Crític Cerca
Dades

12 grans problemes de la Humanitat més enllà del coronavirus

Una ullada crítica al món que ens envolta: des de l’emergència climàtica fins a les desigualtats de gènere, passant pels abusos de les empreses transnacionals o la manca d’un habitatge digne.

03/08/2020 | 06:00

No hi ha una sola línia que separi el que anomenem el nord i el sud global. hi ha múltiples línies que separen rics i pobres, homes i dones, persones blanques i racialitzades, d’esquerres i de dretes, dins dels mateixos països. totes aquestes fronteres s’entrecreuen per formar una troca global de desigualtats i injustícies. davant el naufragi, però, sí que hi ha alternatives en tots els fronts de la batalla: des de l’emergència climàtica fins a les desigualtats de gènere, passant pels abusos de les empreses transnacionals o la manca d’un habitatge digne per a tothom.

DESIGUALTATS  ECONÒMIQUES NORD-SUD

Les diferències econòmiques entre els països del Nord i del Sud global són abismals. Segons les dades del Banc Mundial, el país amb el PIB més alt, els Estats Units (uns 20 bilions de dòlars), quasi multiplica per 40 el PIB conjunt dels països catalogats com a estats d’ingressos baixos.

La desigualtat es perpetua a través de mecanismes d’explotació del Nord cap al Sud. Un d’aquests mecanismes és el que l’ONG Intermón Oxfam anomena “guerra fiscal”: els països empobrits perden uns 100.000 milions de dòlars anuals per l’evasió fiscal de grans empreses. Tot i això, els beneficis nets de les grans transnacionals s’han multiplicat per tres entre el 1980 i el 2013 fins als 7,2 bilions de dòlars.

Els països empobrits perden 100.000 milions de dòlars cada any per l’evasió fiscal de grans empreses

Gran part de la responsabilitat és dels paradisos fiscals, com les illes Bermudes o les Caiman, però també Irlanda o Suïssa. El pensador Noam Chomsky ho expressa amb contundència: “Una de les principals companyies del món, Apple, té la seva seu a Irlanda, on segurament passen l’estona prenent cafè. Ho fan gràcies a un mecanisme legal que els permet robar a la gent de manera massiva”. Intermón Oxfam assegura que un 90% de les grans empreses tenen diners almenys en un paradís fiscal.

Un altre mecanisme que empobreix els països del Sud és el deute. Les xifres tornen a ser en màxims històrics: el deute global era de 244 bilions de dòlars el 2018. Aquesta crisi afecta molts països del Nord, però s’acarnissa en els estats amb economies més dèbils, com Moçambic, el Líban o Nicaragua. El Fons Monetari Internacional (FMI) calcula que 32 països d’ingressos baixos tenen problemes de deute: això vol dir que dediquen una gran part del seu pressupost públic a pagar el deute i no a polítiques socials. Dels països endeutats africans, un 20% del deute és amb la Xina i un 32% amb creditors privats.

Finalment, molts països del Sud global són presoners de tractats internacionals de lliure comerç, especialment a l’Amèrica Llatina. Un estudi publicat per la professora Marcia Solorza a la Universitat Nacional de Mèxic l’any 2012 avaluava les conseqüències dels pactes comercials llatinoamericans amb els Estats Units: el tractat entre Mèxic i el seu veí del Nord va deixar 24,9 bilions de dòlars de beneficis als Estats Units, però només 0,3 bilions de dòlars a Mèxic. Un cop més, el Sud global en surt perdent.

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

Les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle no han deixat d’augmentar, i el 2018 en va marcar el rècord. L’Acord de París estableix que l’augment de temperatura al món no superi els 1,5 ºC respecte als nivells preindustrials. L’organització Climate Action Tracker, però, projecta que les polítiques nacionals actuals no serveixen per complir-ho. Al contrari: si res no canvia, l’augment de temperatura podria arribar als 4,8 ºC. La periodista i activista Naomi Klein ho explica així al llibre Això ho canvia tot: “No hem fet el que cal per reduir les emissions perquè entra en un conflicte de base amb el capitalisme desregulat […]. Les accions que ens ofereixen les millors possibilitats d’eludir la catàstrofe són summament amenaçadores per a una elit minoritària”.

Si superem els 1,5 ºC, la desertificació dels països del Mediterrani serà irreversible, també a Catalunya

Les conseqüències de l’emergència climàtica i la crisi ecològica són àmplies. Pot suposar la pèrdua irreversible d’ecosistemes: el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per la sigla en anglès) augura que només amb un augment de 2 ºC es podria perdre el 18% de les espècies d’insectes, el 16% de les plantes i el 8% dels vertebrats. Més enllà de la catàstrofe ecològica, els efectes sobre la vida humana seran palpables. Si superem els 1,5 ºC, la desertificació dels països del Mediterrani serà irreversible, i afectarà Catalunya. Però els països del Sud global seran els que s’enduran la pitjor part. Ja pateixen més: en la darrera dècada del segle XX, els desastres naturals relacionats amb les condicions meteorològiques van causar 600.000 morts, el 95% als països més empobrits, segons l’OMS.

El mateix IPCC projecta que la relació entre l’escalfament global i la pobresa és directament proporcional i que les societats que més depenen de l’agricultura es veuran empobrides. Tot i això, els responsables principals del canvi climàtic són els països industrialitzats, com els EUA, la Xina o la Unió Europea. Els països del Nord global també n’acabaran patint les conseqüències. Un estudi del National Bureau of Economic Research i del FMI conclou que, sense polítiques per mitigar el canvi climàtic, el PIB per capita global es reduirà un 7,2% l’any 2100, una quantitat que equival al PIB d’Austràlia, Bèlgica, el Canadà, Alemanya i Sud-àfrica junts. L’escalfament global reduirà l’economia de les persones a l’Estat espanyol el 6%.

ESPOLI I DESTRUCCIÓ DE RECURSOS NATURALS

Durant el segle XIX, l’explotació de cautxú a l’Àfrica Central, especialment al Congo belga, va causar la mort de 10 milions de persones i una ferida ecològica encara no tancada. Avui dia, les coses no són tan diferents. L’explotació dels recursos naturals dels països del Sud global per part d’empreses i de governs del Nord continua sent un espoli continuat. Una de les seves cares és la desforestació: els 10 països que més àrea de bosc han perdut el 2018 són de l’Amèrica Llatina, del Sud-est asiàtic i d’Àfrica.

Segons un informe del Fons Mundial per la Natura (WWF), les causes serien l’agricultura i la ramaderia, la mineria i els projectes hidroelèctrics. L’informe calcula que el 15% de l’ecosistema amazònic té concessions mineres. D’altra banda, l’agricultura a gran escala “és responsable de la pèrdua més gran d’hàbitat a l’Amazones en les dècades recents”, destaca l’ONG. Hi afegeix que “el rol de la Xina com a importador principal de soja i de carn” és un dels desencadenants del problema.

Arran dels incendis provocats per la desforestació a l’Amazònia, la líder de la comunitat indígena brasilera kayapo, Raoni Metuktire, culpava l’agroindústria en una entrevista a France 24: “La terra s’està cremant per la producció agrícola, que no deixa de progressar”. L’organització Programa Global del Dosel assegura que el 70% de la desforestació global és responsabilitat de 500 empreses, entre les quals es troba el grup espanyol Inditex.

Un centenar de transnacionals controlen cinc grans recursos naturals del Sud: petroli, diamants, or, carbó i platí

Àfrica també n’és una víctima. L’informe Honest accounts report, publicat el 2017 per diverses organitzacions internacionals, calcula que les multinacionals que exploten els recursos naturals al continent s’enduen uns 68.000 milions de dòlars anuals en evasió de capitals. A més, les explotacions il·legals roben al continent uns 29.000 dòlars més. “Els diners fugen d’Àfrica en part perquè la seva riquesa en recursos naturals està en mans de corporacions privades estrangeres”, diu l’informe. Un centenar de multinacionals, majoritàriament britàniques, controlen cinc recursos (el petroli, els diamants, l’or, el carbó i el platí) valorats en bilions de dòlars.

A més, la violència no s’atura. Segons Global Witness, 164 líders ambientals van ser assassinats el 2018. Els tres països més afectats van ser el Brasil, Colòmbia i les Filipines.

CONFLICTES  ARMATS

Conflictes i guerres al món / ESCOLA CULTURA DE PAU (UAB)

Més conflictes i més letals: la seguretat mundial, en la darrera dècada, s’ha deteriorat. L’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona registrava un total de 34 conflictes armats actius en acabar el 2019, setze dels quals afecten a països de l’Àfrica.

El president del prestigiós International Crisis Group, Robert Malley, escrivia a la revista Foreign Policy que cada vegada “més líders al món cauen en la temptació de posar a prova els límits i enfrontar-se pel poder” implicant-se en conflictes internacionals. “El seu comportament sovint acaba alimentant episodis de violència o de crisi molt greus”, conclou Malley.

La meitat de les guerres actuals al món són a l’Àfrica: el Txad i Sudan del Sud són els casos més greus

La majoria dels conflictes armats es concentren en regions del Sud global. El continent africà en viu 16; Àsia, 9, i l’Orient Mitjà, 6, mentre que Europa és l’escenari només de dos. Alguns dels conflictes més greus al món són el de Boko Haram al Txad; la guerra civil del Sudan del Sud; el conflicte entre el Govern i els separatistes al Iemen; i les conseqüències encara vives de les guerres de l’Iraq i i de Síria. El conflicte que ha deixat més víctimes és el de l’Afganistan, amb 43.000 morts ja.

Segons l’International Crisis Group, 18 conflictes han empitjorat aquest any, com a Colòmbia, on líders exguerrillers de les FARC han tornat a les armes. En canvi, quatre han millorat, com al Sudan, on s’ha arribat a un pacte per fer la transició d’un Govern militar a un de civil.

Ara bé, els països que més diners destinen a fins militars i que encapçalen la llista de proveïdors d’armes són les grans potències. La despesa militar mundial el 2017 va ser d’1,739 bilions de dòlars segons el SIPRI, la xifra més alta des del final de la Guerra Freda. Els Estats Units, un país implicat en molts dels conflictes al món, van tenir el pressupost militar més gran, amb 610.000 milions de dòlars. La Xina els segueix de prop, amb 228.000 milions de dòlars.

Pel que fa al comerç d’armes, el SIPRI calcula que el volum de transferències internacionals va augmentar un 10% entre el 2013 i el 2017 comparat amb els quatre anys anteriors. Els Estats Units, Rússia, França, Alemanya i la Xina són els cinc majors proveïdors.

FAM I ALIMENTACIÓ

Són 113 els milions de persones que no tenen accés als aliments necessaris per a una vida saludable. Així ho diu el Programa mundial d’aliments (PMA), en un informe on destaca que, tot i que aquesta xifra és lleugerament inferior a la del 2017, el problema és lluny de resoldre’s. En els darrers tres anys, el nombre d’afectats no baixa dels 100 milions.

Ben bé dos terços dels afectats es concentren en només vuit països: l’Afganistan, Etiòpia, Nigèria, la República Democràtica del Congo, el Sudan, el Sudan del Sud, el Iemen i Síria. En total, aquests estats sumen 72 milions de persones en inseguretat alimentària. El Sud global torna a ser el més afectat: el 21% de la població africana no té accés a aliments suficients, un problema que s’agreuja a l’Àfrica subsahariana, on s’estima que un 23% de la gent ha patit privació crònica d’aliments.

La FAO calcula que la falta de menjar causa problemes de creixement a 151 milions de nens menors de cinc anys

La inseguretat alimentària perjudica especialment els infants i les dones. L’agència de l’ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) calcula que la falta de menjar causa problemes de creixement a 151 milions de nens menors de cinc anys en tot el món. A més, la prevalença d’inseguretat alimentària sol ser lleugerament més alta entre les dones. L’Amèrica Llatina és on hi ha més diferència: el 8,4% de dones pateixen de manca d’aliments, per un 7% d’homes.

La majoria dels països més afectats per episodis de fam travessen algun tipus de guerra o episodi de violència. El director del PMA, David Beasley, subratlla que “l’aliment s’ha convertit en arma de guerra”: faccions armades “bloquegen l’accés al menjar, en part per subjugar l’enemic” o per “reclutar per als grups extremistes”.

Ara bé, el factor que ha generat més afectació sobre l’alimentació en els darrers anys ha estat el canvi climàtic. El PMA calcula que, durant el 2018, 28 milions de persones van caure en la inseguretat alimentària arran dels desastres naturals i de les conseqüències de l’escalfament global. Els climes extrems i les catàstrofes naturals ataquen els mitjans de vida de les capes socials més vulnerables. La situació es podria agreujar en el futur, a mesura que s’intensifiquin les conseqüències del canvi climàtic. Una de les regions més afectades serà el Mediterrani, incloent-hi l’Estat espanyol, on ja es registraven 600.000 persones en inseguretat alimentària el 2017.

DESIGUALTATS DE GÈNERE

Les xifres són demolidores: una de cada tres dones arreu del món ha patit violència física o sexual, segons les Nacions Unides (ONU). Cap regió del món no se’n deslliura: a Amèrica, la prevalença és del 32,7%, i a l’Àfrica, del 45%. La mitjana de víctimes als països d’ingressos alts és del 32,7%. A la cúspide de la piràmide de la violència masclista, els assassinats es van endur la vida de 87.000 dones arreu del món l’any 2017. Cada dia, 238 víctimes. A casa nostra, les xifres parlen per si soles: l’any 2018, en plena època del “#MeToo” i del rebuig a la sentència de La Manada, la Generalitat va registrar 15.982 denúncies per violència masclista, que corresponen a una de cada 200 dones.

Un terç dels països del món no té cap llei per prevenir la violència masclista dins la família

La violència no és només física. Les desigualtats de gènere afecten de manera estructural la vida de les dones en molts àmbits, com, per exemple, l’econòmic. L’ONU denuncia que el nombre de dones que viuen en pobresa extrema supera en 4,4 milions el dels homes. Una altra cara de la feminització de la pobresa és la bretxa salarial: la diferència d’ingressos entre homes i dones és del 18,8%, segons l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Denunciar aquestes desigualtats no és fàcil. Segons el Banc Mundial, un terç dels països no té cap llei que prevegi la violència sexual dins la família; la meitat no considera la violència econòmica una forma d’abús masclista, i el 20% dels estats no té legislació al voltant de l’assetjament laboral.

Enmig de les desigualtats de gènere, el racisme troba el seu espai. Als Estats Units, les dones negres cobren el 56% del total del sou mitjà anual d’un home blanc. Les dones migrants no solament enfronten l’èxode forçat, sinó que s’exposen a la violència sexual i carreguen amb el pes familiar al llarg del camí. Són només alguns exemples.

Nancy Fraser, Tithi Bhattacharya i Cinzia Arruzza defensen al manifest Feminisme per al 99% un feminisme que “no té gens d’interès a esberlar el sostre de vidre i deixar que la immensa majoria en reculli els vidres trencats” i es proclama “antiracista, anticapitalista i ecologista” que “mai no pot estar satisfet amb equivalències fins que tinguem igualtat, mai no pot estar satisfet amb drets legals fins que tinguem justícia”.

DESIGUALTATS  EN SALUT

Viuràs més o menys, millor o pitjor, segons on neixis. És estadístic: els 30 països amb l’esperança de vida més alta, fins a més de 80 anys, són tots països occidentals, amb molt poques excepcions. Espanya es troba entre els deu primers. En canvi, els 30 països amb l’esperança de vida més baixa són tots africans, menys Haití, el país més pobre d’Amèrica. Entre el primer i el darrer país de la llista, la diferència és de més de 30 anys.

Els 30 països amb l’esperança de vida més baixa són tots africans, menys Haití

Un exemple clar és que la meitat de morts als països d’ingressos baixos van ser degudes a malalties transmissibles, afeccions maternes, perinatals i nutricionals. Eren morts evitables, com infeccions respiratòries, malalties diarreiques i complicacions en el part. En canvi, als països d’ingressos alts, aquestes afeccions només causen el 7% de les defuncions. Les malalties es podrien evitar amb un accés a serveis bàsics de salut. Malauradament, la meitat de la població mundial no gaudeix d’aquests serveis. I la meitat que sí que accedeix a atenció sanitària ha d’enfrontar sovint uns preus prohibitius. Iván Zahinos, coordinador de l’ONG Medicus Mundi, ho denunciava al digital Diagonal Global: “Els interessos són fer de la salut un bé de consum, alguna cosa que es pot comprar i vendre […]. Creiem que aquest sector s’hauria de blindar, i convertir la salut en un dret”.

El 2010, uns 800 milions de persones van haver de gastar el 10% del seu pressupost familiar en salut. I no solament això: uns 100 milions de persones van creuar la línia de la pobresa per culpa de les seves despeses en salut. Precisament la indústria farmacèutica no ajuda a fer més assequible els preus dels fàrmacs. El 2018, el total d’exportacions de productes farmacèutics va arribar als 371.300 milions de dòlars i les beneficiàries principals van ser empreses del Nord global (alemanyes, suïsses, franceses, estatunidenques). Per contra, els països del Sud global són importadors nets, a la mercè del mercat occidental.

DRETS LABORALS

Aproximadament el 5% de la població mundial no tenia feina abans de l’arribada del coronavirus. És la dada més baixa dels darrers deu anys, però amaga realitats molt dispars: l’atur sobrepassava el 30% als territoris palestins; els Balcans i Grècia vorejaven el 20%; i Espanya no baixa gairebé mai del 15%.

Però ni tan sols tenir feina no garanteix una vida digna. Dues de cada deu persones que treballen arreu del món no surten de la pobresa, segons l’Organització Mundial del Treball (OIT). Altra vegada, la mitjana no reflecteix les desigualtats entre regions. La proporció de treballadors pobres supera el 50% al continent africà, mentre que a Europa són només el 2,2%.

L’OIT calcula que 152 milions de menors d’edat treballen arreu del món il·legalment

Les desigualtats de gènere també travessen les relacions laborals. Segons dades de l’ONU, la meitat de les dones treballadores estava en una situació d’ocupació vulnerable, enfront del 46% dels homes. A més, les dones es responsabilitzen més del treball de cures no remunerat que els homes i hi dediquen entre 1 i 3 hores més diàries de mitjana.

Una gran part de la responsabilitat de les desigualtats laborals entre el Nord i el Sud global les tenen multinacionals que exploten les pitjors condicions als països del Sud per abaratir els productes que venen als mercats occidentals. El 2017, Amnistia Internacional documentava que menors d’edat treballaven a les mines de cobalt de la República Democràtica del Congo, d’on s’extreu més de la meitat d’aquest material bàsic per fabricar dispositius informàtics. L’OIT calcula que 152 milions de menors d’edat treballen arreu del món indegudament.

Un altre sector repetidament denunciat pel fet de participar en aquestes dinàmiques és la indústria tèxtil, que ocupa principalment dones en països del Sud-est asiàtic. La coordinadora de la campanya Roba Neta a Espanya, Eva Kreisler, recordava en una entrevista a Onda Cero que darrere dels preus de la roba a Europa hi ha “un model basat en l’explotació de la pobresa que es produeix en països amb legislacions laborals molt laxes i salaris molt baixos”. Alguns són el Marroc, Cambodja i Bangladesh, on precisament el 2013 van morir 1.132 persones, sobretot dones, en un incendi en una fàbrica tèxtil. Entre les runes, es van trobar peces d’empreses com El Corte Inglés, Benetton i Primark.

HABITATGE

Fa 200 anys, només el 3% de la població mundial vivia en ciutats. El 2014, la xifra havia ascendit fins al 54%, segons les dades de l’ONU. El creixement de les ciutats les ha convertit en un focus de desigualtat. Les Nacions Unides calculen que només el 13% de les urbs del món ofereixen habitatge assequible. L’informe Fent realitat l’habitatge assequible a les ciutats, del Fòrum Econòmic Mundial, estima que 330 milions de famílies vivien el 2014 en condicions inestables d’habitatge, una xifra que augmentarà amb el pas dels anys fins a una projecció de 2.500 milions de persones l’any 2050.

Un quart de la població urbana viu en assentaments informals com faveles o ‘townships’: uns 880 milions de persones al món

Els països del Sud global s’enduen la pitjor part. Segons les xifres de l’ONU, un quart de la població urbana del món viu en assentaments informals, cosa que equival a 883 milions de persones. A l’Àfrica subsahariana, 200 milions de persones viuen en infrahabitatges, igual que a l’Àsia meridional. A l’Amèrica Llatina i al Carib, la xifra supera els 110 milions. A més, el Fòrum Econòmic Mundial subratlla que les ciutats dels països empobrits són un 28% menys assequibles que les del Nord.

Ara bé, els problemes també apareixen a les ciutats d’Europa i els Estats Units, on una liberalització del mercat immobiliari dificulta la situació. La relatora per a l’habitatge de l’ONU, Leilani Farha, assegurava en un informe del 2017 que “el mercat immobiliari ha provocat desplaçaments i desnonaments a una escala sense precedents”. L’Estat espanyol és un dels pitjors exemples: entre el 2008 i el 2013 van tenir lloc 500.000 execucions hipotecàries. 

Fons d’inversió com Blackstone, l’empresa immobiliària més gran del món, van aprofitar la crisi econòmica per comprar cases a preus irrisoris. Avui, és el principal propietari d’habitatge de lloguer al món. El geògraf marxista David Harvey ho criticava en una entrevista al diari El Salto: “Ara no construïm ciutats perquè la gent hi visqui; les construïm perquè la gent hi inverteixi. I als inversors no els importa necessàriament la qualitat de vida a la ciutat”. L’especulació és un dels factors que han fet créixer més els preus dels pisos a les ciutats: el 2017, el valor de l’habitatge a Berlín va augmentar un 20,5%.

MIGRACIONS I REFUGIATS

Mai abans hi havia hagut tantes persones desplaçades forçadament al món. Segons dades de l’ACNUR, l’agència de les Nacions Unides per als refugiats, actualment 70,8 milions de persones han deixat casa seva a la força. Fa només una dècada, la població mundial de desplaçats era de 43,3 milions de persones, és a dir, que aproximadament una de cada 160 persones patia aquesta situació. La proporció ha augmentat fins a una de cada 108 persones el 2018.

Els països que més migrants han acollit són Turquia, el Pakistan, Uganda i el Sudan

Més de la meitat dels 70 milions de desplaçats són interns i no han creuat cap frontera internacional. Dels que sí que ho han fet i han migrat a altres països, un 80% viu en els estats veïns. Això provoca que els països que més migrants han acollit són Turquia, el Pakistan, Uganda i el Sudan, tots els quals són estats que comparteixen frontera amb algun dels emissors principals de desplaçats: el Sudan del Sud, Síria i l’Afganistan. L’únic país del Nord global que és entre els cinc primers a l’hora de rebre refugiats és Alemanya, que n’acull 1,1 milions de refugiats. L’eurodiputada Barbara Spinelli denunciava el mite de la invasió migrant a Europa al llibre Muerte por rescate: “Es parla d’una invasió, d’un èxode bíblic cap a Europa, quan només cal estudiar les xifres per descobrir l’evidència: només n’ha arribat un milió”.

El fenomen del desplaçament forçat també afecta el continent americà. Veneçuela és el país que va emetre més sol·licituds d’asil el 2018 i es calcula que a finals del 2019 podrien haver deixat el país unes cinc milions de persones.

Les causes principals de les migració continuen sent guerres, conflictes armats o persecucions polítiques, segons l’ACNUR. Tot i això, un nou factor emergeix: el canvi climàtic. Segons un estudi del Banc Mundial, el nombre de persones desplaçades per culpa de l’escalfament global podria arribar a 143 milions d’aquí a 30 anys en el pitjor escenari. Si les projeccions són optimistes, la xifra podria rebaixar-se als 31 milions de persones. Les àrees més afectades seran les zones costaneres, però també aquelles que més depenguin de l’agricultura per a la seva subsistència. Això vol dir que, un cop més, les regions més vulnerables del Sud global seran les que pateixin més necessitat de migrar. 

XENOFÒBIA I EXTREMA DRETA

“Hi ha un vincle clar entre l’arribada d’immigrants a Europa i l’auge del terrorisme.” Aquesta frase lapidària la va pronunciar Viktor Orbán, president d’Hongria, el 2016, en un clar exemple de la xenofòbia que preval en alguns governs del Nord global.

En la darrera dècada, Occident ha vist créixer la influència dels discursos d’extrema dreta de la mà d’un auge de la xenofòbia. Entre el 2014 i el 2018, els partits que la representen han avançat un 15% a l’Europa Occidental i un 11% a l’Europa de l’Est, segons els càlculs de l’institut CESifo. Però el Vell Continent no és l’únic escenari de creixement de l’extrema dreta: als Estats Units, la presidència de Donald Trump és un exemple del viratge cap a postulats més radicals de partits de dretes tradicionals, com el Partit Republicà. Les conseqüències han estat devastadores: les polítiques de migració de qui va ser ministre d’Interior d’Itàlia, Matteo Salvini, han deixat a la deriva centenars de migrants al mar Mediterrani. El mur real i ideològic de Trump ha empresonat menors d’edat i ha comportat una repressió sense precedents contra les caravanes de migrants provinents de l’Amèrica Central.

El terrorisme d’extrema dreta ha crescut un 300% en cinc anys, amb la majoria de morts a Europa i els Estats Units

En alguns casos, els discursos d’extrema dreta han esperonat casos de violència extrema. L’Índex de Terrorisme Global va registrar el 2017 un total de 158 morts provocades pel que anomenen “terrorisme d’extrema dreta”, 96 a Europa i 62 a l’Amèrica del Nord. Ha crescut un 300% en només cinc anys. A aquestes morts s’hi sumen 167 atacs més sense víctimes mortals en totes dues regions. La majoria d’aquestes agressions van ser perpetrades per grups o individus nacionalistes blancs. Alguns exemples són la mort a Charlottesville, als Estats Units, provocada per un conductor que va arremetre contra una manifestació antifeixista el 2017, o, sense anar més lluny, el tiroteig d’El Paso, Texas, que va deixar 22 morts el 3 d’agost de 2019.

En una conversa sobre l’extrema dreta a CRÍTIC, l’historiador Xavier Casals explicava l’auge del moviment de la nova dreta radical o extrema dreta gràcies a “un vot de protesta” i de “rebuig a la globalització des de la dreta”, que s’explica per l’augment de la immigració al Nord global però també per factors econòmics, com la fractura que existeix entre els “guanyadors” i els “perdedors” de la globalització.

RETROCESSOS DEMOCRÀTICS

A les 13.39 hores del 2 d’octubre de 2018, una serra elèctrica s’engegava al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul, Turquia. El periodista Jamal Khashoggi mai no en sortiria. L’assassinat de Khashoggi va fer saltar les alarmes al món sobre les vulneracions de drets humans del règim de Riad, però no és un cas aïllat. Segons Reporters sense Fronteres, 80 periodistes van ser assassinats el 2018 arreu del món. Aquest any ja acumula 28 professionals morts i 235 empresonats. La Xina, Egipte, l’Iran o Cuba són alguns dels països amb menys llibertats per a la premsa, seguits de prop per Colòmbia, Rússia o la República Democràtica del Congo.

Tampoc s’aturen les agressions contra els defensors de drets humans arreu del planeta, sobretot a l’Amèrica Llatina. Front Line Defenders va registrar 321 assassinats el 2018 en 27 països. Colòmbia és, amb diferència, l’estat més mortífer: 126 líders socials van morir al país en un any. De fet, Mèxic i Colòmbia acumulen el 54% dels assassinats.

Ara bé, la pèrdua de vides no és l’única manera de detectar retrocessos democràtics. Segons l’organització Freedom House, que avalua paràmetres com la transparència dels governs i la independència dels poders de l’Estat, 116 països han patit una regressió democràtica entre el 2017 i el 2018. El seu últim informe determina que la meitat d’ells pertanyen a la categoria de “no lliures”, mentre que el 44% són “lliures”, i el 39% són “parcialment lliures”. La majoria dels retrocessos estan relacionats amb eleccions no independents i amb els drets dels migrants.

Tot i que els països del Sud global registren les pitjors xifres pel que fa als índexs de democràcia, Freedom House alerta del declivi a països com els Estats Units, a causa dels atacs del president, Donald Trump, als mitjans de comunicació i a l’estat de dret; o del discurs del mandatari del Brasil, Jair Bolsonaro, contra la comunitat LGBTI, que ha desencadenat amenaces contra algunes de les seves cares visibles.

El director de Freedom House, Michael J. Abramowitz, recomanava mantenir l’alerta davant el que pot succeïr els propers anys: “La retòrica antidemocràtica i el rebuig a les limitacions democràtiques del poder poden ser els primers passos cap a vertaderes restriccions a la llibertat”.

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies