L’ús de la violència perjudica els moviments socials?

Es moviments socials són internament diversos. La pluralitat no és només ideològica i organitzativa, sinó que sovint es manifesta també en les opcions tàctiques que prenen diferents components del moviment. Mentre que alguns grups s’especialitzen en accions més institucionals, d’altres opten per donar prioritat a la mobilització al carrer. Entre aquests darrers, també solem trobar diversitat, entre els que aposten per mobilitzacions més rutinàries i ‘tranquil·les’, que de vegades són massives, i els que donen prioritat a accions més disruptives i contundents.

Aquesta diversitat sovint enriqueix els moviments, i els permet ampliar el seu radi d’influència. Altres vegades, tanmateix, la diversificació tàctica genera contradiccions i tensions. Especialment quan hi ha grups que opten per formes d’acció molt disruptives, i sobretot si inclouen algun grau de violència, solem assistir a debats encesos entre els diferents activistes. Mentre uns defensen la legitimitat i necessitat de les seves formes d’acció, d’altres sovint aposten per posar límits, ja sigui per qüestions ètiques (el rebuig a qualsevol forma de violència) o per consideracions estratègiques, ja que sovint es defensa la hipòtesi que l’ús de la violència genera rebuig entre la població i pot acabar afeblint el conjunt del moviment.

Aquesta, però, és una hipòtesi tan habitual com difícil de testar. Si preguntem, en una enquesta, pel suport social a formes de protesta que incorporen algun grau de violència, sovint ens trobem amb nivells molt grans de rebuig. Però això podria ser degut al problema conegut per biaix de desitjabilitat social. De vegades, les persones enquestades prefereixen no expressar les seves autèntiques preferències si anticipen que són socialment malvistes. És un problema que trobem quan volem estudiar qualsevol comportament que hom pugui percebre com a socialment no desitjat: des de l’abstenció al consum de drogues, el racisme o l’homofòbia, per posar alguns exemples. Per tant, no ho podem preguntar directament. Una alternativa seria comparar el suport que reben organitzacions o grups que empren tàctiques diverses dins d’un mateix moviment social. El problema d’això és que aquests grups normalment tenen altres diferències, més enllà de les tàctiques. Solen ser ideològicament o organitzativament diferents. I llavors costa de separar la violència d’altres elements que influeixen en el suport als moviments socials Per això, tampoc no ens serveix la mera comparació entre grups.

El suport al 15-M abans i després dels aldarulls del Banc Expropiat

En un article publicat recentment al ‘Journal of Peace Research‘ [versió lliure aquí] hem pogut superar aquests obstacles aprofitant la coincidència temporal entre una enquesta que estàvem fent a la ciutat de Barcelona sobre participació política i els aldarulls que van acompanyar el desallotjament del Banc Expropiat de la travessera de Gràcia de Barcelona al maig del 2016, associat a la descentralització del 15-M als barris. El fet que, de manera inesperada per a la majoria de la població, un col·lectiu de gent decidís emprar unes formes d’acció que havien quedat fora del repertori propi del moviment 15-M ens permet identificar l’efecte causal dels aldarulls en el suport al moviment, comparant les persones enquestades just abans i just després de l’episodi d’aldarulls que es van escampar pel barri de Gràcia durant tres nits seguides.

Per fer-ho, utilitzem una estratègia per identificar l’efecte causal dels aldarulls cada cop més emprada en ciències socials, que nosaltres hem anomenat ‘UESD’, i que discutim amb detall en un article a la revista ‘Political Analysis’ [versió lliure aquí]. Hi ha qui ho considera un ‘experiment natural’. Essencialment, es parteix de la idea que ser enquestat just abans o just després de l’esdeveniment inesperat és com si fos aleatori, i, per tant, podem comparar les respostes que ens donava la gent seleccionada per ser entrevistada abans amb les de les persones entrevistades després. D’aquesta manera, després d’algunes assumpcions i moltes comprovacions, podem interpretar la diferència com l’efecte causal de l’esdeveniment. Les persones enquestades abans i després dels incidents es trobaven ben distribuïdes per la ciutat, i no presentaven gaires diferències en altres aspectes.

Arribats a aquest punt, cal fer un aclariment. Probablement alguns lectors i lectores deuen pensar que la relació de les protestes postdesallotjament del Banc Expropiat amb el 15-M és feble, forçada, o poc precisa. Aquesta era, també, la nostra intuïció. Tanmateix, cal dir que l’assemblea de Gràcia del 15-M es reunia al Banc Expropiat. Però, sobretot, el que és important per al cas que ens ocupa és si les persones enquestades fan aquesta connexió o no. Si no la fessin, no hauríem d’observar cap efecte dels aldarulls en el suport al 15-M. De fet, en la mateixa enquesta preguntàvem per altres moviments i organitzacions (com l’ANC i Òmnium o el moviment veïnal), i no trobem cap efecte dels aldarulls. Però, si els aldarulls tenen efecte en el suport al 15-M, molt probablement és perquè en la població en general hi havia la percepció d’aquesta connexió. Per tant, la feblesa de la connexió entre el banc expropiat i el 15-M juga en contra de la nostra hipòtesi.

En tot cas, què observem amb les nostres dades? Doncs que els aldarulls van provocar una baixada de 10 punts percentuals en el suport al 15-M. I, de fet, si corregim les petites diferències que trobem entre les persones enquestades abans i després dels aldarulls, la caiguda estimada en suport al 15-M provocada pels aldarulls és de fins a 12 punts percentuals. Per tant, sembla que –fins i tot en un cas com aquest, amb un vincle feble entre l’esdeveniment i el moviment– l’aposta per tàctiques que impliquen la violència contra objectes i establiments té conseqüències negatives sobre el suport social als moviments socials.

És encara més interessant observar entre quins grups es produeix aquesta davallada en suport. Com sol passar quan hi ha enfrontaments amb la policia, les versions que van circular aquells dies sobre el que passava a Gràcia van ser ben diferents. Algunes posaven l’èmfasi en les destrosses, i d’altres en l’agressivitat de la policia, i en l’ús de projectils de foam contra els manifestants. Algunes criticaven durament els aldarulls i d’altres en responsabilitzaven la policia i els que havien ordenat el desallotjament. La ciutadania, en aquestes ocasions, sol estar sotmesa a missatges i informacions divergents i sovint contradictòries sobre un mateix fet.

És, de fet, un patró molt habitual. I gràcies a la recerca en psicologia sabem que, en general, tendim a preferir escoltar aquelles versions que s’adiuen amb les nostres preconcepcions. I, fins i tot quan escoltem les versions que resulten contradictòries amb el que pensàvem anticipadament, ens costa més parar-hi atenció i recordar-les, i tendim a infravalorar-les, com a interpretacions parcials, interessades o inexactes. Normalment, doncs, escoltem el que volem sentir.

Per això, probablement no podem esperar que un esdeveniment com aquest tingui els mateixos efectes entre tota la ciutadania. La gent ideològicament més propera al moviment tendirà a descomptar les versions més crítiques i a descomptar la connexió amb el moviment. Per contra, la gent més allunyada possiblement s’agafarà a les versions més crítiques amb els manifestants. En canvi, resulten especialment interessants aquells que estan propers però no gaire al moviment. Els que se’l miren potencialment amb simpatia però no pertanyen al nucli dur de les bases de suport del moviment.

Com es veu a les gràfiques, en aquest cas l’efecte fou especialment marcat en aquest grup: la gent que s’ubicava ideològicament al centreesquerra, simpatitzants d’ERC i del PSC. I també entre la gent més ubicada a la dreta. Per contra, la gent més escorada cap a l’esquerra, i els simpatitzants de la CUP i dels Comuns, es van mostrar relativament immunes als aldarulls: la seva visió positiva del moviment del 15-M no es va veure pràcticament afectada pel que molts van percebre com un gir tàctic d’un segment ben delimitat dins del moviment. Tampoc no trobem efectes entre els qui no expressen simpatia partidista o els que s’ubiquen al centre ideològic, possiblement perquè són sectors que paren menys atenció a aquestes coses.

La conclusió, doncs, és que decisions tàctiques de sectors concrets d’un moviment social més ampli poden tenir efectes sobre el suport social al moviment en general. I que, en el cas de l’ús de tàctiques que impliquen violència contra objectes i immobles, sembla que els efectes són negatius, i especialment marcats en aquells sectors que, sense ser simpatitzants forts del moviment, hi poden ser relativament propers. S’entén, doncs, que sovint vegem discussions enceses entre diferents components d’un mateix moviment social sobre les apostes tàctiques d’uns i d’altres. Perquè les decisions poden ser de part, però les conseqüències les pot pagar, potencialment, tot el moviment.