Crític Cerca

Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) / GETTY IMAGES

Dades

Països Catalans, paradís turístic?

Sis dades i gràfics que t'indignaran sobre l'impacte social i ecològic del turisme de masses a Catalunya, a les Illes i al País Valencià

14/04/2022 | 06:00

Si els Països Catalans fossin un Estat independent, serien la sisena potència turística mundial. El darrer any abans del xoc de la pandèmia de la Covid-19, és a dir, el 2019, les dades estadístiques mostraven que Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Catalunya del Nord havien arribat gairebé a la xifra de 50 milions de turistes en un sol any. Això situa els territoris de parla catalana per davant d’estats molt més poblats i amb vocació turística com ara Mèxic, Espanya, Alemanya o Tailàndia.

Encara més: els Països Catalans serien, fins i tot, la primera potència mundial en intensitat turística. És a dir, entre els 10 territoris més visitats del món, no n’hi ha cap que superi la ràtio de 3,4 turistes que toquen cada any a cada ciutadà. Ara bé: la màxima pressió turística regional la pateixen Andorra, les Illes i la Catalunya del Nord. Per cada turista que visita el Principat (Catalunya del Sud), n’hi ha 15 que trepitgen Andorra; 5, que entren a les illes Balears i Pitiüses, i 3, que visiten la Catalunya del Nord.

1. El turisme empobreix els municipis i territoris més massificats

La majoria de governs i sectors econòmics defensen que el turisme crea riquesa. Cal analitzar, doncs, la situació social i econòmica en els cinc municipis del Principat que més diners van recaptar amb la taxa turística l’any 2018, excloent-ne la capital, Barcelona, perquè la seva economia està, per ara, força més diversificada. L’evolució de la renda familiar disponible entre el 2000 i el 2018 demostra com la riquesa no sobresurt per enlloc: abans de la Covid-19, cap d’aquests municipis no se situava entre els 200 primers en renda familiar disponible entre els 947 que té Catalunya.

Si baixem al sud, al País Valencià, deixant també la capital a part, els resultats en renda per capita dels set municipis amb més oferta turística (Benidorm, Xàbia, Calp, Orpesa, Dénia, Torrevella i Peníscola) són també decebedors: cap d’aquests municipis no se situa entre els 50 primers en el rànquing dels 542 municipis de les terres valencianes.

A la Catalunya del Nord, les dades escassegen, però la prefectura dels Pirineus Orientals reconeixia recentment que el nord-català era el quart departament més pobre d’entre els 95 de la França metropolitana. La seva renda per capita a penes ateny un 89% de la renda mitjana francesa. És a dir, que els seus 7,9 turistes per habitant i any tampoc no els han omplert les butxaques.

Però, sens dubte, el cas de les illes Balears i Pitiüses és el més esborronador. Malgrat que la xifra de visitants estrangers va créixer gairebé un 50% en 20 anys (d’11,2 milions el 2000 a 16,4 milions el 2019), l’arxipèlag ha perdut una quarta part de la seva riquesa aparent. En menys de dues dècades, ha passat de tenir la segona renda per capita més alta d’Espanya a ser la setena, rere Aragó i La Rioja. A més, la seva renda seria ja per sota de la mitjana espanyola.

2. El turisme, paradís de la precarietat laboral

La força de treball dels serveis turístics és una de les més baixes entre els sectors econòmics a Catalunya. Les estadístiques sobre el cost laboral i salarial en un hotel o restaurant al Principat palesen la seva baixa remuneració.

Entre els territoris més poblats i turistitzats, crida l’atenció el gran nombre de personal fix discontinu (tot al sector de serveis) que hi ha a les Illes: gairebé un 15% de la classe treballadora té aquest tipus de contracte, sis vegades més que la mitjana espanyola i el triple que al País Valencià. Aquesta mena de contracte, a diferència del temporal, és un tipus d’indefinit que es fa servir en feines que es duen a terme de manera cíclica en una mateixa empresa durant un període de l’any, sense que s’hi especifiqui la data exacta de reincorporació. Va néixer el 1975, arran de la gran crisi turística derivada del xoc petrolier de principis de la dècada.

A més d’aquesta singularitat, que genera un indubtable costum massiu d’acceptació del treball parcial, les Illes tenien el 2019 un nivell de temporalitat que duplicava el de la UE (un 13,6%) i era lleugerament superior a la mitjana espanyola. També tenia un biaix femení (un 28,2% de dones i un 26,0% d’homes), juvenil (un 74,4% de les persones menors de 25 anys patien aquest tipus de precarietat) i migrant (un 37,6% només podia aspirar a ser contractat així).

3. El turisme destrueix el litoral i contribueix al ‘boom’ immobiliari

Si la mà d’obra barata i a temps parcial és un incentiu de primer nivell de l’expansió turística, el fonament material es troba en la disponibilitat de paisatge singular per comercialitzar. Els Països Catalans són bàsicament una regió costanera de la mar més turistitzada del món, la Mediterrània. Per això, la bellesa del paisatge ha estat objecte d’una explotació “minera” que ha deixat i deixa nombroses cicatrius al territori. Greenpeace ha avaluat l’elevat grau d’artificialització, d’encimentament, del nostre litoral, tal com mostra el gràfic següent:

El relativament menor grau d’urbanització del litoral illenc no pot ser confós amb una major protecció o seny polític: s’explica, per la poca abundància de franges costaneres sorrenques litorals en contrast amb les peninsulars.

