06/02/2025 | 06:00
S’ha destacat que Jo soc l’última plaça és una novel·la sobre la crisi de l’habitatge, però realment és així?
No ho crec! No podia construir uns personatges que visquessin a la ciutat i que fossin aliens a aquesta crisi, però els protagonistes de la novel·la, en realitat, són persones que s’esquerden a molts nivells. Jo soc l’última plaça és un retrat de diferents vulnerabilitats, tant estructurals com humanes: una malaltia, un dol, una separació… Tots perden alguna cosa i, mentre s’aferren a la pèrdua i miren de superar-la, també s’està perdent l’habitatge on viuen –a la plaça del Sol del barri de Gràcia– i la seva ciutat.
La novel·la parteix d’una experiència real: fa anys, tu també vas viure a la plaça del Sol en un pis de lloguer. I, un dia, una persona va picar a la teva porta i et va dir que ella havia viscut en aquell pis i que n’havia hagut de marxar. Quin impacte et va generar això?
Em va colpir, i, a més, no hi vaig poder fer res, perquè aquesta persona va desaparèixer i no l’he tornat a veure mai més. L’anècdota em va servir de motor per començar a escriure. Què passa quan una persona se sent veïna d’un lloc, tot i que ja no li pertany perquè l’han expulsat? Trobo interessant explorar aquesta geografia emocional.
“Els conflictes són estructurals, però les actituds individuals importen”
Poses el focus a la plaça del Sol una mica com una mena de zona zero de la gentrificació al barri de Gràcia. Però a les places sempre s’han expressat la lluita i el conflicte. Això ja no passa?
Crec que sí que passa, i precisament amb el tema de l’habitatge s’està veient que hi ha una lluita bastant arrelada als barris. El que passa és que hi ha barris que s’estan transformant i també canvien els veïns, perquè, amb aquesta bombolla de preus, molta gent se n’ha d’anar. A Gràcia, qui pot pagar 2.000 o 3.000 euros de lloguer potser és gent que no deu estar gaire dins d’aquestes lluites.
Barcelona s’ha tornat hostil?
Sembla difícil trobar un lloc en aquesta ciutat que no sigui hostil, però també és cert que no hem de generalitzar: hi ha un munt d’espais que es generen també des del suport mutu i l’autogestió. El que genera hostilitat és no ser mirats pels altres, no conèixer el teu veí, que no se’ns reconegui com a part d’un lloc. I a vegades els personatges de la novel·la, potser en l’amor, potser en les relacions laborals, potser en certs espais, ja no és que no siguin reconeguts, sinó que són l’última baula.
Barcelona ha estat els últims anys governada per les esquerres, igual que Catalunya i Espanya… Aquesta esquerra no ha estat capaç de governar la ciutat per fer-la més habitable?
Jo no soc politòloga, però em fa la impressió que en aquesta problemàtica hi intervenen moltes capes més enllà del poder polític. Segur que es poden fer coses, però les institucions tenen els seus límits, i més en l’àmbit municipal. La crisi és sistèmica, i qui mou els fils és el poder econòmic. I aquest poder és molt difícil de condicionar.
És una mirada pessimista sobre el futur.
Jo hi veig una mica de llum. Perquè fins i tot amb un problema tan greu com l’habitatge, hi ha qui s’organitza de forma col·lectiva. Primer pot sortir la ràbia, però aquesta ràbia ha de començar a ser constructiva. També cal ser conscient que els conflictes són estructurals, però les actituds individuals importen. Al llibre hi ha un personatge que decideix no marxar del lloc del qual l’estan expulsant, i això té unes conseqüències.
“No ens enganyem: cada creador té una visió del món, encara que no sigui explícita”
No has fet una novel·la social, però totes aquestes capes polítiques hi són, sense caure en el pamflet. Creus que és la millor manera de fer servir la literatura?
Per mi, sí. L’objectiu és pensar i fer pensar a qui llegeix, fer sentir incomoditats, obrir preguntes. I no donar-ho tot fet. Soc una ferma defensora que en la literatura i en l’art el sentit de les coses el dona qui ho rep. És bonic escriure des d’un posicionament, i també és bonic que això no sigui explícit. Perquè, si és explícit, no em fa pensar tant. Ara, no ens enganyem: cada creador tria la seva veu. Tothom qui escriu o tothom que fa art té una visió del món, encara que no es faci explícita. I cap mirada és neutral ni objectiva. Com diu el professor de Periodisme Xavier Giró, Igual que en el periodisme no es pot ser neutral, en la literatura tampoc.
La mirada del creador sovint està condicionada per un factor de classe. I és clar que qui pot dedicar-se a crear –sigui cinema, literatura, música o art– sovint és perquè té els recursos per fer-ho.
És cert. Però la literatura, precisament, és un art auster. El cinema, per exemple, requereix molts recursos per produir-se. En canvi, tu pots escriure des de qualsevol lloc i en qualsevol moment. El que sí que cal és temps, i el temps, que és una cosa que no està a l’abast de tothom, també val diners. Aquest llibre, de fet, l’he fet durant molts anys. Fer una novel·la, llevat que siguis algú molt brillant, et requerirà un esforç, una concentració i un temps molt llarg. Òbviament, també hi ha un factor d’accés a la cultura i de recursos intel·lectuals: l’educació que has rebut a casa i a l’escola, si al teu barri hi ha més o menys biblioteques públiques, quins llibres has tingut a disposició… És un art auster, però s’hi ha d’arribar. I el món literari, com altres mons, també es basteix molt a partir de contactes i de capital social.
Una novel·la amb el rerefons de l’habitatge que ha guanyat el Premi Sant Joan, que atorga la Fundació Antigues Caixes Catalanes, vinculada al BBVA. No és contradictori?
Em vaig presentar a un premi perquè jo no tenia gaires contactes al món editorial, era la meva primera novel·la i gairebé no la vaig ensenyar a ningú. Era una manera de treure l’obra de la meva intimitat des de l’anonimat, però ni de conya imaginava arribar a guanyar. Sí que és cert que el Sant Joan el trobava interessant perquè té un jurat de molta qualitat i perquè també els guanyadors i les guanyadores són molt referents. Per mi té un prestigi, no és qualsevol premi. La reflexió sobre qui finança el premi la vaig fer després. En tot cas, el que puc dir és que ha estat una oportunitat per publicar en un segell històric com és Edicions 62.
“Davant d’un article periodístic, tothom llegirà el mateix; davant d’un llibre, no hi haurà cap lectora igual”
Dius que la literatura et sembla una eina molt útil per transformar el món. El periodisme ja no ho és?
El periodisme, com que té uns gèneres, unes rutines, unes lògiques i un sistema de mitjans molt determinat, és més limitador. I també perquè s’està transformant, i ja gairebé la gent no llegeix un diari; s’informa per càpsules petites de TikTok. La informació profunda, i també els articles llargs, on hi ha idees, s’està esfumant una mica. I cada vegada anem a coses molt superficials, a missatges molt breus, molt poc contrastats.
I els mitjans alternatius?
Intenten surfejar aquesta crisi, però veig que arriben encara a poques capes de la població. La literatura no té tantes restriccions, i té una cosa molt bonica, que és que el relat combina la part racional, d’intentar donar un missatge, amb la part emocional. A través de l’emoció és quan pots obrir mirades, potser fer que la gent senti coses diferents. Davant d’un article periodístic, tothom llegirà un missatge semblant; davant d’un llibre, crec que no hi haurà cap lectora igual. Per això ara m’interessa més.
Tu, però, has estat col·laborant en mitjans independents, vas començar al projecte d’Illacrua, germen del que avui és la cooperativa L’Apòstrof, i també has col·laborat a la Directa… Què n’has extret?
Als mitjans alternatius he après aquesta idea d’obrir la mirada, que també sento amb literatura. Els mitjans tradicionals ens donen mastegada l’agenda del poder, i als mitjans independents pots obrir els temes i els enfocaments, i fer coses diferents. És aquesta idea de trencar el discurs hegemònic, que per mi és el més interessant.
El cooperativisme és una alternativa?
Jo crec que sí que ho és. El cooperativisme, per mi, és el model de moment més interessant de portar la nostra faceta laboral dins la societat. Si hem de treballar i de moment tot està massa complicat per fer-ho al marge d’aquest sistema de mercat, si hem de treballar dins del sistema actual, com a mínim fem-ho amb un model d’organització al màxim de democràtic, al màxim d’horitzontal i d’autogestionat, en què les persones que treballem puguem decidir també sobre el rumb de la nostra empresa. Per mi va ser una descoberta quan vaig entrar en aquesta cooperativa de comunicació a L’Apòstrof, i és un lloc on ara no m’imagino un tipus d’empresa que no tingui la forma cooperativa.
