30/03/2016 | 00:10
Una de les dades que més han cridat l’atenció de l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha estat, sens dubte, el salt estratosfèric en les expectatives de vot de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), que passaria dels 11 diputats actuals fins a uns possibles 23, disputant-se encapçalar l’oposició. Però, malgrat l’espectacularitat de la dada, s’ha especulat més aviat poc sobre els motius que l’han provocada (amb excepció d’aquest article del periodista Josep Casulleras a ‘Vilaweb’). Intuïtivament, es podria haver esperat just el contrari: aparentment atrapats en terra de ningú en un Parlament que gira constantment al voltant de l’eix nacional, amb un lideratge encara més absent que durant la campanya, enfosquits pel paper subaltern d’En Comú Podem en unes negociacions per formar Govern a Espanya que no estan deixant en gaire bona situació Podem, amb tensions internes cada dia més difícils d’amagar… Però, malgrat tot l’anterior, CSQEP és, sens dubte, la força a qui més han beneficiat aquests primers mesos d’una legislatura excepcional.
Al mateix CEO hi trobem alguns indicis de les causes d’aquest creixement que ningú, ni els seus militants més optimistes, hauria estat capaç de predir. Per què podria estar creixent CSQEP? Intentem respondre amb una sèrie de gràfics i d’interpretacions demoscòpiques.
Perquè és una opció cada dia més creïble
Durant la campanya, CSQEP va ser poc més que una sopa de lletres difícil d’identificar per l’electorat, especialment per al seu electorat potencial. Un líder desconegut, uns referents estatals que van fer molt soroll per no res… Però en mig any s’ha girat la truita. De l’anterior onada del CEO a l’actual, tots els partits s’han tornat menys simpàtics per als votants excepte CSQEP. I no per poc: 10 punts percentuals més dels enquestats responen espontàniament sentir simpatia per la confluència d’esquerres.
Però aquesta simpatia no és només una proximitat emocional, sinó que porta aparellada una derivada pràctica: CSQEP creix en una magnitud similar quan es pregunta als enquestats quin partit pot donar millor resposta als seus problemes. I creix mentre els altres cauen: els 8 punts favorables a CSQEP contrasten molt, per exemple, amb els 5 negatius d’una CUP que, vulgui o no, sí que té responsabilitat en la direcció política de la legislatura.
No es pot ser gaire concloent amb aquestes dades, però una de dues: o en sis mesos una part significativa de l’electorat ha canviat l’ordre de prioritats en els seus problemes o, davant de la inacció o la ineficiència de les alternatives, ha fet un vot de confiança a CSQEP.
Perquè és Podem a Catalunya
Aquest és, segurament, l’indici més contraintuïtiu de tots. No va triomfar Podem a Catalunya en les eleccions espanyoles, precisament, perquè era poc Podem? I no va fracassar CSQEP en les catalanes, precisament, perquè ho era massa? Potser les dues coses són veritat, però el que ens descobreixen les dades de la primera onada del CEO 2106 és que Podem és encara un gran actiu per a la confluència catalana. La confusió en la configuració interna de CSQEP no està resolta encara a hores d’ara, i sens dubte és un repte que s’hauran de plantejar en el futur. Però les respostes a l’enquesta permeten posar en una balança els diferents elements que componen la confluència catalana.
Quin pesa més? Comencem pel record de vot: més gent diu haver votat per Podem (una papereta que no hi era el 27-S) que no pas per CSQEP. El mateix passa amb les eleccions espanyoles: només un 14% diu haver votat En Comú Podem (el nom real de la candidatura), mentre que un 46% creu haver votat per Podem, tot i que era impossible fer-ho a una papereta amb aquest nom.
I d’entre tots els que diuen que votaran CSQEP en el futur, més de la meitat diuen que ho farien per Podem, mentre que els que afirmen que ho farien per CSQEP superen per poc un terç del total (Podem creix gairebé un 10% com a elecció des de l’anterior onada del CEO). I encara n’hi ha un 12% que segueix votant una cada cop més ‘desapareguda’ Iniciativa per Catalunya-Verds. La tendència s’exagera quan es pregunta qui pot resoldre millor els problemes de l’entrevistat: gairebé la meitat escull Podem, mentre que CSQEP és la resposta només d’un 10%.
Perquè aconsegueix mantenir-se prou allunyat del procés
El procés és tòxic per a CSQEP i qualsevol forma que prenguin les confluències a Catalunya. Ho vam veure el 27-S, en què la candidatura de Lluís Rabell no sabia com sortir-se’n d’un marc en què no se sentia gens còmoda, i també el passat 20-D, quan els temes eren uns altres, per molt que s’hi escarrassessin Francesc Homs o Gabriel Rufián, i els de Xavier Domènech se’n van poder sortir més airosos. A mesura que la independència de Catalunya es dilueix en l’agenda política, CSQEP agafa aire… i força.
I té lògica, perquè els principals problemes per als seus votants (la precarietat laboral, la corrupció política o l’accés a l’habitatge) no són els que semblaven dominar el debat a Catalunya (com un nou Estatut o l’autogovern de Catalunya). En els primers, són molt per sobre de la mitjana. En els segons, per sota. Tot i que un 10% dels seus votants es reconeixen com a independentistes, el gruix dels seus votants prefereixen un Estat federal o una comunitat autònoma. Ara bé, sembla que tots tenen una cosa en comú: independentment de la seva preferència, el debat nacional no és el prioritari.
Perquè estan substituint el PSC allà on aquest recula
El PSC té l’habilitat extrema de dissimular la seva decadència aferrant-se a governar: en cas de confirmar-se el pacte a Barcelona, serà al govern de 7 de les 10 ciutats més poblades de Catalunya. Ara bé, això és poc més que un miratge, perquè no es correspon amb el seu atractiu electoral, cada dia més minvat. Els votants progressistes i socialdemòcrates s’estan quedant orfes i busquen noves filiacions polítiques que satisfacin les seves expectatives. I qui està ocupant buits? Doncs el món d’Els Comuns. I ho està fent exactament pels mateixos motius pels quals ERC no és capaç de fer-ho. Entre els que es declaren votants potencials de CSQEP hi predomina l’ús del castellà, són fills de pares i mares nascuts fora de Catalunya i es consideren tan catalans com espanyols molt per sobre de la mitjana i es concentren, en major mesura, a Barcelona i a les ciutats grans del país. Un retrat robot que es correspon amb força precisió amb l’antic votant del no menys antic PSC i que ara CSQEP està en condicions d’heretar.
Perquè es nodreix de tots els partits… excepte del PP
Això no ens hauria d’estranyar, arribats a aquest punt: si la resta de partits estan en retrocés i els seus electors pretenen castigar-los, buscaran alternatives en què dipositar la seva confiança. I CSQEP potser es beneficia de ser el menys protagonista en una cambra catalana, enrocada en un empat infinit entre blocs. Dels gairebé 700.000 vots que li preveu el CEO, menys de la meitat vindrien dels antics votants de CSQEP, malgrat una taxa de fidelitat força elevada.
El creixement ve, sobretot, de l’abstenció (gairebé un quart de milió de nous votants, una xifra exageradament alta, però això diuen les dades). En menor mesura, de JxSí, de la CUP i del PSC. I, en última instància, de C’s i de la resta d’opcions que es van presentar el 27-S. Si es fes realitat el que apunta aquest CEO, CSQEP estaria en unes futures eleccions en disposició no solament d’aixecar nous votants, sinó de prendre’n a banda i banda de l’espectre polític, un esquema molt semblant al que ja va portar a Colau a l’alcaldia de Barcelona al mes de maig passat.
I, per acabar, un avís: la gestió de la frustració
A Catalunya, la frustració ha estat la cara fosca d’una moneda, la de l’esperança, que s’ha associat gairebé en exclusiva als partidaris de la independència. I la seva gestió és el gran elefant a l’habitació del qual ningú no en vol parlar. Però potser té companyia. Tot i que els votants de CSQEP tenen encara avui més confiança que la mitjana que el Govern espanyol faci una oferta que sigui acceptable per a una majoria del Parlament, aquesta s’està erosionant a marxes forçades. Hi ha hagut un desplaçament notable i, tot i que encara estan per sobre de la mitjana, en poc més d’un trimestre els votants de CSQEP desconfien més d’aquesta suposada oferta que mai no acaba d’arribar.
Què passarà amb el seu suport si es confirma una nova ofensiva centralitzadora de l’Estat espanyol? Hi haurà desercions cap a altres opcions, a banda i banda de l’eix nacional? Es desplaçaran en bloc, partit i votants, en aquest eix cap a posicions més sobiranistes en vista de l’atzucac? De moment, però, caldrà esperar que Espanya tingui un nou Govern.