Per la seva banda, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) de la Generalitat de Catalunya és encara més contundent: un 59% de tota la franja costanera del Principat en els seus primers 100 metres estaria totalment urbanitzada. Si se’n descompten el cap de Creus i el delta de l’Ebre, l’artificialització del litoral atenyeria un 81%.

Per a la Catalunya del Nord, no hi ha xifres sobre el nivell d’urbanització del litoral. En conjunt, al departament dels Pirineus Orientals el nivell de bétonisation era, com a les Illes, d’un 7,2%. Ara: amb dades municipals dels pobles de costa, es veu com les dades són paral·leles a l’encimentament del sud: un 17,5% a Argelers de la Marenda; un 23,2% a Canet de Rosselló; i un elevat 44% a Sant Cebrià de Rosselló. En la dècada que va del 2008 al 2018, el ritme d’artificialització de la Catalunya del Nord és notable: supera la mitjana francesa, ja que és un dels 15 departaments amb un creixement més alt.

La urbanització contínua del litoral ha comportat la multiplicació de places hoteleres i residencials. Les estadístiques són molt deficients a l’hora de reflectir quantes places d’us turístic real hi ha a casa nostra. A un important volum de places il·legals, cal sumar-hi la irrupció alegal d’Airbnb i d’altres plataformes “col·laboratives” sobretot en el litoral. Una aproximació podria ser la que mostra el gràfic següent.

Les conclusions són clares: pertot, però especialment a la Catalunya del Nord i a les Illes, hi ha un enorme volum d’habitatge construït dedicat només al negoci turístic. En el cas del Nord, fins i tot supera la proporció d’una plaça turística per cada resident. A les Illes, hi ha una plaça turística edificada per cada dos habitants. La turistització, per tant, ha creat una allau de disponibilitat de places residencials que s’ocupen només uns quants mesos l’any.

Des de la premsa del lobby hoteler no s’han estat d’indignar-se davant el fet que, entre el 2012 i el 2017, el nombre de turistes va créixer d’un 44% a tot Espanya (de 57 a 82 milions). L’augment bàsicament va anar a apartaments turístics, molts dels quals il·legals, com els d’Airbnb.

Un dels sectors més afectats per aquesta situació, que dificulta l’accés a l’habitatge pel fet d’encarir els preus, és la població jove. Quina part del sou ha de dedicar el jovent de menys de 34 anys a pagar el sostre on viu?

4. El turisme és un imant per al creixement de les infraestructures i de la població

La inversió principal que alimenta un creixement sostingut del turisme és l’ampliació dels aeroports. La comparació de les xifres de trànsit aeroportuari dels darrers 30 anys palesa el seu caràcter estratègic. En aquestes tres dècades, el volum de trànsit a les capitals peninsulars (Barcelona, Alacant i València) grosso modo s’ha sextuplicat, mentre que a les Illes s’ha triplicat o no arriba a fer-ho (Menorca). Traduït en intensitat aeroportuària, però, no hi ha dubte que Eivissa (més de 50 passatgers i passatgeres per resident cada any), Menorca i Mallorca, per aquest ordre, són els territoris que reben més visitants per via aèria.

A més, el turisme ha fet augmentar les poblacions d’aquestes zones per sobre de la resta de l’Estat espanyol o, també, d’altres zones no turistitzades dels Països Catalans. Així, segons l’Agència Espanyola de Ciència Regional, mentre entre el 1960 i el 2020 la població a l’Estat espanyol va créixer un 55%, a Catalunya (+98%) i al País Valencià (+103%) gairebé es duplicava. En unes Balears sotmeses al monocultiu turístic, l’augment suposava gairebé el triple (+164%). La indústria del turisme de masses necessita mà d’obra migrant, tot i que, sovint, l’oferta de treballs sigui poc qualificada, temporal o intermitent i de baixa remuneració. Com més turisme, més migracions. Aquesta revolució demogràfica, que va molt per sobre de la mitjana estatal, multiplica la complexitat del necessari reajustament comunitari: des de l’educació, la llengua als serveis de salut, socials o l’accés a l’habitatge, no hi ha cap àmbit clau de la vida que no hagi estat sacsejat pel darrer boom turístic.

5. El turisme mediterrani té els anys comptats per la crisi climàtica

El factor limitant de l’expansió turística més rellevant és la disponibilitat d’aigua. El motiu és que un turista consumeix entre tres i quatre vegades més aigua que un resident. El primer necessita entre 450 i 800 litres el dia (depenent de l’estació i la zona), i el segon, només uns 132.

Des del Fòrum de l’Economia de l’Aigua adverteixen que, a Espanya, el 85% del turisme internacional s’allotja en àrees on escasseja l’aigua, com el litoral català. Segons el Ministeri d’Agricultura, l’Estat espanyol corre un alt risc de desertificació. La mitjana és d’un 74% de tot el sòl. A les Illes i a Catalunya s’hi acosta força; al País Valencià voreja un 90%.

Aquesta fragilitat cal posar-la en relació amb les previsions de pluviometria per al 2050. Catalunya és l’únic territori per al qual hi ha dades disponibles. A l’estiu, just en el moment de màxima afluència de turisme, es disposarà d’una quarta part de l’aigua que hi havia encara el 2021. El Servei de Meteorologia català anuncia que, en un escenari de continuar vivint com fins ara, l’escenari més probable, la disponibilitat d’aigua serà la que indica el gràfic següent.

La variació de les temperatures tampoc no ajudarà. Situada en una Mediterrània que s’escalfa un 20% més ràpidament que la mitjana planetària, Catalunya serà un autèntic microones, amb una tardor i una primavera que tendiran a allargar l’estiu, tal com queda molt ben reflectit en aquest quadre.

Aquest escenari s’adiu amb les previsions del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU per a la conca mediterrània. Segons el darrer informe global, l’anomenat AR6, també en l’escenari més probable d’emissions, les temperatures augmentaran entre +3,5 ºC i +8,75 ºC cap al 2100. En tots els escenaris, en ple estiu, les temperatures seran entre un 40% i un 50% més altes que durant la resta de l’any.

A això cal afegir-hi l’augment cada cop més ràpid del nivell del mar. Segons el CADS, el 2035 un 46% de les platges del Principat no tindran prou espai per encabir els serveis de lleure turístic actual. Només un 20% de les platges disposa de suficient superfície per continuar enretirant-se davant la pujada del nivell del mar. Entre el 1995 i el 2015, un 65% de les platges va retrocedir l’equivalent a 1,6 metres l’any, amb un pic a les de l’Alt Empordà. A la Catalunya del Nord la inundació de la franja litoral seria gairebé completa.

La minva de sorra és evident en molts sectors del litoral català, com en aquesta platja de Cunit (Baix Penedès) / JACKF – GETTY IMAGES

La desaparició de bona part de les platges que funcionen com a reclam turístic principal dels Països Catalans amenaçarà directament les pistes de tres dels cinc aeroports amb més trànsit (els de Barcelona, de Palma i d’Eivissa). I afectarà l’espai portuari de Barcelona, de Tarragona i de València, ports sotmesos periòdicament a ampliacions i amb importants afectacions en matèria de dipòsit de combustibles fòssils.

Si el litoral dels Països Catalans està en temps de descompte, cal no perdre de vista que el sector turístic català no només serà cada cop més una víctima de la crisi climàtica, sinó que també n’és un catalitzador rellevant. Per exemple, el transport exterior cap a la ciutat de Barcelona genera un 95,9% de totes les emissions del turisme. L’avió, a la vegada, causa un 97% d’aquestes emissions, mentre que el tren d’alta velocitat no passa de l’1%.

6. Transnacionals dels Països Catalans en el capitalisme turístic global

El diari Cinco Días presumia el 2019 que Espanya situava per primer cop 8 companyies entre les 100 empreses líder a escala mundial en la indústria hotelera. En realitat, set d’aquestes vuit transnacionals tenen la seu als Països Catalans: cinc a les Illes (Meliá, Barceló, Riu, Iberostar i Grupo Piñero) i dues al Principat (Eurostar i H10).

La torna de ser la sisena potència turística mundial en recepció vacacional és que també tenim força transnacionals del sector amb inversions en el Sud global. Des de principis dels anys noranta, empreses com ara Meliá, Barceló o Riu van veure la possibilitat de reproduir a l’estranger les condicions de negoci que havien gaudit a l’Espanya mediterrània gràcies a la dictadura franquista. El resultat ha estat una estratègia sostinguda d’exportació de paradisos arreu on han trobat governs col·laboradors, sobretot al Carib i a Llatinoamèrica, però cada cop més a la Mediterrània oriental, al Marroc, a l’Àfrica occidental o a la Xina.

La petjada global turística de les empreses catalanes no ha parat ni amb el daltabaix de la Covid-19: Meliá preveu obrir 22 nous hotels fora d’Espanya abans d’acabar el 2023; Barceló, 13 en indrets com Sri Lanka o les Maldives, i Riu, almenys 5 (des de Nova York fins al Senegal i Cap Verd).

Bona part de les nostres transnacionals no publiquen els seus comptes anuals. Així i tot, n’hi ha algunes que sí que ho fan, la qual cosa permet besllumar per on es distreu la riquesa feta a casa nostra o al Sud global:

En vista d’aquestes dades, es pot comprovar com el paradís turístic dels Països Catalans, un dels més importants del planeta, ho és sobretot pel que fa als comptes de resultats de les transnacionals que els exploten. Fa temps que deteriora el benestar de les comunitats locals amfitriones, mentre posa en perill la protecció climàtica, el balanç hídric i la preservació paisatgística. En temps d’emergència climàtica, els Països Catalans han de replantejar-se dràsticament la prioritat atorgada fins ara al creixement turístic, si volen sostenir la qualitat de vida i assegurar la seva resiliència ecològica en les pròximes dècades.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies