Ariadna Oltra “Un periodisme al servei del poder no és un bon periodisme”

Vam entrevistar-te per parlar sobre periodisme al vídeo de llançament de la campanya #SentitCrític. Deies llavors que en la vida tot té intenció, i que les preguntes que fa un periodista també n’han de tenir. Als periodistes ens manca intenció?

Les preguntes d’un periodista han de tenir com a objectiu aconseguir una cosa aparentment molt bàsica: que la persona que tens al davant t’expliqui la veritat i que aquesta veritat arribi a la teva audiència. Evidentment, no sempre és fàcil. Ens hi hem d’aplicar i sovint hi ha moments en què ens falta intenció. A mi la primera. És una lluita per a la qual cal preparar-se, i una eina bàsica és la documentació. Les entrevistes cal preparar-les molt bé. No pots presentar-te davant d’un entrevistat sabent quatre coses i abocant preguntes a raig.

El reporter polonès Ryszard Kapuściński deia que el millor periodisme és el que provoca canvis en la societat. Els periodistes catalans ens plantegem així la nostra feina?

És impossible parlar del periodisme català en terme generals, perquè n’hi ha de moltes menes. Si em preguntes a mi, et diré que sóc del parer que el periodisme hauria de provocar canvis amb l’objectiu d’assolir una societat més justa. Com a mínim, hauria de ser un mecanisme de control sobre els qui tenen poder i capacitat per generar aquests canvis. Tot i això, darrerament em fa l’efecte que hi ha una força intrínseca en la societat que és motor de molts canvis, més enllà del que podem provocar o deixar de provocar des del periodisme. Estan aflorant temes amb molta potència al marge de l’agenda que marquem els mitjans.

The Newsroom, la sèrie d’Aaron Sorkin basada en la feina d’una redacció d’informatius, està protagonitzada per una sèrie de periodistes íntegres i modèlics. Quina és la diferència entre aquesta ficció i el periodisme realment existent?

Hi ha moltes coses que són reals a The Newsroom, però sí que és cert que presenta el periodisme com tots ens l’imaginàvem en començar la carrera. La realitat és més prosaica i hi ha moltes més trinxeres. Aquesta és una feina per a la qual t’has d’arremangar. També hi ha menys conspiracions de les que podria semblar, i força més casualitats.

“Als entrevistats se’ls ha d’afrontar sempre sense filtres”

Una de les coses que sorprenen de The Newsroom són les entrevistes incisives a polítics, una constant del periodisme nord-americà. Els periodistes catalans som massa condescendents a l’hora de preguntar?

No. És cert que tenim un altre estil. Però no crec que siguem condescendents. Jo sempre he preguntat amb la intenció de saber. Potser no sempre amb la mateixa energia, però sempre amb el mateix objectiu. Més que el to, es tracta de formular les preguntes correctes. Pots fer preguntes absolutament incisives amb un to que a la majoria de la gent no li sembli agressiu. També és veritat que tots els processos actuals ens han de servir per canviar algunes coses. Ens cal treballar més les entrevistes. Hem de ser conscients que es pot preguntar tot amb respecte, i que, si tens la possibilitat i la sort de poder formular una pregunta a una persona que creus que s’ha d’explicar sobre alguna qüestió, no t’ha de fer por fer-ho. Als entrevistats se’ls ha d’afrontar sempre sense filtres.

Els nostres polítics estan prou acostumats a ser entrevistats sense filtres?

Això t’ho hauran de respondre ells. Jo sempre pregunto sense filtres. També et diré que ningú m’ha trucat mai ni abans ni després d’una entrevista per dir-me què puc preguntar i què no. Parlo, evidentment, de la meva experiència. No dic que no existeixin pressions, però s’exerceixen a un altre nivell.

Arran de l’eclosió del cas Pujol, s’ha dit que durant molts anys a Catalunya hi ha hagut temes intocables i que aquest n’era un. Fins i tot s’ha parlat d’omertà. Ho creus així?

A mi ningú m’ha dit mai que un tema en concret no el podia tocar.

També es diu que TV3 és poc plural i que només dóna veu als nacionalistes…

Que mirin el programa que vam fer sobre l’escola catalana. Aquell dia hi havia al plató del .CAT una de les mares que havien demanat l’escolarització en castellà de les seves filles, una persona d’UPyD i una altra de Ciutadans. Intentem representar sempre el màxim de sensibilitats. Aquest és un exemple, però n’hi ha d’altres. Les crítiques s’han d’acceptar i cadascú pot pensar el que vulgui, però cal deixar clar que donem veu a opinions molt diferents sempre. Al primer programa del .CAT vaig anar a fer un cafè amb Eduardo Reyes, de Súmate, i amb Juan Arza, de Societat Civil Catalana. I no vull caure a comparar la pluralitat de TV3 amb la d’altres cadenes. No vull definir-me a partir de la confrontació. Em remeto a la feina que puc defensar, que és la meva.

Darrerament dediquem moltes hores de televisió, ràdio i premsa a explicar els detalls del procés sobiranista. Això va en detriment d’altres temes?

Agradi o no, la política catalana dels últims dos anys ha estat protagonitzada per això que en diem procés, que al cap i a la fi és la voluntat d’una majoria social que s’ha expressat al carrer i que vol ser consultada sobre un tema. Quan surt un milió de persones al carrer demanant una consulta, probablement estem parlant d’una cosa que interessa a la majoria del país. Ho diuen les enquestes i també es pot constatar des del punt de vista electoral. Les pàgines d’un diari o el temps de ràdio o televisió són limitats. En el cas del .CAT, expliquem bona part d’allò que passa al voltant del procés i al mateix temps som conscients que això no ens ha d’impedir dedicar espai a altres temes. Hem parlat del frau fiscal, de l’escola, de Can Vies… El programa sobre precarietat laboral, per exemple, va funcionar molt bé a tots els nivells, també d’audiència.

Al .CAT també és molt present la interacció a les xarxes socials. Fins a quin punt els periodistes hi donem massa importància?

Cal valorar molt tota l’aportació dels usuaris. Les xarxes socials permeten que la nostra feina sigui molt més qüestionada ara que abans, i totes les reflexions que es facin entorn de la nostra tasca, si no són exabruptes o insults, són coses que ens fan créixer com a professionals. Crec que els donem la importància que mereixen, que és molta però no absoluta. No podem basar la nostra feina en el que es diu a Twitter, però sí tenir-ho present.

Les xarxes anivellen els periodistes amb el comú dels mortals?

No sé si la paraula és anivellar. En el meu cas, em són de gran servei. Segueixo molta gent que diu i expressa coses molt interessants a les quals d’altra manera em seria difícil accedir. Has de saber destriar el gra de la palla, però això també passa molts cops amb els mitjans de comunicació. Twitter és important perquè situa el periodisme no en l’elit, sinó en una situació en la qual reps molts inputs per part dels ciutadans. Mai he cregut en el periodisme d’elit.

Podem parlar d’un periodisme d’elit?

Sí. Hi ha un periodisme al servei del poder. Des del meu punt de vista, un periodisme que estigui al servei del poder no és un bon periodisme.

“Durant molts anys hem tingut un status quo de tertulians, però de mica en mica això s’està trencant”

Els tertulians són l’aristocràcia del periodisme?

Durant molts anys en aquest país hem tingut un status quo de tertulians i opinadors, però de mica en mica crec que això s’està trencant. Les coses no es poden canviar d’un dia per l’altre, però a força d’anar posant petits grans de sorra es poden assolir més equilibris. La qüestió generacional és bàsica. En aquests moments hi ha un forat en aquest àmbit. A mi m’agrada escoltar com interpreta el món la gent de la meva generació.

El blogaire Josep Sala parlava en un article sobre la Generació T, la generació de la Transició que ara ocupa llocs de responsabilitat (també als mitjans) i que estaria exercint de tap per a les generacions posteriors. Ho veus així?

Durant els últims trenta anys hem viscut una situació en què no hi ha hagut canvis gaire accentuats, i per tant, els qui han interpretat el món han estat per força gent que havia viscut els canvis de la Transició i hi havia participat activament. No ho estic justificant: simplement ho constato. També crec que en aquesta suposada generació tap hi ha persones molt generoses que en absolut han volgut ser tap per a ningú. S’hi han acabat trobant, i han fet esforços per adequar els seus punts de vista als canvis generacionals. Potser nosaltres també arribarem algun dia a ser un tap per a una generació posterior. M’ho pregunto molts cops i és una cosa que m’angoixa. Ara estan esdevenint-se una sèrie de canvis importants, i això està fent que tot plegat es mogui.

Fa un parell d’anys l’observatori Mèdia.cat va elaborar un informe sobre els tertulians on es constatava que la majoria tenien els mateixos plantejaments des del punt de vista ideològic, sobretot en matèria econòmica. Per exemple: a les tertúlies no hi ha gaires economistes que plantegin una crítica radical al capitalisme. Costa fugir dels discursos hegemònics en aquest àmbit?

Sí, però ho hem d’intentar. Hem de buscar elements que trenquin aquest discurs. I si en trobem, sempre quedarà la nostra aportació com a periodistes per qüestionar-lo. La televisió, per la pròpia naturalesa del mitjà, fa complicat l’aprofundiment si no és a través d’un reportatge o d’un documental. Però això no vol dir que tots els missatges s’hagin de donar mastegats. La meva aspiració és que la gent es pugui formar criteris, i això cal fer-ho a partir de la pluralitat. Després, cal tenir en compte que fem comunicació. I si hem de donar veu a algú, ha de ser una persona capaç de comunicar, amb independència del seu discurs. Això implica que de vegades és més difícil trobar equilibris, però és el repte que ens marquem programa rere programa. De cada .CAT que fem, se n’hauria de poder aprendre com a mínim una cosa. Si n’aprenem dues o tres, ja serà fantàstic. Aconseguir això és el que em satisfaria més des del punt de vista professional.

“TV3 passa la situació més delicada de la seva història. Hem de ser conscients que és un servei públic”

És difícil reivindicar el paper de la televisió pública en un moment en què es funciona al dictat de les audiències?

A TV3 tenim la sort que l’audiència marca, però no és l’únic element a tenir en compte. A més, estem vivint un moment en què els ciutadans es pregunten moltes coses, moltes més que abans. I veuen bé que hi hagi mitjans i programes que incitin a preguntar-se coses. És conseqüència de la situació econòmica i social del país. I tant de bo no ens tornem a adormir i no tornem a dimitir com a ciutadans com hem fet durant molt de temps.

El ciutadà és conscient de la importància del dret a la informació?

Ho és molt més ara que no fa alguns anys. En el cas de TV3, jo crec que, si no existís, hi hauria moltes coses que no sabríem. Algú que només s’informés mirant la televisió i de cop i volta li apaguessin TV3, el 33, el 3/24… es perdria moltes coses. És la tesi que desenvolupa Mònica Terribas al seu article TV3: volem un mirall trencat?. Sense TV3, tot seria molt diferent.

En alguns territoris com el País Valencià TV3 ja s’ha apagat. La televisió pública catalana està en perill?

Sí. Crec que TV3 passa la situació més delicada de tota la seva història. Hem de ser crítics amb TV3, perquè només a força de ser-ho podrem avançar i millorar. Però hem de ser conscients que és un servei públic. Jo em sento treballadora d’un servei públic i amb responsabilitat com a tal. Ni més ni menys que un metge d’un hospital o el professor d’una escola. No amb més mèrit, però sí amb la mateixa responsabilitat davant de la societat.