12/06/2020 | 07:00
El passat 30 de maig vaig començar un tuit amb el títol d’aquest article. Era una pregunta amb to irònic que jo mateixa vaig respondre, exposant els fets, unes línies més avall. La pregunta i els fets que hi vaig descriure han fet la volta al món.
Un futbolista, uns espais hotelers, uns nois negres dormint al carrer i la paraula RACISME. Una paraula que s’ha repetit a totes les cases, que ha sonat a totes les terrasses dels bars des de l’assassinat d’en George Floyd. Una paraula que la societat catalana i els conciutadans de Lleida veien molt lluny (a uns 7.146 km) i que, de sobte, van tenir molt a prop. Tan a prop que podien sentir com els tocava la porta de casa, tan a prop que la sentien a les seves ràdios, a les seves televisions i la podien llegir a la seva premsa. De cop i volta, Lleida va esdevenir coneguda arreu. Primer, vam ser notícia per una “festeta” d’aniversari que ens va deixar a la fase 1 i tot seguit, va esdevenir l’epicentre del racisme a Catalunya.
Moltes vegades la resposta per no llogar un espai és força directa: “el propietari no vol llogar a negres”
Però la veritable pregunta hauria de ser: realment no sabíem que hi havia racisme a Lleida? Vivim en una ciutat on cada any, des de en fa més de 25, hi ha persones que vénen a treballar a la campanya de la fruita de les terres de la plana de Lleida i que per manca d’allotjament acaben dormint al carrer. Aquesta manca d’allotjament no ha estat mai una renúncia dels treballadors del camp a voler llogar un habitatge sinó més aviat, una obstinació dels propietaris. La majoria no volen negres a casa seva.
Això no és nou, això passa cada any i fins i tot les famílies immigrants o les persones racialitzades amb residència habitual a la capital del Segrià, han de lluitar cada any contra aquesta plaga racista i plena de perjudicis que els neguen l’accés a l’habitatge (a un habitatge digne), al·legant motius de falta de solvència, desconfiança vers el col·lectiu per por a la sobreocupació o pel subarrendament d’habitacions. Sovint, fins i tot persones (no blanques occidentals) que demostren solvència, una feina estable, uns ingressos considerables i cap intenció de subllogar habitacions, han de veure com l’oferta de domicilis desapareix de sobre de les taules de les agències immobiliàries en veure el seu color de pell. La resposta és moltes vegades la mateixa i massa vegades força directa: “el propietari no vol llogar a negres”.
Un hotel que ha estat ple de negres no tindrà una alta ocupació un cop hagi passat la campanya i aquest és el problema d’arrel
Fins ara, la majoria de la població atribuïa la negativa de les agències i propietaris als motius abans esmenats. Tanmateix, aquest any els arguments utilitzats fins ara, no han suportat més l’estructura racista i han caigut pel seu propi pes. Aquest any, com tothom sap, un jugador extern -en Keita Balde- ha saltat al terreny de joc. S’ha ofert a pagar l’allotjament de tots els seus compatriotes que es trobaven en situació de carrer, s’ha ofert a pagar aquest allotjament durant tota la campanya i, a pagar les despeses per avançat. Aquest cop no hi havia l’excusa de la solvència, no servia l’excusa de la sobreocupació, ni del subarrendament, perquè les persones estaven comptades i el pagament es feia en efectiu per a totes i cadascuna d’elles.
Tot i que els fonaments d’aquest sistema racista s’han enderrocat a la vista de tothom, l’únic que malauradament ha transcendit ha estat la negativa dels hotelers i agències immobiliàries a llogar els seus espais a “temporers” pagats amb diners d’un futbolista i, no tant el racisme que s’amaga al darrere. Quin motiu pot tenir un hotel per no llogar les seves habitacions (podent assegurar uns ingressos durant tota la temporada) en un context complex per al turisme i l’ocupació hotelera? Què hi ha al darrere d’aquesta negativa? Doncs la resposta no rau únicament en el racisme d’aquests espais sinó en el de la mateixa societat. Tothom sabem que un hotel que ha estat ple de negres durant quatre mesos no tindrà un alt índex d’ocupació un cop la campanya i la pandèmia de la Covid-19 hagin acabat i aquest és el problema d’arrel.
Vivim en una societat racista, ho hem d’acceptar i hem de començar a revertir aquesta tendència
Vivim en una societat racista, ho hem d’acceptar i hem de començar a revertir aquesta tendència. Hem de ser-ne conscients per a poder a treballar en la solució. Durant molts anys, aquesta ciutat ha mirat cap a un altre costat davant aquestes situacions i fins i tot les ha perpetuat amb actes racistes que intentem justificar. Som la segona ciutat de tota Catalunya amb més segregació escolar i això és així, perquè quan en una escola hi ha un alt nombre de fills de famílies immigrants les famílies “autòctones” canvien d’escola. Això no ens diu res quant al racisme?
Sé del cert que aquests dies algunes persones em deuen considerar l’enemic públic número 1 de la ciutat de Lleida, perquè les meves declaracions han posat a la ciutat en el mapa mundial per un motiu del qual no ens podem sentir orgulloses, malgrat això estic contenta. Estic contenta perquè sé que he fet el correcte, com va dir Martin Luther King: “Mai, mai tinguis por de fer el que és correcte, especialment si el benestar d’una persona o d’un animal està en joc. Els castics de la societat són petits en comparació amb les ferides que s’infligeixen a la nostra ànima quan mirem cap a un altre costat”.
