Crític Cerca
Foto: ALBA MARINÉ
Entrevistes

Antoni Batista “L’independentisme català és ara més radical que el basc”

Mestre de periodistes, Antoni Batista Viladrich (Barcelona, 1952) és un referent a l’hora de parlar del País Basc, de la història de l’antifranquisme i de la crítica musical. Vinculat a la premsa clandestina del PSUC, es va especialitzar en el periodisme de conflictes, explicant el conflicte basc als diaris Avui i La Vanguardia, on també va ocupar-se d’Irlanda del Nord i del Pròxim Orient. Va passar pel Govern tripartit com a director d’Anàlisi i Estratègia del Departament de la Presidència durant el mandat del president Pasqual Maragall, i es va doctorar amb una tesi titulada Paraula i música. La crítica musical a la premsa (2003). Autor d’un bon grapat de llibres, acaba de publicar Memòria de la resistència antifranquista (Pagès Editors).

19/10/2021 | 07:00

Volia començar pels seus orígens familiars.

Per part de la meva mare, els orígens són a Torredembarra. Aprofitant la meva condició d’organista parroquial durant 25 anys, vaig poder fer remuntar els orígens fins al segle XVI. El meu pare era de Sant Andreu de Palomar, però remenant vaig descobrir l’origen gitano dels Batista a la Camarga. Vinc de gitanos i de jueus, per part del cognom Viladrich del meu avi matern. Soc doblement proscrit, i si hi afegeixes que vaig ser comunista i soc català…

La seva mare és el vincle amb la música.

La meva mare va fundar l’any 1948 l’Acadèmia Musical Santa Cecília, que va arribar a ser l’acadèmia amb més alumnes de Barcelona. L’acadèmia era a casa, en una torre gran al passeig de Maragall, on hi havia cinc pianos i on vaig néixer. La meva mare, quan em gestava, va fer tota la integral de les sonates de Beethoven. Per tant, vaig néixer amb bona oïda.

Abans de periodista, va ser músic.

Com que vaig néixer a l’acadèmia de música, a 18 anys ja tenia tota l’escolaritat del grau mitjà, i podia fer classes de solfeig i de teoria. Vaig començar a guanyar-me la vida com a professor de música i, alhora, les meves primeres passes al periodisme també tenen a veure amb la música. Era un xaval jove que va entrar de becari especialitzat al Diari de Barcelona i va començar a fer crítiques d’un període apassionant com és el de la Nova Cançó.

D’on va sortir la vocació periodística?

De fet, entre la música i el periodisme vaig fer quatre anys de medicina! No se’m va acudir mai ser professor de música professionalment, tot i que ho feia com a forma de guanyar-me la vida. Pensava que la meva vocació era la medicina, suposo que per voler imitar els que em visitaven quan era un nen hipocondríac. Però, mentre estudiava medicina, vaig començar a publicar pamflets a la facultat, que tenien èxit. I, quan hi havia alguna crisi, portava les notícies als diaris. D’aquesta manera vaig conèixer, per exemple, Antonio Franco, que acaba de morir. Franco era redactor del Diario de Barcelona i jo era un estudiant que li portava notícies de la resistència estudiantil. L’ambient d’aquells diaris és inoblidable. Vaig descobrir que allò era el que m’agradava, i que tenia traça per escriure.

Foto: ALBA MARINÉ

“La meva mare s’hauria estimat més que treballés de pianista en un bordell”

Què els va semblar als pares que volgués deixar la medicina pel periodisme?

Els pares, que eren persones fetes a elles mateixes, em van dir que, si volia dedicar-me al periodisme, havia d’estudiar. Això era un gran què, perquè llavors ser periodista era un drama familiar. Segur que la meva mare s’hauria estimat més que treballés de pianista en un bordell.

A 18 anys també es produeix la primera topada amb la policia.

A mi em passa el mateix que diu La Trinca a la cançó “Un gran dia”. Vaig anar a la primera manifestació i vaig rebre la primera hòstia. Era a l’Hospital de Sant Pau, que era el campus de la Universitat Autònoma on estudiava medicina i on fins llavors no hi havia entrat la policia. S’hi va organitzar un acte contra les penes de mort del Procés de Burgos, amb un míting de Manuel Sacristán que em va impressionar. Quan vaig veure els grisos amb els cascs i les porres, vaig pensar que havia de marxar corrents cap a casa, però un bon amic em va dir que havíem de resistir. Vaig sentir que deien “maniobra de abanico”, i van començar a estossinar. Pel que vaig saber després, gràcies als metges professors meus que em van atendre allà mateix, el policia que em va enxampar em va continuar pegant després d’estabornir-me.

Això és un pas més de la politització?

Jo estava preparat per a la política, però no per a l’heroisme. Pensava que aquell dia no em passaria res. El meu pare, que era de la generació trencada per la guerra i que, mort de por, era una mena de clandestí dins la família, m’anava donant lectures. “Ara llegeix Espriu, ara García Lorca”; em va passar la Gramàtica de Pompeu Fabra i em va donar les primeres nocions de català.

Quan es va fer del PSUC?

Em vaig fer del PSUC de seguida perquè era el partit per antonomàsia de l’antifranquisme. El PSUC em va introduir a l’aparell de propaganda, a la redacció de la revista Universitat i, molt poc després, Andreu Claret em fitxa per l’API (la clandestina Agència Popular Informativa). Llavors era el corresponsal de l’API en la lluita universitària.

Foto: ALBA MARINÉ

“Andreu Claret i Manuel Vázquez Montalbán han estat els meus mestres en el periodisme”

Aquella va ser la seva escola de periodisme?

A la Facultat de Periodisme hi vaig després de quatre anys de medicina i d’haver llegit molta política, sociologia, etc., i sincerament no hi vaig aprendre res. Tot el que sé ho vaig aprendre al carrer. Primer com a font i després quan conec gent com Andreu Claret, el meu primer mestre, o Manuel Vázquez Montalbán, que és el segon mestre. El que no vaig aprendre a la universitat ho vaig aprendre amb Claret, amb Ruiz de Villalobos, que era el cap d’espectacles del Diario de Barcelona, o amb Vázquez Montalbán.

Com era aquell periodisme clandestí?

La revista Universitat la fèiem a casa meva, amb una màquina IBM “confiscada”. Allà era la redacció, per on passava gent com Vázquez Montalbán. Mentrestant jo compaginava aquesta dedicació amb el periodisme musical a Diario de Barcelona i a Cambio 16, i ho devia fer tan bé que em van passar a Treball, la publicació del partit. Paraules majors! El consell de redacció de Treball era el comitè executiu del PSUC i tres o quatre periodistes, com Quim Sempere, Joan Busquets, Andreu Claret o Pere Fages. Era el més crío de tots aquests!

Allà va poder conèixer els líders de l’antifranquisme.

Vaig compartir aquelles reunions amb Gregorio López Raimundo, Miguel Núñez i Jordi Conill, que eren els homes més buscats pel règim! Personalment, em van impressionar el seu coratge i la seva humanitat.

I va viure de primera mà l’Assemblea de Catalunya.

La vaig viure en l’organització de l’aparell universitari i, especialment, en la transmissió de notícies que portava Pere Ignasi Fages.

Tot plegat ha fet que hagi estat el cronista de l’antifranquisme.

Vaig pensar que aquest seria un tema que em duraria tota la vida i que no me l’acabaria mai. Estic a punt de fer 70 anys i encara estic parlant-ne a propòsit de la comissaria de la Via Laietana, per exemple.

Foto: ALBA MARINÉ

“He tocat tots els registres de la maldat. Quan t’acostes a la realitat, destrueixes arquetips”

En la seva vida hi té un paper clau el poeta Salvador Espriu.

Jo vaig anar a veure Salvador Espriu per a un llibre que havia d’ajudar a la legalització del PSUC, de l’editorial L’Avenç, fundat per il·lustres militants de Bandera Roja que s’havien passat al PSUC, com Ferran Mascarell o Xavier Vidal-Folch. El gruix del llibre eren entrevistes a patums que es manifestaven a favor de la legalització del PSUC. Vaig entrevistar l’abat Cassià M. Just, el president del Barça, Agustí Montal, el bisbe Pont i Gol, Joan Reventós, Lluís Maria Xirinacs, etc. Vaig anar a veure Espriu i em vaig convertir en el seu darrer confident. Quan va morir, vaig escriure el llibre que ell em va dir que escrivís, quan deia que ell era Goethe i jo era Eckermann… Ell era Goethe, però jo no era Eckermann!

De quina manera el llibre d’Espriu impulsa la seva recerca?

Per al llibre vaig pensar que havia de buscar la fitxa d’Espriu, i és anant a veure la fitxa que descobreixo els arxius policíacs. Allò era una mina! Hi vaig poder entrar gràcies al governador Ferran Cardenal i el seu cap de premsa, Josep Anton Rossell. A partir de llavors començo a exhumar fitxes policíaques i atestats. Per exemple, la de Jordi Pujol, a qui vaig ensenyar la seva fitxa fa dos anys.

Què se’n va fer, d’aquells arxius?

Quan jo hi vaig entrar, encara no hi havia entrat ningú i estaven com els havien deixat els de la Brigada Social, que encara eren allà treballant. Llavors hi era tot, perquè almenys ho havien deixat… Després, ja no ho sé. Vaig anotar, vaig fotocopiar i em van deixar en dipòsit alguns documents sensibles, amb risc que els fessin desaparèixer com era palès que anaven fent.

Un altre nom imprescindible en la seva biografia és Josep Benet…

Quan va veure la seva fitxa policial, Josep Benet, que dirigia el Centre d’Història de Catalunya i que m’havia incitat a escriure el primer llibre sobre ETA, va animar-nos, a Josep Playà —amb qui vaig col·laborar en diversos llibres— i a mi, a fer la crònica de l’Assemblea de Catalunya. Despatxàvem amb ell cada mes, i ens va fer el pròleg. Benet ens va dir que, com que érem periodistes, hi poséssim “crònica” per no trepitjar l’ull de poll al gremi dels historiadors. Ara la crònica s’ha convertit en història i continua sent el llibre de referència sobre l’Assemblea de Catalunya. A partir d’aquí, l’any 1995 vaig investigar la Brigada Social i l’any 2010 vaig publicar La carta, que és un llibre important de la meva trajectòria.

Sempre ha defensat la idea de l’alteritat i la necessitat de conèixer l’altre. Aquest és un llibre per entendre la figura d’Antonio Juan Creix.

Des de l’ètica personal, pots entendre uns criminals determinats; però, des de la deontologia, tots els dolents són de la mateixa dolenteria, i té el mateix interès un comissari de la Brigada Social que un dirigent d’ETA que està implicat en un atemptat amb morts. He tocat tots els registres de la maldat. Quan t’acostes a la realitat, destrueixes arquetips. Gràcies a La carta vaig descobrir un altre Creix que va quedar amagat per la seva llegenda: el policia que es volia rehabilitar a ell mateix, perquè creia que havia actuat malament. Si vas amb prejudicis maniqueus, malament. La primera vegada que vaig entrevistar Josu Ternera no era el d’avui: era dels més durs. Però ha estat un dels artífexs del final d’ETA.

Foto: ALBA MARINÉ

“El PSOE té por de l’Estat profund que encara té Franco a les casernes”

Aquests dies es torna a parlar de la comissaria de la Via Laietana. Segons el número dos d’Interior, és “un símbol de la democràcia”.

La maniobra semàntica d’aquest senyor ha estat prescindir de la dictadura per parlar de 40 anys de servei a la democràcia. Però no pots fer aquest joc retòric, amb el passat que hi ha darrere. És un insult per als qui ho van patir, una ignomínia. Si vols destacar la tasca dels policies en democràcia, digues que durant 40 anys els que lluitaven per la democràcia era els que hi van deixar la pell. Davant un edifici emblemàtic de l’imaginari col·lectiu de la repressió de l’antifranquisme, no pots dir això.

Per què hi ha tant d’interès a mantenir aquest edifici policial al mig de la ciutat?

En els primers moments, els socialistes semblava que estaven per convertir Via Laietana en un centre de memòria, però les zones de poder que tenen “mando en tropa”, si són d’esquerres, sobreactuen com amb una mena de síndrome d’Estocolm, fent evident que han de protegir i demostrar que protegeixen els seus homes. A banda, deuen tenir por de l’Estat profund que encara té Franco a les casernes, d’un PP que encara no condemna el franquisme i els està trepitjant els talons, amb una bossa de vots del mig que és en disputa…

I un Vox que, allà on hi ha una caserna, arrasa.

Aquesta és nova. Vox imanta cap a la dreta tot el sistema polític espanyol.

L’any 1973 va tenir el seu primer contacte amb el País Basc, quan coneix la família de Txabi Etxebarrieta. Un vincle basc que li durarà tota la vida.

A mi em peguen en una protesta contra el Procés de Burgos, i això fa que m’interessi molt pel que hi va passar. Per sort tinc una font de primera mà com és l’advocat Josep Solé Barberà, que era del PSUC. Tinc el record inoblidable d’anar a casa seva, al carrer Pàdua, a escoltar l’enregistrament del judici contra els acusats de matar el comissari Melitón Manzanas, cap de la Brigada Social de Guipúscoa. A través de Solé Barberà, vaig poder conèixer la família Etxebarrieta. Entro al País Basc per aquella casa. Un germà, José Antonio, és advocat al Procés de Burgos, i l’altre, Txabi, és el primer mort d’ETA. És el primer contacte amb ETA, perquè la germana estava connectada amb la clandestinitat i a través d’ella conec Wilson, que es diu que va prémer el botó del magnicidi de Carrero Blanco. Quan, a finals dels noranta, José Antonio Urrutikoetxea, Josu Ternera, va ser “legal” i va fer un míting a la plaça Miguel de Unamuno —germans Etxebarrieta en la terminologia abertzale—, vaig tornar a aquella casa on encara tenien emmarcada una ampliació de la fotografia del carnet d’identitat de Txabi. Era l’única que tenien.

Foto: ALBA MARINÉ

“No he escrit ni contra ETA, ni a favor d’ETA; he escrit sobre ETA”

A partir de llavors ja no va deixar el tema basc i ETA.

Quan volia fer periodisme seriosament, pensava que no ho havia de fer per parlar de coses molt a l’abast, sinó que era l’oportunitat d’explicar coses conflictives. Quina era la guerra més propera que tenia, només a 600 quilòmetres?

Ha explicat el conflicte basc, des de Barcelona, que és molt diferent de fer-ho des de Bilbao o des de Madrid.

La distància posa en safata l’equidistància. No he escrit ni contra ETA, ni a favor d’ETA; he escrit sobre ETA. He intentat explicar el conflicte des de tots els punts de vista: des del punt de vista d’ETA i de la Guàrdia Civil, dels governs espanyols i de l’esquerra abertzale i de les víctimes d’un costat i de l’altre. He entrevistat ETA, però també la germana de Gregorio Ordóñez o María San Gil, Robert Manrique i Rosa Lluch. Amb això he volgut oferir tota la paleta de colors i fer-ho des de Barcelona. En aquest cas, ser català et facilita l’equidistància, tot i que, en els anys que em vaig dedicar a explicar el conflicte, em passava molt de temps al País Basc.

Aconseguir la polifonia no deu haver estat fàcil.

El secret perquè totes les fonts confiïn en tu és no manipular-les. Sigui quina sigui la font. Si a tu et diuen una cosa, l’escrius. Vaig respectar-les i em van respectar. I, quan em vaig dedicar a passar la frontera per entrevistar els que estaven “al otro lado”, com en diuen ells, vaig pactar amb les autoritats espanyoles que no em seguirien.

En aquesta qüestió del conflicte basc, hi ha hagut un periodisme molt vinculat a l’estratègia policial dels governs. El seu va ser un periodisme que contrarestava aquest vincle.

Hi ha un llibre que parla de “la premsa contra ETA”. En el meu cas hi ha un canvi de preposició i és “la premsa sobre ETA”.

Si tot el que tenia a veure amb ETA era ETA, vostè per a alguns sectors va ser “el periodista d’ETA”?

Per a alguns segurament ho era, però no em puc queixar. A mi se m’ha respectat, en general. Alguns sí que han dit que equidistància és complicitat i informació és apologia, però no en faig cabal. L’article estrella d’aquesta crítica és l’article que em dedica Jon Juaristi a la pàgina tercera de l’Abc. Per ràdio he debatut amb Isabel San Sebastián o Carmen Gurruchaga, i tinc una gran amistat amb Gorka Landaburu. El problema és quan vaig entrevistar per primera vegada Arnaldo Otegi. És la primera vegada que l’entrevisten en un diari que no és del món abertzale i apareix a la portada de La Vanguardia. Llavors, Mariano Rajoy truca al director, Joan Tàpia, i li demana que m’enviï a galeres. Tàpia se’n fa responsable, diu que no ho farà i segueixo fent. Però, amb el canvi de la línia editorial, m’envien a galeres. Per fortuna, les meves galeres eren la música. Començo en el periodisme amb la música i l’acabo amb la música.

Foto: ALBA MARINÉ

“Vaig marxar de l’’Avui’ perquè em van vetar una entrevista amb ETA”

Del diari Avui també en va sortir per culpa d’un episodi de censura.

Estava a l’Avui per militància catalanista, per militància lingüística. Podia haver anat abans a La Vanguardia, però volia escriure en la meva llengua. Però em van dir que no podia publicar una entrevista amb ETA pactada prèviament, perquè hi havia hagut un canvi de director. Me’n vaig anar a La Vanguardia i la vaig publicar allà. Ara que sembla que tothom la critica, he de dir que el meu millor periodisme basc l’he publicat a La Vanguardia.

En aquest sentit, en un article a l’Ara, on col·labora habitualment, alertava fa pocs dies del periodisme de tendència i reivindicava el periodisme apàtrida, seguint la idea de Manuel Vázquez Montalbán.

Jo vaig escriure a la premsa de partit i pensava que això havia periclitat, s’havia mort. Amb la democràcia van desaparèixer Mundo Obrero, la publicació del PCE, i Treball, del PSUC, que tirava 100.000 exemplars i que avui dirigeixen Marc Andreu i Paola Lo Cascio. La gent volia premsa plural, no premsa de partit. Ara veig que aquell tipus de periodisme torna, en forma de premsa de tendència. De tota manera, les grans capçaleres han continuat aguantant, fent aquest periodisme plural. De fet, alguns dels qui els acusen de tendencioses les grans capçaleres, són els més tendenciosos. No veuen la seva tendència.

L’experiència al País Basc li va servir per abordar d’altres conflictes?

Vaig fer una Intifada, i vaig continuar parlant-ne perquè havia creat fonts i calia cuidar-les, però sobretot he treballat sobre Irlanda. Vaig tenir molt bones fonts, gràcies a l’esquerra abertzale. Vaig tenir una relació molt fluida amb Martin McGuinness, una relació menys fluida, però interessant, amb Gerry Kelly, i mantinc una relació d’amistat amb Tom Hartley, alcalde republicà de Belfast.

Voldria parlar del seu pas pel Govern tripartit. Deia Quim Nadal en la darrera entrevista que vam publicar a CRÍTIC que, comparat amb la situació actual, el “Dragon Khan era uns caballitos de la costa”.

No desmentiré el meu amic Quim Nadal. [Riu.]

Foto: ALBA MARINÉ

“El tripartit va tocar les subvencions a Godó, i això era una declaració de guerra”

La qüestió de les subvencions a la premsa, de les quals parlava al seu llibre Al palau, a l’hivern, continuen sent polèmiques.

Quan vam arribar al Govern, el que vam fer va ser intentar reequilibrar les subvencions, que estaven molt esbiaixades cap a La Vanguardia i el Grup Godó. Al Quadern d’El País en català no li havien donat mai ni un duro, i Juan Luis Cebrián, un dels popes de la premsa, no havia estat mai al Palau de la Generalitat. Vam subvencionar grups que no eren afectes a Convergència, com Cultura 03. El que va intentar en diferents nivells el tripartit era repartir el màxim dins el teixit industrial, no focalitzar-ho tot en un sol grup.

Van viure una autèntica guerra mediàtica, i van rebre per terra, mar i aire.

Havíem tocat les subvencions, i això era una declaració de guerra. Sobretot per part del Grup Godó. Va ser una política de Govern, no pas una decisió meva, i he de dir que el Grup Godó sempre m’ha tractat bé: és on he pogut fer el millor periodisme i continuo llegint La Vanguardia perquè és un gran diari.

El joc de miralls entre l’independentisme basc i català, com ha anat canviant?

Vaig necessitar un assaig per parlar de les relacions entre el nacionalisme basc i el català, Catalunya/Euskadi, nació còncava i nació convexa [Angle Editorial, 2011]. Són circumstàncies totalment diferents. El punt de connexió és que són dues nacions dins d’un Estat, on una part important de la seva població està a favor de la independència. Els bascos ho han lluitat d’una manera, amb la via armada, i els catalans sempre ho han fet per la via pacífica. La diferència de la violència és de principis. Ara bé, en aquest moment, quan afortunadament vivim sense violència i fa 10 anys que ETA ha abaixat la persiana, vivim una circumstància inversa.

Com s’ho explica?

Els bascos venen de perdre la guerra, perquè s’han passat 50 anys amb les armes a la mà lluitant per la independència i no són independents, i tenen un tràgic balanç de víctimes, presos, patiment i patiment causat per a res. Venen d’això i, per tant, la posició de l’esquerra abertzale davant la política és de moderació. Necessiten demostrar que institucionalment són creïbles. Que van optar per fer política, com no es van cansar de repetir, i fan política volent demostrar que la seva credibilitat és política. Per tant, la independència és a un tempo polític. Un tempo més llarg que el nostre. Nosaltres venim del “tenim pressa” i de l’octubre del 2017. Per tant, l’esquerra independentista basca modera el seu discurs i dona suport a la governabilitat d’Espanya, i aquí, on encara no s’accepta la derrota, encara hi ha combat —per vies democràtiques i pacífiques. L’independentisme català és ara més radical que l’independentisme basc. Hi ha hagut una inversió tèrmica que els que en saben analitzaran millor que jo.

Per primera vegada en la història, el Govern espanyol té com a aliats l’independentisme basc i el català.

És una situació esperançadora, perquè l’única oportunitat que pot tenir el plurinacionalisme de l’Estat espanyol és aquesta dependència i aquesta aritmètica. Els que estan molt entusiasmats a erosionar el PSOE s’ho deuen plantejar en unes coordenades diferents, on “com pitjor, millor”. És evident que un Govern de la dreta i l’extrema dreta consolidaria molt més el concepte d’Estat centralista que el de l’Estat plurinacional.

A Catalunya, sense armes, la tensió entre confrontació i diàleg existeix dins l’independentisme.

Per fortuna, sense armes, com has dit. Recordo quan havíem de reivindicar una cosa tan bàsica com el dret a la vida, i pensar que no som en aquestes coordenades és molt bo. Un dels grans valors de l’independentisme català és que és pacífic. És un dels seus elements definidors i positius.

Creu que la sortida de tot plegat és acceptar la derrota i que els tempos són llargs?

Jo tinc teoritzat que el periodisme conjuga en present i explica el passat, per la qual cosa no sé parlar del futur. I menys en un tema com la política catalana en què jo, que no soc totòleg, no estic especialitzat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies