18/06/2020 | 08:00
Qui és la Silvia Albert Sopale?
Una dona afrodescendent, filla d’una mare de Guinea Equatorial i d’un pare de Nigèria. Per mi és molt important que se’m reconegui amb el segon cognom, Sopale. Primer, perquè Silvia Albert és un nom que podria ser el de qualsevol catalana o espanyola i és el meu segon cognom que determina que la meva identitat va més enllà, m’exotitza. Jo sóc afrocatalana.
També ets dramaturga, directora, actriu i activista.
Sí, sóc actriu per vocació i dramaturga i directora per necessitat i compromís. A ‘Blackface’, la meva primera obra, parlava de les arrels, de la memòria històrica i de la diàspora. Quan vaig fer ‘No es país para negras’, vaig tenir la necessitat de parlar de la meva experiència com a dona negra a Espanya. Des del meu jo. Em sentia amb el compromís d’explicar qui era. Jo no havia fet mai de dramaturga ni de directora: no en tinc formació, però va ser una necessitat, relatar-me a la meva manera.
“Necessitem que els mitjans, els teatres, la televisió, les llibreries, s’omplin de cossos negres i de cognoms diversos”
Quan el 2016 vas presentar ‘No es país para negras’, deies que el pols creatiu era la incomoditat. Espanya no és un país per a negres?
A Espanya hi ha racisme i microracisme a tot arreu. A diferència dels Estats Units, un dels problemes que hi ha aquí és que no coneixeu la vostra història de l’esclavisme de les antigues colònies. La gent ho ignora, i, per tant, la negritud sembla nouvinguda quan fa segles que Espanya i l’Àfrica estan connectades. La porta d’entrada de l’esclavatge del poble africà era Espanya, i això no s’explica. Quan es parla de colònies, es relata el viatge de Cristòfor Colom el 1492 i ja està.
Què és “ser una dona negra a Espanya”, com diu el llibre de la també activista Desirée Bela?
Depèn de l’origen dels teus pares, d’on has nascut, d’on has crescut… De si véns d’una antiga colònia. De si ets una dona negra ‘trans’, de la teva formació…; és molt complex perquè cada una de nosaltres s’identifica amb coses diferents. Als col·lectius on milito hi ha persones que se senten molt connectades amb l’Àfrica i no hi han estat mai; d’altres que, per exemple, són del Brasil o de Costa Rica, que són llocs de barreja entre indígenes, esclaus africans… Gent que se sent molt lligada a Catalunya i a Espanya. Jo sento que la meva identitat té més d’una capa. Abans em feia anomenar afrodescendent i afroespanyola. Ara em sento afrocatalana.
En una entrevista comentaves que calen referents aquí i ara per a les nenes i per als nens, que les dones ‘afro’ durant molt temps us heu emmirallat en els Estats Units.
Cal buscar els referents en alguns àmbits perquè fins ara ens hem emmirallat en els nostres familiars: les nostres mares, àvies… Els referents ja hi són, però no es visibilitzen. Aquesta és una de les tasques que fem a Afroféminas, a Black Barcelona o a Tinta Negra, on denunciem una situació d’infrarepresentació de dones i d’homes racialitzats. Hi som, però no se’ns veu. Necessitem que els mitjans, els teatres, la televisió, les llibreries, s’omplin de cossos negres i de cognoms diversos. Prou de Puig, Bosch i Alsina!
“Som ‘racialitzades’ perquè no som blanques? Em sembla un eufemisme que desvirtua i destrueix tota l’heterogeneïtat”
En el cas del festival Black Barcelona, un espai de debat, d’art i de gastronomia al voltant de la comunitat ‘afro’, el que feu és visibilitzar-vos des de la cultura com a catalans o afrocatalans alhora que teixiu xarxes amb aliats i aliades blanques.
Black Barcelona és un espai de trobada, de reivindicació i de festa que el que vol és mostrar que aquests cossos negres que apareixen als mitjans copejats i menystinguts formen part de la nostra comunitat. El que volem és posar fi a l’estigma. Tenim espais no mixtos i espais on qualsevol persona pot participar-hi.
Reivindiques l’ús del concepte ‘negritud’. No obstant això, alguns mitjans i col·lectius emprem el concepte ‘persones racialitzades’. Què en penses?
Em sembla un eufemisme que desvirtua i destrueix tota l’heterogeneïtat. Som racialitzades perquè no som blanques? Que té a veure una persona amb trets físics asiàtics, d’una gitana, d’una africana o d’algú, per exemple, de Bangla Desh? Amb aquest concepte ens poseu a totes al mateix sac. Jo vaig fer una obra emprant la paraula “negra” perquè mai més torni a ser un insult, perquè no em pugui fer mal. Hem de transcendir el concepte per construir noves identitats.
Quin ha de ser el rol de les persones blanques en els espais de reivindicació negra com l’actual #BlackLivesMatter? Com podem ser bons aliats sense ocupar el vostre espai?
El que cal és que us pregunteu vosaltres què podríeu fer per no ocupar aquest espai. [Riu.] No hi ha una recepta; depèn del moment i de l’espai. En les manifestacions d’Atlanta, per exemple, va aparèixer una imatge d’un cos negre rodejat per cossos blancs que el protegien de la policia. Es tracta d’això, de posar el cos quan cal i de cedir l’espai i la paraula. Només és una mica de sentit comú. Penseu que vosaltres teniu moltes més possibilitats i llocs per expressar-vos: així que, si ets en una assemblea, en una trobada, en un col·loqui i tens molta necessitat de dir-hi la teva… aguanta i escolta.
“La violència racista no entén de classes, tot i que s’aguditza més contra les persones de classes socials més baixes”
Ens calia una revolta com la que ha començat amb els fets dels Estats Units després de la mort de George Floyd per adonar-nos que el racisme és estructural i està estès perillosament?
Us calia a vosaltres; nosaltres ja ho sabíem. Fa anys que els cossos negres som reprimits arreu. A Espanya hi ha els centres d’internament d’estrangers (CIE), Tarajal… Això no ho hem oblidat.
Potser necessitàvem una imatge, un assassinat davant dels nostres ulls.
Hem tingut altres imatges. Hem tingut altres George Floyd i altres moments d'”I can’t breath”. El que passa és que venim d’una pandèmia, d’estar tancats a casa i, de cop, ens adonem que al món hi passen coses, algunes de les quals vulneren els nostres drets.
Consideres que en la violència racista també hi ha un component de classe?
La violència racista no entén de classes socials, tot i que s’aguditza contra les persones de classes socials més baixes. Potser les de classe alta patiran menys racisme perquè tenen més poder adquisitiu, però això no els estalviarà situacions racistes. Hi ha una anècdota de la gran presentadora nord-americana, Oprah Winfrey que ho il·lustra molt bé: un dia va entrar en una botiga a Suïssa i la dependenta es va negar a ensenyar-li una bossa perquè considerava que no la podia pagar i la van prendre per lladre. Winfrey és negra, sí, i una de les persones més influents i riques dels Estats Units.
El racisme és a tot arreu, també a casa nostra, com hem vist aquesta setmana amb el cas d’Iliass Tahiri.
Em sorprèn aquesta actitud de “reivindicar” que aquí també tenim racisme. Aquesta cosa de comparar-nos amb els Estats Units i dir: “Mireu, aquí també tenim la nostra pròpia policia racista”. Això ja ho sabíem abans de l’assassinat de George Floyd.
“Vull parlar de dones negres amb un discurs vital, d’empoderament no només des del racisme i la denúncia”
En les teves aparicions públiques repeteixes que als nostres fills i filles els estem deixant en herència la indignació i la lluita però que tu vols deixar-los també la bellesa.
Cada dia em pregunto com els podem deixar bellesa. Jo em llevo de bon humor i al llarg del dia em vaig enrabiant, quan escolto les notícies, miro les xarxes… Encara no tinc la resposta; així i tot, arran dels incidents dels Estats Units ens hem trobat amb la comunitat afrodescendent de Barcelona per donar-nos suport i per fer-nos visibles i hi ha hagut moments molt bonics de compartir el dolor i la ràbia.
Tu ets activista. La lluita política antiracista i transfeminista també pot ser bella.
Me n’alegro, que ho vegis així. Potser sí. Ara tinc un projecte entre mans a través del qual vull parlar de dones negres amb un discurs vital, d’empoderament no només des del racisme i la denúncia. Un projecte de bellesa, espero.
