologies, que et permet canviar les eines que empres en funció del que necessitis. En el fons, la teràpia ha de permetre que la persona s’adoni de les parts d’ella mateixa en què no està tan identificada.

Per exemple, ens arriba gent molt conciliadora que els darrers temps té conflictes amb altres persones i no sap com posicionar-se. Segurament té una part de posar límits que no ha après a fer servir perquè no l’han ensenyat o creu que és dolenta. Això es pot fer de moltes maneres, amb un roll playing, treball corporal, amb els somnis…

Aposteu pel teatre com a forma de transformació i presa de consciència. Estem cohibits corporalment?

Sí, molt.

Què significa?

Som una societat acostumada a pensar i a reflexionar. En canvi, ningú ens ha ensenyat a aprendre a través del cos. No coneixem el potencial del nostre cos i no confiem en la informació que no ens ve del cap. El cap té moltes limitacions i si no podem agafar informació d’altres llocs, no avancem.

Al final, tot el que feu té l’educació com a base.

Hi ha una part important per promoure un canvi de cultura, però no només.

“Hi ha gent que és més feliç treballant per a algú altre”

També ajudeu els equips d’entitats i empreses a aprofitar els conflictes per fer-se més forts i a relacionar-se d’una manera més democràtica i emocionalment sana. Creieu que el cooperativisme és una bona solució per a tothom?

La cooperativa no és per a tothom, a l’igual que l’emprenedoria tampoc. Hi ha gent que és més feliç treballant per a algú altre. Treballar per a un mateix és una feinada. Jo ho prefereixo per la llibertat que em dóna, però he vist organitzacions que necessitaven una altra cosa. Totes les organitzacions, encara que siguin jeràrquiques, necessiten aprendre a treballar les dinàmiques dels equips i els estatus. He tingut experiències de democratitzar organitzacions jeràrquiques amb un efecte substantiu sobre el benestar i la implicació de les persones.

La cooperativa és una eina que pot ser molt útil per a molts, però per a altres pot ser un desastre. Per ser-ho, necessites unes eines i una capacitat de suport que no està a l’abast de tothom.

Destaqueu el vostre compromís social però heu rebut subvencions de la Generalitat, el govern espanyol i la Unió Europea i també suport de l’Obra Social La Caixa. Això no limita la consciència transformadora?

Ho vam debatre internament i vam arribar a la conclusió que no. No hem tingut mai un 20% del nostre finançament via subvencions perquè, entre d’altres coses, és un desastre com funciona. Per demanar una subvenció a la Generalitat de vegades hem hagut d’agafar un crèdit. L’administració pública té molt a aprendre de la forma d’avaluar els projectes i avançar-te diners que té ‘La Caixa’. Ho veig més complex que “diners bruts i diners néts”.

Quan una administració o un client no ens deixa desenvolupar-nos tal com volem, ho deixem. Hem dit que no a possibilitats de creixement econòmic important perquè no podíem mantenir la nostra forma de fer. En això som dràstiques. Si rebem diners per fer alguna cosa i l’entitat ens tracta de forma decent, sense afectar al projecte i apreciant-nos, no ho dubtem. Hem pogut fer coses realment transformadores amb ‘La Caixa’. Sona una mica freak, però ha estat més fàcil amb ‘La Caixa’ que amb algunes administracions.

Des que vau començar al 2009 heu crescut moltíssim. Heu treballat arreu de l’Estat…

Hem fet un salt del 0 al 100 en plena crisi. Vam ser oportunes plantejant coses que encaixaven en el moment. Justament la crisi situa sobre la taula la necessitat de replantejar-se coses a fons. Les nostres metodologies ho permeten. També hem estat models pel que fa a la coherència. En moments de crisi, la gent ho busca. Els cursos d’oferta pròpia, per exemple, els hem omplert quan hi havia altres organitzacions que no els treien. Ara ens plantegem quin és el model de creixement que volem seguir.

Quan us arriben els clients i es troben tota l’estructura cooperativa, els sobta?

Hi ha gent que ni se n’assabenta. Sempre ho diem, però la relació amb el client no canvia. Si hi ha algú que ens demana coses que necessitem passar-les per l’assemblea sí que ho nota.

Hi ha gent que us busca per ser cooperativa?

Sí, molta. Per exemple, a teràpia entren clients cada setmana. Venen aquí perquè som cooperativa i tenim perspectiva de gènere. Som les terapeutes de bona part del moviment social de Barcelona. La gent sap que aquí qüestions com, per exemple, la seva orientació sexual no serà jutjada. Això no significa que no els ajudem.

Entenc que si tornéssiu a començar, apostaríeu de nou per fer una cooperativa.

Sí.