Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Natza Farré “Totes les institucions són masclistes”

La periodista Natza Farré (Barcelona, 1972) ha estat guionista del programa d’humor La competència, de RAC1, durant 12 anys, i ha fet servir el seu altaveu públic per colar discurs feminista. Des del 2016, ha publicat els llibres Curs de feminisme per a microones (Ara Llibres) i Que no t’expliquin contes! (Amsterdam Llibres), i també ha comissariat l’exposició itinerant “Feminista havies de ser”, que ha estat un èxit d’assistència. Farré és crítica amb el paper de les institucions en relació amb la lluita per l’alliberament de les dones, però molt optimista amb les potencialitats del moviment de base. “L’esperança és una acció radical”, diu, i confia que, després de la pandèmia, el feminisme torni a prendre els carrers.

02/08/2021 | 06:00

Aquest any has comissariat l’exposició “Feminista havies de ser”, que ha estat un èxit d’assistència. Quina era la voluntat de fer aquesta mostra?

La idea era que fos un espai d’entrada lliure per reflexionar sobre el que ens passa a les dones en la nostra vida quotidiana, que crec que és la manera com s’arriba al debat feminista real. Hi ha molta teoria, però a la pràctica què ens passa? Que cobrem menys, que la medicina ens exclou, que patim discriminacions des de la infància. Una de les coses que m’han fet més il·lusió és que hi ha anat molta gent jove per voluntat pròpia. Aquesta generació ha de transformar la societat, i els debats que a la meva generació no es tenien comencen a obrir escletxes. El feminisme avui està aconseguint entrar a les cases de moltíssima gent.

El feminisme fa pocs anys era una lluita molt més residual del que és ara. Ha aconseguit fer-se massiva i guanyar presència en molts mitjans de comunicació, fins i tot als de masses. Com valores el tractament mediàtic del feminisme i dels casos de violència masclista? Creus que hi ha una voluntat transformadora al darrere, o purament comercial?

Això depèn de qui t’ho contesti. Jo he utilitzat la meva feina per ajudar a fer aquesta transformació social. Si no, no tindria sentit. També tinc la voluntat d’entretenir, però de fer-ho amb un cert contingut. Les dones hem tingut tantíssima poca veu que, quan hi ha l’oportunitat de tenir-la, l’hem d’aprofitar per fer el que sigui. Jo porto anys picant pedra, però la gent de la teva generació o més jove ja no té el mateix complex que jo tenia, i entra a aquests espais amb la contundència amb què ho ha de fer. Igual que les que m’han precedit a mi m’han ajudat a obrir el camí, hem d’anar obrint portes per a les que vindran. Potser d’aquesta manera, en algun moment –perquè encara no és així–, veurem una diversitat real als mitjans.

El mes d’abril vas anunciar que deixaves La competència, de RAC1, on hi has reballat durant 12 anys. Per què? Quin balanç fas d’aquesta etapa?

El balanç és positiu. Crec que és un programa on hem fet molta feina i hem après moltes coses tot l’equip. Això, a més, ha vingut acompanyat d’una gran audiència. Jo hi he estat 12 anys, i tenint en compte que és una feina creativa i que feia un personatge tan marcat, me’n vaig adonar que necessitava parar per fer altres coses. Tot anava bé, no vaig prendre aquesta decisió perquè hi hagués coses que grinyolaven, sinó que la que grinyolava era jo.

Saltem a la política. El nou Govern català haurà d’abordar diverses carpetes en matèria d’igualtat aquesta legislatura, una de les quals és el desplegament de la llei contra la violència masclista, la qual no va acompanyada d’un règim sancionador per als infractors. Això, a efectes pràctics, és maquillatge i prou?

Fins ara, les lleis han estat només una mena de recomanacions. Ja portem molts anys amb aquesta tònica i hem de començar a ser contundents, a sancionar i a fiscalitzar aquest tema. Les institucions sempre han estat molt toves perquè totes les institucions són masclistes i aquí hi ha el problema: tenim un sistema que reprodueix el masclisme un cop rere l’altre per protegir els seus privilegis. Afortunadament, hi ha una pressió social molt bèstia, i això ajuda que, si segueixen arrepenjant-se, el càstig social serà important. Per tant, sí, és maquillatge i prou, però ja se’l poden guardar. No tolerarem més aquest “de cara a la galeria”; volem accions concretes que canviïn les coses.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A les dones ens situen en un món a part del món real. Volen que seguim demanant disculpes per existir”

Respecte a això hi ha discursos del “feminisme antipunitivista” que considera que la forma d’abordar el masclisme no és a través del càstig als homes que l’exerceixen, sinó que s’ha de fer un treball amb ells perquè transformin aquestes actituds.

Jo de moment el que vull és anar tranquil·la pel món; és la meva prioritat per a totes les dones. Potser en essència no estem a favor del càstig i sabem que la presó no soluciona res, però jo el primer que vull és que les dones no patim agressions, i les seguim patint. Per tant, al revés: encara ens hem de posar més radicals amb aquest tema. Quin és el nostre objectiu? La llibertat. Som dones lliures? No. En ple segle XXI ens segueixen matant i a tothom li importa una merda, així que jo no soc gens condescendent amb els homes.

Què n’esperes de la nova conselleria d’Igualtat i Feminismes?

D’entrada, hi estic molt a favor, però s’ha de veure quina feina fa. De moment, sabem que és la que tindrà menys pressupost i menys mitjans, així que ja comencem malament. Per mi, el dubte és que s’hagi creat una conselleria a part en lloc d’haver integrat el feminisme de forma transversal en tots els departaments. Jo soc partidària de col·locar-lo a tot arreu i que tot el que es faci sigui feminista. Em fa la sensació que sempre ens situen en un món a part del món real, que és dels homes, i que volen que seguim demanant disculpes per existir. Això és molt cansat.

A vegades sembla que amb l’etiqueta ja ho tinguem tot fet, però incloure aquest concepte en si mateix no transforma res. Deia l’Alba Alfageme en una entrevista a CRÍTIC: “Ara veiem que el Zara fa samarretes d”I’m feminist’, fet que indica que les coses no van bé. És purple washing pur”.

Exacte. El Zara fa aquestes samarretes a la vegada que explota les dones perquè les cusin. Això no és feminisme. Les feministes lluitem per un món que ara no existeix, però que milloraria molt la qualitat de vida de tota la ciutadania. Jo insisteixo molt en la idea que, si les dones estem millor, tothom estarà millor. Amb la pandèmia estem veient un creixement global de la desigualtat, que afecta encara més les dones perquè són les més pobres, i la insistència a mantenir aquest sistema em posa molt nerviosa.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’aposta pel feminisme en l’àmbit institucional també està pensada perquè el carrer s’aturi”

Hi ha el risc que l’aposta pel feminisme institucional desactivi el carrer?

Al contrari: hauríem de sortir al carrer a protestar per un munt de coses, però no hi som perquè hi ha la pandèmia. Ara bé, quan això passi, haurem de tornar a ocupar-lo. Ens estan caient hòsties per tot arreu! Fixa’t en el preu de la llum: hauríem de posar-nos d’acord perquè ningú no pagués aquesta presa de pèl que posa la gent en una situació de perill de mort. Igual que amb els desnonaments. Igual que amb la violència masclista. Segurament hi ha una part pretesa, en el sentit que l’aposta pel feminisme en l’àmbit institucional també està pensada perquè el carrer s’aturi. Aquest és el gran perill que hem de superar.

En una entrevista a CRÍTIC, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, deia que “des de la conselleria no esperem que el moviment feminista deixi de pressionar pel fet que existim, al contrari”.

És que no deixarem de pressionar. I no crec que es produeixi un efecte desmobilitzador perquè la conselleria no podrà resoldre res en poc temps. De tota manera, és cert que els governs de dretes sempre ho tenen molt més fàcil que els “d’esquerres”, perquè el sistema és de dretes i perquè la gent de dretes ho té tot, així que no ha d’exigir res. En canvi, les persones d’esquerres som sempre hiperexigents amb un Govern d’esquerres o que es diu feminista, perquè és on ens hi volem veure reflectides. Sempre deceben perquè xoquen amb un sistema inamovible, però hem de saber aprofitar això per no apalancar-nos. Les coses canvien perquè la gent les canvia: quan ens vam manifestar per La Manada, per posar un exemple, allò va ser un punt d’inflexió. La ciutadania sempre va per davant de les institucions.

Quan deies que el feminisme milloraria les condicions de vida de tothom, probablement les reaccions contràries a aquest moviment s’expliquen perquè hi ha sectors que consideren que això posa en qüestió els seus privilegis.

Segurament. Però jo crec que hi ha molts homes que tampoc són feliços. Vivim en una societat d’homes i dones molt infeliços. I sí, potser estan cagats per perdre els privilegis que, en realitat, no seria perdre’ls, sinó compartir-los. Això no s’entén en el sistema ultracompetitiu que hem muntat; és un joc de suma zero: o és meu o és teu. Per què? Fem-ho comú! Si vull tocar la quota dels homes, és perquè estan ocupant la meva, per molt que no se n’hagin volgut assabentar. Hem de tenir clar que les dones no hem de demanar permís per a res i que no som al lloc que ens pertoca perquè no ens hi deixen estar; ens bloquegen el pas. Doncs s’ha acabat. De fet, el més just seria que ara les dones estiguéssim una temporada per sobre dels homes, i després, si de cas, ja ho aniríem igualant.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No hi ha cap partit polític que sigui feminista”

Encara estem encallats amb el tema de les quotes?

Sí, però s’acaba molt ràpidament: fins ara, la major part dels llocs de responsabilitat han estat ocupats per senyors imbècils i cretins, així que ara ens toca a les dones. Però què passa? Que ens demanen 50 màsters, 3 carreres i 25 idiomes. Doncs no: jo vull tantes dones inútils com homes inútils, i, quan hàgim arribat a aquest nivell d’inutilitat, comencem a treballar per veure qui és millor per ocupar un lloc determinat. Perquè aquesta sensació d’haver de demostrar constantment la vivim totes i ens genera moltíssima inseguretat.

Tanta hostilitat genera que, al final, moltes dones decideixin apartar-se d’aquests contextos. Potser la trampa és fer veure que s’obren escletxes per a nosaltres mentre es reprodueix el mateix sistema.

Així és com guanyen molt sovint la batalla. Ens cansem, ens esgotem. El desgast que patim les dones en espais molt masculinitzats és infinit. Llavors, les que tenim el tema de les cures molt interioritzat acabem triant cuidar-nos a nosaltres mateixes, i això implica retirar-nos i donar-nos per vençudes. Tenim les nostres febleses, com pertoca, però vivim en un sistema contra natura en el qual hem de ser fortes tot el sant dia. No hi ha harmonia en la manera com vivim; costa moltíssim respirar; no pots fallar, no pots caure: és demencial! En el món que hem construït, els homes tenen molt dominada la vida pública i ens tracten com a impostores. Hi ha un patriarcat molt bèstia sobre el qual s’han aixecat els fonaments de la nostra societat, i, per tant, tots els qüestionaments van sempre cap a nosaltres. I també la condescendència: el clàssic “No et posis nerviosa”. Sí, m’hi poso perquè en tinc molts motius. És una forma com qualsevol altra d’apartar-nos d’un terreny que tenen molt assimilat que és seu. El problema és que nosaltres també ho tenim assumit, i per això l’hem de guanyar, per sentir-nos-hi còmodes.

Tornem al camp polític i als casos de violències masclistes que s’han denunciat recentment. Fa alguns mesos, unes informacions sobre l’assetjament sexual que hauria comès Eduard Pujol van provocar la seva expulsió com a militant i portaveu de Junts al Parlament. Al cap d’algunes setmanes, però, el partit li va demanar perdó i va restituir-lo, argumentant que les presumptes agredides no havien presentat una denúncia formal. Què en penses d’això?

Sense entrar en matèria perquè desconec els fets, jo a priori sempre em crec les dones que denuncien, entre altres coses, perquè no n’hi ha cap que tingui ganes de fer-ho. És una tasca molt desagradable i cap dona s’hi posa per gust. Pensa que la qüestió de l’assetjament en l’àmbit laboral està molt silenciada perquè ens hi va la vida, literalment: si ens juguem la feina per defensar els nostres drets com a persones, saben que ens acabaran acusant a nosaltres, i preferim no fer-ho. Nosaltres som les sospitoses sempre. I a banda, tampoc alcem la veu perquè tenim assumit que aquestes coses passen. Amb els diferents casos que hem anat veient podem constatar que no hi ha cap partit polític que sigui feminista i per això, davant de qualsevol denúncia, cal ser molt més contundent i posicionar-se. I jo sempre em posicionaré a favor de les dones. De moment, només estem pagant nosaltres, assumim tots els costos, i això es considera normal.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“He vist molt pocs homes disposats a fer cap canvi”

La reacció a això sovint és el “Not all man”.

Doncs miri, sembla que la majoria, perquè no veiem canvis respecte a això. De la mateixa manera que les dones hem generat una sororitat molt forta, els homes amb el silenci han generat una complicitat brutalíssima que defensa la violència estructural. No es mobilitzen: tot el que avancem en aquest terreny és gràcies a nosaltres. Arribats a aquest punt, hòstia, han de veure que tenen un problema com a gènere, no el poden defensar argumentant “És que no tots som així”. Callant, sí, ho sou. I, quan dieu que no sou així… parlem-ne. Perquè fins i tot els que semblen els més bons pequen de masclisme. Un dels grans problemes que tenim i que anem arrossegant és la complicitat, que no els avergonyeix gens. Jo he vist molt pocs homes disposats a fer cap canvi.

Ara deies que cap partit és feminista, i de fet, d’informacions sobre casos d’agressions en espais polítics n’hem vist a tot arreu: a la CUP, amb Quim Arrufat; a ERC, amb el cas de Carles Garcias, excap de gabinet d’Alfred Bosch…

I el pitjor és que alguns d’aquests casos s’han volgut “arreglar” de portes endins. No, parlem-ne, fem-ne un debat, perquè és l’única forma d’arreglar coses. Ja no es tracta que els partits polítics es facin feministes, que no ho són, sinó que en ple segle XXI no poden ser com eren els del segle XX. I tu hi veus alguna diferència? El seu funcionament és anacrònic: són com una secta que s’ho munta tot internament i, a la que hi ha alguna cosa que incomoda, l’aplaquen de seguida.

La llei trans s’ha situat en el focus del debat recentment. A Catalunya, però, ja s’havien fet molts avenços legals per aquest col·lectiu des d’alguns anys enrere sense que això hagi comportat la pèrdua de cap dret per a les altres dones. L’activista trans Judit Juanhuix deia en un article a l’Ara: “El que no han fet mil·lennis de patriarcat ho farem ara quatre trans, de les quals dues som putes o migrants: esborrarem les dones!”. Què en penses d’aquesta polèmica?

Hem de tenir clar que tothom ha de tenir els seus drets reconeguts i que ningú no els hi pot treure. Això, el moviment feminista ho hauria de tenir claríssim. Llavors, barallar-nos entre nosaltres només ens porta a dinamitar el moviment polític més potent del segle XXI. Hem de fugir d’això i entendre que no es pot excloure ningú i que ningú pot passar per sobre de l’altre. Fer el contrari voldria dir assumir el patriarcat dins del feminisme. No hem d’entrar en aquesta batalla, que, a més, és molt sospitosa: si jo no fos feminista i estigués a l’altra banda, també procuraria rebentar el moviment. Em sembla que és una operació perquè ens barallem entre nosaltres i per eliminar-nos del mapa. M’agradaria que el debat es pogués fer d’una manera més pacífica i no sé si som en aquest moment. Jo n’he fugit expressament per l’agressivitat que s’hi ha generat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No és compatible el feminisme amb el capitalisme”

Els resultats electorals del 14-F situen Vox com a quarta força al Parlament. Quines lectures en fas?

Des del meu punt de vista també és una reacció davant l’auge i la potència del moviment feminista. Sempre que hi ha un moviment revolucionari positiu hi ha un moviment reaccionari al darrere. El moviment feminista és també un moviment antifeixista.

I anticapitalista?

Sí, no és compatible el feminisme amb el capitalisme. Això que es va inventar Ciutadans del “feminisme liberal” no existeix. Els fonaments del capitalisme són la competitivitat extrema, la desigualtat econòmica i l’explotació: tot allò contra el qual el feminisme lluita. Després podem parlar de si el moviment feminista ha d’englobar totes les causes existents; és un debat. Jo penso que és molt interessant i que ens obre finestres compartir la lluita LGTBI o la lluita antiracista, però que en alguns moments hem fet barreges que ens han embolicat una mica. Ens hem convertit en un moviment massiu i ara és el moment d’asseure’s i pensar com enfoquem el futur per fer-ho encara millor; en som molt capaces. I el més important: no hem de renunciar a la paraula radical ni tenir-ne por. Cal anar a l’arrel i, a partir d’aquí, construir-ho tot de forma diferent.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies