22/12/2022 | 06:00
La tesi del vostre llibre és que ERC, EH Bildu i el BNG han convergit avui en l’àmbit estratègic. Què us ho fa pensar?
Silvio Falcón: Les tres forces han convergit en un missatge polític més pragmàtic i en una aposta institucional per disputar els respectius governs dels seus territoris. La idea d’eixamplar la base, que ha estat estigmatitzada a Catalunya, la trobem també en discursos d’Arnaldo Otegi a Euskadi o d’Ana Pontón a Galícia. El BNG està en condicions de ser alternativa del PP a la Xunta. Bildu fa el mateix disputant l’hegemonia al PNB, lluny dels maximalismes dels anys vuitanta en què no prenia part en les institucions i les menystenia. A Catalunya, ERC ha evolucionat d’un independentisme més còmode a un pragmatisme ampli.
Històricament, aquests espais polítics han mantingut posicions que no sempre han anat alineades. Què ha passat ara?
Andreu Pujol: És conseqüència del context nacional, estatal, i internacional. A Europa s’han produït dos casos d’èxit de l’independentisme tradicional que han seguit una estratègia similar: Escòcia i Irlanda del Nord. L’Scottish National Party (SNP) a Escòcia ha arribat a ser una força hegemònica i a conquerir la reivindicació del referèndum d’autodeterminació. A Irlanda, el Sinn Féin ha guanyat unes eleccions amb un discurs de caràcter social. Això fa que les experiències peninsulars vulguin posar a la pràctica el mateix recorregut: no defugir ser un partit de govern, practicar un cert gradualisme en les institucions i aplicar una política progressista d’esquerres per interpel·lar ciutadans que són al marge de les seves fronteres tradicionals.
“Eixamplar la base” ha esdevingut un lloc comú. Es diu molt, però… com es fa?
S. F.: No hi ha una fórmula màgica. El nostre referent és un llibre de Marc Sanjaume, Independència i progrés (Saldonar, 2021), que parla del cas escocès. Ell diu que hi ha un trilema: a l’Europa del segle XXI, un partit independentista ha de fer equilibris entre que es percebi que s’avança cap a la independència, incrementar el suport electoral i governar bé fent polítiques socials.
Silvio Falcón: “Si l’independentisme és una opció minoritària, radical i enfadada, la gent se’n pot allunyar”
Per abraçar els espais que tradicionalment no són independentistes, és inevitable una moderació del discurs?
S. F.: No és moderació, sinó que els independentistes que tota la vida ho han estat intenten fer un discurs que pugui ser atractiu per a votants no independentistes. Això en el cas català és una novetat.
A. P: Jo no parlaria de moderació, sinó que l’independentisme, en el cas d’aquestes forces polítiques, es dona per descomptat. Qualsevol votant català sap que ERC té una trajectòria independentista que no admet dubte. És una altra manera d’arribar a la gent. Per incorporar nous partidaris, cal anar més enllà de l’apel·lació identitària. Si l’independentisme governa bé, és més fàcil que la gent li perdi la por. Si és una opció minoritària, radicalitzada i enfadada, és més fàcil que un gruix de gent se n’allunyi.
De moment, el que ha fet ERC al Govern català definir-se com “eixamplar la cúpula”, fitxant persones que provenen d’altres espais com el PSC, els Comuns o Junts. Això té un efecte positiu?
S. F.: Analitzar-ho en termes de resultats és difícil, però parlar de fitxatges és frivolitzar. Els partits volen arribar a un gran públic, i aquests nous consellers del Govern de Pere Aragonès que provenen d’aquests espais ho fan. Pot ser que això generi una resistència en el partit d’origen, però en els ecosistemes basc i gallec s’han donat fenòmens semblants. Al País Basc, l’espai d’Alternatiba, que representa l’avui diputat al Congrés Oskar Matute, va començar sent un sector crític d’Esquerra Unida.
Però en tot cas a Euskadi hi ha hagut un procés de confluència d’organitzacions, no de persones.
S. F.: En certa manera, és similar al cas del PCC, que ara ha anat en coalició al Congrés amb ERC. A Catalunya hem vist això multiplicat per 10 quan hi ha hagut el trencament del Govern i ERC ha necessitat escenificar acords amb tercers per teixir un executiu més ampli.
Parleu de Podem com un antagonista de les forces sobiranistes d’esquerres i considereu que la seva hipòtesi ha “fracassat”. Convé a l’independentisme d’esquerres que Podem fracassi?
S. F.: La davallada de Podem, que havia tingut un fort èxit a Galícia, a Euskadi i a Catalunya, és un element de context que ajuda a entendre aquesta convergència estratègica de Bildu, d’ERC i del BNG. Si Podem substituís el PSOE a les Castelles, això tindria un impacte positiu a segons quin independentisme perifèric, perquè la tolerància al dret a decidir segurament és major entre un votant de Podem que entre un del PSOE. L’espai d’Unides Podem i Sumar té el repte de conviure amb aquestes esquerres sobiranistes i la pregunta és com ho farà. La davallada de Podem és un fet, i alguns votants han fet un viatge d’anada i tornada. Al mateix temps, les esquerres sobiranistes tenen potencial per arribar a acords amb aquest món, tant al País Basc com a Catalunya en el cas d’ERC i dels Comuns.
Andreu Pujol: “Algunes escissions d’ERC han estat finançades per l’entorn de Convergència”
Expliqueu també que plantejar fulls de ruta més pragmàtics pot implicar contestació interna a ERC, a Bildu o al BNG. Això està passant?
A. P.: Ara mateix no es produeix amb gaire intensitat, però havia passat abans quan havien tingut posicions electorals més febles. Quan l’estratègia funciona electoralment, les tensions internes són menors. En aquesta manca de contestació interna hi han tingut un paper important els lideratges. Tant Otegi com Pontón i Oriol Junqueras s’han convertit en referents seguits per la militància.
Francesc-Marc Álvaro explica en una entrevista a CRÍTIC que algunes persones i espais polítics que van liderar la contestació interna a ERC durant els anys del tripartit avui en dia són a l’espai de Junts i també hi estan generant tensions. Ho veieu així?
A. P.: S’ha de remarcar que a vegades aquestes escissions han estat finançades per l’entorn de Convergència, com en el cas del Partit per la Independència (PI) d’Àngel Colom, que va tenir la seva derivada en el cas Palau.
Convergència ha finançat les escissions d’ERC?
A. P.: En el cas del PI, sabem que va passar de manera indirecta, i en altres casos els mitjans de comunicació propers a CDC han accentuat la intensitat de les escissions d’ERC. Que aquests espais hagin acabat a Convergència té certa lògica, ja que aquest món oferia una alternativa als insatisfets d’ERC. En altres territoris no hi havia aquesta opció, i l’escissió podia acabar sent extraparlamentària.
Durant molts anys es va dir que l’independentisme català tenia basquitis. Pot ser que ara a Euskadi hi hagi catalanitis?
S. F.: Nosaltres ho hem observat. Després d’abandonar la violència, el moviment de l’esquerra abertzale ha entès que els codis de Catalunya podien servir-li en clau domèstica. Fins que a Catalunya no hi va haver referèndums informals a escala municipal per la independència, no va aparèixer una iniciativa semblant a Euskadi. Des del punt de vista estètic ha proliferat la imatge de l’urna en detriment de la gràfica tradicional de l’esquerra abertzale. Fins i tot a tall anecdòtic trobes senadors de Bildu que parlen català de manera fluida fruit de la invasió cultural del procés.
Silvio Falcón: “La relació de la CUP amb les institucions és problemàtica, com la de l’esquerra ‘abertzale’ fa 20 anys”
La referència de l’espai de l’esquerra abertzale a Catalunya havia estat històricament la CUP i l’esquerra independentista. Creieu que això ha canviat?
S. F.: Sí. Si la CUP no és en aquest llibre, és perquè no és en la mateixa línia d’aquests tres espais. No és pragmàtica ni vol governar fora de l’àmbit municipal, ni ha fet un viatge com Bildu o el BNG per construir un lideratge públic i la idea d’un programa de govern sòlid. La CUP està en una altra lògica ideològica i de màxims, de completar majories de tercers, però no té vocació de força de govern. La relació entre la CUP i Junts no és la que poden tenir Bildu i el PNB. Bildu aspira a ser el màxim competidor electoral del PNB, i no sembla que la CUP tingui aquest objectiu amb Junts.
A. P.: EH Bildu són diversos partits, i Eusko Alkartasuna sempre havia estat vinculat a ERC. Però és cert que en la branca més provinent de l’esquerra abertzale s’ha produït aquest apropament. Arnaldo Otegi ha donat suport obertament a la candidatura d’ERC, malgrat que les simpaties de la CUP no estan trencades. Però hi ha una aproximació perquè hi ha l’emmirallament com dos partits que aspiren a ser primera força i opció de govern. I aquí la CUP no vol tenir aquest paper.
Al llibre, de fet, es parla de l’independentisme d’esquerres però no de la CUP. Per què no la incorporeu a la vostra anàlisi?
A. P.: Perquè no comparteix la convergència estratègica d’aquests tres partits que intenten ser opcions de govern. La CUP potser no ho verbalitzarà, però no vol ser una opció de govern. Hi ha partits que aspiren a governar i d’altres a condicionar, i la CUP aspira a condicionar les polítiques dels governs.
S. F.: La relació amb les institucions de la CUP és problemàtica, igual que la de l’esquerra abertzale fa un parell de dècades. Són 20 anys enrere del que és avui l’esquerra abertzale. Potser tenen el millor resultat de la seva història; és un electorat petit i cohesionat que no amenaça l’hegemonia de les tres grans forces polítiques catalanes, encara que en algun moment hi pugui haver fugides d’ERC o de Junts cap a la CUP.
