Crític Cerca
Andrea Gumes i Anna Pacheco/ Foto: BERTA ALARCÓ
Entrevistes

Anna Pacheco i Andrea Gumes “El camí més ràpid per entrar a RAC1 és obrir-se un compte de TikTok”

Les periodistes Andrea Gumes (Barcelona, 1987) i Anna Pacheco (Barcelona, 1991) són les autores del pòdcast Ciberlocutorio, a Radio Primavera Sound. Gumes també presenta Tardeo, al mateix mitjà, redacta els horòscops per a la revista Vogue, escriu a Rockdelux i copresenta el pòdcast La cullerada, a Time Out. Pacheco és guionista, editora autònoma i ha escrit el llibre Listas, guapas, limpias [Caballo de Troya]. A banda, té una secció setmanal a Planta baixa i ha col·laborat per a mitjans com Carne Cruda, Quadern (El País), El Salto, La Marea o Diari de Barcelona. L’any 2019, però, totes dues van decidir llançar el seu projecte propi, on toquen diversos pals: parlen de relacions, de família, de tradicions i de vivències, reals o ficcionades, incorporant-hi una mirada de gènere i de classe. Analitzem amb elles la situació del món del pòdcast i reflexionem sobre la representació als mitjans tradicionals i sobre el periodisme.

10/01/2023 | 06:00

Com sorgeix el Ciberlocutorio?

Anna Pacheco: Va ser a través de la periodista musical Alicia Álvarez, que de forma molt intuïtiva va agafar persones que no eren del món de la ràdio i ens va proposar que féssim coses a Radio Primavera Sound. El que és ara aquest mitjà sembla molt obvi i molt orgànic, però a ella li van demanar que fes una ràdio online. El Ciberlocutorio originalment no es deia pòdcast: la gent es connectava a Internet a tal hora i ens podia escoltar. Després es va veure que allò es movia sol i que no calia intentar reproduir el model de les ràdios convencionals.

Quan vau començar, l’any 2019, encara no hi havia hagut l’eclosió dels pòdcasts, que ara és un format molt estès…

Andrea Gumes: I que no trigarà gaire a explotar.

Andrea Gumes: “El capitalisme ha abraçat el món dels pòdcasts”

Per què?

A. G.: Perquè el capitalisme ha abraçat el món dels pòdcasts, i, en conseqüència, s’ha deixat de parlar de continguts, de talent o de persones per només parlar d’audiències. Al final tindrem muntanyes de pòdcasts fets per influencers i l’únic que es buscarà és que tinguin views. El dilema és que en aquest nou model periodístic no hi ha un negoci com a tal, perquè no hi ha manera de rendibilitzar el fet que algú premi play a l’Spotify. Llavors, la forma de buscar diners és a través de l’entrada de marques i d’agències de publicitat. Però, quan això passa, el producte es perverteix totalment.

A. P.: És una bombolla inflacionària que acabarà petant. A més, els pòdcasts estan molt mal pagats: tot aquest brilli brilli que es veu des de fora oculta que, internament, estem parlant de treball precari que comporta moltes hores de feina. I després hi ha aquesta estratègia monopolística de les plataformes, que acaparen els productes i que reparteixen les engrunes en funció dels números que facis.

Foto: BERTA ALARCÓ

Anna Pacheco: “Hi ha feines que fem, no tant pels diners, sinó per vanitat i per ego”

Dels números?

A. P.: Es paga diferent en funció del nombre de seguidors, de la conversa que generi el producte, de les audiències… i això és molt semblant al que passa amb el periodisme digital. De la mateixa manera que es pot mesurar el nombre de visites dels articles, també es pot mesurar el nombre de subscripcions que arriben a través d’un redactor o d’una peça. Aquesta és també una dada que pot fer servir l’empresa per mesurar “el valor” d’un treballador. Em sembla una perversió absoluta i una forma molt individualista i atomitzada d’entendre la professió. Fins i tot dins la mateixa redacció, on es podria operar amb companyonia, s’estan generant subjectes autònoms i competitius.

A. G.: La recepta per rendibilitzar el pòdcast la tenim. Ens hem adonat que, si nosaltres estiguéssim tot el dia fent vídeos, subtitulant-los, interactuant a les xarxes, fent tiktoks i generant més continguts, guanyaríem més visites que podríem monetitzar. Això és el que hauríem de fer en termes empresarials i el que estem començant a fer. De fet, la mateixa plataforma de Spotify ens diu que, com més episodis fem, més audiència tindrem. Llavors, ara mateix som la fàbrica de Willy Wonka.

A. P.: Però per estar tot el dia generant continguts de promo al voltant del mateix episodi has de tenir molt temps, o molts diners, o moltes ganes de petar-ho. O una mica de tot. A la sèrie Industry, de l’HBO, algú diu “és tan pija que pot tenir un pòdcast”, i és mig de conya, però potser hi ha una mica de veritat.

En quin sentit?

A. P.: No crec que els pòdcasts siguin l’expressió concreta de res: tenir un pòdcast no és intrínsecament de pijo, però hi ha biaixos de classe, com en tot. Molts pòdcasts interessants que no tenen finançament de cap tipus acaben morint, perquè la gent que els porta no els pot mantenir. Sento que, a fi que siguin una font d’ingressos important, hi hauríem de dedicar més hores de feina gratis, i ni tan sols així serien una aposta segura. Potser un altre debat seria per què ens cal monetitzar-ho tot. És clar que tenir aquest debat seria més fàcil si tots tinguéssim un mínim garantit i temps lliure per fer el que ens doni la gana: pòdcasts, o altres merdes, o res. Com diu Christian Flores: “Tu no necessites un sugardaddy; necessites renda bàsica universal’. Potser així viuríem tots més tranquils.

A. G.: En el meu cas, aquesta és la meva feina principal, tot i que no sé si és una mica utòpic treballar de podcaster, que és una paraula horrible. Tothom comença una mica pel hihi-haha, però hi acabes fotent moltes hores. Llavors, arriba un punt en què penses que, mentre tu treballes en precari, hi ha algú que està fent diners amb la teva feina, i t’acabes plantejant: “D’acord, soc idiota, però no tant”. Per tant, jo demano: o renda bàsica per no haver de monetitzar els pòdcasts, o substituir el Basté.

Però, mentre cap de les dues coses passi, tant l’Anna com tu feu col·laboracions en altres llocs, fet que implica una o diverses feines extres. Hi ha un component d’autoexplotació en tot això?

A. G.: Al final, totes dues hem acabat fent el que no volíem fer: col·laborar en molts llocs per molt pocs diners. Jo no m’atreveixo a dir que no a res. Sempre penso que demà ningú em trucarà, i estic en plan “no sueltes nada”. Sento que ara m’estan arribant les oportunitats i que m’arriben totes alhora. L’única entrada que he tingut en el món del periodisme és per aquesta via, i penso que, si no ho agafo tot, em passarà de llarg, que jo passaré de moda. És el moment i et truquen perquè et volen a tu amb el teu discurs. I penses: o ara o mai. Però és cert que moltes vegades em pregunto a mi mateixa: “Per què estic fent això?”.

A. P.: També és cert que ens intentem convèncer a nosaltres mateixes que tot ho fem perquè necessitem guanyar diners, però també és interessant que parlem de la vanitat i de l’ego. Jo estic en la fase d’intentar curar-me d’aquest FOMO [sigla en anglès de fear of missing out, ‘por de perdre’s alguna cosa’] laboral. Penso que en el fons hi ha feines que fem, no tant pels diners, sinó perquè hi influeixen altres variables. Tenim aquest discurs excessivament autocomplaent amb nosaltres mateixes quan diem “hem d’acceptar aquesta feina, ho hem de fer” i no reflexionem que en aquesta acceptació hi ha també una voluntat d’atenció, de prestigi o d’acumulació de capital social. Curar-se d’això també pot ser emancipador.

Foto: BERTA ALARCÓ

Anna Pacheco: “Estic a favor de la síndrome de la impostora, però està molt mal repartida”

Aquí hi ha altres capes més enllà dels diners i de la vanitat? Com, per exemple, la inseguretat, el fet de sentir-te en deute amb qui t’ofereix una oportunitat, o la voluntat de superar la síndrome de la impostora?

A. P.: Jo estic a favor de la síndrome de la impostora; n’hauríem de tenir més. Mai sobra; de fet, falta. A mi no m’interessa un món de persones supersegures que no dubten, perquè aquest és un món patriarcal que ja hem viscut i que no ens agrada. Hi ha aquest discurs terapèutic segons el qual s’ha de dir que sí perquè el que em passa és que tinc la síndrome de la impostora i per això estic dient que no. Però també és important ser crítiques amb nosaltres mateixes i assumir-nos com a fraus. Tots som un frau d’alguna manera.

El tema, potser, és que la síndrome de la impostora la tenim eminentment les dones.

A. P.: Sí, evidentment. Està molt mal repartida i quasi sempre ens afecta a nosaltres, i als homes, mai. Però sí que hi ha ara una tendència a apel·lar a la superació de la síndrome de la impostora i utilitzar-ho per dir que sí a tot el que ens dona la gana. Com a societat, però, ens faria bé començar a renunciar més. I també ho plantejo des del punt de vista de com teoritzar els discursos antitreball assalariat o sobre la desacceleració del món quan no som capaces de posar aquest límit. Allò de dir “Abajo el trabajo” quan es tenen mil feines. A mi em preocupa una mica l’apropiació del discurs antitreball, que en alguns entorns pot ser mainstream, quan en el fons no estem sabent posar-hi límits.

Malgrat que fem aquests discursos, seguim molt arrelats a la cultura del treball com a pilar central de les nostres vides? És una marca generacional?

A. P.: 100%. Quan nosaltres érem a la universitat fa deu anys, no ens queixàvem per fer de becaris en un diari, encara que ni tan sols ens miressin a la cara. Era el que s’havia de fer. Ara crec que això ha canviat. Al Diari de Barcelona jo he estat professora i editora d’alumnes i veia que ja no tenen l’aspiració d’entrar a una redacció a ser maltractats, sinó al contrari.

Andrea Gumes: “Hi ha molta hipocresia quan diem ‘Abajo el trabajo’ fent 60 hores a la setmana”

A. G.: Però és que nosaltres som d’una generació que va estudiar la carrera quan els professors ens repetien que no hi havia sortides i que no trobaríem curro. Llavors vam sortir tremolant de la universitat i ens vam creure que no hi havia oportunitats. Quasi sentim que és un petit miracle que al final ens hagin acabat trucant i ens vulguin als llocs. Per això estàs com agraïda: hi vas i no deixes de donar les gràcies o de demanar perdó. Ho vivim com si, d’alguna manera, no ho mereixéssim. I és cert que hi ha molta hipocresia, perquè la precarietat, el fet d’estar espremuda, el cansament i la consigna d’”Abajo el trabajo” la diem fent 60 hores a la setmana per penjar contingut en les cinc plataformes on som. Que després penses: “Tia, deixa de dir que sí a les coses”. Però llavors se t’activa tot això que comentàvem.

A. P.: A mi em preocupa pensar fins a quin punt podria dedicar més hores a fer coses de militància si renunciés a alguna feina. Em peta una mica el cap i sento que és l’apropiació d’un discurs que, en el fons, és molt còmode per a nosaltres. Ens autoconvencem que el que estem fent és molt important, molt necessari, però ho fem més de cara endins que de cara enfora. Jo això ho vaig veure molt clar després de la xerrada que vaig fer a Operación Triunfo.

Foto: BERTA ALARCÓ

Anna Pacheco: “Els homes tenen més prejudicis a l’hora de parlar de temes que s’han considerat menors o banals”

Què vols dir?

A. P.: Tothom volia parlar amb mi, però no sobre feminisme, sinó sobre l’atac masclista que vaig patir i sobre com m’havia sentit jo. Em vaig adonar de com de fàcil és capitalitzar el trauma i crear-te una identitat com a víctima. Em semblava absurd el fet de convertir aquella xerrada en la meva lluita, en la meva marca personal. I amb això no vull dir que els testimonis personals no serveixin per a res; al contrari: és evident que també poden articular moviments emancipatoris. Només plantejo que, a vegades, ens convencem a nosaltres mateixes que estem dient o fent coses molt importants i necessàries per donar veu a no sé què, però en el fons tot plegat és només una excusa per parlar de nosaltres mateixes.

Deixeu-me que torni al Ciberlocutorio. Per què vau apostar per aquest format?

A. P.: Crec que la fórmula pòdcast-d’amigues-que-parlen s’ha convertit en un gènere en si mateix, i, si la majoria estan protagonitzats per dones, és perquè els homes tenen més prejudicis a l’hora de parlar de temes que s’han considerat menors o banals. En molts casos ni s’atreveixen. A molts dels que ens escolten els sembla increïble que sofistiquem qüestions a les quals ells no s’hi aproximarien per pur esnobisme.

A. G.: No són capaços de parlar de gelosia, de la família, de relacions, de criança, de masculinitats, d’envelliment i de reflexionar al voltant d’això. A nosaltres ens surt de forma natural perquè nosaltres sí que parlem d’aquests temes.

També abordeu qüestions pròpies de la cultura popular i parleu de supersticions, de memòria, d’esoterisme, de ritualitat o de tradicions i herències familiars. Per què?

A. G.: A mi m’agrada molt tot això, i em mola que ara hi hagi dones que ho estiguin rescatant en el cine o en la literatura. És a partir d’aquí que te n’adones que va més enllà de l’herència que tu has rebut, que en tots els territoris hi ha famílies amb les seves pròpies tradicions i supersticions. Aquest coneixement ha quedat soterrat i fins i tot es ridiculitza, perquè ho veiem com una cosa d’àvies, però forma part de la nostra tradició, de la nostra oralitat. Ho hauríem de mantenir i reivindicar, perquè hi ha molta saviesa en aquestes tradicions.

Foto: BERTA ALARCÓ

Andrea Gumes: “De la mateixa manera que els mitjans s’alimenten del món del pòdcast, el periodisme s’alimenta d’’influencers‘”

Per què vau decidir fer el pòdcast en castellà?

A. P.: Jo sempre dic que estic molt acomplexada del meu català i ho visc com un problema. Vaig estudiar la primera etapa escolar a la Trinitat Vella, en un entorn altament castellanitzat i en un col·le d’alta complexitat on hi havia immersió lingüística, però no es podia aplicar per falta de recursos. En cap cas era perquè les professores no s’hi impliquessin. Jo crec que tinc un dèficit i no n’estic orgullosa, perquè m’agradaria parlar igual de bé les dues llengües, igual de fluid, però em noto menys àgil en català. I és una putada, ja no només per a mi, sinó per a tots a qui ens passa el mateix.

A. G.: L’Anna i jo som el mateix cas per dues vies totalment diferents. En el meu cas, jo vaig anar a una escola concertada de la zona alta i sense immersió lingüística, perquè no hi havia la voluntat d’aplicar-la. Em sento molt més fluida en castellà; però, a banda, quan he parlat en català, se m’ha assenyalat que no pronuncio prou bé la “s” o la “ll”. De fet, quan vaig fer d’ENG a TV3, no em van deixar parlar davant la càmera per aquest motiu. I ho entenc perfectament, perquè hem de lluitar per tal que a la televisió pública s’escolti un bon català. Ara bé, en general sí que hi ha una mica aquest problema: si vols que la gent parli català, doncs potser la manera no és assenyalant tota l’estona els vales i els buenos.

A. P.: I en relació amb el pòdcast, a més, nosaltres ens vam conèixer en castellà, i em sembla que canviar de llengua seria antinatural també pel contingut del mateix programa, en què parlem de la nostra intimitat.

Penseu que un contingut com el vostre podria ser més mainstream? Als grans mitjans de comunicació hi encaixaria?

A. P.: Totalment. No crec que siguem als marges de res i ho veiem ara, que els mitjans tradicionals i hegemònics estan fitxant moltíssima gent que, potser fa uns anys, no hi hauria encaixat.

I com ho veieu, això?

A. G.: Si, perquè hi hagi un relleu generacional en els mitjans tradicionals, hem hagut d’inventar-nos una cosa que es diu pòdcast, que és molt costosa, jo ho trobo estupendo. Si aquesta ha de ser la manera, doncs endavant. Clarament hi torna a haver una certa perversió, perquè de la mateixa forma que els mitjans s’estan alimentant del món del pòdcast, el periodisme s’està alimentant d’influencers, de tiktokers i de creadors de contingut a Internet, que no necessàriament han passat per la Facultat de Periodisme. Llavors, cal fer Periodisme? Aquesta seria la pregunta.

Anna Pacheco: “Som en l’era de les ‘seccionetes‘: moltes en tenim i en pocs minuts hem de dir-ho tot molt ràpidament”

Cal fer Periodisme?

A. G.: És que ara mateix, si una estudiant de Periodisme vol entrar a RAC1, el camí més ràpid per arribar-hi és obrir-se un compte de TikTok. Els mitjans tradicionals no tenen capacitat de cerca de nous talents i van al que és més fàcil.

A. P.: Entenc que això és cíclic i que tampoc és una cosa concreta dels nostres temps. Però hi ha aquest punt d’anar una mica a remolc del que estan fent els joves, o no tan joves, i d’acabar-ho incorporant.

Però que productes que havien nascut fora d’aquest sistema siguin captats pel mainstream pot implicar que es vulgui fer passar per l’adreçador segons quins discursos?

A. P.: Depèn. Potser en alguns casos, de forma inconscient, tu mateixa creus que, per ser en aquell espai, has d’adaptar el discurs. També passa que entre nosaltres ens entenem i estem en sintonia; però, quan tu planteges les mateixes coses amb persones que no comparteixen els teus codis, acabes parlant en uns altres termes. Sembla que hagis de fer una rebaixa o una concessió en el diàleg, que no té per què ser negatiu necessàriament. I després hi ha aquesta cosa de les quotes: la jove, la dona, la negra. Però no hi ha una incorporació real d’aquests perfils, sinó que els posen el micro davant perquè diguin el que sigui en dos minuts i fora.

A. G.: Quan les dones tenim l’oportunitat de formar part del mainstream és perquè un presentador, que normalment és un home, ens convida al seu programa, i hi ha aquesta cosa de “què ens expliques del jovent?”, “què els passa a les dones?”. Hi vas en representació d’algú, et donen dos minuts, t’has d’explicar molt ràpidament i vinga, adéu. “Que us vagi bé a la gent jove i a les dones”. I et quedes amb la sensació de no saber què acabes de fer.

Us fa la sensació que, per fer col·laboracions als mitjans tradicionals, se us contacta a partir del clixé dona-jove que ha de ser la veu de totes les dones-joves?

A. G.: És aquesta idea que, com que s’obre una escletxa, has d’aprofitar-la i parlar per totes elles. Jo em sento encara com si estigués fent pràctiques. En plan: vaig a la tele i m’ho prenc com que necessito agafar pràctica i parlar davant la càmera. Ho veus com una oportunitat per aprendre, per projecció, penses que et veurà gent, penses en la mama, que és el teu moment. Però a vegades és contraproduent, perquè hi vas i notes que tu estàs aportant molt més del que allò t’aporta a tu, perquè t’espremen moltíssim. I també pots fer la reflexió de: “S’estan aprofitant de mi i m’estan interpretant com la veu d’un col·lectiu que no vull representar perquè tampoc fa cap falta”.

A. P.: I tot això, a més, disposant d’un espai molt petit, sentint que els deus alguna cosa i que t’has de comportar com s’espera que et comportis com a representant de… I això porta també a discursos més simples, perquè no hi ha temps per als matisos. Som en l’era de les seccionetes: moltes tenim seccionetes i en pocs minuts hem de dir-ho tot molt ràpidament.

A. G.: És per pura vagància. Els mitjans tradicionals decideixen que han de tenir noves veus però sense que això suposi trencar les seves pròpies estructures clàssiques. No hi ha el plantejament que, si volen que vinguin aquestes persones, han de deixar que facin el seu propi contingut sense intentar-les encaixar en l’estructura tradicional de programa. I estan quedant autèntiques aberracions. No hi ha la capacitat de pensar nous formats, noves maneres, que el presentador de torn s’aparti i deixi que aquesta gent faci la seva.

Foto: BERTA ALARCÓ

Andrea Gumes: “Els mitjans volen tenir noves veus però sense trencar les seves estructures clàssiques”

A vosaltres dues haver guanyat visibilitat us ha comportat altres costos?

A. P.: Hate encara no, fet que demostra que encara som en una bombolleta de gent que ens tracta bé. De vegades ens falta fins i tot crítica: hem de perseguir la gent perquè ens digui què els sembla el producte.

A. G.: Però, si el Ciberlocutorio per casualitat sonés en una emissora d’FM algun dia, parlem-ne. Això sí que seria la prova per veure com es rep fora de la nostra bombolla. Ens està passant una mica a TikTok, que hem sortit al món i estan arribant-nos homes antifeministes i d’ultradreta, que bàsicament ens diuen que som el chiringuito de la Irene Montero i que ens pregunten on és la nostra pagueta. Llavors, entre el fandom i l’extrema dreta d’homes incels, a mi m’agradaria saber l’opinió de tot el que hi ha al mig.

Com porteu la relació amb les xarxes socials? Les enteneu com una extensió de la vostra feina?

A. G.: Els comptes Twitter i Instagram els vam crear molt tard i buscàvem una mica de bidireccionalitat, volíem saber l’opinió de la gent. És guai perquè estem rebent feedback i ens serveix molt, però això fa que estiguem encara més enganxades a les xarxes. A banda, tenim el TikTok, que és una cosa que fem des de l’estiu, des que ens ha entrat aquesta voràgine absolutament dement i aquesta necessitat de presència. I, des del punt de vista personal, jo crec que l’Anna ho té més controlat, però jo soc una dona anunci ara mateix. Vendo oro. El meu Instagram és això, és aquest cartell. Soc aquesta persona i no puc parar, i, a la vegada, m’angoixa veure que tot és pur ego i autoexigència. Estic fent un contingut i necessito que la gent cliqui, que l’escolti, per favor. Ho visc amb ansietat, perquè sento que depèn de mi i que, si no ho penjo, això queda en un buit.

A. P.: Jo estic igual; estic fatal també. Quan la meva feina ja està feta, comença la segona part, que implica una gran quantitat de temps i que et té enganxada tot el dia. Són hores de treball no pagat. I si, a sobre, se’t lia pel que sigui, ja està. Tot el dia angoixada. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies