17/12/2025 | 06:00
D’on surt Alba Riera?
La meva família de part de pare és del Poblenou de tota la vida, i la de part de mare venia de Múrcia i d’Andalusia. Això em faria xarnega, suposo. He viscut la meitat de la meva vida a la Sagrada Família i, des dels 14 anys, al Poblenou. Són barris als quals sempre he estat molt vinculada, perquè soc d’una generació en què no existia internet, i crec que això ens oferia molta més possibilitat de fer xarxa. Tenir les arrels tan lligades al barri, als amics, a la família, m’ha convertit en una persona molt nostàlgica. Idealitzo molt el passat i molt poc el futur.
L’etiqueta “xarnega” a tu t’interpel·la?
Entenc que existís, però actualment dubto que tingui gaire sentit. Vam fer un episodi a La Turra que precisament era sobre el xarneguisme i vam buscar persones que pensaven de manera semblant, perquè no volíem polaritzar encara més les opinions. I, tot i així, en aquest punt –que al final és el de la identitat–, encara es generava conflicte. Jo crec que és un tema molt emocional, que desperta molta passió, i per això va ser un episodi que va portar moltíssima polèmica.
“Em genera picor que alguna gent que se sent xarnega no accepti la qüestió de la identitat nacional”
Per què creus que encara desperta passions?
A mi m’és molt difícil separar el concepte xarnego d’un marc identitari nacional. Si haguéssim polaritzat encara més les opinions, hauria estat molt fàcil caure en una cosa reduccionista del tipus “Catalunya contra Espanya”. I jo crec que tampoc va d’això. Però sí que em genera una mica de picor el fet que, quan es parla de xarneguisme, alguna gent que se sent xarnega no accepti la qüestió de la identitat nacional.
Parlem de la teva família paterna. Tu ets filla del Carles Riera, que va ser diputat de la CUP al Parlament de Catalunya. T’ha condicionat d’alguna forma el fet que el teu pare fos conegut per la seva vinculació a aquest partit?
El tipus de contingut que faig clarament ve donat perquè vinc d’un context familiar on hi ha hagut certs temes de què s’ha parlat sempre, i potser sí que he tingut una aproximació cultural i política determinades per aquest fet. Però això li passa a tothom. En el meu cas, ser filla del Carles Riera, tenint en compte el Procés i la implicació que ell va tenir en aquesta etapa de Catalunya, com a molt pot haver fet que el meu nom cridés més l’atenció en alguns contextos molt concrets. Així i tot, tenir un pare polític –a més, en un partit que no és al poder– també pot comportar coses negatives. Al final, tots tenim una ideologia, i dedicar-se al periodisme deixant això fora, per mi, és impossible. Llavors, crec que la gent ja pressuposa on em situo jo políticament a partir de la feina del meu pare. Depenent del moment polític, no sé si això em suma o em pot restar.
Vas estudiar Psicologia, però en un moment determinat fas el salt a la comunicació. Com va ser aquest procés? Per què va passar això?
El periodisme i la comunicació sempre m’han agradat molt. De petita jugava a ser presentadora, perquè m’encantaven la Mari Pau Huguet i la Júlia Otero: jo volia ser elles. A l’escola demanava presentar els actes, en plan els Jocs florals, i a la universitat, m’oferia per fer les presentacions orals dels treballs, que era una cosa que ningú volia fer. Tothom tenia clar que estudiaria Periodisme, però va morir la meva mare, i això va ser un trasbals molt heavy. Vaig entrar en un estat de tristesa molt profunda. Hi ha el tòpic segons el qual la gent que estudia Psicologia és gent que té problemes, i clarament no és cert. Però, en el meu cas, va ser així. Amb el temps, recordo despertar-me d’aquella fase, començar a estar millor i preguntar-me: “Què collons foto aquí?”.
“És impossible explicar el món sense una implicació emocional i ideològica”
Però vas acabar la carrera.
Evidentment, perquè som d’aquella generació que, si comences una carrera, l’acabes. Però, paral·lelament, vaig buscar-me la vida: vaig fer un postgrau de Comunicació i Indústries Creatives i també cursos i màsters de ràdio i televisió. I a partir d’aquí, amb zero síndrome de la impostora, vaig començar a convidar-me a totes les festes i a escriure a gent que tampoc coneixia gaire. Ara ho miro amb distància i penso que qui cony em creia que era, però és que tenia superclar que aquell era el meu camí, i ho vaig fer des de la innocència, el desconeixement del sector i, per tant, sense apriorismes.
Era el moment del boom dels pòdcasts.
Jo vaig veure en aquest format una cosa que no detectava als mitjans convencionals: que a les presentadores no els feia por tenir un discurs propi i marcar molt les línies editorials. Crec que això és el que ens va fer una mica reconegudes a algunes. Després, va passar una cosa que a mi em sembla paradoxal: quan se’t proposaven altres feines fora de la bombolla del pòdcast, ho feien per beneficiar-se de l’audiència que havies aconseguit. Però, al mateix temps, en acceptar-les, havies de rebaixar el teu discurs polític, la teva ideologia. Home, però és que llavors perdem el nostre públic!
Ja.
Neutralitzar no té cap mena de gràcia. A més, que, tal com està el pati, trobo que utilitzar la paraula “neutralitat” és perillós. A mi em sembla molt difícil explicar el món sense una implicació emocional i ideològica. De fet, és impossible; tothom té una ideologia, tot i que només se n’assenyali una de molt concreta.
I qui la defensa és titllat d’“activista”, en molts casos. Tot i que, en aquest sentit, el periodista Jesús Rodríguez diu que no hi ha major activista, en l’àmbit dels mitjans, que el comte de Godó.
Efectivament. Però és que, a més, tu pots tenir una ideologia molt marcada i, a la vegada, com a periodista, saber defensar un debat on és enriquidor que hi hagi persones que pensin diferent i que puguin discutir. Aquesta és l’aposta de La Turra. Veníem d’un moment en què, sobretot per part de les esquerres, hi havia una mica la sensació de “no m’interessa parlar amb algú que pensi diferent”. Crec que és un error. També, treballant en un mitjà públic, penso que tinc la responsabilitat que el programa que fem sigui tan representatiu com sigui possible de la realitat. I això val per a les persones, però també per als temes. No ens ha de fer por obrir-nos a certs debats els quals, a més, moltes vegades, serveixen per reafirmar-nos.
“Hi ha molts programes pensats per a influenciadors, i això resta pasta i oportunitats a periodistes”
Quina anàlisi fas de la situació en què es troba el sector ara mateix?
Hi ha una part del periodisme que és molt vocacional, i això és una putada, perquè hi entres amb unes expectatives i la realitat és la d’un sector molt precari, amb poques oportunitats, molta temporalitat, molts autònoms i un llarg etcètera. I hi ha també el tema dels creadors de contingut i dels influenciadors…
L’Andrea Gumes i l’Anna Pacheco deien en una entrevista a CRÍTIC que, per tenir espai als mitjans tradicionals, a vegades, la via més fàcil és fer-te influencer.
Crec que no hem aconseguit trobar un equilibri en això. Hi ha gent que surt de les xarxes que és boníssima comunicadora i que clarament s’hi ha de dedicar, però una cosa és fer contingut i una altra és saber fer un guió, fer reportatges, presentar un programa i defensar el mètode periodístic. Hi ha molts programes que s’estan pensant per a influenciadors, i això resta pasta i oportunitats a periodistes i a altres tipus de formats. Tinc dubtes que el camí que hagin de seguir els mitjans sigui, d’una banda, apostar per cares superconegudes, perquè poden ser un reclam; i de l’altre, que els nous perfils siguin només persones que surten de les xarxes socials.
“Tenim la necessitat de continguts reflexius que surtin de les lògiques ràpides dels ‘reels'”
Tu vas arribar a 3Cat en un moment en què es va anunciar la voluntat de “despolititzar una part de la graella“. Què et sembla això?
Jo crec que és insostenible a llarg termini. Potser responia a un context polític concret, però a mi em fa la sensació que ara, precisament, tenim la necessitat de continguts reflexius que surtin de les lògiques ràpides dels reels. El món està caient a trossos, som en un punt tan crític que el que necessitem és pensar una mica, i sento que s’adonaran que despolititzar els mitjans públics és un error. A molts ens fan por els escenaris que venen, i jo confio que, davant de la por, en lloc de l’anestèsia, es generi una reacció de foc. I això passa per demanar continguts atrevits.
També hi ha una crítica als mitjans públics, que és aquesta suposada tendència cap a l’espanyolització. Fins a quin punt creus que és real?
Mira, quan a La Turra vam fer l’episodi sobre la catalanofòbia, va haver-hi una polèmica amb el títol del capítol. Veníem d’un estiu marcat per l’esquetx d’Esas Latinas i la gelateria argentina, i la pregunta que ens fèiem era si el català era discriminatori. És clar que no pot ser-ho, en tant que llengua discriminada. De fet, un dels pilars del programa és la defensa de la llengua i la cultura catalanes, que estan minoritzades i oprimides. El que fèiem era recollir una pregunta que alguna gent es plantejava i que havia motivat molts articles aquells mesos. Estic d’acord que no vam estar encertades amb el títol; però, per mi, la reacció que hi va haver evidenciava un malestar real que, en aquell moment, vam personificar nosaltres. La gent està molt preocupada i molt encesa amb aquest tema, i, si això està passant, deu ser per algun motiu. La situació del català és crítica, està en perill i no hi ha una sensació de defensa per part de les institucions. Si, a més, alguna gent percep que els mitjans públics cada vegada són més laxos amb aquesta situació, és normal que això generi un còctel Molotov.
Quina diries que ha estat La Turra més complicada de fer?
Et diré la que a mi em va fer més por, la que va ser més complicada i la que ha sigut més dura.
D’acord.
La que a mi em va fer més por fer va ser la de les masculinitats, perquè tenia dubtes de si s’havia de fer. Aquí, l’equip va ser molt important: ens animem molt les unes a les altres per perdre la por de confrontar-nos amb persones que pensen diferent. És cert que xirriava una mica veure una taula de quatre pavos més una entrevista a un cinquè, però sí que penso que en el feminisme hi ha aquesta incomoditat de dir: “Vosaltres, xavals, què espereu? Espavileu-vos una mica”. Necessito entendre què els passa pel cap i per què, malgrat que cada vegada hi ha més tios suposadament aliats, ens seguim sentint soles. Per què, davant dels casos d’assetjament, hi ha un silenci absolut per part dels nostres companys homes. Jo sabia que la imatge era impactant, que podia ser qüestionable i que és molt lícita la pregunta de si hem de donar més micros als homes. Però al final vam pensar que, si algú podia tractar aquest tema, era La Turra, i que, a més, podia fer-ho bé.
I quina ha estat la més complicada i la més dura?
La més dura anava sobre Palestina. En aquest cas, no hi havia debat: el que està vivint la població palestina és un genocidi. Va ser l’episodi que havíem de fer amb més urgència i el que em va generar més impotència, perquè vaig ser molt conscient dels límits que tenim com a periodistes. N’hem de parlar, però poca cosa més hi podem fer. I el més difícil va ser el de les classes socials. Va ser la primera vegada en què jo, com a presentadora, vaig haver de moderar una taula que es va exaltar. Hi va haver una persona que va atacar verbalment una altra, i jo vaig haver de controlar aquella situació. A partir d’allà hi va haver un abans i un després a La Turra, però també per mi, perquè vaig perdre la por que això pogués passar.
“La nostra línia vermella és l’extrema dreta, però no podem ignorar l’interès dels joves respecte a aquest fenomen”
Com portes les crítiques?
Sobretot l’Alba Muñoz [coordinadora de continguts de La Turra] m’ha ajudat a entendre que formen part de la nostra feina i que són bones. Si nosaltres fem un programa per generar debat, el que jo no puc fer després és enfadar-me quan això passa. És contradictori. A més, si no rebéssim crítiques, voldria dir que estem fent coses despolititzades i neutrals. Però al principi les portava fatal. També soc molt autoexigent i, quan ets així, una crítica et pot destrossar. La polèmica amb el titular de la catalanofòbia, per exemple, en un altre moment a mi m’hauria enfonsat. A La Turra, he tingut molt la síndrome de la impostora, perquè vaig començar de la maneta de l’Andrea [Gumes], a qui admiro moltíssim professionalment. Anar amb ella era perfecte, perquè sentia menys pressió a l’hora de demostrar que jo podia defensar aquell programa. Fer-ho sola també m’ha anat molt bé per autodemostrar-me que en soc capaç. És estrany, perquè vaig començar en el món de la comunicació tenint zero síndrome de la impostora i sent la més xula; però, quan hi ets, t’adones de la responsabilitat que representa tenir un micro, que vol dir tenir poder. Per tant, jo havia d’estar a l’altura. I hi ha crítiques molt necessàries, que s’han d’escoltar. També he après a discernir quan són una escopinada i quan tenen sentit.
Deies en una entrevista a El País que és important “oferir un espai que no té por de mostrar opinions contràries, però això no vol dir que no tinguem línies vermelles”. Quines són les línies vermelles de La Turra?
Em fas la pregunta en un molt bon moment. Les nostres línies vermelles són els feixistes i l’extrema dreta, és a dir, els representants d’aquesta ideologia. Ara bé, crec que hi ha una realitat, que és l’interès dels joves respecte a aquest fenomen. Les esquerres han de fer autocrítica, perquè en molts temes que són d’urgència social, com l’habitatge, el feminisme, la crisi climàtica i un llarg etcètera, estem fracassant. Ens hem fragmentat i diluït en molts subtemes, com si hem de menjar ous de gallina, que ens han despistat una mica del focus, del que era urgent defensar. El resultat és que hi ha gent que es considerava d’esquerres, però que està comprant el marc de la dreta i l’extrema dreta. Des de La Turra, comencem a preguntar-nos si potser hem de deixar de fer veure que això no està passant i plantejar un debat al qual vinguin aquests perfils per entendre per què estan fent aquest procés. Evidentment, hi hauria d’haver una confrontació amb la gent jove que segueix convençuda que l’esquerra és el camí.
I no es pot abordar aquesta qüestió sense portar-hi aquests perfils?
Estem en dubte tota l’estona. No és res que hàgim decidit. Pensem que, potencialment, podria servir per reafirmar-nos en les altres postures. A mi m’encantaria veure algú que, des de l’esquerra, li digui a un futur feixista que li han menjat el cap, que hi ha caigut de quatre grapes. I voldria veure que tu, com a espectadora, pensessis “doncs sí, és un pringat”. Però no sé si això és el que passaria, i crec que fer aquest debat implica assumir un risc gran. El que tinc molt clar és que, com a periodistes, hem de ser molt responsables amb la manera en què ho tractem, però que ho hem de tractar. Amb molta responsabilitat, però també amb molta decisió i amb molt foc. Abans, quan parlàvem de les esquerres, a banda d’haver-nos perdut en subdiscursos, penso que també ha faltat foc, primera línia i carrer.
“L’esquerra necessita mala hòstia, xusma i nervi”
El guionista i humorista Marc Sarrats diu que a l’esquerra li falta xusma.
Ens en falta 100%. Ens falta més mala hòstia i ens sobra covardia. Hem de tenir molta menys por. Necessitem gent que entengui les lògiques d’internet i que no s’estigui per hòsties. Tot s’ha d’emmarcar en el context polític, i ara mateix ens cal determinació, cridar, aixecar-nos. Amb la crisi de l’habitatge, el que han de dir les esquerres és que tothom al carrer fins que baixin els lloguers. Aquestes han de ser les consignes dels polítics ara mateix, per mi. L’esquerra necessita mala hòstia, xusma –com diu el Marc– i nervi.
