Domini masculí al Congrés: que tot canviï perquè tot continuï igual

Sembla que encara haurem d’esperar almenys quatre anys més per veure la primera presidenta del Govern espanyol. I és que, el pròxim 20 de desembre, els candidats dels principals partits que opten a la presidència són exclusivament homes.

Si en aquest article, del mes d’agost passat, mostràvem que el panorama deixat per les eleccions municipals era preocupant pel que fa a la igualtat entre homes i dones, quan parlem de les eleccions generals, la situació és encara més greu. Així, sembla que, malgrat els avenços dels darrers anys i l’aplicació de la Llei d’igualtat, continua sent cert que les dones polítiques tenen un sostre de vidre que els fa molt difícil arribar a ser caps de llista i que, com més poder, menys dones.

En aquest sentit, entre els presidenciables dels partits d’àmbit estatal amb opcions de sortida no hi ha cap dona. Ampliant el focus a partits d’àmbit autonòmic, només trobem una excepció: Ana Oramas, de Coalició Canària. En el cas dels caps de llista de Catalunya, la situació no és gaire millor: dels set partits principals que s’hi presenten (Democràcia i Llibertat, ERC, Ciutadans, En Comú Podem, UDC, el PP i el PSC), només el PSC aposta per limitar al 50% els encapçalaments masculins, i proposa com a candidates Carme Chacón per Barcelona i Mònica Lafuente per Lleida. Observat des d’un punt de vista territorial, Tarragona és una circumscripció sense dones encapçalant candidatures, mentre que la circumscripció amb més dones caps de llista és la de Girona, amb quatre (d’ERC, d’En Comú Podem, d’Unió i del PP) –i no és la primera vegada que Girona llueix en aquest aspecte.

Pel que fa a l’evolució històrica de la presència de les dones al Congrés dels Diputats, veiem que, malgrat els avenços, el sistema polític segueix resistint com a domini masculí, d’una manera similar a com succeeix en el Parlament de Catalunya. Si bé és innegable la importància de l’evolució (del 94% al 64% d’homes al Congrés en el període 1977-2014), el topall del 60% d’homes és un llindar (mínim!) que no ha estat assolit i que sembla que no s’aconseguirà tampoc en aquesta legislatura. Amb l’aparició de nous partits i la previsible major fragmentació del Congrés dels Diputats, tot fa pensar que el 2016 estrenarem un Congrés encara més masculinitzat que l’actual.

Font: Elaboració de l’equip IQ a partir del Banc de Dades Dones i Homes Protagonistes a les Institucions, de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials.

En aquesta perspectiva històrica comprovem, de nou, que Catalunya no és una excepció. Al contrari, la sobrerepresentació masculina és encara més pronunciada que en el conjunt de l’Estat. Si bé també hem millorat molt des de la primera legislatura, en què el 94,1% de representants catalans eren homes, les polítiques catalanes només han aconseguit prendre’ls el 26% de la seva hegemonia, que és ara del 68% del total de la representació catalana al Congrés dels Diputats, i que sembla haver-se reforçat des del 2008.

Homes i dones procedents de Catalunya al Congrés dels Diputats (1979-2011)

Font: Corcoy et al. Dones i homes protagonistes a les institucions democràtiques catalanes. Informe desembre 2011. Institut de Ciències Polítiques i Socials.

Raons estructurals i inèrcies dels partits

Quines són les raons d’aquesta resistència, que sembla impermeable fins i tot en el moment de major canvi polític des de la Transició? Una és de caràcter estructural: no és gens fàcil modificar les relacions de poder de gènere, l’anomenada “separació d’esferes”, que assigna els homes a l’àmbit econòmic i polític, i les dones als àmbits domèstics i relacionats amb l’atenció als altres. De fet, la desigualtat de gènere en la representació legislativa és un fet estès a la major part del món. Segons la Unió Interparlamentària, només Bolívia i Ruanda tenen el 50% o més de dones al seu Parlament. Heu sentit a parlar del patriarcat?

A un nivell més proper, sabem que existeix un complex entramat de normes explícites o implícites, de cultures organitzatives, de lògiques de poder sedimentades a les institucions representatives, al sistema mediàtic, a les organitzacions partidistes i a les administracions, que provoquen una tendència a l’estabilitat i que estan “generitzades” en masculí. Estan marcades per l’androcentrisme, pels estereotips i pels rols de gènere, ja que els àmbits dels quals parlem han estat tradicionalment dominis masculins i això els ha configurat tal com són. Per conèixer aquest fenomen amb profunditat, podeu consultar la secció monogràfica del darrer número de la ‘Revista Espanyola de Ciència Política’, dedicada a gènere i poder.

Anant a un nivell encara més concret, cal comentar el fet que, en absència d’una voluntat política que ho combati, trobem que, com més fragmentació del sistema de partits, més masculinització. La llei obliga que, per cada cinc llocs de la llista, hi hagi un màxim del 60% de persones d’un mateix sexe, i en molts casos els homes mantenen els tres primers llocs de cada tram. Per tant, l’elecció en cada circumscripció de menys de 5 persones d’una determinada llista multiplica les possibilitats d’una sobrerepresentació masculina –és una pràctica pròpia de la vella política, d’això n’estem segures; però encara no sabem si, malgrat les aparences, també ho és de la nova. Doncs bé: aquest fenomen no succeiria si l’obligació legal fossin les llistes en cremallera (que alternen persones de cada sexe al llarg de tota la llista), o si la voluntat política impregnés l’aplicació de la llei. Si es desplacessin homes a la part final de cada tram de cinc, i s’apostés per abolir aquesta pràctica que fa que pel fet de ser home tinguis més possibilitats de ser electe. D’alguna manera, legal o política, hem de començar a trencar aquesta lògica del poder que només inclou una part molt concreta de la societat, d’un sexe, un color i una cartera determinada.