Crític Cerca
Opinió
Xavier Giró

Xavier Giró

Professor de periodisme

Per què fem del Sud un mosaic esquitxat

La discussió hauria de ser si el discurs mediàtic serveix o no per actuar a favor de la reducció del sofriment, de la defensa dels drets humans i de la justícia global

18/08/2020 | 06:00

Així són les visions del Sud que construeixen els mitjans de comunicació del Nord, com múltiples mosaics d’orientacions ideològiques diferents i, a vegades, discrepants. Uns són més neocolonials que d’altres, i n’hi ha que, fins i tot, promouen la justícia global. S’ha d’admetre, però, que els mosaics més vistos, sovint, estan esquitxats de tessel·les sorprenents, de peces informatives que impugnen l’estat de les coses, que revelen els malestars del món i que, per tant, no lliguen amb el to paternalista i resignat a l’ordre internacional, comú en els mosaics de mitjans catalans o espanyols.

Les excepcions, tot i no ser menyspreables, no compensen el discurs etnocèntric, la mirada occidentalista dels grans media. Hi ha notícies amb perspectiva de gènere en publicacions ràncies; documentals que mostren l’explotació i la discriminació en televisions apassionades per l’audiència, i relats antiracistes en diaris addictes a les històries de migrants alegrement lligats amb màfies i delinqüència. És clar que no n’hi ha prou amb els esquitxos si l’objectiu de difondre què passa al món es planteja que saber és necessari per actuar. La discussió hauria de ser sobre si el discurs mediàtic serveix o no per actuar a favor de la reducció del sofriment, de la defensa dels drets humans i, en conjunt, de la justícia global.

No n’hi ha prou d’informar només dels fets si no s’analitzen els conflictes que els han generat

Per tant, tot i que informar de fets que no haurien d’ocórrer és un primer pas per després actuar adequadament, no n’hi ha prou si no s’analitzen els conflictes que els han generat i es valoren les solucions. Arribats aquí, toca preguntar-se: per què no es fa millor?; cap on s’inclinen els media?; quins són els factors que determinen l’orientació i el valor d’una peça periodística?

En són sis: el problema abordat, qui l’explica, la cultura del públic, la ideologia del mitjà, el marge de discrepància ideològica de l’espai específic on aparegui i el compromís de qui elabori la peça.

Primer, en triar de què fem notícia ja ens trobem en una trampa. Sense cap mena de mala fe, el que resulta rellevant per al públic són els problemes i interessos propis, i de manera derivada, els dels seus governants. A grans trets, és una lògica bàsica per comprendre per què fem informacions etnocèntriques. Només un exemple: enfocar la bondat de la immigració procedent del Sud sobre la base dels beneficis que reporta a les societats del Nord és lamentable.

El segon també està força entrampat. Els actors en conflicte, bé han de parlar, i això inclou inevitablement els més poderosos, uns personatges que simplement pel fet de tenir més poder, tendencialment, ja disposen de més credibilitat que les persones que pateixen les conseqüències de les confrontacions. Només un exemple molt comú: fins i tot dins d’una inspiració solidària, les societats del Sud apareixen com a incapaces d’autogovernar-se, i d’aquí ve que calgui l’ajuda del Nord, tan civilitzat ell.

La immensa majoria dels grans mitjans depenen dels bancs i no poden posar en evidència els responsables dels desastres humanitaris

El tercer factor, la cultura política del públic, és trampós. Ja pots explicar com la lògica del capitalisme o del patriarcat està en la base dels conflictes, que, si el públic ha estat educat i ha practicat, bàsicament, les donacions com a forma de solidaritat, llavors, després del documental es preguntarà a quin banc ha de fer l’ingrés.

El quart factor, la ideologia del mitjà, és més que una trampa: és una gàbia, o és que algú imagina que la immensa majoria dels grans mitjans, que depenen dels bancs, es poden permetre posar en evidència qui són els noms i cognoms i sobretot les estructures de poder del Nord responsables dels desastres humanitaris? És veritat, tanmateix, que hi ha gàbies amb alguns barrots elàstics —el cinquè factor— i que, tant perquè ja no es pot amagar més o perquè ser crític de tant en tant dóna credibilitat, en alguns espais dels grans mitjans és possible nedar contra corrent. Per fer-ho, però, cal que qui elabora la informació —el sisè factor— vulgui i sàpiga com fer-ho, com multiplicar les tessel·les dissidents dins o fora dels mosaics.

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies