Prou del masclisme dels ‘senyoros’ a les tertúlies

L’altre dia vaig sortir molt enfadada d’una tertúlia en què, per enèsima vegada, un company de taula va tractar-me amb condescendència i va mirar de ridiculitzar-me. Em bullia la sang i vaig fugir de l’estudi. Però el que em va fer emprenyar no va ser només la matxirulada de torn, sinó la suma de les que assumeixo des que participo en tribunes que, fins fa poc, ostentaven exclusivament els homes.

L’actitud d’aquest tertulià no s’explica perquè no li agradin els meus arguments. Tot i que segurament no li agraden gaire, i em sembla molt bé. El tema és que el malestar d’aquest prototip de senyoros amb mi i amb les altres companyes que també els confronten té unes arrels més profundes: en el fons, el que hi ha és incomoditat i fins i tot un pèl de ràbia davant del que representem. Som dones. Algunes, a més, som joves. I unes quantes també som feministes, d’esquerres i intentem construir un discurs crític. La combinació d’aquestes característiques els posa molt, però que molt nerviosos.

L’episodi que us explico no és excepcional. En moltes ocasions he viscut situacions similars en taules d’opinió i d’anàlisi. He compartit espai amb contertulians que m’han qüestionat pel fet de ser “jove i radical”, i que han donat per fet que, pobreta de mi, ja em reformaré quan creixi. La infantilització, tanmateix, no està lligada a l’edat: al meu voltant hi ha dones força més grans que segueixen sent les nenes.

Hi ha hagut opinadors que m’han aplaudit en antena “per portar-ho tot sempre ben preparat”. Com si això no fos el que s’espera de mi, com si els costés concebre que intento fer la meva feina amb responsabilitat. Assumint que necessito la seva validació. En essència, el que oculta aquest comentari és un sistema de privilegis a partir del qual ells creuen que les seves opinions són fantàstiques perquè sí, perquè ho valen. No els cal aquest treball previ. Total, no han de demostrar res, ni seran escrutats fins a l’extenuació si la caguen.

M’han fet “bromes” masclistes fins i tot després d’una tertúlia en la qual hem parlat d’agressions contra les dones

M’han fet “brometes” masclistes fins i tot quan he sortit remogudíssima d’una tertúlia en la qual hem parlat de temes que em travessen, com les agressions contra les dones. M’han dit que soc “molt vehement” pel fet de defensar que el dret a l’avortament ens correspon només a nosaltres. No és conya: alguns companys de taula entenien que els homes també han de poder decidir, només faltaria. Estic acostumada que em tallin per explicar-me les coses, per il·lustrar-me, per aclarir-me les idees, perquè jo sola, és clar, m’embolico i no hi arribo. També que donin per fet que la meva opinió sobre alguns temes és menys vàlida: “Però si tu no havies ni nascut!”. Curiós, el mecanisme que opera en aquest sentit: resulta que jo soc massa cria per traçar un relat amb sentit sobre la Transició, posem per cas, mentre que a alguns senyors de bastanta més edat els sobren els arguments per parlar de l’atur juvenil o de les conseqüències de la violència masclista. En fi…

Davant de tot això, hi ha dies que he estat capaç d’articular una resposta ràpida, àgil, fins i tot enginyosa, per marcar els límits. Però la majoria de les vegades m’he quedat descol·locada, no he sabut reaccionar, he seguit una conya que no em feia ni mica de gràcia o m’he fet petita i no he dit res. I, al damunt, això m’ha comportat molta incomoditat i molt cabreig amb mi mateixa.

Per descomptat, no dic que tots els homes amb qui em trobo en aquests entorns actuïn així. Però tampoc no penso que calgui fer reverències a aquells que ens tracten amb el respecte que ens mereixem. El que dic és que les dones estem fartes de menjar-nos sistemàticament aquestes conductes, a les tertúlies i a tot arreu. De manera que, avui, aprofito la meva posició –ja que disposo de més altaveus que moltes de les meves companyes– per denunciar-ho.

És cert que els últims anys i gràcies a la pressió de col·lectius com On són les Dones, s’han començat a trencar inèrcies que estaven molt incrustades en diversos mitjans de comunicació. Per a algunes de nosaltres s’han obert escletxes que hem pogut aprofitar per ocupar l’espai que se’ns havia negat. No ha estat així per a totes: les que assumeixen (moltes vegades en solitari) la cura de menors o d’altres persones dependents acostumen a quedar fora del circuit perquè no poden compaginar-se les diferents feines. Tampoc no és freqüent que, en aquestes tribunes, hi tinguin presència les que encarnen altres opressions més enllà del fet de ser dones, com les companyes racialitzades, o les que tenen diversitat funcional o identitats no normatives.

Que hi hagi dones ocupant el lloc que ens pertoca no vol dir que les dinàmiques masclistes s’hagin erradicat

Tanmateix, que algunes de nosaltres –encara poques– estiguem conquerint el lloc que ens pertoca no vol dir que les dinàmiques masclistes que ens expulsen de la vida pública s’hagin erradicat. “Així és com ells guanyen la batalla”, deia la periodista Natza Farré en una entrevista a CRÍTIC aquest estiu. “Les que tenim el tema de les cures molt interioritzat acabem triant cuidar-nos a nosaltres mateixes, i això implica retirar-nos i donar-nos per vençudes”.

Per les que entenem la nostra participació en llocs històricament molt masculinitzats com una qüestió política –el que no fem nosaltres es farà en contra nostre–, exposar-nos implica fer front a moltes barreres. D’entrada, vol dir lluitar contra la síndrome de la impostora, la veueta interna que apareix sovint per avisar-te que tu no vals tant com els senyors que seuen al teu costat. Vol dir que hauràs d’estar sempre alerta. Que la teva presència resultarà incòmoda per a alguns homes, que entendran que aquell no és el teu lloc i miraran que et quedi ben claret. Com a càstig, de vegades rebràs hòsties que no sabràs d’on venen. Hi haurà moments en què et sentiràs enmig d’un ring on hauràs d’anar esquivant hostilitats. I, certament, fot bastant pal.

Que hi hagi més dones a les tertúlies és una condició absolutament necessària per esquerdar privilegis. Però no és suficient. Potser també caldria que les barreres que ens limiten a nosaltres canviessin de bàndol, i servissin per posar fre a les actituds masclistes. Ja hi ha periodistes i directores de programes que ho confronten activament, i això ens permet estar més tranquil·les i segures. Doncs fem que s’estengui. Repensem aquests entorns perquè les que hi participem no acabem sent una caricatura –”la típica histèrica”, “l’eterna enfadada”– que justifiqui que alguns senyors puguin seguir reproduint la mateixa merda contra nosaltres.

PD: He començat el text amb molta ràbia, però hi donaré la volta. Fa alguns dies vaig coincidir en una tertúlia amb l’admirada Sara González i vam parlar de reggaeton. A mi, d’entrada, això ja em fa vibrar. El més interessant, però, és que totes dues, braç a braç, vam ser capaces de contraposar arguments, de frenar relats farcits d’estereotips i de situar discurs. L’experiència amb la Sara i amb moltes altres companyes que he celebrat trobar-me a les tertúlies demostra que, quan se’ns dona l’espai i el temps per explicar-nos, passen coses boniques.