Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Desirée Bela-Lobedde “Moltes feministes blanques no s’adonen que, quan les negres ens queixem, fan igual que els masclistes”

Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, ​​1978) demana que se la defineixi com a escriptora i activista afrofeminista i antiracista. Funcionària a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, autora de Ser mujer negra en España (2018), Minorías (2021) i el llibre infantil Color carne (2022), exerceix també de columnista, és col·laboradora al programa Vostè primer, a RAC1, i ofereix xerrades, tallers i ponències en què intenta que ens despertem a l’antiracisme. Perquè sí, tots som racistes. És el que hem après, i desaprendre-ho és una feina que ella encara fa cada dia amb entusiasme, però també amb una càrrega de frustració important.

22/08/2022 | 06:00

* Puedes leer la versión en castellano de esta entrevista aquí.

Sap que hi ha qui la descriu com a activista digital?

Ah, sí? Doncs això no ho havia vist.

Pel fet de comunicar a les xarxes, suposo. Pel blog. I, tot i això, les va abandonar en una ocasió per salut mental.

Sí, després de rebre diverses amenaces de mort i una campanya brutal d’online shaming i em vaig dir: això no val la pena ni em paga les factures. Adeu.

Què vol dir per a vostè ser dona i negra a Espanya?

És en part un repte; he d’estar constantment desmitificant i trencant estereotips; trencar amb l’imaginari que té molta gent de què és ser una dona negra i, per tant, sotmesa al que bé parles castellà, o que bé parles català o que se sorprenguin quan dic que tinc una carrera universitària o que treballo en un ajuntament i que soc funcionària. Aquesta reacció de sorpresa contínua i el cansament que això comporta, la fatiga…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“M’esgota que em diguin ‘que bé parles català’ o que se sorprenguin perquè tinc una carrera o soc funcionària”

En el seu primer llibre, Ser mujer negra en España, explica que la primera vegada que es va percebre com a negra va ser als sis anys quan algú la va cridar pel carrer i va arribar a casa plorant.

Sí. I la meva mare no hi va donar importància, així que no me’n vaig tornar a queixar més. La indefensió apresa és això: si jo denuncio i no se m’escolta… per què tornar-ho a fer?

Fins que la vaig llegir, com amb tantes altres coses, no em vaig adonar de la importància que tenen els cabells per a les dones negres. Que, dit així, sembla una frivolitat fins que em vaig topar amb el terme activisme estètic. M’ho pot explicar?

Per a les persones negres, la pell i els cabells són parts de la nostra identitat que han estat sistemàticament sotmeses a processos químics per aclarir-los o allisar-los a causa dels cànons de bellesa establerts que valoren uns trets que són completament diferents dels nostres. És un cànon regit per la blanquitud. Els cabells han estat i són un element més d’opressió, i, quan et trobes en una societat on els inputs són cabells llisos i cap avall i els teus cabells no són així, per la voluntat de voler encaixar, passes per l’adreçador i hi ha unes implicacions en salut importants. Fa poc vaig parlar amb Liliana Valencia, que és periodista, colombiana, i em va explicar que ha tingut quists a l’úter relacionats amb la química dels productes que utilitzem per allisar-nos els cabells. És una violència autoinfligida brutal.

“Moltes feministes blanques no han llegit mai pensadores negres ni les tenen en el radar”

Parlem del concepte de fragilitat blanca. Vostè explica que “quan a una persona blanca li assenyalen una conducta racista, aquesta se sent incòmoda. I, per reparar aquesta incomoditat, desenvoluparà una sèrie de conductes (ràbia, empipament, plor, etc.) que li permetin tornar a recuperar la seva posició còmoda sobre el racisme. Les converses sobre racisme, al meu entendre, han d’incomodar les persones blanques. I punt. És així. I les persones blanques han d’aprendre a gestionar aquesta incomoditat”. Això no és fàcil.

Ja, però fixa’t que és el mateix que demanem als homes quan parlem de feminisme. Per això també aquesta relació tan complicada amb el feminisme hegemònic; hi ha moltes dones blanques feministes que no s’adonen que, davant les nostres reclamacions i denúncies, reaccionen igual que els senyors quan elles els assenyalen una conducta masclista. I no en són conscients! M’han arribat a acusar d’inventar-me això de feminisme blanc o negre. Jo! Però, a veure, qui soc jo després de dos segles i mig de dones negres reclamant els seus drets? Això demostra la poca educació que encara persisteix i el fet que moltes no és que no hagin llegit mai pensadores negres; és que ni tan sols les tenen en el radar, ni que sigui Angela Davis.

Del feminisme hegemònic, què és el que més la molesta?

Que es difongui el missatge que som nosaltres les que ens excloem perquè l’enemic és només un. Hi ha especificitats. I a mi hi ha coses que em passen pel fet de ser dona i d’altres pel fet de ser negra, i aquesta experiència tu no la tens, així que no pots ser tu qui decideixi com haig d’actuar i comportar-me, ni per descomptat exercir de portaveu amb la condescendència i la infantilització implícita. Aquell hem de donar veu… Mira no, jo de veu ja en tinc. El que has de fer és passar el micròfon o sortir del centre.

Com ha estat el seu procés, el d’adonar-se de tot això? Perquè als 20 anys suposo que tampoc vostè era plenament conscient del racisme estructural.

No, és clar. Als 20 jo no era així perquè ni tan sols tenia amigues negres. Quan tens relació amb altres persones negres i comprens que la teva experiència no és individual (que no soc jo que tinc la pell fina i em prenc les coses malament), sinó general, és quan et despertes. Quan et relaciones i no has d’explicar-te perquè l’experiència de l’altra persona és la mateixa que la teva i et comencen a arribar títols de llibres, d’autores. I et poses a llegir, a llegir, a llegir amb una fam voraç, perquè per primera vegada llegeixes històries amb les quals t’identifiques completament… Això ho va canviar tot per a mi i em va passar més o menys a partir dels 25.

“Diuen: ‘Us hem de donar veu…’ Mira no, jo de veu ja en tinc. El que has de fer és passar el micròfon o sortir del centre”

I el seu activisme, quan comença?

S’ha anat construint al llarg dels anys. Jo vaig obrir un blog el 2010 sobre criança i el que feia en família, i a partir d’aquí va anar evolucionant. Dels pentinats que els feia a les meves filles, quan deixaven que les pentinés, a reflexions sobre el que significava per a mi portar els cabells afronaturals. Llavors van començar a arribar-me missatges d’altres dones negres i em vaig adonar que allò anava més enllà de la bellesa o l’estètica. Que era una cosa política i reivindicativa i que reconnectava amb la meva identitat.

No la cansa haver d’explicar-nos tota l’estona el que significa ser negra?

És esgotador i em posa de molt mal humor a vegades. Hi ha moments que dic: a la merda! Ja s’ho faran.

I com aconsegueix que li passi?

Relacionant-me amb altres dones negres i d’altres orígens racials que tenen experiències similars a les meves. Telefono a les meves amigues, tirem una tarda d’anar a comprar plantes, berenar, riure i desdramatitzem. Ens expliquem el que ens passa, riem una estona i així anem fent.

Veu una solució a curt termini perquè deixem de ser racistes?

No.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si Espanya no és racista, per què a la meva filla li continuen dient negra de merda?”

Creu que es morirà sense veure el canvi?

Per descomptat. No és ser pessimista, sinó realista. Tot això està muntat i és herència d’un sistema que fa segles que funciona. En comparació, no som res. Jo no ho veuré, i les meves filles no crec que vegin canvis significatius. La gran m’explica els comentaris que li fan amigues seves i no difereixen gens dels comentaris que em feien a mi quan era adolescent.

Com quins?

Les brometes del morè, preguntes sobre com et rentes els cabells, quan no t’insulten directament. No avancem tant com alguns s’obstinen a creure. En totes les entrevistes em fan la mateixa pregunta: Espanya és racista? Doncs sí, és clar. I la gent en surt amb les mans al cap. I jo responc: si Espanya no és racista, per què a la meva filla li continuen dient negra de merda?

I què els diu a les seves filles?

Que no té res a veure amb elles; això és un treball que les famílies d’altres orígens racials fem des que les nostres nenes aprenen a parlar. Una de les primeres coses que van aprendre a dir les meves filles va ser si us plau, no em toqui els cabells. Que trist que un bebè de divuit mesos aprengui això! I des d’aquí es comença tota una educació antiracista perquè tinguin eines i puguin sobreposar-se a una sèrie de comentaris que arribaran, que tard o d’hora arribaran. Les has d’armar perquè tinguin recursos i l’impacte sigui el menor possible.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si només parlem de racisme quan a algú li assenyalen un comportament racista i aquesta persona s’enfada, no hi ha debat possible”

Ha notat algun canvi en positiu respecte a la seva generació comparada a la de les seves filles?

Hi ha una major consciència que hi ha problemes, però no s’estan solucionant. Ara podem parlar de privilegi blanc, però no s’avança. Hi ha molt poca conversa. Moha Gerehou en el seu llibre Qué hace un negro como tú en un sitio como este escriu que li agradaria que el racisme i l’antiracisme es convertissin en un tema de conversa més, que hi hagués una major naturalitat. Això no succeeix perquè els únics moments en els quals se’n parla és quan a algú li assenyalen un comportament racista i aquesta persona s’enfada, perquè, com em diràs racista a mi, si soc sòcia d’Amnistia Internacional, tinc apadrinat un nen a la Vicente Ferrer, un cunyat guatemalenc i els meus fills juguen al parc amb dues nenes gitanes? Com si això hi tingués alguna cosa a veure. Si aquests són els únics moments en els quals entra a la conversa el racisme, quan l’altra persona l’única cosa que està sentint és que li estàs dient mala persona, no hi ha debat possible. Si és que encara no hem après que tots som racistes! A hores d’ara seguim sense assabentar-nos que això ve de base.

Fa poc vaig veure una entrevista seva a la televisió. Se suposa que anava a parlar sobre racisme; però dels 20 minuts que va tenir, se’n va passar 10 defensant els espais no mixtos perquè els altres participants, blancs, no van entendre que els volgués excloure…

Sí, sí, sí! Molt fort! I si en aquest moment la faig grossa i contesto amb vehemència, confirmo tots els estereotips que pesen sobre mi com a dona negra. Haig de respirar, encara que per dins noti que estic patint un atac d’ansietat, que les pulsacions se’m desboquen, i em mantinc calmada perquè després em felicitin perquè mira, no m’enfado. Així, sí. I què em donaràs, un pin, una galeta? Ni tan sols tinc dret a expressar la ràbia. Hi ha cossos que no tenen permesa l’expressió de la ràbia perquè llavors seria una salvatge. Aquestes dinàmiques no s’identifiquen com a problemàtiques, aquesta pressió que jo suporto amb tres persones blanques qüestionant-me a les quals no puc contestar. Perquè, per poder contestar a això i que hi hagi una conversa, necessito que les altres persones tinguin uns coneixements previs sobre racisme que no tenen, i així és impossible.

I això li passa amb freqüència?

Home, és clar! El dia que vaig anar a TV3 a presentar el llibre, Carod-Rovira va insistir a preguntar-me d’una forma retorçada si jo participava en el Carnestoltes de Vilanova i al final li vaig contestar: “Vostè el que m’està preguntant és si jo estic integrada?”. Continuem fent aquest tipus de preguntes de merda. Mai soc prou d’aquí. Sempre, en algun moment, algú se les enginyarà per fer-te saber que mai seràs d’aquí.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Carod-Rovira va insistir a preguntar-me si participava en el Carnestoltes de Vilanova: ‘El que m’està preguntant és si estic integrada?'”

Per exemple?

Que vagi a una administració pública i, en lloc de documentació, em demanin els papers. Que entri en un establiment i que la persona que atén ho estigui fent en català amb la persona de davant meu, jo li parli en català i em contesti en castellà. I, encara que li insisteixi en català, em continuï parlant en castellà. Això que si estic integrada, de felicitar-me i enorgullir-se, quin orgull!, que bé parles el català! Orgull de què? Un dia al súper vaig felicitar jo la senyora que em va felicitar a mi per parlar bé en català. A vegades arribo a aquest punt perquè la gent s’adoni de l’absurd que és el seu comportament. Més? Les lliçons. Fins i tot un moment d’oci es converteix en una merda. En una festa de Cap d’Any me’n vaig anar a la una perquè un senyor blanc m’estava explicant la història de Floquet de Neu i de Guinea Equatorial. A mi! I vaig pensar: si a la una això és així, quan es prengui tres copes més serà insuportable. I me’n vaig haver d’anar! Més? Anomenar-te immigrant de segona generació quan jo no he immigrat en la vida. Per què, llavors, les meves filles seran de tercera? I la seva descendència de quarta? Llavors, mai seran d’aquí? Som a primer d’antiracisme i no hi ha manera d’elevar la conversa.

I aquesta situació permanent, no li genera estrès?

Per descomptat. Hi ha estudis que parlen sobre el trauma racial i com el colonialisme i el racisme tenen implicacions en la salut mental de les persones racialitzades. És una tabarra constant, t’estan sotmetent a una llum de gas constant. El no, dona, no ha estat així! Són coses teves. I la càrrega mental que això suposa és brutal. Per exemple, em passa que de sobte algú em fa un comentari i, depenent de com estigui, aquest comentari m’ha fotut el dia i el següent i li dono voltes i voltes pel que li podria haver dit, podria haver contestat… i estic convençuda, però segura, que l’altra persona ho ha deixat enrere dos minuts després de deixar-me’l anar. Aquest rum-rum, aquesta dedicació d’energia, és inevitable que al final et passi factura. És clar que desgasta! Paula Hurtado, psicòloga especialitzada en traumes racials, parla també del dret a no contestar perquè hem de triar les batalles en què bregarem; totes no les podem guanyar: és impossible. Però surto de casa i ja estic en alerta perquè en algun moment algú em dirà alguna cosa. És així.

Quan ha preferit callar?

Mira, en un tema controvertit: el procés. Treballar en un ajuntament i sentir que comparen la lluita del poble català amb la de Martin Luther King… Perdona? Perdona!! I sí, és clar que callo en lloc de dir però com t’hi atreveixes! S’aconsegueix justificar tot i al final jo seria l’assenyalada perquè m’ofenc i és que no he entès bé el que em volien dir.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Treballar en un ajuntament i sentir que comparen la lluita del poble català amb la de Martin Luther King… Perdona?”

I al mateix temps la pressió de ser excel·lent. La black-excellence, però no per ser presidenta de la Generalitat, sinó per treballar en una òptica.

No tenim permís per ser mediocres; cal ser amables sempre i no molestar, no sigui que semblem amenaçadors. L’estrès, l’ansietat per la hiperproductivitat, l’autoculpa. Tot, tot, tot.

Tornem als espais no mixtos, que vostè defensa que no hi hagi blancs. Per què?

Perquè necessito espais on no desperti curiositat, on ningú em miri els cabells ni tingui ganes de tocar-me’l. El 2015 vaig ser a Cali, que té una població afrodescendent del 51%, i va ser la primera vegada que anava pel carrer i ningú es va girar per mirar-me. Era anònima! Ningú em mirava! Va ser alliberador. Jo necessito espais on no haver d’estar responent a les expectatives, als patrons, als estereotips de l’imaginari d’altres persones. Vull ser jo i ja està. Perquè després hi ha els que et diuen que no veuen els colors com si això fos una cosa bona. El no et veig com als altres que jo em prenia com un compliment i en cap cas ho era perquè en el fons el que m’estaven dient era: tu ets com nosaltres i aquesta validació em servia. I no t’adones que llavors penses igual sobre la gent de la teva comunitat que les persones blanques. Bufa! El treball que porta després aprendre a relacionar-te amb persones negres, africanes. A mi m’educa la societat que està dissenyada per oprimir-me i jo vaig comprar tots els discursos, m’alliso els cabells —encara sort que no vaig caure en l’emblanquiment de la pell— i em crec que és un afalac quan em diuen que soc especial i diferent, que estic integrada. Ho compro i aprenc al mateix temps que els altres són menys i després he hagut de fer un treball per desaprendre tot això i relacionar-me des d’un altre lloc amb persones com jo. Per fer un paral·lelisme: és com la rivalitat entre dones que promou el patriarcat.

Va tenir una parella blanca durant 15 anys i ara assegura que mai més. Per què?

La dinàmica és molt complicada. La pedagogia, la família, l’esforç… No en tinc ganes. A veure, que em semblen fenomenals les relacions interracials i no hi tinc res en contra, però jo ja vaig ser aquí i en les meves relacions sexoafectives no puc estar bregant amb masclisme i racisme. No puc amb les dues coses! Un senyor heterosexual al final no deixa de ser un senyor, i aquí ja cal estar fent una pedagogia. Si, a més de la feminista, haig d’estar amb l’antiracista… Mira que no, que no, que no puc, que no em dona la vida [Riures.]

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Amb l’ascens de Vox vaig pensar: doncs ara entendreu què és tenir por de perdre drets”

La hipersexualització de les dones racialitzades és un dels estereotips més evidents. L’ha patit?

És clar! Hi ha una fetitxització, voler penjar-se la medalla del mai he estat amb una dona negra i l’és veritat que les negres feu això, això, això i això altre? O pensar que et salvaran. O la creença social que sense conèixer-te de res pensen que estàs amb un home blanc perquè té un rèdit social per a tu. Sempre, sempre, sempre, encara que sigui a l’inrevés i siguis tu la que tens una formació acadèmica i sustentis la família, hi haurà gent que només et veurà com una dona negra, i això significa que estàs per sota de l’home blanc amb el qual estàs. Per això, amb la meva parella anterior, si ell era amb les nenes al parc, s’assumia que eren adoptades, mentre que, si hi era jo, era que les estava cuidant.

I quin paper tenim els mitjans de comunicació per perpetuar aquests estereotips?

Ufffff!!!! Val això com a resposta? [Riu.] Els mitjans de comunicació són generadors d’opinió i tenen el poder de perpetuar o de canviar la narrativa. A RAC1, per exemple, on col·laboro al programa de Marc Giró, soc l’única persona negra.

Com porta això de ser una referent per a altres dones negres?

D’una banda, és molt bonic. A finals d’any vaig ser a Las Palmas i va venir una noia jove perquè li signés els llibres. Se’m va tirar als braços plorant i em va dir: “No saps quant m’has ajudat”. I em vaig emocionar, és clar. Però això posa una pressió afegida perquè, quan t’encimbellen, t’estan deshumanitzant al mateix temps. Et col·loquen en un pedestal en el qual s’espera de tu unes coses determinades, i això és injust i poc comprensiu. Per això mostro la meva part més vulnerable a les xarxes. Si estic malament, ho dic perquè la gent connecti també amb això i vegi que soc una persona i no la seva activista de capçalera. A mi em passen coses, i, mentre m’estan preguntant que si es fan trenes o cuinen un plat de Gàmbia és apropiació cultural, a mi em continuen passant coses.

Per acabar: Què fem amb Vox?

No tinc la resposta perquè, per començar, jo no els he posat aquí. Jo sé el que hi faria, però no t’ho diré. [Es peta de riure.] Em fa pensar molt… En les primeres eleccions que deien això de no, no, no trauran escons, ja veuràs com no. I, de sobte, el col·lectiu feminista en surt amb les mans al cap, i el LGTBI també, i com a persona racialitzada vaig pensar: ara sabreu, ara comprendreu què és tenir por de la pèrdua de drets, que és com vivim nosaltres tot el temps. Vox és el mateix que uns altres, però sense màscara, sense dissimular. Què fer? No ho sé.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies