Crític Cerca
Entrevistes

Anna Freixas “El gran truc del patriarcat és desmoralitzar-nos d’una en una”

Anna Freixas (Barcelona, 1946) confessa ser la primera sorpresa per la repercussió del seu llibre, Yo, vieja (Capitán Swing, 2021), perquè li semblava que era “una mica atrevit i no estava segura de si interessaria, però pel que sembla sí que ho ha fet, perquè hi havia un buit”. Un buit gegant on parlar en veu alta de les velles, tal com sona la paraula que ella reivindica, expressar les seves experiències i esdevenir una referència, un far de dones pioneres i que continuen obstinant-se, que resisteixen, per il·luminar i obrir camins a les qui anem darrere. Doctorada en Psicologia, escriptora, feminista, professora a la Universitat de Barcelona i a la de Còrdova, on resideix des del 1981, enfoca una etapa de les nostres vides en què sortir de la cotilla dels diminutius, de la condescendència, de l’avieta gentil que fa mitja, en lloc de la que es masturba, i que ni tan sols és àvia, continua sent un tabú a enderrocar, un espai a conquerir.

04/04/2022 | 06:00

Com és possible que, com escriu a Yo, vieja, no disposem encara avui de paraules per anomenar la vellesa de manera realista? Ni velljove, ni tercera edat, ni gent gran s’hi ajusten, oi?

És sorprenent. Hi ha un pànic a la paraula vellesa, vell, vella. Està molt connotada socialment i de manera negativa. Això fa que ens en faci por parlar, que procurem evitar el terme. Per aquí van els trets, per al meu gust, per una societat que estigmatitza un do que és el de continuar vius. Envellir és una sort.

Quin esforç d’obstinar-se a no estar silenciades també en la vellesa. Quina mandreta!

Sí. És una angoixa, és un cansament gran intentar estar sempre ocultant, emmascarant el teu cos i la teva vida per evitar semblar que no ets el que ets: vella. Però alhora és un treball que volem fer una sèrie de dones mostrant una vellesa on ens puguem identificar, on puguem sentir que “aquesta vella sí que soc jo”. La meva és una generació de pioneres. Hem aconseguit despenalitzar l’avortament, la llei del divorci, el matrimoni homosexual i ara ens queda això: plantejar-nos quin tipus de velles volem i podem ser. Ens queda plantejar i dissenyar una vellesa entre totes que ens resulti confortable i digna.

Vostè afirma que una de les assignatures pendents és la de la reconciliació compassiva amb els nostres canvis físics. Que estem sotmeses a la creença de la vellesa com a malaltia i lletjor i l’assumim com un fiasco personal del qual ens sentim responsables. I aquesta revolució, per a quan?

[Riu.] Això dic jo!: per a quan? Quan ens decidirem a mirar el nostre cos amb respecte, amb afecte, amb dignitat? Els signes de l’edat són naturals i ens demostren que estem vives, que no ens hem quedat pel camí. Ho hem de definir ja, perquè una de les nostres lluites sempre ha estat amb el concepte de bellesa. La clau rau a dissenyar un model on ens agradem i on ens atrevim a mostrar que hi ha una bellesa d’arrugues, de cabells blancs, fins i tot de caminars lents, i que sapiguem apreciar-la com es mereix. Perquè, a més a més, si no ens animem nosaltres mateixes a mostrar-la amb poder, no canviarem res. Continuarem transitant per un camí terrible, fatigós, tòxic, i que damunt és molt car, quan les dones som les pobres del planeta. El sistema actual ens arruïna i som percebudes com a éssers patètics. No hi ha avantatges.

“Per a les dones, tot és més difícil, perquè tot forma part del disseny patriarcal”

Nosaltres som invisibles amb l’edat, i ells, en canvi, es converteixen en interessants i savis.

Això és. És el disseny patriarcal que s’ha construït a través de la llei de l’embut: tot allò que és ample, per a ells, i tot allò que és estret, per a nosaltres. Ells són atractius amb cabells blancs i, per a nosaltres, continua sent un símptoma d’abandonament i de deixadesa. Se’ns diu que no som atractives i així ens veiem. Ells poden buscar-se parelles més joves amb qui establir noves relacions; nosaltres, no. Per a les dones, tot és més difícil, perquè tot forma part del disseny patriarcal.

Hi ha qui no s’ha adonat encara d’aquest disseny que vostè apunta, que no és conscient del sistema, que continua creient que és una experiència individual. Què fem, doncs?

És que aquest és el gran truc: desmoralitzar-nos d’una en una per evitar que ens empoderem globalment. La força demolidora del patriarcat que passa per sobre de les dones, el seu cos, la seva bellesa i la seva dignitat, és just aquí: destrossar-nos l’autoestima d’una en una. Per això el feminisme ens ha il·luminat, perquè ens mostra que el que ens passa no és personal, sinó polític. I, quan descobrim que allò personal és polític, podem començar a pensar, a dissenyar i a actuar en una nova manera d’estar en el món més digna per a les dones, més justa.

A Yo, vieja sentencia que ens falten referents de velles a les quals desitgem assemblar-nos, que ens falta “mirar altres dones grans amb gust i fer-nos visibles les unes a les altres”. També és el sistema?

Evidentment. El sistema continua triomfant perquè contínua demolint l’autoestima individual de dones que consideren que no estan a l’altura. I jo em pregunto: a l’altura de què? De qui? D’uns senyors que tenen panxa, cel·lulitis i a qui ningú els diu que no són atractius físicament? Fins i tot és al contrari! Ells s’ovacionen mútuament les panxes i, en canvi, nosaltres tendim a censurar-nos i a censurar les altres dones.

Foto: ALISA GUERRERO

“Mai estàs prou prima ni ets prou atractiva, encara que siguis jove: el nostre cos és un camp de batalla”

Això de no mirar-nos amb gust no és exclusiu de les velles. No sé si va escoltar l’actriu Emma Thompson dient que hem après a odiar els nostres cossos, que solem veure’ns imperfectes a qualsevol edat. Hi està d’acord?

És clar! El model de bellesa que hem après és hiperpervers, perquè és inassolible. Mai estàs prou prima ni ets prou atractiva, encara que siguis jove, mai. El nostre cos és un camp de batalla, sempre ho ha estat. Fins no fa gaire, necessitàvem ser belles per trobar un bon partit. Ara, per començar, no hi ha bons partits. I segon: no necessitem que ens mantingui ningú. Hem de reaccionar. Hem de ser nosaltres les que ens convencem que la bellesa no passa per la tortura i reconciliar-nos amb el nostre cos i el nostre ésser. És una reflexió que encara tenim pendent.

Vostè parla de l’emmascarament, de la nostra incapacitat per acceptar la nostra imatge i dels procediments que ens generen fam, tristesa i que ens desvaloren perquè, a més a més, envien el senyal que estem en lluita constant contra la nostra edat. Com podem rebel·lar-nos-hi?

És un procés, i els actes de resistència social no són fàcils: requereixen una gran dosi de convicció personal i valentia. Pensa que hi ha un mercat a tots els nivells on es convida la dona a consumir per canviar, per transformar-se. L’autoestima no ha estat mai el nostre fort i fem el que podem. És una feina llarga, però no impossible.

Què pensa, què sent vostè quan veu una dona que, sens dubte, ha passat pel quiròfan una vegada i una altra?

Penso en com s’ha empassat el manament patriarcal sense deixar fora ni una goteta i en el fet que, pobra, s’ha massacrat ella mateixa. Per a mi, és dolorós.

“La idea que només som atractives mentre tenim la regla és perversa”

Apunta en el seu llibre una altra batalla, la de lluitar contra la idea acceptada que només som desitjables, vàlides, mentre menstruem i som éssers reproductius, per la qual cosa, per tant, desapareixem amb la menopausa.

Pensa que som en un sistema econòmic ultracapitalista i que el cos de les dones, hi insisteixo, és, des que som nenes, un camp de batalla. Aquesta idea que només som atractives mentre tenim la regla és perversa i té com a objectiu principal fer gran el món dels homes, i petit, el nostre. I hem d’ocupar-nos del nostre desig, del nostre. A més, quan les dones mostren iniciativa sexual, ja reben un càstig social. Si són de 40 anys en endavant els diuen pumes, si no putes, mentre que a ells ningú no els diu rinoceronts o qualsevol cosa que indiqui o impliqui una connotació negativa pel fet de voler mantenir relacions sexuals.

La queixa és vàlida i necessària, però no podem quedar-nos aquí, sinó que hem de transformar la nostra vida, cadascuna individualment, tot mostrant la nostra edat, no torturant-nos, no arruïnant-nos, perquè ningú no ho farà per nosaltres. Hi ha una feina personal, cadascuna amb la nostra reflexió, la nostra conducta i la nostra sexualitat. Ho repeteixo: ningú no ho farà per nosaltres. La sexualitat de les dones sempre ha estat un dels secrets millor guardats, perquè sempre ha existit, damunt, el fantasma de la prostitució. Si et mostres més activa o més interessada del compte —que vagi vostè a saber què és per als altres estar més interessada del compte—, si mostres desig i dius que t’agradaria tenir un rotllet amb aquest o amb aquell altre, o amb aquella altra, ja es cuida el patriarcat de passar-nos per l’adreçador, d’espantar-nos. Jo, per exemple, mai utilitzo l’expressió de “filla o fill de puta” i, quan algú ho fa davant meu, replico: “Amb perdó de les putes, que són unes santes”. És terrible que contribuïm a estigmatitzar la nostra sexualitat, la nostra existència i la d’altres dones.

Tant de bo estigmatitzar els homes putaners.

Doncs sí.

Foto: ALISA GUERRERO

“Cal trencar el malefici del manament de la bellesa i de l’edat que ells, a més a més, no compleixen”

En el seu llibre Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez (Capitán Swing, 2018), argumenta que la vida després de la menopausa pot ser un alliberament en molts sentits i no una desgràcia. En què, principalment?

Temen més la menopausa les dones abans de tenir-la que quan ja hi són. Quan la tens, t’adones que la teva vida té molts avantatges. Per exemple? Tens més ferro al teu cos, més energia, estàs menys cíclica emocionalment, t’estalvies una pasta en productes, com ara tampons o compreses, i desapareix la por de quedar-te embarassada. Perquè et convencis que estàs en un bon moment, has d’escoltar també l’experiència d’altres dones. Cal adonar-se que, quan cataloguem la menopausa com el principi de la fi, estem dient que després dels cinquanta, tot el que et queda al davant —que poden ser fins a quaranta anys més— ja no té valor ni significat, i això no pot ser. Que als tios no els interessen les dones a partir dels cinquanta? Doncs ells s’ho perden! Hem d’organitzar el nostre estar en el món de manera que fem que la vida de les dones, després dels cinquanta anys, sigui plena i feliç. Perquè això també significa que, darrere de mi, altres dones ho faran. Cal trencar el malefici del manament de la bellesa i de l’edat que ells, a més a més, no compleixen.

En les seves entrevistes, hi ha dones que testifiquen precisament això, que a partir dels cinquanta ja no interessen, en general, als homes de la seva edat.

No és una qüestió monolítica. Hi ha homes savis que estableixen relacions amb dones de la seva edat als cinquanta o als seixanta, però no podem viure en funció del que el patriarcat decideixi per nosaltres. El feminisme, el que ha pretès sempre és eixamplar el nostre món i fer-lo més just, però no podem esperar que ens ho donin fet.

Cal ser més punkies?

[Riu.] Doncs sí. Totalment. Tan punkies i tan fresques, perquè, si no, ningú ho farà per nosaltres. T’ho asseguro.

A penes hi ha expressions culturals en les quals es mostri explícitament sexe en la vellesa. Una altra vegada, som-hi amb la falta de referents i el silenci.

Ara hi ha algunes pel·lícules, poques per al meu gust, on s’expliquen relacions sexuals entre gent gran, i ho considero un avenç i també una necessitat. Cal trencar amb la idea que no existeix la sexualitat en la vellesa o que és una cosa bruta, perversa, fastigosa. Fins als setanta, vuitanta, noranta anys… som persones amb desig sexual, i aquesta realitat cal fer-la visible entre totes.

“Les dones ens masturbem perquè és la font de satisfacció, de plaer sexual, més estable i efectiva”

Va escoltar el discurs de Petra Martínez a la gala dels premis Feroz, on va dir que es masturbava i que s’ho passava fenomenal? Què li va semblar?

És que les dones ens masturbem perquè és la font de satisfacció, de plaer sexual, més estable i efectiva durant tota la nostra vida. Sí que em va sorprendre que ho digués, perquè no forma part del discurs habitual i el vaig celebrar enormement. Que una dona com ella, en una conjuntura pública, s’atrevís a dir-ho, em va semblar un avenç, un moment important per a la nostra llibertat, i això contribueix a fer-nos el món més gran. Ho aplaudeixo.

Torno a citar-la: “Si no estàs furiosa, és que no mires amb atenció”. Vostè reivindica la ira femenina, que està molt malvista.

Des de nenes ens han ensenyat a ser dolces, amables i pacífiques, però n’estem fartes. Hem arribat a un punt en què no aguantem més, les negociacions no són suficients perquè es produeixi un canvi real i estem disposades a dir les coses pel seu nom. Sense més.

Foto: ALISA GUERRERO

“Pretenen que nosaltres ens mantinguem en aquest espai de la bona mare, la bona filla, la bona esposa…”

A veure si em dona el consell definitiu per a quan ens diuen això de “no t’enfadis, dona”. Hi ha alguna fórmula?

Una vegada, no sé si et servirà… un home em va retreure en públic: “Per què tens tanta ira?”. I li vaig contestar: “De la lucidesa, en dius ira?”. Es va quedar calladet, és clar. Sempre pretenen que nosaltres ens mantinguem en aquest espai de la bona mare, la bona filla, la bona esposa, la bona, la bona… Una de les tècniques que utilitzen és la de l’avís de “no siguis dolenta”, quan expressem empipament davant una situació injusta que no volem deixar passar. La nostra ràbia també és necessària per aconseguir el canvi que volem. I en el “no siguis dolenta” hi ha, a més a més, implícita l’amenaça latent de convertir-nos en aquesta dona terrible que tant temem i de ser assenyalades com a putes. Cal saber veure-ho, identificar-ho. Estar atentes.

Quan ens expressem amb vehemència en públic, és habitual que rebem el qualificatiu de boja, d’histèrica. I, no obstant això, vostè defensa que vam demostrar al llarg de les nostres vides tenir una salut mental a prova de bombes. M’ho explica?

En algunes conferències, me’n recordo d’una vinyeta d’El Roto on hi ha dues vaques, de quan l’alarma per les vaques boges, i una li diu a l’altra: “Es mengen la nostra carn, es beuen la nostra llet, ens arrenquen la pell, no n’hi ha per tornar-se boges?”. És exactament això. Som les majors consumidores d’antidepressius i d’ansiolítics, però és que potser no tenim totes les raons i motius en aquesta vida per perdre el cap? Una vida en què dormim pitjor, cuidem de la mainada o dels nostres pares o sogres? En què vivim en una societat masclista i violenta, no tenim poder, cobrem menys i damunt hem de romandre somrients, disposades, estupendes i belles?

És més fàcil medicar-nos que escoltar “el malestar que no té nom”, tal com va escriure Margaret Mead, a qui vostè cita en els seus llibres. Per a les empreses farmacèutiques som una mina.

És clar! Quan una dona va a una consulta i diu “no puc més, em fa mal tot”, és molt més còmode receptar-li una pastilleta, que veuràs que bé que et va, i no opinis, no t’expressis, no sentis, calla. Converteix-te en un ésser amable, que somriu i no es queixa, tranquil·litza’t. Si en lloc de receptar-nos pastilles a granel, ens escoltessin i s’adonessin de veritat on és el nostre dolor, el nostre problema, ens lluiria més el pèl. Perquè aquest pla de vida, tal com està dissenyat, no hi ha qui l’aguanti.

Per això reivindica tan feroçment les amigues i el feminisme?

És que, gràcies a les converses amb les amigues, hem constatat que no estem boges, sinó que vivim vides que són per tornar-se boges i d’aquí ve el nostre cansament. I gràcies al feminisme vam entendre, entenem, que ens passa a totes i hem trobat l’escolta, la complicitat i la llum que ens confirma que tenim tota la raó del món i que no podem, ni volem, continuar així. Hem comprès que no estem soles. Per això es tem tant el feminisme, per això es tem tant la relació entre dones, entre feministes deslligades, perquè “ximpleta estàs més bufona”.

S’esperava, per tant, la reacció virulenta al feminisme i el ressorgir de la ultradreta, que nega fins i tot la major, que existeix una violència masclista?

Com a feminista i persona d’esquerres soc una il·lusa. No m’ho esperava. Sempre he cregut que avancem, que evolucionem. Al final, resulta que tinc una manera innocent de veure la vida i continuo confiant que el discurs de la ultradreta no pot tenir recorregut.

I no li fa por?

Prefereixo no pensar-hi, i aquest pot ser el meu problema, però és que no vull ni pensar-hi. Espero que la gent sàpiga què significa la ultradreta perquè en la nostra història no la tenim tan lluny. Encara hi ha moltes persones enterrades a les cunetes. Amb determinats focs no hi hem de jugar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies