Avortament: lliure, gratuït i a la sanitat pública

Una dona és en la seva desena setmana de gestació i decideix avortar. No hi ha cap causa mèdica que ho justifiqui. De fet, no s’ha de justificar per res. Vol avortar i hi té tot el dret: la mateixa llei del 2010, vigent a l’Estat espanyol, determina que en les primeres 14 setmanes es pot sotmetre a una interrupció voluntària de l’embaràs sense haver d’explicar-ne els motius. Passat aquest termini, també ho podrà fer, però necessitarà un informe mèdic.

Com que està de 10 setmanes, la dona no pot optar a la via farmacològica (el temps recomanat per realitzar-ho mitjançant les píndoles abortives ja ha expirat), així que, necessàriament, li han de realitzar una intervenció quirúrgica. Ella decideix que vol fer-ho en algun dels 41 centres del sistema sanitari d’utilització pública (SISCAT) habilitats per practicar el procediment. S’hi dirigeix i demana hora. Allà, els professionals l’atenen, escolten el seu cas… i li diuen que ha d’anar a una clínica privada. Tindrà l’opció d’avortar de forma gratuïta en una de les 10 clíniques amb les quals la Generalitat té convenis. No tindrà l’opció, per contra, de rebre aquest servei a la sanitat pública.

Així i tot, la garantia del finançament públic del servei no és un missatge que arribi a totes les pacients. L’any 2019, el darrer amb dades disponibles, es van produir 11.463 avortaments quirúrgics a Catalunya. Aquest procediment va ser finançat per l’Administració en menys de la meitat dels casos. Això vol dir que el 57% de les dones que van sotmetre’s a una intervenció instrumental se la van pagar de la seva butxaca.

No, les dones no poden interrompre l’embaràs quirúrgicament a la sanitat pública

Els 41 centres del SISCAT, que formen part de l’Institut Català de la Salut o que estan concertats per la Generalitat, disposen de tots els recursos i requeriments per realitzar interrupcions de l’embaràs. Tanmateix, els que ofereixen el servei només ho fan quan hi ha causes mèdiques acreditades; és a dir, quan està en risc la salut de la gestant o la del fetus. En canvi, si les dones sol·liciten avortar senzillament perquè els dona la gana i volen fer-ho per la via instrumental o quirúrgica en un d’aquests hospitals, immediatament se les expulsa del sistema públic. Això afegeix pressió a la càrrega que ja sostenen moltes dones que viuen aquesta situació, a causa dels atacs masclistes, criminalitzadors i retrògrads dels grups antiavortistes que les esperen a les portes de les clíniques.

La llei de l’avortament garanteix el dret a la prestació sanitària a través de la xarxa pública i de la privada. En el segon cas, tot en ordre: ja se n’encarrega la mateixa Generalitat, que cada any injecta al voltant de 3 milions d’euros a clíniques privades perquè realitzin intervencions quirúrgiques.

Si els hospitals de la xarxa pública fan avortaments per raons mèdiques, per què no els fan en qualsevol supòsit?

En canvi, el compliment del primer supòsit és més que qüestionable. En primer lloc, perquè caldria preguntar-se fins a quin punt és real que els avortaments quirúrgics s’ofereixin a la sanitat pública quan només es realitzen per motius mèdics. Si els hospitals del SISCAT tenen tots els mitjans per garantir el servei quan es dona aquesta circumstància, per què no el faciliten en qualsevol altre supòsit?

En segon lloc, perquè quan està en joc la salut, el terme voluntarietat es resignifica. És cert que les dones que se sotmeten al procediment per raons mèdiques prenen la decisió “voluntària” de fer-ho, ja que sempre tenen l’opció de seguir endavant amb l’embaràs. Sí, és clar. Però es pot parlar d’interrupcions voluntàries quan aquestes estan limitades al fet que la gestant o el fetus presentin alguna complicació mèdica? Què passa amb la resta dels casos?

I, en tercer lloc, perquè alguns d’aquests centres no practiquen avortaments ni tan sols quan hi ha una malaltia fetal o materna. Tal com publicava CRÍTIC aquesta setmana, del 2015 al 2019, 13 hospitals del SISCAT habilitats per realitzar intervencions quirúrgiques no van notificar-ne cap. És el cas, per exemple, dels hospitals de Sant Pau i de Sant Joan de Déu, gestionats per comunitats religioses però finançats majoritàriament amb recursos públics.

No practicar avortaments és una decisió de les direccions dels hospitals

Betevé ha recollit el testimoni dels professionals del Sant Pau, que expliquen que les interrupcions de l’embaràs per raons mèdiques es van deixar de fer el 2013 “arran de canvis en la direcció”. Ara es redirigeixen les pacients a un altre hospital de la xarxa pública o a les clíniques privades que tenen convenis amb l’Administració. I ho fan així malgrat que el Departament de Salut assegura que no existeix cap acord que els eximeixi de realitzar els avortaments.

L’altíssim percentatge d’objectors de consciència als centres de la xarxa pública tampoc no és l’excusa que tot ho tapa. CRÍTIC va revelar que el 42% dels ginecòlegs del sistema públic es nega a practicar avortaments al·legant motius religiosos o ètics. Però l’objecció de consciència és un dret individual que tenen els professionals i que en cap cas no pot ser un argument per deixar d’oferir el servei.

Si això ha passat en algun cas, és producte d’una negligència del Departament de Salut, que hauria d’haver organitzat millor els metges per seguir garantint aquesta prestació. Tanmateix, ni el Sant Pau ni el Sant Joan de Déu no han deixat de fer interrupcions de l’embaràs per objeccions de la plantilla, sinó per una decisió de la direcció, segons apunta Betevé. I és probable que aquesta mateixa situació s’hagi produït a la resta dels hospitals que no han notificat cap avortament en quatre anys, tenint en compte que la majoria tenen presència de l’Església als seus òrgans directius.

La Generalitat podria nacionalitzar els hospitals que no fan avortaments

El resultat és que hi ha centres, que reben de la Generalitat la pràctica totalitat dels seus recursos, que es neguen a oferir el servei sota cap circumstància. En paral·lel, la resta dels que integren la xarxa pública només l’ofereixen quan hi ha motius mèdics que ho acrediten.

I, en aquest context, la Generalitat justifica els convenis amb les clíniques privades dient que així garanteix que totes les dones tenen accés al dret d’avortar. Però aquestes injeccions de diners impliquen un ús ineficient dels recursos, ja que els avortaments es podrien realitzar de forma directa. El transvasament cap a la privada seria innecessari si els 41 centres del SISCAT realitzessin les interrupcions voluntàries de l’embaràs en qualsevol supòsit. Tots tenen els instruments i els mitjans suficients per fer-ho.

I què passa si hi ha hospitals que s’hi neguen? Si són finançats majoritàriament amb diners públics, el Departament de Salut els podria nacionalitzar i fixar els seus propis criteris en l’oferta del servei, o, com a mínim, retirar-los el concert. El dret a l’avortament forma part dels drets sexuals i reproductius de les dones, que emanen del dret a la salut, el qual hauria d’estar garantit públicament. El tema aquí és si el Govern s’ho creu, o si vol mantenir el negoci encobert de les clíniques privades que fan les intervencions davant l’autoinhibició dels centres que conformen la xarxa pública.