Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Alba Alfageme “L’empatia és el més revolucionari”

Alba Alfageme Casanova (Girona, 1979) és psicòloga especialitzada en violència sexual. La seva dilatada trajectòria en la lluita pels drets de les dones inclou des de la col·laboració amb diverses ONG al Brasil o a l’Índia, passant per la docència a la UdG i a la UB, i fins a la coordinació de polítiques públiques en l’àmbit d’atenció a les víctimes al Departament d’Interior. Fer que la perspectiva de gènere es coli a les institucions no és una tasca senzilla, explica Alfageme, que creu que el feminisme ha de ser “com una pandèmia” i confrontar el sistema des de fora i des de dins. “No en connivència, sinó per transformar-lo”, diu. Amb ella parlem de l’impacte de la crisi sobre les dones, de les cures, de l’aïllament i la comunitat, de la salut mental i, sobretot, de com posar la vida al centre.

02/06/2021 | 06:00

Amb motiu del 25-N, l’any passat escrivies un article a l’Ara on apuntaves que “les desigualtats estructurals s’han vist exacerbades per la crisi global que estem vivint, i que està impactant de forma molt més agressiva en les dones”. La pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats de gènere?

Efectivament. Ha evidenciat que, en el moment del confinament en què tot el món s’atura perquè una pandèmia posa en risc extrem la nostra vida, molts sectors absolutament feminitzats són els que han estat a la primera línia posant els seus cossos davant del virus. Són sectors com la salut, la neteja, l’atenció al públic o els serveis, que, a més, també estan molt precaritzats. Si saltem a les cures, hi ha hagut moltes dones que han seguit fent-les des de la informalitat: són la cara B de la societat. Tots aquests àmbits fan que el nostre món giri: són els que mantenen la vida, però ens n’hem oblidat molt ràpidament.

No hem après res de tot aquest any llarg?

El sistema capitalista i patriarcal intenta dinamitar les possibilitats de fer un aprenentatge col·lectiu que implicaria replantejar-nos què és realment important i per què socialment està tan desprestigiat.

Les dones, llavors, seran les grans perjudicades d’aquesta crisi.

Sens dubte. A banda de la feminització i precarització dels treballs que han estat més exposats, les dones són també les que més pateixen les conseqüències de la crisi des del punt de vista econòmic i social, així com la violència masclista: tres vectors que evidencien que són i seran les grans perjudicades. Pensa que, com més precarització, més dificultats tenen per sortir del bucle de violència, perquè, amb una crisi tan bèstia, no els compensen les solucions curtterministes. I després hi ha tot un tema vinculat amb les desigualtats en les càrregues de feina: les dones hem assumit dobles i triples jornades, i això ha tingut un impacte molt gran en el grau d’estrès que hem patit, i que no té res a veure amb el que han patit els homes.

En aquest sentit, el teletreball es va vendre com una possible solució per compatibilitzar millor el treball productiu i el reproductiu. Però, en una entrevista a CRÍTIC, la sociòloga Sara Moreno ja advertia que el teletreball és una falsa solució per a la conciliació.  

Els models de teletreball que no es fonamenten en un pacte social que tingui en compte els hàbits i les rutines impliquen autoexplotació. És un sabotatge a nosaltres mateixes que no només ens passa amb el teletreball: hem après que som les últimes responsables de determinats àmbits de la nostra vida, com, per exemple, les llars o la cura dels petits. I això és un aprenentatge del patriarcat. Quina imatge projecto de cara enfora? Si les criatures han de portar alguna cosa a l’escola i no la porten, l’imaginari col·lectiu assenyalarà la mare, que no està donant resposta a les expectatives socials. És un missatge patriarcal que ens inculquen des del bressol. I el teletreball és una clara evidència d’això, perquè per a les dones no hi ha espais delimitats. Les criatures i l’entorn tenen molt clar que, quan el pare està teletreballant, no s’accepten interferències, mentre que, quan la mare teletreballa, tot és més flexible. El teletreball ben entès ens hauria de portar a la possibilitat de conciliar amb la nostra vida personal, que no ha de voler dir conciliar amb la vida familiar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les dones, o complim amb el capitalisme o complim amb el patriarcat, que són germans de sang”

Això em sembla molt interessant: quan parlem de conciliació, generalment l’entenem com la possibilitat de fer compatibles la vida laboral i la familiar, les tasques productives amb la cura dels menors o de la gent gran. De fet, fins i tot algunes feines permeten un cert grau de flexibilització per a les treballadores que tenen responsabilitats de cures. Però què passa amb les dones que no en tenen? No es pot conciliar amb la vida personal, espiritual o amb les necessitats d’oci i de socialització?

El sistema capitalista ens diu que, si volem treure profit de les nostres vides, la feina hauria de copsar quasi la totalitat del nostre temps. Aquí hi ha la pressió del capitalisme; però, d’altra banda, el patriarcat ens diu que, si sortim del nucli laboral, ha de ser per tenir cura dels altres: o som grans treballadores o som grans mares, o complim amb el capitalisme o complim amb el patriarcat, que són germans de sang. Llavors, no hi ha la possibilitat de ser dona i conciliar amb la teva vida si no tens responsabilitats de cures. Tanmateix, els models de felicitat tenen molt a veure amb com jo soc autònoma amb el meu temps i amb com cultivo els meus interessos. Però el sistema capitalista i el patriarcat ens allunyen d’això, perquè, quan ens focalitzem en el que és important per a nosaltres, ens tornem persones crítiques i molt poc controlables.

Abans destacaves la necessitat de replantejar-nos què és realment important i, en aquest sentit, el darrer any hem parlat molt de les cures, de posar la vida al centre, hem aplaudit molt les caixeres del súper, les internes o les treballadores de les residències, i fins i tot hem qualificat aquestes feines d’essencials. Tot això, en el pla teòric. En el pràctic, hem actuat en conseqüència?

Clarament, no. És molt evident que aquestes treballadores han estat essencials durant la pandèmia i, posteriorment, han estat essencialment oblidades. Ja ens va anar bé aplaudir-les quan posaven el cos; el sistema les va utilitzar durant un any llarg, però ara els lobbies capitalistes han tornat a decidir que l’important és només allò que genera economia directa. La resta és secundari, i això no canviarà fins que no canviï la perspectiva en l’àmbit social i en l’àmbit polític.

Anem al pla polític. La setmana passada es va constituir el nou Govern i una de les novetats més importants de la legislatura és la creació d’una conselleria de Feminismes. Com ho valores?

Fins ara hi havia l’Institut Català de les Dones, que ha estat bastant menyspreat. Tenir una conselleria implica, com a mínim, ser a la taula on es prenen determinades decisions. Però la seva transversalitat dependrà molt de quines polítiques s’impulsin, quin reforç se li doni i quines aliances pugui establir amb els altres departaments.

També s’ha posat molt èmfasi en el fet que aquest Govern serà paritari. De moment, però, sabem que hi ha més conselleres que consellers, cosa que no s’ha fet del tot extensible al sottogoverno.

És que no es tracta tant de posar homes o dones com d’incorporar la perspectiva de gènere. Això implica que hi hagi paritat, sí, però sobretot implica canviar la visió de molts aspectes: de la seguretat pública, de l’economia, de l’urbanisme, de la gestió del territori… És incorporar una mirada que sempre ha estat absolutament oblidada. A banda del pes simbòlic, la conselleria de Feminismes hauria de tenir una voluntat transformadora, aspirar a crear societats molt més pacificadores en relació amb la vida mateixa. Això seria bo per a tothom, per a les dones sobretot, però també per als homes. Si aquest departament tingués la capacitat de fer entendre a tots els consellers que el feminisme ajuda a millorar la qualitat de vida, seria un punt d’inflexió molt important. Ara, hi ha molts esculls i moltes pressions: a la gent que té el poder, majoritàriament homes, treballar des d’un altre lloc no els agrada. El nostre món, tal com ens l’han ensenyat i explicat, no està pensat per treballar de manera col·lectiva ni comunitària.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El feminisme ha d’entrar en el sistema per rebentar-lo des de dins”

Existeix el risc que, pel fet de tenir aquesta conselleria, el Govern ja es pengi la medalla feminista? Perquè fa la sensació que l’etiqueta en si mateixa ens la posem des de tots els àmbits: la política, els mitjans de comunicació, les organitzacions socials… Però el nom no fa la cosa.

Quan abans deies que eres feminista, quasi eres assenyalada com la “radical”; hi havia una persecució del feminisme. Ara veiem que el Zara fa samarretes de “I’m feminist”, fet que indica que les coses no van bé. És purple washing pur. Jo sempre dic que a mi els feminismes m’han salvat la vida, però és un procés dolorós perquè has de desconstruir molta càrrega, molt d’ADN col·lectiu que t’han traspassat. Hi ha un rerefons transgeneracional que només pel fet de néixer en aquesta societat ja el portes al damunt, i desconstruir tot això implica revisar les teves pròpies entranyes. Llavors no va de posar una etiqueta, sinó de fer una revolució, i aquí és on hi ha el problema: això haurà estat un fracàs si no hi ha voluntat de transformar. Crec que pot ser una oportunitat, però potser soc molt optimista. Ara bé, em fan por les resistències amb les quals es trobarà aquesta conselleria dins del Govern. Jo com a professional, que vinc del món de la cooperació, vaig treballar una època a la conselleria d’Interior, i ho vaig patir molt. Aquest departament és el patriarcat en essència.

Què hi feies a Interior?

Vaig treballar en la part de prevenció, en com s’havia d’atendre les dones, quina informació havíem de recollir, quina formació havia de fer la policia en tot aquest àmbit… però una cosa és el que fas i l’altra és el que et compren. Les polítiques públiques estan molt més còmodes en el marc d’un sistema patriarcal, perquè és com s’han fet sempre i perquè els que tenen el poder se senten molt insegurs quan els planteges un altre escenari. Per això és important que hi hagi una determinació política clara. Si els que són al capdavant estan disposats que el feminisme permeabilitzi les estructures, perfecte; si no, no s’hi podrà fer res.

Sobre això, fa algun temps en una entrevista a CRÍTIC la Irantzu Varela deia que el feminisme ha de ser en essència antisistema, perquè, en el moment que és absorbit per l’hegemonia, el poder intenta desactivar-lo. El seu potencial transformador, quan el discurs és ja hegemònic, es neutralitza.

Som en un punt en què, si volem transformar les estructures, això ha de ser com una pandèmia: ho hem de fer a tot arreu. Hi ha d’haver la força de l’activisme, perquè és cert que el feminisme és antisistema i que sempre ha d’anar dos o tres passos al davant, però dins l’aparell també hem de saber aprofitar totes les escletxes. No em sabria justificar a mi mateixa que, quan hi ha l’oportunitat d’incidir en les polítiques públiques, no ho fem. No es tracta que el feminisme entri en connivència amb el sistema, sinó per desactivar-lo i rebentar-lo des de dins. Jo ho vaig passar malament treballant a les institucions, perquè pillava per tots costats, però es van donar un seguit de circumstàncies que van fer que algunes persones comencessin a replantejar-se les coses. Ara et trobes amb grups d’atenció a la víctima que parlen de feminicidis. Hòstia, al principi tot eren homicidis; és que ni tan sols se segregaven les dades per sexe! Hem aconseguit que hi hagi un canvi fent la guerra des de dins, però també implica que pagues un preu molt alt. A vegades el que fas no s’entén des de fora ni des de dins, i ser allà al mig és una mica complicat.

Tot i que no te n’ocupaves específicament quan treballaves a Interior, també ets molt crítica amb el model de seguretat pública vigent.

És que és un model absolutament patriarcal. Com a societat, hem decidit col·lectivament que una part de la nostra seguretat depengui d’uns cossos policials, però no podem oblidar tota la part comunitària. Hem de començar a entendre que la seguretat depèn també de la societat i, per tant, hem de poder decidir, ens han d’interpel·lar, ens han de preguntar. El problema és que la gestió de la seguretat ha estat històricament en mans d’homes amb una mirada patriarcal, i això ha provocat un biaix molt bèstia: s’ha assimilat la seguretat pública amb un model d’ordre públic que bàsicament té a veure amb com contenir un tipus de violència determinat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El terror sexual és una forma de control que s’ha transmès amb el pretext de protegir les dones”

Què vols dir?

La principal causa mortal violenta de les dones són les violències masclistes, però per erradicar això no es destina ni la meitat de l’esforç que dipositen en el fet de contenir l’ordre públic. Moltes situacions que hem vist en algunes manifestacions el que ens mostren són problemes estructurals essencials que generen malestar i que la policia no sap com gestionar. La seguretat té molt a veure amb els nostres drets fonamentals; llavors, com a tal, ha de recollir tots els eixos d’interseccionalitat: l’origen, l’edat, el gènere, la classe… Ara mateix no es tenen en compte, perquè els que han decidit el model són homes blancs heterosexuals. Per tant, la seva visió de la seguretat és totalment parcial. I costa molt tenir aquest debat dins el Departament d’Interior perquè, històricament, ha tingut el monopoli de la seguretat.

Ara que parles de seguretat i de violència masclista, creus que hi ha hagut una evolució en el discurs social i mediàtic al voltant d’aquest fenomen?  

Hi ha hagut un avenç important per part d’alguns mitjans, que s’han adonat, per exemple, que les violències sexuals no són un fenomen nou ni puntual. Les violacions múltiples representen una de cada deu violacions que es produeixen, però estaven absolutament silenciades perquè aquí s’hi encreuen molts altres factors: el rol que s’assigna a les dones, la culpa, l’honor… Gràcies als moviments feministes s’ha aconseguit posar aquest tema en l’agenda pública. Molts mitjans de comunicació ja no parlen de fets puntuals, sinó d’un problema estructural. Si partim del cas Alcàsser, veiem com es va abonar el discurs del terror sexual i el concepte de no sortir sola de casa, que és una forma de control social que s’ha anat transmetent amb el pretext de protegir les dones. Això s’està transformant, però crec que segueix havent-hi un punt problemàtic amb l’ús del detall.

Els periodistes no hauríem de parlar dels detalls?

Centrar-se en allò micro fa que el problema estructural desaparegui, el desenfoca. No aporta res pel que fa al contingut si van penetrar una dona analment o vaginalment, si va cridar, el lloc, les seqüeles… i no només això, sinó que fer servir els detalls ens condueix a la revictimització de l’agredida. Quan els mitjans expliquen coses que les víctimes no han decidit que surtin, per mi implica trepitjar els drets de les dones. A més, en aquest país la seva identitat no es preserva: en un moment, el seu nom i les seves fotografies ja han saltat a les xarxes i s’han fet virals. Quan alguns casos han aparegut als mitjans, diverses dones han viscut un baixón brutal.

El cas de la Rocío Carrasco ha estat un boom mediàtic. Quina valoració en fas?

Em genera bastants dubtes ètics com s’està allargant tot. Potser al principi tenia sentit, però ara ja no ho tinc tan clar. Fins i tot em fa por el fet que haver entrat tant en la confrontació entre la mare i la filla pugui ser contraproduent si alguna dona es plantejava denunciar. Potser pensa: “Ostres, és que jo no vull que em passi tot això!”.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La pandèmia ha accentuat el nostre analfabetisme emocional”

És a dir, hi veus més riscos que oportunitats?

No ben bé. Per exemple, em sembla un encert que es doni veu a especialistes en la matèria i també penso que, segurament, el cas serà un punt d’inflexió en relació amb com entenem socialment la violència masclista, la violència psicològica o la utilització dels fills i de les filles. Tanmateix, el documental ha fet que em qüestioni moltes coses: si l’única forma que aquest discurs arribi a un gran públic és a través de mitjans que són absolutament misògins, vol dir que no ho estem fent bé. Hauríem de replantejar-nos quines campanyes hem impulsat i com s’ha abordat la qüestió de la prevenció. Hi ha un problema de política pública però també del discurs feminista, de com ser capaces d’abraçar tota aquesta població. I després, en el terreny pràctic, al principi hi va haver un augment de trucades als telèfons d’atenció a la víctima, però això no s’ha traduït en un increment de les denúncies. Aquí hi ha un problema: no estem facilitant el camí a aquestes dones.

Tu col·labores amb diversos mitjans de comunicació on parles, entre altres coses, de qualitat de vida i de salut mental. Segons l’OMS, l’any 2030 “la depressió serà la primera causa de discapacitat“. No és un tema menor, però creus que aquesta realitat es té en compte? S’ha tingut en compte durant la pandèmia?

Els professionals de la salut mental des del principi vam advertir que no ens podíem oblidar de tot el que tenia a veure amb el nostre benestar, i la variable més predictora del benestar emocional són les relacions socials, la xarxa que tenim. Això es va capar i, per descomptat, té efectes, però la salut mental ha estat un dels grans tabús de la nostra societat. N’hem de poder parlar amb tota naturalitat, perquè ara n’estem patint les conseqüències. I n’hi ha de molt greus com, per exemple, la fatiga pandèmica. Si ara dorms malament, tens problemes alimentaris o dificultats per relacionar-te amb la gent, es considera que és normal, perquè hi ha la pandèmia, però és molt probable que la gent segueixi amb aquests símptomes quan tornem a la “normalitat” plena. Hem de desenvolupar un pla de prevenció perquè no vagin a més. També han augmentat els casos d’ansietat, de depressió, les temptatives de suïcidi, les addiccions o els trastorns de la conducta alimentària. I, en aquest sentit, els joves són la població més afectada.

Per què?

Perquè no els hem tingut en compte al llarg de la pandèmia; al contrari, els hem assenyalat i criminalitzat. Abans dèiem que no tenien futur, però és que ara no tenen ni present! La depressió com a afectació principal en la salut mental ja venia d’unes arrels prèvies a la pandèmia. Som una societat trista que no té en compte el benestar, la qualitat de vida ni la felicitat, i això no és res de naïf: és importantíssim. Si no comencem a tenir-ho en compte, arribarà un punt que no sé si valdrà la pena la vida mateixa. Ens estem encaminant cap a una societat cada cop més deshumanitzada: així com la Covid ha accentuat les desigualtats de gènere, també ho ha fet amb els problemes de salut mental que són producte d’una societat analfabeta emocionalment. La pandèmia ha accentuat el nostre analfabetisme emocional.

La criminalització dels joves aquests mesos s’ha fet particularment visible en la construcció del relat per part d’alguns mitjans. Per què creus que ho han enfocat així?

És que la nostra societat té una perspectiva adultocèntrica que té molt a veure amb qui controla el discurs: l’home blanc, heterosexual, de classe mitjana i d’edat mitjana. Si la seva visió és adultocèntrica, no tindrà en compte les necessitats dels altres i els jutjarà. Així com tenim un problema, l’edatisme, perquè ens va costar adonar-nos de fins a quin punt la gent gran patia les conseqüències de la pandèmia en termes d’aïllament i de solitud, ens hem preocupat encara menys de la gent jove, que són els damnificats principals. La criminalització, l’estigma i la culpabilització són l’evidència que no hem entès quines són les seves necessitats, que no hem tingut la capacitat de ser empàtics ni de posar-nos en la seva pell per entendre què els passava.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Un dels errors més greus durant la pandèmia és que s’ha construït un relat de perill envers els altres”

També és una de les conseqüències de l’analfabetisme emocional de què parlaves.

Exactament.

I sobre això, una de les reflexions de la crisi de la Covid és com de poc preparats estàvem socialment per assumir la pèrdua, la mort. Vivim d’esquena a la mort?

Som una societat que viu d’esquena a la incertesa. Ens han focalitzat molt a tenir i molt poc a ser: la pressió del sistema capitalista t’aboca molt a consumir pensant en el futur, a hipotecar-te, a embrancar-te en projectes a llarg termini, a tenir al cap la jubilació. Llavors, una pandèmia et posa al davant la mort, fa que t’adonis que ets finita, que no saps si d’aquí a 30 anys hi seràs i si podràs gaudir del teu pla de pensions. Això fa trontollar els nostres sistemes psicològics més bàsics, que són el control i la seguretat. I, a la vegada, la incertesa fa que no t’orientis cap al consum, sinó que et preocupis d’altres coses. Fa que et plantegis si t’agrada el lloc on vius, si t’omple el que fas o si t’interessa una feina per a tota la vida. Quan l’única cosa que tens segura és el teu present, és quan realment pots trobar forces per transformar la societat. La pandèmia podria ser un aprenentatge vital molt potent: si poséssim aquests temes al centre, el sistema del tenir es desmuntaria perquè prendria força el sistema del ser. Tu què vols ser?

Però tothom té la capacitat de decidir què vol ser, com i on vol viure, o què l’omple? Potser, i més en plena crisi, hi ha un biaix en tot això. Potser són reflexions que només es poden fer les persones que parteixen d’un cert privilegi.

Evidentment. Hi ha moltes persones que no es poden plantejar què volen fer amb la seva vida. La gent que pot prendre aquestes decisions és la que té un cert privilegi, sí, però això no resta valor al fet d’identificar els problemes que té el nostre sistema. Jo vull que les generacions futures tinguin un altre tipus d’aprenentatges, que ens encaminem cap a una forma de vida molt més col·lectiva, molt més cooperativa, molt més centrada en la igualtat i que intenti trencar tots els privilegis. Viure en funció de la nostra felicitat i la dels altres seria la resistència. De fet, el més revolucionari i que permet canviar la societat és la capacitat empàtica, l’empatia. I on la cultivem? Quantes vegades en sentim a parlar? Al contrari, moltes vegades ens movem a partir del que tenim, del que guanyem. Estem bastant desenfocades respecte del que hauria de ser l’essencial.

Una de les conseqüències de la pandèmia és l’aïllament, l’allunyament respecte a les nostres xarxes de suport i de cures. I, malauradament, això s’allunya molt d’aquest anhel de viure de forma col·lectiva i cooperativa que planteges…

Durant el confinament es va donar una paradoxa: van sorgir moviments veïnals, molts col·lectius i gent que vivia al mateix edifici però que no es coneixia i que, de cop, van començar a establir relacions de cooperació. Llavors, quan ens van desconfinar, moltes d’aquestes xarxes es van dissoldre i vam tornar a una vida més individualitzada. En el retorn a la vida social estem veient dues respostes: hi ha gent que té una gran necessitat de recuperar els vincles i gent que cada cop està més aïllada, fet que provoca que tingui més por de l’altre. Un dels errors més greus durant la pandèmia és que s’ha construït un relat de perill envers els altres, i això alimenta l’aïllament. El problema no som les persones: és el virus. No es va explicar bé.

I quins efectes socials pot produir?

Si seguim amb el discurs de l’amenaça i del judici contra les accions dels altres, és probable que l’aïllament tingui unes conseqüències greus. La sociabilitat ens vincula directament amb la nostra felicitat, de manera que, si disminuïm les nostres interaccions socials, anirem cap a una societat cada cop més individualista, més desvinculada i més infeliç. Jo confio que, com que en essència som éssers socials, la cosa es vagi recol·locant. Però haurem d’estar amatents i treballar-ho, reforçar els vincles que ja existien i mantenir les relacions d’ajuda mútua que s’han teixit amb la pandèmia. Això és alimentar l’empatia.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies