Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Xavier Giró “La neutralitat no existeix. No podem ser neutrals davant dels abusos de poder”

Contra la neutralitat. Aquest serà el provocador títol del primer llibre del mestre de periodistes Xavier Giró, i que l’hem obligat a fer la gent de CRÍTIC i de l’editorial Pol·len. Així, per fi, quedarà per escrit la seva visió crítica sobre els mitjans de comunicació. Si vols fer-lo possible, aporta el teu gra de sorra al Verkami. Fa un any que Giró (Badalona, 1955) es va jubilar després de 30 anys com a professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Per les seves classes, hi vam passar unes quantes generacions de “periodistes de pau i de lluita”. Ell, que va treballar en revistes com El Viejo Topo i també al Diari de Barcelona i a Antena 3, és un apassionat del periodisme: sempre crític, però no pamfletari, fot canya a la propaganda i, alhora, veu les esquerdes del sistema.

10/04/2024 | 06:00

La primera entrevista que et vaig fer, fa molts anys, publicada a la Directa, començava amb una pregunta pamfletària pròpia d’un jove periodista que es creia molt alternatiu: “La premsa ens menteix?”.

Hi ha periodistes que menteixen, n’hi ha que menteixen menys i n’hi ha que miren de no mentir mai. Però, tot i intentar no mentir, un periodista només pot aspirar a explicar uns trossos de la veritat, no la realitat sencera.

Un dels mites fundacionals del periodisme, fins i tot a les facultats i entre molts ciutadans, és el de l’objectivitat. Existeix? Pot existir?

L’objectivitat és una herència religiosa i monàrquica. De quan hi havia un Déu que tenia la veritat. Instrumentalment, és correcte dir que, si en una baralla hi ha tres persones ferides, n’hi ha tres i no n’hi ha quatre. Això seria només instrumentalment objectiu perquè, si tu informes dels tres ferits, però no expliques que, just al costat dels tres ferits, hi havia 50 morts de l’altre bàndol, hauràs estat falsament objectiu. Podem acostar-nos a explicar i a comprendre la realitat cada vegada millor, però l’objectivitat no instrumental és impossible. No passa res pel fet d’acceptar que el relat que fem sobre la realitat és ideològic i, per tant, subjectiu. Sempre.

Però cal ser creïbles, no?

És que, per mi, allò fonamental és el contracte que hi ha entre els periodistes i els lectors per crear una confiança mútua que no ve del fet que el periodista pugui explicar un fragment o un altre de la veritat, sinó del fet que compartim un mateix objectiu. Per exemple, canviar el món perquè sigui més just, més lliure, perquè hi hagi pau… Si tenim un objectiu comú, comença a haver-hi confiança. Això és la credibilitat. Òbviament, per mantenir-la, has de respectar unes regles instrumentals, no dir mentides, dir la quantitat necessària d’informació i no dir-ne més, dir el que és rellevant i ser clar perquè ho pugui entendre tothom. Això, molt resumit, serien pràcticament totes les regles del periodisme.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tots els mitjans de comunicació tenen interessos: siguin comercials o polítics”

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

Hi ha molts condicionants en la feina. El primer és el públic per a qui escrius… i el segon, el mitjà on treballes. El periodista pensa que ha d’escriure coses que no només el preocupin o li interessin a ell, sinó al seu públic, i ha d’explicar-les amb el grau de complexitat que entengui el seu públic, i tot això ja és una limitació important. I, després, treballa per a un mitjà que té uns interessos que són comercials o polítics, perquè tots en tenen. Una estratègia política pot ser donar suport a un govern o un partit polític, però una altra estratègia política pot ser guanyar diners, no importa com, mentre tingui audiència. No faràs coses que van contra els interessos del mitjà, i, si en fas, que en pots fer, és arriscat.

Per què uns fets es converteixen en notícia i surten als mitjans, i d’altres, en canvi, queden silenciats i no són mai notícia?

Chomsky i Herman van crear el model de propaganda per revelar com funcionen, en realitat, els mitjans de comunicació, i es diu així perquè el que acaben fent els mitjans és un discurs de propaganda del sistema. Segons ells, qualsevol fet que passi a la realitat, per convertir-se en notícia en un mitjà, ha de superar cinc filtres.

El primer, la propietat dels mitjans.

Tu no pots publicar una cosa que va en contra dels interessos de la teva empresa o dels propietaris i tampoc dels amics dels propietaris del mitjà. Seria absurd i acabaries al carrer.

I el problema és que la propietat dels media no està en moltes mans, sinó en molt poques mans. Hi ha qui diu que hi ha centenars de mitjans… però no diuen que els mitjans més grans estan controlats per uns quants milionaris. El 70% de l’oferta comunicativa global està en mans de cinc grans grups mediàtics. El 80% de les audiències de televisió i de ràdio a l’Estat espanyol depenen de quatre consells d’administració. Això com afecta?

Això és important, però s’ha de matisar. El fet que els grans mitjans estiguin en poques mans no vol dir que el seu discurs sigui homogeni. En els moments importants sol haver-hi més coincidència en el que defensen, però hi ha altres moments en què hi pot haver diferències i poden donar espai a discursos crítics. Els propietaris venen sobretot del poder econòmic, tenen l’objectiu prioritari de guanyar diners i, després, a més a més, voldrien tenir influència política. Però necessiten guanyar diners; això els fa competir entre ells, i la competició pot obrir esquerdes en el discurs perquè es volen diferenciar dels altres per vendre diaris i s’obren a fer discursos contraposats. No vol dir que siguin discursos gaire revolucionaris; però, com que volen eixamplar els seus públics, uns poden obrir-se cap a l’esquerra i d’altres cap a la dreta; uns seran més catalanistes i d’altres més espanyolistes.

El segon filtre és…?

Els periodistes tindran més dificultats per publicar informació crítica contra les empreses que els posen anuncis. Això fa que alguns es mosseguin la llengua. Però hi ha matisos també. Si el mitjà és molt dependent d’una empresa o d’un govern que li posa anuncis, té problemes; però, si té més fonts de finançament, pot prescindir d’un anunciant i continuar viu. Si la notícia que té entre mans és molt important o és una exclusiva o afectaria la seva credibilitat si no la publiqués, doncs pot decidir que és preferible perdre un anunciant a perdre molts lectors.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Molts periodistes no s’adonen que cada dia repeteixen les idees de la gent que té el poder. Ho fan cada dia!”

Anem pel tercer filtre que has de superar per convertir-te en notícia…

És el de les fonts. Si tu parles de coses que afecten molta gent, que és el que hem de fer en periodisme, és rellevant saber què diu qui té poder. Perquè el que ells diuen té un efecte més gran que el de la gent que no té poder, oi? Però, inevitablement, quan parlen, transmeten la seva visió del món, i els periodistes, al final, acabem transmetent la seva visió del món. Si preguntes a qui té poder, què vols que et diguin? Idees de qui té privilegis. I tu, com a periodista, les repeteixes. Molts no s’adonen que cada dia, cada dia, cada dia reprodueixen el que diu el poder: la policia, els governs, les grans empreses… i això acaba construint una visió del món.

El problema és que els periodistes depenem molt de les fonts. El de successos depèn molt de la informació de la policia. Difícilment en tindrà dels lladres, no? O el periodista polític depèn molt del que li filtri un partit polític i, per tant, serà difícil que el critiqui si en vol informació exclusiva.

El problema és que no tenim gaires periodistes que estiguin observant la realitat; en tenim que pregunten a altres persones, normalment gent amb poder, sobre com és la realitat. No preguntis tant! Ensenya’m com és la realitat. Ves-hi tu. Comprova-ho. Busca dades tu mateix.

Encara som al quart filtre… Quin és?

El de les amenaces de qui té poder. L’amenaça violenta, l’amenaça verbal o l’amenaça d’una querella judicial. A Mèxic, a alguns periodistes que denuncien casos de corrupció, els pelen directament. I hi ha països on et poden ficar a la presó perquè fas periodisme. Aquí tenim sobretot l’amenaça judicial de patir una querella contra el mitjà, i això ja és un bon maldecap, genera por; pots haver de pagar molts diners. L’amenaça de rebre un plet, encara que diguis la veritat, ja funciona com a filtre d’autocensura. Llavors t’ho has de pensar molt bé si publiques o no.

De fet, tu sempre ens has dit a CRÍTIC: “Contra els poderosos, lamentablement, sempre necessites més proves que contra els febles”.

Quan els periodistes denuncien coses que no funcionen, han de ser conscients que, normalment, denuncien qui té poder. I qui té poder, pel fet de tenir poder, té popularitat: hi ha gent que confia en ells, té credibilitat i, a més, té bons advocats. Tenen unes dades que potser tu no tens. Tenen molts amics que els donaran la raó. Per això, la teva denúncia periodística ha de ser molt sòlida i has de protegir-te bé davant d’un jutge; en definitiva, sí, has de tenir més proves contra els poderosos que contra una persona que no té gens de poder.

I, finalment, el cinquè filtre perquè un fet es converteixi en notícia.

Per als periodistes és difícil anar contra la ideologia dominant. Per exemple, ara és més difícil parlar contra el liberalisme econòmic, la llei del mercat o els consensos d’una societat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“El consens sembla una veritat absoluta; però el consens no és un fet natural”

Una de les coses que m’han costat més és anar contra corrent. Com a periodista d’esquerres, et trobes molt limitat pels consensos dominants. A Catalunya, com en qualsevol societat, hi ha consensos difícils de combatre.

El consens té l’aparença de veritat absoluta. Hi ha unes quantes idees que ningú posa en qüestió; però no són idees naturals: han estat transmeses a vegades explícitament, però molt sovint implícitament, pels governants o per les elits o pels mateixos media.

Posa’ns-en un exemple, si us plau.

A Catalunya hi ha una idea bastant consensuada, a esquerra i dreta, sobre que la immigració és “bona”, i ha de ser “bona”. S’entén que és bona per a nosaltres. Es transmet, amb bona intenció, per combatre els atacs de l’extrema dreta contra la immigració, i aleshores s’argumenta que és bona per a l’economia, per a les empreses, per pagar les pensions…  i aquí s’ha generat un consens. Però, i si no ho fos, de bona, què? La raó utilitarista no pot ser el criteri. És un consens fabricat.

Ja…

O, per exemple, avui està descartat, però fa no gaire era un consens que Israel tenia dret a defensar-se dels atacs dels palestins. Fins i tot es diu que Israel té dret a defensar-se de manera proporcional. Què vol dir de manera proporcional? Com que Hamàs va matar-ne mil, Israel en pot matar mil? Si us plau! La guerra no hauria de ser una forma legítima de defensa. Això és creació de consens. I això ho van acceptant la majoria dels mitjans.

Davant d’un conflicte qualsevol, els ciutadans haurien de poder descodificar el posicionament dels mitjans perquè no ens venguin la moto. Com ens podem defensar de la manipulació?

En un conflicte, les persones es barallen i miren de guanyar la partida en tots els terrenys, també en el terreny del discurs i de les idees. Per legitimar el que fan, bàsicament, parlen malament de l’enemic i volen que es parli bé d’ells. Com ho fan? Doncs, de tot allò que seria bo de l’enemic, en diuen que és poc bo. I, de tot allò que és dolent de l’enemic, en diuen que és molt dolent. I, en el seu cas, va al revés. Si els enxampen amb alguna cosa dolenta, és poc dolenta. I, si és una cosa bona, és molt bona. Això configura el que anomenem quadrat de polarització ideològica. I s’aplica a gairebé tots els conflictes.

Imaginem un cas de corrupció del PSOE i veus la portada del diari El País o de la Cadena SER

És un caso aislado.

Però, si ets periodista de La Razón o de l’Abc, i no hi ha manera de tapar un cas de corrupció del PP.

Doncs, és una manzana podrida.

[Riures.]

En realitat, tot és molt més subtil. No ho fan tan explícitament. Però implícitament la cosa sol anar més o menys així. Si el periodisme l’únic que fa és recollir les declaracions del que diu un partit i el que diu l’altre no està fent cap bona feina perquè, llavors, el que fem és intoxicar per partida doble: reprodueix acríticament discursos manllevats de qui té poder. Per contra, el periodista hauria d’elaborar una explicació del conflicte al màxim d’acurada possible i, si fos el cas, hauria de dir que això que afirma aquest partit és exagerat, o que això que diu l’altre es podria mirar des d’un altre punt de vista…

Però se’ns havia dit a les facultats de periodisme que els periodistes hem de ser neutrals i, simplement, limitar-nos a dir el que expliquen els uns i els altres. Sense opinar, ni posicionar-se.

Imagina’t un conflicte on una de les parts és molt poderosa, i l’altra és molt feble. L’actor amb poder sol explicar-se millor, fa bons discursos, amb retòrica, amb dades desconegudes, té bons advocats… I, en canvi, l’altre actor, que està en una situació subalterna o de discriminació, està enfadat, no té una bona oratòria i té accés a menys dades, i, a més, té els consensos dominants a la contra. Els periodistes s’han de situar al mig entre les dues parts sense més ni més? La neutralitat ni existeix ni és benvinguda. Els periodistes hauríem de preocupar-nos pel fet que la informació que donem sigui certa i, a més, que sigui útil a la societat. El periodisme és un servei públic; no és simplement una mercaderia per fer-se ric. Igual que els metges, igual que els que treballen en la canalització de l’aigua. No podem ser neutrals davant dels abusos de poder, davant d’una injustícia. No podem si volem que un conflicte trobi la millor solució possible.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“ETA, l’anomenen ‘banda’, però una banda sol ser de delinqüents. Així no comprendrem el rerefons del conflicte”

Les paraules que fan servir els periodistes denoten implícitament ideologia.

El més important d’un article, d’un reportatge o d’un documental són les idees que transmet i que, a vegades, es poden expressar en una frase escrita; però, a vegades, no són expressades explícitament, sinó implícitament a través de paraules soltes, que estan carregades positivament o negativament.

Un altre exemple, va, per entendre-ho bé.

D’ETA en deien sempre “banda”, la “banda terrorista”. Una banda és una banda d’atracaments o de delinqüents. Però no és un grup polític. Per més que ens semblessin malament les coses que fes ETA, dir-ne “banda” no era casual, la despolititzava. Així el lector no comprenia quin era el rerefons del conflicte. Això no vol dir que legitimis ETA, ni el que feia; però, si volem resoldre el conflicte, no pots emmarcar-lo en un enfrontament entre uns delinqüents i l’Estat.

A mi m’obsessionen les tries lèxiques dels adverbis en periodisme. Alguns periodistes diuen que no opinen, i després fan servir adverbis com “molt” o “poc”, com “només” o com “massa”, i no s’adonen que estan opinant.

Per exemple, un titular que digués: “El violador x, només l’han condemnat a 30 anys de presó”. Què ens diu? És clar que en realitat hi dius que l’han de condemnar a més anys, cosa que entraria en una lògica punitivista, que avui és hegemònica per castigar tota mena de delictes. O un altre exemple inventat: “El Govern del Regne Unit encara no ha enviat els tancs per sufocar la rebel·lió a Escòcia”. Implícitament hi dius, primer, que hi ha una revolta, cosa que pot ser falsa, i, a més a més, quan dius que encara no hi ha enviat els tancs, dius que hi ha d’enviar els tancs. Tot i que sigui cert que no hi havia enviat els tancs, implícitament, en haver escollit aquest titular, demanes que els hi enviïn ja.

“Els moviments socials sempre han desconfiat de tota la premsa, però això no és ni estratègic ni intel·ligent”

Hem pintat un panorama una mica desolador, però… hi ha alternatives i esquerdes als grans mitjans de comunicació, oi?

Tot és dinàmic en el periodisme. Res és absolut. Hi ha força excepcions. Els media, per fer-se la competència entre ells, són crítics amb els enemics dels seus amics i, aleshores, la crítica no només està permesa, sinó que és obligada per als periodistes. A més, si tenen accés a una informació exclusiva crítica contra un dels seus amics… també la donaran per poder diferenciar-se de la competència i robar-li lectors. També passa que, de vegades, tenen tan poca informació i tant d’espai per omplir que acaben donant veu a un grup dissident o crític amb el sistema i que, encara que només sigui per un dia, els permet presumir de pluralitat i de credibilitat. Tot això serveix per obrir esquerdes en el discurs dels mitjans, i que sovint apareguin reportatges, històries, amb un enfocament crític i no propagandístic.

Molts activistes socials i, fins i tot, periodistes d’esquerres han, i hem, demonitzat en algun moment tots els grans mitjans de comunicació com una mena d’ens pèrfid i manipulador.

Sí, tot i que potser ara es fa una mica menys. Els moviments socials o els partits d’esquerra sempre n’han desconfiat molt. És lògic. Però no és gaire intel·ligent ni estratègic. Això no els permet entendre que hi ha esquerdes per on colar-se; no els permet veure que hi ha força periodistes compromesos que treballen en els grans mitjans… Que són esquerdes insuficients? Sí. Però fins i tot en grans mitjans he llegit dotzenes d’articles anticapitalistes, ressenyes de llibres d’autors d’extrema esquerra, promoció d’esdeveniments culturals compromesos…

I fora dels grans mitjans de comunicació, hi ha vida!

Sí! Hi ha mitjans que no comparteixen la ideologia dominant, que tenen altres públics, que publiquen discursos rupturistes. Són en si mateixos una esquerda dins del panorama mediàtic.

Tot i això,  els que anomenem alternatius, contrainformatius, crítics, etc., també poden caure en el que tu anomenes estil pamfletari?

Els mitjans que no juguen en la lliga de la ideologia dominant poden, com a reacció pendular, caure en el que critiquem dels altres. Poden exagerar les coses bones que fan els moviments socials o els partits d’esquerres, i traure importància als errors dels nostres amics. Això no és bo i, a més, perjudica la credibilitat. Potser serveix per refermar les conviccions dels activistes… però només convenç els ja convençuts. No tenir credibilitat impedeix ampliar l’esfera d’influència i resulta inútil per deslegitimar les posicions conservadores.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies