21/06/2021 | 06:00
Per què era necessària la creació d’una conselleria específica d’Igualtat i Feminismes?
Fa 40 anys que tenim Govern de la Generalitat i, tot i que s’han fet polítiques d’igualtat de gènere i contra la violència masclista, moltes vegades aquestes iniciatives han estat en un segon nivell i no han tingut la visibilitat i la capacitat d’incidència necessàries. Ara, tot això s’eleva al rang de conselleria. El fet de ser a la mateixa taula amb la resta de les conselleries fa que els temes es puguin treballar en un altre nivell i aprofundir-hi molt més. Cal dir que el fet que existeixi aquesta conselleria és un èxit del moviment feminista. Si no hi hagués hagut tanta pressió al carrer, no s’hauria avançat tant perquè les institucions i els partits polítics tenen un altre ritme.
Què treballarà exactament la conselleria i com s’articularà amb els altres departaments?
La conselleria parteix de tres grans àmbits d’actuació. En primer lloc, tractarem de polítiques d’igualtat de gènere i per l’erradicació de les violències masclistes i tot allò relacionat amb la política de cures. En aquest àmbit, treballarem estretament amb l’Institut Català de les Dones, que continuarà sent una peça clau. En segon lloc, també ens ocuparem de la igualtat de tracte, de les polítiques LGTBI i de les de no-discriminació per raó de capacitat, edat, orientació sexual o gènere, origen o color de pell. I, finalment, el tercer bloc té a veure amb les polítiques d’acollida i de ciutadania. Tot plegat, emmarcat en el paraigua dels drets humans. Volem innovar en política pública per evitar els compartiments estancs i apostar per les polítiques transversals que no només tinguin en compte el gènere sinó també altres interseccions. Això implica un treball interdepartamental, molt coordinat, conscient i planificat.
“Des de la conselleria no esperem que el moviment feminista deixi de pressionar pel fet que existim, al contrari”
Tenir una conselleria d’Igualtat i Feminismes és una declaració d’intencions. Però pot quedar-se només en això si no s’aconsegueixen canvis. Quina capacitat d’incidència real tindrà, per exemple, en àmbits com la salut o la justícia?
En la seva primera compareixença al Parlament, el president Pere Aragonès deia que l’encàrrec de la conselleria és sacsejar el Govern i la Generalitat, i aquest compromís ha estat adquirit per les diferents conselleries. Nosaltres ja hem començat a fer les primeres trobades per mapejar quins són els àmbits que requereixen introduir la perspectiva de gènere i la mirada transversal i interseccional. Per veure’n resultats, ens haureu de donar una mica de temps.
Quina relació tindrà la conselleria amb el moviment feminista?
Les entitats són part de l’estratègia política per erradicar les desigualtats. Per això hem d’escoltar els seus inputs. Nosaltres no esperem que el moviment feminista deixi de pressionar pel fet que hi hagi una conselleria, al contrari. Entenem que les reivindicacions i les resistències seran elevades com no podria ser d’una altra manera. La nostra voluntat és tenir-hi una interlocució efectiva i directa, com també la volem tenir amb el col·lectiu LGTBI, els moviments antiracistes o les taules de les entitats de persones migrades i refugiades. Volem parlar-hi de l’agenda-setting que tenim i també els voldrem retre comptes. Per començar, en l’acord de Govern amb Junts per Catalunya, ja ens vam comprometre a implementar l’autonomia orgànica del Consell Nacional de Dones de Catalunya, que és una reivindicació històrica del moviment.
“Hi pot haver diversitat d’enfocament feminista entre les conselleries? N’hi podria haver, però també n’hi ha en el moviment feminista”
“Aquesta legislatura no acabarem amb la violència masclista, però sí amb la institucional”, vas dir en una entrevista a El Periódico. És un objectiu molt ambiciós! Com s’aconseguirà?
A vegades els titulars te’ls escriuen com volen! [Riu.] El que vam dir és que és obvi que les violències masclistes són estructurals i que seria molt il·lús dir que les erradicarem en quatre anys. Però una altra cosa és la responsabilitat dels poders públics per evitar les violències institucionals, aquelles que es produeixen per una atenció inadequada o incorrecta de l’Administració a les dones o als fills i les filles que pateixen violència masclista, o al col·lectiu LGTBI o a les persones migrades. Aquest és un compromís ineludible i hem d’oferir resultats més a curt termini.
Amb quines accions?
Amb la violència masclista estructural, per exemple, treballarem per erradicar prejudicis i rols que són a la base i que legitimen les agressions físiques, sexuals i, en últim terme, els feminicidis. Farem formació, revisarem protocols d’atenció i de comunicació entre conselleries i també revisarem la protecció dels menors. El cas de Juana Rivas és un exemple claríssim de com hi ha una omissió de la protecció per part de l’Administració de justícia i això té conseqüències sobre els fills i les filles. O el cas de les menors assassinades a les Canàries en un cas de violència vicària que els agressors utilitzen per fer un dany psicològic a la mare.
“El feminisme només pot ser d’esquerres”, deies en una entrevista a CRÍTIC fa alguns anys. Però al Govern d’ERC i de Junts per Catalunya hi ha consellers que no són d’esquerres. Com s’hi treballarà?
El mateix nom de la conselleria és plural: Feminismes. I això el que vol reflectir és que no hi ha un sol feminisme, que són diversos perquè les dones són diverses, i els corrents de pensament, també. Hi pot haver diversitat d’enfocament feminista entre les conselleries? N’hi podria haver, però també n’hi ha en el moviment feminista. La diversitat és una riquesa i és la que ens ha de guiar. Les diferències en el feminisme no es viuen com un punt dèbil. Una altra cosa és com s’instrumentalitzen. Però nosaltres no venim a imposar una perspectiva, sinó a recollir tot el que aquest moviment feminista ha irradiat al carrer.
Et fa por que es pugui instrumentalitzar la feina de la conselleria?
Això no és una cosa que estigui a les nostres mans. Treballarem perquè, amb allò que ho estigui, no es pugui fer.
“L’efectivitat en les mesures de gènere té molt a veure amb la priorització o no de les polítiques d’igualtat”
El Govern té unes quantes patates calentes sobre la taula en l’àmbit dels feminismes. Una d’aquestes és la garantia del dret a l’avortament en la sanitat pública. CRÍTIC explicava que el 42% dels facultatius es negava a practicar-lo. Què cal fer davant d’aquestes xifres?
Encara s’ha d’aprovar el decret d’estructura del Govern per poder fer els nomenaments de les diferents secretaries i direccions generals, i per això és difícil parlar de qüestions concretes. En tot cas, garantir el dret de les dones al seu propi cos serà un dels eixos centrals de la conselleria en el marc d’una estratègia més àmplia de garantia dels drets sexuals i reproductius.
Però quins compromisos concrets pot prendre la conselleria per garantir el dret de les dones a avortar en la sanitat pública?
D’entrada, encara estem detectant els àmbits d’intervenció i els treballarem amb les conselleries corresponents, en aquest cas amb Salut. Veurem quines són les limitacions o quines les alternatives que tenen previstes. No podem avançar una resposta concreta però sí anticipar que aquest serà un dels temes importants.
En aquesta legislatura també caldrà desplegar la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista. Una de les qüestions més controvertides de la Llei és que no preveu sancions per als incompliments. No és l’única llei amb la qual passa. Com es preguntava l’advocada i politòloga Júlia Humet a CRÍTIC: “Fins a quin punt, aleshores, és aplicable?”.
Jo diria que hi ha quatre lleis de referència: l’11/2014, que garanteix els drets LGTBI; la 7/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes; la 19/2020, d’igualtat de tracte i no-discriminació, o la 17/2020, d’erradicació de la violència masclista. Algunes d’aquestes lleis tenen previst el desplegament d’un reglament sancionador i d’altres no. S’ha de veure en quins àmbits concrets s’han de reforçar les lleis amb una reforma parcial perquè puguin desplegar-se més reforçadament. El que passa és que tenim poca tradició de fer un treball de revisió a partir d’uns indicadors potents, i això fa més difícil valorar fins a quin punt s’està avançant en lleis que són transversals i interdepartamentals.
Però creus que és important que aquestes lleis tinguin capacitat sancionadora perquè siguin efectives?
Crec que l’efectivitat té molt a veure amb la priorització o no de les polítiques d’igualtat. Si ara els donem prioritat màxima, implica que hi ha d’haver una coherència entre el discurs, l’estructura i els recursos. També penso que no tot passa per reglaments sancionadors, ni tots els canvis necessaris impliquen recursos econòmics. A vegades és qüestió de planificació. Per exemple, en els currículums educatius. Cal actualitzar-los per incorporar-hi la perspectiva de gènere, els drets LGTBI i acabar amb l’etnocentrisme, que també és molt present en el currículum. Això es pot mesurar només en pressupost o hi ha d’haver una planificació estratègica darrere? Hem de treballar per fer més efectives les eines que ja tenim.
La conselleria haurà de desplegar la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, que preveu mesures per garantir la igualtat per raó de religió, capacitat, origen o orientació sexual. Tanmateix, això pot xocar amb la Llei d’estrangeria, que en el cas dels migrants dificulta l’accés a la feina remunerada o el dret a vot. Són realment compatibles les dues lleis?
Hi ha efectivament moltes limitacions. Si tinguéssim un Estat propi, podríem avançar fins on ho desitgés la voluntat popular a partir de les urnes i després en un Govern. No tenir-lo implica que hi ha competències que no les gestiones directament tu o que són compartides, però on l’Estat té capacitat final de vet. Això pot generar conflicte amb el model o l’enfocament que voldríem des d’aquí. Queda molt clar amb l’exemple que has posat. Passa amb la Llei d’estrangeria o amb els centres d’internament d’estrangers (CIE). Nosaltres, en aquests casos, instarem el Govern espanyol que faci els deures especialment en tot allò que tingui a veure amb la protecció i la garantia dels drets humans. En tot cas, els que se’ns pot reclamar és que, fins allà on tinguem les competències, anem al màxim. Aquest seria el punt de partida mínim. Això ho farem i reclamaren que el Govern espanyol també ho defensi amb les seves competències.
“La millor estratègia contra l’extrema dreta és el combat contra les desigualtats i les injustícies”
Vas formar part d’On Són les Dones, el col·lectiu que reclama la presència de les dones en els espais d’opinió dels mitjans. Les xifres són dramàtiques: el 2020, les dones van tenir només el 29% de representació en aquest àmbit i les persones racialitzades hi van tenir una presència encara més petita, d’un 0,5%. Ara que estàs a l’Administració, què creus que s’hi pot fer?
Moltes vegades, des del moviment feminista s’ha dit que les lleis d’igualtat semblaven recomanacions. Des de la conselleria assumim el compromís de desplegar les lleis perquè tinguin aplicacions directes. De fet, a l’acord de Govern hi ha un punt relacionat amb els mitjans que inclou la presència paritària als espais d’opinió. No fa més que recollir el punt 25 de la Llei d’igualtat efectiva, que s’ha de complir tant amb mitjans públics com privats.
Partits de l’extrema dreta com Vox critiquen obertament els postulats feministes. Et fa por que el seu discurs pugui guanyar pes a Catalunya ara que tenen més poder institucional i escons al Parlament?
És evident que, un cop són a les institucions, tenen més altaveus. Però aquí és important el paper de les institucions que han de treballar per contenir l’ocupació d’espais més enllà dels que representen. Al Parlament de Catalunya ja s’ha fet amb un acord majoritari entre forces polítiques. Els mitjans de comunicació també tenen la responsabilitat de no amplificar-ne els discursos, especialment fent validacions contra els seus postulats negacionistes xenòfobs, racistes, LGTBI-fòbics. El que nosaltres plantegem des del Govern i des de la conselleria és que no ens marcarà l’agenda l’extrema dreta. Tenim un projecte propi i ens trobaran davant quan s’ataquin drets humans o quan es produeixin discursos negacionistes. La millor estratègia contra l’extrema dreta és el combat contra les desigualtats i les injustícies. En la mesura que aquest Govern avanci, l’extrema dreta tindrà molt menys terreny.
Aquests dies el Parlament català ha aprovat una moció que insta el Govern espanyol a impulsar la coneguda per llei trans en un termini de 12 mesos. Què n’opines, d’aquesta normativa? Quina postura té el Govern sobre això?
La conselleria tindrà un enfocament transinclusiu perquè Catalunya ja té un marc normatiu i orientador que ho és i que està recollit a la Llei 11/2014 pels drets de les persones LGTBI. A més, el Tribunal Europeu dels Drets Humans i altres tribunals espanyols han manifestat que la lliure autodeterminació de gènere és un dret humà i el nostre posicionament aquí és indiscutible. A escala estatal, donarem suport a l’elaboració de la llei trans. Si l’Estat no l’aprova, la resta dels territoris es poden trobar en dificultats per garantir els drets de les persones trans perquè la competència de registre de la identitat de gènere davant un DNI és seva.
Fins fa poques setmanes eres la directora de la Unitat d’Igualtat de la UPF. Aquestes setmanes han sortit casos d’assetjament masclista a les universitats. A CRÍTIC ja vam denunciar-ne alguns casos l’any passat. Que hauríem de fer perquè els centres fossin llocs més segurs per a les dones?
No erradicarem les violències masclistes sense fer polítiques d’igualtat. Cal també que les estructures d’igualtat a les universitats siguin centrals i estiguin ben dotades. Ara són òrgans més aviat perifèrics, amb pocs recursos humans i materials i amb dificultats per arribar al conjunt de la comunitat universitària. També hi ha d’haver una formació per a la gent que hi treballa. Des del personal d’administració i serveis fins al professorat, passant per les assessories jurídiques o altres òrgans que poden acompanyar en el desplegament dels protocols, i també pels càrrecs i òrgans directius de les universitats. No pot passar que, per desconeixement o pel fet de no saber com actuar, no s’acabin gestionant els casos i s’acabi produint violència institucional. Que les dones i les persones LGTBI sentin que poden denunciar amb garanties de diligència deguda, de no revictimització i de no represàlies.