04/10/2015 | 07:00
David Casassas (Barcelona, 1975) és el coordinador de la desena edició del Curs de Drets Socials de l’Observatori DESC, que aquest any està dedicat a analitzar la transformació dels treballs des d’una perspectiva de drets. Casassas és professor de teoria social i política a la Universitat de Barcelona, on és membre del Grup de Recerca en Ètica Economicosocial i Epistemologia de les Ciències Socials (GREECS). Ha fet recerca a la Càtedra Hoover d’ètica econòmica i social de la Universitat de Lovaina i al Centre for the Study of Social Justice de la Universitat d’Oxford. També ha estat secretari de la Basic Income Earth Network (BIEN, Xarxa Mundial per la Renda Bàsica) i forma part del Consell Assessor Internacional d’aquesta organització. Membre del consell de redacció de la revista SinPermiso, és l’autor de ‘La ciudad en llamas’. ‘La vigencia del republicanismo comercial de Adam Smith’ (Montesinos 2010) i el coeditor, amb Daniel Raventós, de ‘La renta básica en la era de las grandes desigualdades’ (Montesinos 2011).
Quan et vam demanar una definició del concepte treball, el vas descriure com el conjunt d’activitats, remunerades o no i sovint poc escollides, que fem per satisfer les nostres necessitats materials i simbòliques. Acabaves la definició indicant que hauria de ser allò que volem fer per mirar de ser allò que ens agradaria ser, amb qui ens agradaria estar i tal i com ens agradaria viure-ho. Quin és el camí per aconseguir-ho?
De camins n’hi pot haver molts: no es poden oferir fórmules tancades que es despleguin de forma suposadament unívoca i amb validesa universal. Tot això depèn de com interpretem què volem fer amb les nostres vides, individualment i col·lectivament, i de com ens organitzem per lluitar per vides dignes, per vides dignes de ser viscudes. Però sí que m’atreveixo a dir que la pràctica de formes de treball realment volgudes depèn, en bona mesura, del gaudi de conjunts de recursos materials i simbòlics que ens facin més independents respecte a instàncies alienes. Només així podrem construir tota una interdependència que respecti allò que som i volem ser. De quins recursos estem parlant? Novament, no hi ha respostes úniques, però crec que tant la política pública -renda, sanitat, educació, cures, habitatge, etc.- com els molts espais autogestionats que puguem posar en marxa juguen un paper crucial.
Esmentes la importància del treball no remunerat, especialment el treball de cures. Veus possibilitats que es consideri com a treball en un futur pròxim?
Que el treball de cures és treball ho sabem ja tots i totes. De fet, ho hem sabut sempre, encara que no s’hagi reconegut de forma pública. No podríem fer cap tipus de treball si no hi hagués prèviament treball de cures, treball reproductiu -que inclou moltes coses-. Només cal que ens hi fixem una mica i ens adonarem d’aquesta realitat palmària. Per sort, els moviments socials -i penso sobretot en els diversos feminismes- fa temps que subratllen aquest fet i que ens recorden que cal debatre políticament aquesta qüestió. De fet, ens hi va molt, en el reconeixement social del treball de cures. Primer, perquè és condició necessària per a tota la resta de treballs. I segon, perquè, molt possiblement, un millor encaix del treball reproductiu a les nostres vides -a les de les dones i també a les dels homes- ens permetria dotar de més sentit el conjunt d’activitats que fem o intentem fer. Tornant a la teva pregunta, em sembla que es pot dir que els treballs de cures, tot i estar encara llunyíssim de constituir una realitat plenament reconeguda, són una qüestió cada dia més central en els moviments emancipatoris. Pensem, sense anar mes lluny, en la importància que han adquirit al si del 15-M o en els diversos intents d’assalt a les institucions en clau de ruptura democràtica.
El curs anual de Drets Socials de l’Observatori DESC està dedicat aquest any a la transformació dels treballs. Per què és necessari aquest curs?
Durant bona part del segle XX -sobretot, a partir de la Segona Guerra Mundial-, es va donar per fet que la seguretat socioeconòmica de la gent quedava garantida per la participació -normalment, de la població masculina- als mercats de treball. Els mercats de treball oferien una renda (salarial) i, també, una colla de drets que, suposadament, ens permetien viure amb certa tranquil·litat. Però avui aquest consens s’ha trencat: cada vegada hi ha més persones amb una relació intermitent amb els mercats de treball, amb contínues entrades i, sobretot, sortides; cada vegada hi ha més gent que percep rendes salarials inferiors al llindar de la pobresa; cada vegada ens costa més organitzar-nos per consolidar drets laborals -sense anar més lluny, l’ofensiva del capitalisme neoliberal contra els sindicats ha estat terrible-; cada vegada ens és més difícil mantenir o assolir els drets socials que havien estat vinculats a la participació als mercats de treball, etc. Paral·lelament, ens trobem, cada vegada més, amb àmplies capes de la població que no semblen decidides a restablir el vell consens fordista de postguerra. Es tracta de gent, majoritàriament jove, que no sembla voler una ocupació única i per a tota la vida, sinó que, precisament, aspira a combinacions de treballs -de treballs de diversos tipus- que permetin un major respecte envers els usos del temps i les formes de vida, sempre canviants, que anem desitjant al llarg del nostre cicle vital. Com entendre i encarar políticament aquests fenòmens? Per això aquest curs: ens cal temps i dedicació per pensar aquestes qüestions, per entendre les respostes populars a aquests fenòmens, per analitzar com diversos actors socials i polítics van prenent posició davant d’aquestes transformacions del capitalisme, dels seus mercats de treball i de les formes de vida que li són annexes. Finalment, ens semblava també que la perspectiva de drets, que en certa manera apunta a la necessitat de blindar recursos indispensables per garantir la invulnerabilitat social de les persones, pot contribuir a pensar la revolució democràtica a l’esfera dels treballs. Òbviament, això a l’Observatori DESC ens interessa.
El curs té lloc en onze sessions durant els mesos d’octubre i novembre, i compta amb ponents de disciplines i sectors molt diversos: sindicalistes, filòsofes, periodistes, investigadors… Quin ha estat l’eix vertebrador per escollir-los?
Volem escoltar veus procedents d’àmbits ben diversos: investigadors i investigadores de disciplines diferents, activistes d’organitzacions de diferents naturaleses i de tradicions polítiques no necessàriament coincidents, etc. Totes les persones que passaran pel curs tenen coses interessants a dir i porten temps reflexionant sobre la qüestió de la democratització dels treballs, que entenc com la presa progressiva del control sobre l’organització dels treballs per part de les classes populars. Ho faran des d’angles diferents i amb sensibilitats diferents, però, precisament, em sembla que en aquests moments de “confluències” diverses estem aprenent que, si tractem d’anar posant en comú l’anàlisi de la realitat, aquesta diversitat d’aproximacions ens enforteix, permet una mirada més exhaustiva i precisa, que vagi a l’arrel dels problemes als quals ens enfrontem. Volíem, en definitiva, que la gent dels sindicalismes, de l’economia solidària, del món de l’autogestió, de l’ecologisme, del feminisme o dels moviments socials per plans de rescat ciutadà, per exemple, hi fos present i ens ajudés a pensar relats compartibles.
“El dret al treball hauria de ser un dret inalienable”
El treball és un dret? Com es pot garantir aquest dret en temps de crisi i atur elevat?
El dret al treball hauria de ser un dret inalienable. Però compte: estem parlant del dret al treball desitjat -remunerat o no-, no el suposat “dret” a un treball imposat al si d’uns mercats on les classes populars tenen sempre les de perdre. Crec que hem de lluitar pel dret a fer aquelles activitats que responen als nostres desitjos, a la nostra naturalesa. Com assolir-ho? Novament, conjunts de drets socials concretats en recursos materials i immaterials garantits com drets de ciutadania ens poden fer més lliures per escollir els tipus de treball que realment volem per a les nostres vides. Ben mirat, hi ha molts tipus de treball socialment necessaris i que segurament ens agradaria fer però que no podem fer perquè estem obligats a acceptar allò que “se’ns ofereix” als actuals mercats de treball -quan se’ns ofereix, pensem en les elevades taxes d’atur que estem observant-. Per altra banda, la reducció de la jornada de treball -remunerat- també podria afavorir que tots i totes accedíssim amb major facilitat al món de l’ocupació, de la mateixa manera que alliberaria temps i energies per poder-nos dedicar a activitats no remunerades.
Els sindicats són avui, ben entrat el segle XXI, els únics representants dels treballadors?
Els sindicats han de seguir jugant un paper importantíssim en la representació de les classes treballadores. Crec que ens fem un gol en pròpia porta quan deixem de combatre el desprestigi al que la dreta neoliberal –pensem en Margaret Thatcher– ha tractat de sotmetre el gruix del sindicalisme durant els darrers 35 o 40 anys. Això no vol dir que els sindicats no hagin de tractar de prendre consciència de les transformacions dels mercats de treball contemporanis i actuar en conseqüència. De fet, en part ho estan fent: ho veurem en aquest mateix curs. També és interessant observar l’aparició de noves organitzacions sindicals orientades directament a combatre les noves formes de precarietat que el capitalisme neoliberal ha portat –estic pensant, per posar només un exemple, en sindicats de treballadores de la llar–. En qualsevol cas, les classes treballadores –als sindicats i des de fora– han de lluitar i han lluitat tant pel salari directe, que són els diners que cobrem a finals de mes, com pel salari indirecte, que és tot allò que deixem d’estar obligats a pagar al mercat perquè l’Estat ens ho garanteix: sanitat, educació, habitatge, etc. En la mesura que moviments socials i polítics de diversos tipus també actuen en favor de drets socials que garanteixin un bon “salari indirecte” –pensem en la PAH, per exemple–, podem dir que els sindicats no són els únics representants de la classe treballadora, tot i que haurien de constituir una peça clau.
“La renda bàsica no ha de presentar-se com una mesura aïllada, com una panacea que ho resol tot”
Has investigat i format part de la xarxa mundial per la renda bàsica. Es pot garantir l’existència material a tota la població?
Aquesta és una de les preguntes que hem plantejat a Daniel Raventós, que impartirà una de les sessions del curs. El mateix Raventós, juntament amb altres investigadors, han demostrat que sí, que els nostres sistemes tributaris poden finançar una renda bàsica superior al llindar de la pobresa, i sense que això impliqui una reducció de la despesa social. Ara bé, també cal dir que l’existència material de la població no es garanteix només amb una renda bàsica: ens calen amplis paquets de mesures –si ho preferim dir així, conjunts de drets socials– que contribueixin a garantir la nostra seguretat socioeconòmica. Imagina’t un món amb renda bàsica però on haguéssim de comprar als mercats la sanitat, l’educació, l’habitatge, etc. Jo crec que la renda bàsica pot ser un dels eixos vertebradors de la garantia de l’existència material de la població, però no ha de presentar-se com una mesura aïllada, com una panacea que ho resol tot. Em consta que en Daniel Raventós també ho veu així.
La sessió de cloenda se celebrarà al CCCB i comptarà amb la presència de Guy Standing. Quins són els seus principals plantejaments?
Ens ha semblat important convidar Guy Standing per la seva precisa i inspiradora anàlisi de les transformacions dels treballs i de les classes treballadores. Crec que ningú com ell ha entès què és la precarietat, una precarietat que patim tots i totes –o, almenys, moltíssima gent– sigui perquè vivim ja en condicions d’extrema vulnerabilitat o perquè vivim constantment sota l’amenaça de caure en aquesta vulnerabilitat. Coneixes gaire gent que visqui lliure d’aquesta espasa de Damocles? Jo en conec més aviat pocs. Però l’anàlisi que Standing fa de la precarietat no és un mer lament. Per una banda, Standing critica la pèrdua de la identitat ocupacional de totes aquelles persones que viuen vides fetes de “peces i trossets” desconnectats, sense que en puguem tenir una visió de conjunt i amb sentit. Per altra banda, ens suggereix que aquesta situació pot ser utilitzada pels moviments emancipatoris per posar en qüestió la pròpia idea del treball assalariat en clau capitalista i apuntar a la pràctica d’un conjunt divers i més harmònic d’activitats –novament: remunerades o no– que tinguin més sentit per a nosaltres, que ens facin més lliures. Però això no és possible si no lluitem des d’ara mateix per una “carta de drets” per a la població treballadora del segle XXI que ens empoderi per posar en pràctica aquests treballs “més nostres”. Tant a la gent de l’Observatori DESC com a la de SinPermiso, que co-organitza aquesta darrera sessió, ens semblava que tancar el curs amb aquestes reflexions podria ser molt estimulant. De fet, ens agradarà molt que el 10 de novembre la gent passi pel CCCB a reflexionar amb en Guy Standing sobre tot això.
