La masculinitat entra en crisi (perillosament)

Alexas_Foto

Comencem l’any amb 11 feminicidis / Alexas_Foto

En els casos de violència masclista mortal sabem molt sobre la víctima i molt poc sobre l’agressor. Els agressors, de fet, sovint semblen considerats irrellevants. Justament, ahir, el programa Salvados dirigit per Jordi Évole, va reflexionar en profunditat sobre les diferents violències masclistes i, en concret, sobre els agressors, la crisi de masculinitat i els seus perills. El títol del programa era eloqüent: “El masclisme mata”.

Aquest any 2016 ja portem set assassinats masclistes segons la policia, onze segons Feminicidio.net (que hi suma les dones mortes fora de relacions sentimentals). D’aquestes dones en sabem el nom. Els cognoms. L’edat. Si havia o no havia denunciat. Si tenia fills. L’ordre d’allunyament. On vivia. Repetim els seus noms quan posem espelmes, cada vegada més espelmes. I posem tota l’atenció en si havia denunciat. En si havia protestat per l’agressió. Ho fem sense saber que, segons el Portal Estadístic de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, l’any passat a Espanya, de les denúncies presentades, només el 36% han estat admeses a tràmit, i el 39% d’aquestes no han finalitzat en sentències condemnatòries. És a dir, que menys d’una de cada 4 dones que inicien aquest dur camí arriba a bon port. Tampoc sabem una dada encara més inquietant. En aquest periple, més de 4 de cada 10 ordres de protecció sol·licitades no s’adopten. A Catalunya, les mesures de protecció concedides disminueixen fins a un terrorífic 34%. I la protecció hauria de ser el primer de tot.

Dels homes, en canvi, de qui són aquests homes i què els passa, no en sabem gairebé res. No en sabem el nom, se’ls oculta, i molt sovint se’ls tracta com una desviació. Un problema individual. Però amigues, amics, si és violència masclista no és un problema individual. No és una desviació. És una norma, reproduïda una i mil vegades, i manifestada aquest cop de la forma més extrema i inapel·lable. I l’atenció social, política i legal ha d’estar a l’alçada. La permissivitat, la inacció, la incomprensió, és l’oli en el llum de futures violències.

La masculinitat és una norma social establerta, exactament igual que la feminitat. Ambdues són opriments i rígides, i funcionen l’una en relació a l’altra i en lògica jeràrquica. Com va explicar en el seu text clàssic Carole Pateman, la nostra societat es fonamenta en el contracte social del liberalisme, però també en el contracte sexual entre homes, que exclou les dones de la fraternitat. Aquest ordre social s’ha anomenat capitalisme patriarcal.

Aquest sistema d’organització dibuixa l’home ideal (un ideal impossible d’acomplir) com a un ésser lliure i egoista (centrat en sí mateix), aïllat (no té dependències, no necessita ningú, és autosuficient), racional, emprenedor i competitiu. Un home sempre fort, un home que no plora, que no deixa aflorar els sentiments, que no es pot permetre ser sensible. És un home dedicat a coses importants, al treball, a la política, a la ciència. Un home que manté una família i que la gestiona amb ordre i mà dura quan cal, i sense donar explicacions a ningú. Un home dur i possessiu, opriment per a les dones, un home arriscat, i si cal, violent.

Aquest ideal d’home ha funcionat durant temps perquè tenia la seva contrapart. La dona s’ha construït des de l’alteritat a les característiques masculines. Ella és l’altre. I així si ell compta, ella no compta. Ell és actiu, ella és passiva. Ell és racional, ella és irracional. Ell objectiu, ella subjectiva. Ell fort, ella dèbil. Ell centrat en sí mateix, ella bolcada en els altres. Ell central, ella perifèrica. Ell públic i visible, ella privada i invisible. Les característiques no només són contràries, sinó que n’hi ha unes que es valoren, les masculines, i unes altres que es menyspreen, les femenines.

Dissidències del model patriarcal

El feminisme, però, el moviment de les dones per a dotar-se de llibertats, de drets, per a la igualtat i per al reconeixement, ha sacsejat tota aquesta estructura social. El feminisme ha dit que prou. Que ja no volem ser aquella dona, ni volem ser allò que no compta. Que no volem ser femenines, sinó lliures. El procés d’emancipació de les dones té dos segles d’història, i les ha dotat del dret a la vida, a la llibertat, al treball, al vot, infinitat de conquestes i tantes altres que en resten de pendents.

man-979980_1280

No tots els homes accepten el seu rol opressor / Olichel

Però resulta que els rols clàssics de gènere es retroalimenten i es necessiten els uns als altres. Així, des del moment en què les dones ja no juguen segons quins rols, ja no accepten la passivitat, la reclusió a la llar, la mà alçada o la servitud, el rol clàssic dels homes ja no funciona. És un rol ferit. Destronat. I el recurs de la violència s’extrema.

Dit això, no tots els homes el volen, aquest rol opressor. De fet, molts es troben fent un camí similar al del feminisme: l’alliberament del seu propi constrenyiment de gènere. Existeix des de fa unes dècades moviments d’homes per la igualtat. Homes que tampoc volen seguir sent aquell home. Dissidències respecte al model patriarcal. Homes que amb la seva pràctica quotidiana ja no encaixen amb aquella norma, i per tant deixen de ser esclaus d’ella i alhora deixen de ser botxins per a les dones. Homes que amb la seva acció conscient desautoritzen el rol masculí hegemònic.

El moviment dels homes, però, va tard. Va molt tard. I és encara petit. Existeix, per tant, un gruix de població masculina que encara té tota la feina per a fer. Repensar-se. Qüestionar els seus valors i els seus privilegis. La possessió. La gelosia. La violència. La seva relació amb les dones i amb els altres homes. Necessitem que es facin càrrec de la gravetat de la situació. L’enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010) mostrava la diferència de percepcions entre homes i dones sobre la violència masclista en la parella. Un 54% dels homes pensen que aquesta violència disminuirà, mentre que les dones, potencials víctimes, pensen en un 71% que aquesta seguirà igual o augmentarà. Vistos els casos mortals, queda clar que la violència cap a les dones no fa camí cap a l’extinció, i per tant necessitem una presa de consciència generalitzada per part dels homes al respecte. El canvi no es farà tot sol.

Gràfic: Percepció de l’evolució futura de les agressions a dones per part de parelles i ex-parelles. Per sexe. Catalunya 2010

percepcio evolucio violencai

Font: Enquesta de violència masclista. Edició 2010. Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya

 

Necessitem un pas endavant dels homes igualitaris. També necessitem treure pressió sobre les víctimes, deixar de convertir-les en l’altre, desempoderant-les a través de la nostra incomprensió (per què no va denunciar? per què s’ho va deixar fer?) per fer-nos-hi solidàries i posar la pressió sobre els agressors (com ho va poder fer? Com va poder creure que podia estimar sense respectar?).

I evidentment, necessitem fer d’aquest tema una qüestió d’Estat (com pot ser, si tothom hi està d’acord, que les administracions no hi dediquin els recursos necessaris?). Cal deixar de banalitzar la violència masclista. Ha d’estar en l’agenda del Govern. Amb un compromís real, explícit i detallat, amb mesures urgents, pressupostades i calendaritzades. Amb restitució i ampliació dels recursos econòmics escaients per a prevenció, assistència i recuperació. I amb la formació de tot el personal que ha de fer-hi front: sanitari, educatiu, judicial, policial… No tenim temps per perdre perquè el que està en joc són les nostres vides.

3 comentaris
  • Burnside 8 de febrer de 2016 - 14:29

    El text posa massa èmfasi en què el que es necessita és que els homes facin la passa, o que queda un gruix d’homes que encara té tota la feina per fer, i això ja és una actualització dels mateixos paradigmes. Cal esperar que els homes facin la feina? que l’encetin? Per poder afirmar que la situació està així hem de fingir que totes les dones han fet el canvi d’actitud i ja només falta que els homes ho acceptin, i això no és així ni de bon tros.

    Les dones, tot i que sovint idealitzades per un tipus de feminisme simplista (la bel·ligerància obliga al simplisme) estan tan subjectes a la hipocresia i la incoherència com els homes, i de casos de dones que volen el poder i les atribucions d’un home tradicional sense perdre la imatge de feblesa femenina que atreu protecció i altres avantatges, n’hi ha moltíssims, però no perquè “les dones són així” sinó perquè les persones som així: ens costa la vida ser conseqüents i acceptar la part dolenta dels tractes igual que la bona. Estem parlant d’un canvi de mentalitat copernicà que de moment només està calant a mitges. Si ho volem reduir a una història de bons i dolents, no arreglarem res mai, però això sí: ens posarem del bàndol dels bons i així ens podrem sentir moralment superiors. Al final sembla que compta més això que no pas la voluntat de solucionar els problemes.

  • Josep Sala i Cullell 8 de febrer de 2016 - 17:43

    Aquest cap d’any, un amic i jo vam començar a parlar de micromasclismes, situacions quotidianes que viuen les noies, etc, aprofitant que els dos vivim al nord d’Europa i aquí hi ha una major igualtat. Una amiga catalana es va girar i ens va dir: tinc 35 anys i no havia sentit mai parlar dos nois d’aquest tema.

  • Xavier Diez Rodríguez 10 de febrer de 2016 - 1:40

    Encara que pugui semblar provocatiu el que diré, trobo fluix, l’article. Hi ha tota una tendència a generalitzar (i caricaturitzar) comportaments individuals intolerables i extrapolar-los fins a establir un model. I si bé és cert que perviuen comportaments inacceptables, fora bona una anàlisi quantitativa per avaluar l’evolució del fenomen. Des d’un punt de vista d’historiado (i d’una perspectiva històrica) m’atreviria a dir que la caricatura criticada per l’articulista és en plena regressió.
    Ara bé, una de les coses que en tot cas detecto en l’article i en la línia argumental que el sustenta, és la timidesa de l’autora i el nou feminisme contra aquelles ideologies obertament misògines, com és l’islam. No sé per quins prejudics veig molt de silenci respecte una religió i uns valors expressats en uns textos religioso amb conseqüències jurídiques (la xaria) que és obertament contrària a la llibertat i el benestar de les dones. I no veig gaires feministes protestant davant mesquites o fent costat a fenòmens com “ni putes ni soumises”. Esclar, és més còmode i fàcil atacar homes que aïlladament tenen capteniments indefensables, o simplement criminal, i atribuir la seva actitud a una mena de masclisme sistemàtic.
    Ah, i per cert, un dia hauríem de parlar com sovint els homes, en raó del nostre gènere, som exclosos de qualsevol debat intel·lectual sobre el feminisme. Com si no tinguéssim res a dir.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog