07/12/2021 | 06:00
Oye Polo ha estat un boom. Per què creieu que connecta tan bé amb el públic?
Maria Rovira: El format podcast funciona molt perquè hi ha un element de proximitat: la gent realment hi estableix un vincle. La ràdio és molt més familiar que la tele, per exemple, i els que et segueixen amb una mínima periodicitat, si els agrada el que fas, t’integren en la seva vida.
Ana Polo: Jo crec que els agrada molt el fet d’escoltar dues persones que genuïnament són amigues, que hi ha una complicitat entre nosaltres, i volen participar d’això. De fet, els seus missatges també formen part d’Oye Polo, perquè als primers minuts sempre hi posem el feedback del que ens han dit.
MR: I el tema que sigui en català, també. Encara no hi ha molts continguts en aquesta llengua. És a dir, abracem diversos nínxols perquè som dues dones, que fem el podcast en català i que tenim una perspectiva crítica però alhora humorística. Si féssim una hora de teoria feminista o simplement critiquéssim, segurament funcionaria menys.
És a dir, el que funciona és barrejar sentit crític amb humor.
MR: Per nosaltres, utilitzar l’humor és un recurs que ens és proper, i aplicar-hi una perspectiva crítica i de gènere també és una cosa que ens surt; no sabríem treballar d’una altra manera. A banda, com que hem estat anys en programes de ràdio, des d’un punt de vista tècnic, tenim les idees clares. És a dir, no és un podcast i ja està —que també és un format 100% vàlid—. Més aviat es tracta d’un programa de ràdio que podria emetre’s en qualsevol emissora.
AP: Poder, podria.
Aquest “poder, podria” em fa la sensació que té un punt de ressentiment.
AP: Per part meva, tot el ressentiment.
MR: Ser a Radio Primavera Sound ens dona una llibertat que no tindríem en altres llocs, però potser sí que hi va haver un moment en què ens va generar frustració constatar que l’Ana i jo no tindrem un programa de ràdio perquè ningú voldrà confiar en nosaltres.
“No ens arriben ofertes per fitxar-nos juntes. Sospitem que té a veure amb el fet que siguem dues dones”
Per què?
AP: Perquè som el mateix perfil de tia jove, tot i que ja portem uns quants anys en el món de la comunicació.
MR: I, en l’entreteniment, el que impera és una única dona per programa, la qual, a més, sol ser molt jove. L’única excepció que se m’acut és La competència, de RAC1, amb la Natza Farré, que era la dona del programa, però no era substancialment més jove que els Òscars.
AP: Però, si t’hi fixes, els Òscars sempre han pogut anar en pack: se’ls ha fitxat a tots dos encara que siguin homes d’un perfil similar. En canvi, a nosaltres no ens ha arribat ni una sola oferta per fitxar-nos juntes, i a mi em fa sospitar que això té alguna cosa a veure amb el fet que siguem dues dones. Per això et deia que hi ha ressentiment; però, a la vegada, a Radio Primavera Sound no ens han dit mai que rebaixem el to o que no parlem de certes coses, sinó al contrari: volen que ens expandim tant com puguem. Treballar des d’aquesta base no ens havia passat mai. De fet, sempre és al revés: vigila amb això, certes coses no les diguis així, no t’enfadis tant… En un altre lloc ens hauríem de menjar bronques i comentaris que ens foten molta mandra.
MR: I això també està estrictament lligat amb el fet que l’equip, encapçalat per la Marta Salicrú, és format per dones amb consciència feminista.
Però no deixa de ser simptomàtic que els mitjans de comunicació convencionals no siguin una opció per al producte que feu vosaltres dues.
MR: Al final t’indignes, però no perquè sigui el nostre cas personal. No estem dient: hi ha moltes dones portant programes i nosaltres no. El problema és que això no passa. En general, no s’aposta per les dones ni se’ns té en compte. I els productes que sí que tenen aquesta mirada, com Les dones i els dies, de la Montse Virgili, un programa feminista amb un contingut excel·lent a la ràdio pública, l’emeten els dissabtes a les 12 de la nit. Sembla que aquests continguts sempre estan en una situació més fràgil que d’altres els quals, segons el nostre criteri, no tenen tanta rellevància com a servei públic.
AP: I no parlem només de programes portats per dones: és que la gent que sortim de la norma o que som de col·lectius minoritzats no tenim cap mena de representació. I, al damunt, tampoc se’ns respecta gaire en la resta dels continguts, perquè s’hi convida a parlar qualsevol.
MR: Crec que no costaria tant, però hi ha una inèrcia general molt nociva i unes estructures que van més enllà de la voluntat puntual d’una persona que potser sí que ocupa un lloc de poder. És molt clar què vol dir apostar realment per un producte i què vol dir no fer-ho.
“Els mitjans de comunicació deleguen en les dones la funció de Rottenmeier”
Tanmateix, algunes dinàmiques s’han començat a esquerdar i ara hi ha més dones amb altaveu als mitjans de comunicació que fa alguns anys. Així i tot, moltes vegades els toca fer el paper de crítiques, sempre a la contra i havent de frenar alguns discursos.
MR: És que et volen sectoritzar: deleguen en tu la funció de Rottenmeier. I, com que sempre és a la contra, al final això t’elimina com a element propositiu. De vegades fa la sensació que et van passant pilotes: i què, això?; què en penses? Però si la resta del programa no interioritza aquesta consciència feminista, no anem enlloc.
AP: Jo vaig deixar La segona hora perquè estava farta de ser la noia del programa que s’enfada quan es diu una cosa masclista, racista, classista o el que sigui. És esgotador, i és clar que no brilles, perquè és molt difícil: acabes sent la que amarga la festa. I pagues un preu personal molt alt.
MR: I no sempre reacciones igual. Jo era a Estat de Gràcia quan va morir Maradona. Hi havia una agressió filmada contra la seva parella i, en aquell programa, vaig dir-ho. Recordo que em va arribar el comentari d’un oient que em recriminava que no estava aportant proves, i em va bullir tant la sang que no vaig poder ni parlar com volia. Tant de bo pogués obviar-ho i seguir, però sovint tens impediments físics quan et fan enfadar molt. I fa ràbia, perquè et paralitza i no deixes de pensar: hauria d’estar a l’altura, transmetre el missatge i poder rebatre. Però a vegades no pots.
Quin preu heu pagat vosaltres?
AP: Comentaris del tipus “què li passa avui a l’Ana Polo, que li ha vingut la regla?”; “aquesta tia no és graciosa”; “està amargada”; “és una mal follada”, o “s’ha carregat el programa”. Això últim, m’ho havien dit moltes vegades, com si jo tingués tant poder o com si estigués amenaçant el meu cap a punta de navalla perquè em contractés. També m’ha passat treballant a No te metas en política. El problema sempre era jo. Com la Yoko Ono.
MR: És com si l’Ana, pel bé del programa, hagués hagut de renunciar a treballar. O a existir, fins i tot.
AP: A mi m’havien contractat; seguia unes directrius, però qüestionava molt de l’humor que s’havia fet al programa. Vaig arribar a La segona hora amb molt poca consciència feminista; però, a mesura que vaig anar avançant, va anar creixent, i això es notava en les meves intervencions. Cada vegada era més dura perquè no volia sentir-me còmplice de les coses trànsfobes, masclistes o racistes que s’hi estaven dient. No volia que la gent pensés que jo hi estava d’acord i, quan ho deixava passar, me n’anava a casa fatal. Has d’estar tota l’estona en alerta i maquinant com t’ho pots fer perquè entri bé el que diràs. Llavors venia el meu cap i em deia que jo abaixava el to del programa. Però, realment, jo n’era la responsable? No, el to del programa l’abaixa qui diu aquestes merdes. La violència és aquí, no jo quan dic que ja n’hi ha prou.
“No vull treballar amb ‘tios’ i ser la bruixa del programa”
I, a banda, els comentaris als quals et refereixes es reprodueixen sempre des d’un lloc de privilegi.
AP: Es fan pensant en la gent que és com ells, en la gent que ja està apuntalada i protegida pel sistema. La resta, que en quedem fora, els és igual.
MR: A més, crec que els discursos racistes, masclistes o homòfobs expulsen molts oients d’un programa. En el meu cas, jo portava les xarxes a Estat de gràcia i rebia molts menys atacs que l’Ana, bàsicament perquè em posicionava molt menys. Sí que llegia comentaris del tipus “aquesta no fa gràcia”, “no en té ni idea de res”, “és una saberuda”, però no em vull imaginar el que és sotmetre’t al torrent d’odi idiota que va suportar ella.
AP: Sobretot em dolia quan em deien que no soc graciosa i qüestionaven que fos allà. Jo estic agraïda perquè se’m donés l’oportunitat de créixer en el programa. Hi vaig aprendre moltes coses; també el que no volia fer. I això sempre és d’agrair. L’experiència em va permetre veure que no vull treballar amb tios i ser la bruixa del programa. Vull treballar amb dones i, des d’aquí, crear i construir.
La lectura és que, si ja hi ha “la bruixa” que pot confrontar aquests discursos, també hi pot haver un home que els reprodueixi?
MR: Que llavors ja hi pot haver la quota matxi. Però això és equidistància de la dura.
AP: Aquest és el cas del programa especial de TV3 pel 8-M del 2019.
“Els ‘tios’ que parlen de feminisme i d’homofòbia sense tenir-ne ni idea fan terrorisme ideològic”
Què voleu dir?
MR: Hi havia sis cadires i a la meitat hi havia tios. I quins tios! Xavier Domènech, que era gloria bendita al costat de Gerard Quintana i Juan Soto Ivars. Aquesta és la teva aposta pel 8-M? De veritat que ni el 8-M poden ser tot dones? Prou feina pendent de representació hi ha, perquè s’hi hauria de portar dones racialitzades o del col·lectiu LGTBI, perquè al damunt hi vagin homes a dir coses com “sí, dones al poder, però després hi ha la Thatcher que era de dretes”. De debò? Em va semblar un insult: és poca ambició i negligència professional.
AP: D’això fa dos anys, però enguany, el Dia de l’Orgull jo vaig anar a una tertúlia amb Bob Pop i Jaume Collboni. Abans se n’havia fet una altra amb els tertulians de torn, que eren tot tios, parlant sobre el tema. Tios que no en tenien ni idea i que estaven fent terrorisme ideològic. La pregunta és: de què serveix que ens porteu a nosaltres si abans heu estat tota una hora dient parides sense cap mena de coneixement i amb comentaris nocius? Aquesta irresponsabilitat prèvia s’ho carrega tot. No munteu aquestes coses des d’El matí de Catalunya Ràdio dient que dediqueu tota una setmana a l’Orgull, perquè no hi esteu apostant realment, ho esteu fent veure. I això és pinkwashing de manual. De la mateixa manera que fem purplewashing el 8-M.
Què implicaria fer una aposta real per aquestes qüestions?
AP: Doncs donar la paraula a figures que controlin del que s’està parlant i no preguntar-ho a persones que no tenen capacitat per opinar sobre temes que afecten els drets humans d’una gran part de la població. Això em sembla el mínim! Que parlin del vídeo viral de l’os que s’ha menjat una gerra de mel en una botiga d’Arkansas, si volen. És que, al damunt, et diuen: “Sort que heu vingut, perquè abans ha passat això amb aquests tertulians”. Com que “ha passat”? No els portis i no passarà!
MR: El tema és que, per canviar això, cal fer canvis estructurals que impliquen treure la cadira a aquests senyors, i suposo que és un gest que costa de fer. Però, si vols arreglar el problema, no pots anar regulant i ajustant constantment el discurs del tertulià X. Hi ha una feina prèvia que has de fer, i en aquest cas implica desfer.
Després es dona el fenomen que, per a la majoria de mitjans i institucions, aquests continguts són molt atractius només en tres moments puntuals de l’any.
AP: Totalment. El 25-N t’arriben moltíssims mails. Però des del lloc on es fa a mi em genera una sensació ambivalent: d’una banda, aposten per tu una mica a cegues, a partir del teu contingut, però a l’hora tenen molta necessitat de justificar un monòleg feminista, i pinten el cartell de lila, hi posen el símbol de la dona…; tot que es vegi bé, perquè, si no, no podríem portar aquesta tia per fer humor. És a dir, no és vàlid portar l’Ana Polo i punt: hi hem de posar “L’humorista feminista del moment”, “Derrocant el patriarcat a cop de rialla”, o “Qui ha dit que el feminisme no és graciós?”. En canvi, quan hi porten Bertín i Arévalo no posen a sota “Monòleg masclista”. No els cal l’etiqueta. Llavors, per què a mi m’has de justificar tantíssim?
Però, a la vegada, des d’aquí també se us obre una escletxa d’oportunitat per tenir més presència?
AP: És guai perquè he tingut moltes oportunitats pel fet de ser una tia que fa monòlegs en clau de gènere, però estic una mica cansada de representar només aquesta quota. Hem de normalitzar que siguem a les programacions culturals sense haver-ho de subratllar de lila. Això trobo que és molt cansat.
MR: A vegades hi ha el discurs que tu tens més visibilitat com a dona que fa humor i que et truquen més. Ja, però això no vol dir que sigui un avantatge ser una dona i dedicar-te a l’humor, perquè n’arriben menys. A nivell meu, personal, potser em va millor, però considero que m’ha costat més que als homes assolir la confiança que es necessita per fer-ho. I, a banda, a mi no m’importo només jo. Quan li preguntes a la teva amiga si li agradaria provar-ho, sempre et diu: “No, jo no podria perquè no soc graciosa”. Però en aquest decidir que no som prou gracioses hi ha un factor de gènere claríssim que hi influeix, i que s’entén com una cosa individual, però és estructural i molt difícil de desfer.
“Un home es pot enfadar i és graciós, mentre que nosaltres no ho som; som unes histèriques”
Llavors, en l’humor encara hi ha un biaix de gènere molt clar a favor dels homes i segueix incrustat l’imaginari que nosaltres som menys gracioses? Vull dir, segueix sent un món molt masculinitzat?
AP: Un home es pot enfadar i és graciós, mentre que nosaltres no ho som; som unes histèriques. Això sí que afecta. A mi el que més m’ha costat ha estat atrevir-me a confiar en mi i exposar-me. Quan ho he fet, he comprovat que la gent responia i m’ha donat una certa seguretat per no posar-me en dubte a mi mateixa.
També utilitzeu l’humor com una eina per denunciar aquesta mena de coses.
AP: El meu contingut sempre té a veure amb vivències que em passen pel fet de ser dona i lesbiana, perquè només sé fer humor a partir del que m’indigna. I m’indigna això perquè soc això.
MR: Nosaltres no ens fiquem amb Melendi simplement perquè sigui molt cutre, sinó per les implicacions que té el que fa. No invertiríem tant esforç a criticar-lo si simplement fos un tio mediocre; el critiquem perquè exemplifica de manera excel·lent els pitjors mals de l’amor romàntic o de les concepcions de gènere.
AP: No critiquem tios merdes simplement per criticar-los, sinó perquè tenen una actitud consistent darrere que és perjudicial per a moltíssimes persones, i ells són exemples perfectes per assenyalar-ho.
Segurament d’aquesta manera el discurs és més digerible per un públic ampli.
MR: Fins fa poc hi havia el programa Feminismes, a Ràdio 4, que estava superbé però que se l’han petat. Aquí tens el cas d’un contingut rigorós, periodístic i que seria molt interessant que hagués arribat a molta gent que crec que no l’escoltava per això. I penso que Oye Polo se salva pel to que hi fem servir.
Parlem del cas Bricoheroes i el gag al voltant de la reina Letícia? Com ho veieu? Aquí hi operen moltes coses, així que anem a pams: la seva primera manera de defensar-se va ser argumentant que són un contingut estripat i que connecta amb els joves…
MR: Si realment el teu programa fa un contingut estripat i que connecta amb els joves, ho seguirà fent encara que TV3 et digui que hi ha “bromes” que no hi pots incloure. Precisament, el que li farà gràcia al públic amb el qual connectes no és la lectura que estàs fent una crítica molt afilada d’un personatge que s’imagina que és ric i que té el caprici de demanar-li un favor sexual a la reina d’Espanya. No. Riurà del “que me la xupi la Letícia”. És un gag visceral i barroer. I tu has de ser conscient del teu altaveu i de l’impacte que té el teu missatge. Amb més motiu si t’escolten aquests oients. O què vols? Que aprenguin que és graciós sexualitzar una dona?
AP: A mi em sembla preocupant que ho pintessin com “l’únic” programa transgressor i en català que connecta amb els joves. Pensar que ets l’últim bastió de l’humor crític en català que arriba a aquest col·lectiu em sembla que és de ser molt obtús i molt egòlatra. Els joves i les joves escolten moltíssimes coses.
“‘Bricoheroes’ no es ficava amb Letícia pel fet de ser reina; la humiliaven sexualment pel fet de ser dona”
També es va obrir un debat al voltant de si el que els havia passat era censura, com ells denunciaven. No pel que deien, sinó per qui interpel·laven.
AP: Això és un exemple de com explicar el cuento en funció del que t’interessa. Em va semblar ridícul el debat i preocupant que gent que jo considerava que tenia criteri cregués que això era censura. No ho era, però és que, en cas que ho fos, potser hem de començar a aprendre que n’hi ha de necessària. Des d’una televisió pública s’ha de vetllar pel fet que no hi hagi contingut obertament masclista, i és claríssim que aquell acudit el feien perquè Letícia és una dona, no perquè sigui reina. No s’estaven ficant amb la seva condició de reina; la humiliaven sexualment com a dona.
MR: Hi havia un punt de dir: que s’humiliï una dona amb un estatus superior al meu. Letícia era com un intensificador: “Que me la xupi ella”. I que t’escudis en el discurs que us fan retirar aquest trosset del gag perquè sou incòmodes amb el poder, doncs no, perdona. Apuntaleu el sistema contínuament. I no, no ho estem criticant perquè siguem monàrquiques, si és això el que us preocupa.
AP: És que, amb la bandera del putaespanyisme, ja està. Era des d’aquí que alguna gent defensava que això era censura, des del “m’encega que no es pugui criticar la corona”. Però el tema és que no s’estava criticant la corona! I, a més, no vull defensar la Letícia en cap cas, però amb tota la gent que pots agafar de la família reial, perquè tens un rei emèrit que és un corrupte, que se sap que és un putero i un misogin, per què ataques el que és més fàcil? Per què t’has de vestir de transgressor, si estàs transgredint la mateixa línia vermella que es transgredeix sempre? No té cap sentit.
En un dels darrers podcasts d’Oye Polo apuntàveu la contradicció que representa que persones amb tants espais a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals parlin de censura.
AP: Si això és censurar-te i no apostar per tu, què som la Maria i jo, o tantes altres dones, o tantes persones racialitzades, o trans, o de qualsevol altre col·lectiu minoritzat als mitjans de comunicació? El fet que algú tingui tants programes a la Corpo em sembla problemàtic: hauria d’haver-hi un límit i repartir cadires. En un mitjà públic, això no hauria de ser normal; però ja no només per l’altaveu que tenen algunes figures —que també—, sinó per tot el poder social i econòmic que van acumulant. És una mica injust que no es diversifiqui per donar visibilitat a altres tipus de persones.
MR: I, a banda, jo decideixo fer acudits que no vagin en aquesta línia i no considero que soc censora de mi mateixa. No, en dic sentit comú, en dic triar, tenir un criteri, voler aportar. I mira, si el Jair i el Peyu haguessin fet aquest gag en un podcast seu, jo utilitzaria la meva llibertat d’expressió per dir que és masclista, igual que ells l’haurien utilitzat per fer-lo. Per mi, el que ho perverteix és que es faci des d’una televisió pública que té una línia editorial, i haver-s’hi de cenyir no és censura.
Llavors, creieu que el determinant és que l’acudit es feia a la televisió pública?
AP: Jo tinc una opinió del que s’hauria d’emetre a tot arreu i penso que hauria de reunir certs criteris. Però, quan parlem d’un servei públic, el mínim és que no hi hagi discurs d’odi.
MR: És un tema de drets. Abans de la llibertat d’expressió d’una persona en concret hi ha els drets de tot el col·lectiu a qui està atacant. Aquesta balança en cap cas es decanta pel tio que decideix fer aquests discursos. Per mi, sens dubte, és un agreujant que el canal sigui públic, perquè ha de ser tan impecable com sigui possible. De fet, el Peyu va dir que a la primera temporada havien fet gags masclistes i no els els havien censurat. Però te n’adones del que estàs dient? Ets un privilegiat al qual no li havien dit res fins ara i t’estàs posant com el gran màrtir del panorama comunicatiu català. Francament, jo no ho veig.
En relació amb això, hi ha la qüestió de la construcció de referents. Quins tipus de referents s’estan construint des dels mitjans?
AP: Els mateixos de sempre, i, a sobre, creient-se que són enfants terribles que van en contra d’allò establert, quan són pur establishment.
MR: Si soc petita, engego la tele i veig Bricoheroes, seguiré pensant que l’humor el fan els tios blancs, cisgènere i amb llicència per desbarrar.
“Des d”Oye Polo’ intentem atacar el sistema més que apuntalar-lo”
Una de les apostes d’Oye Polo és, justament, donar espai a nous referents.
MR: Nosaltres som conscients que som dues ties blanques cisgènere. I que, evidentment, ho hem tingut més fàcil per això i pel fet de tenir una situació econòmica benestant. Així i tot, penso que des del programa intentem atacar el sistema més que apuntalar-lo.
I en aquest sentit, Ana, tu també intentes confrontar l’heteronorma visibilitzant-te com a lesbiana.
AP: Sí, perquè soc lesbiana i perquè m’ha costat molt permetre’m ser-ho. Necessito que això no li passi a ningú més. Intento, amb la meva feina, sumar cap aquí i explicar que, al final, no té res a veure com performes el gènere i quina és la teva orientació sexual. Quan jo era petita, hi havia aquest estereotip de dona lesbiana supermasculina, i hi ha moltes que no hi encaixem. Faig aquest discurs perquè necessito fer-lo, perquè no puc fer una altra cosa.
