18/08/2025 | 06:00
Comencem per l’alegria. En el teu llibre Existiríamos el mar, un personatge defineix l’alegria “com un esforç sostingut a contracorrent”. Quin és el corrent que ens arrossega?
La bondat se sol fer a contracorrent. Des de la infància, si a una mare o a un pare li diuen “que bo és el teu nen”, es preocupa perquè pensa que se’l menjaran, i això es va prolongant al llarg de la vida perquè se sap que el que demana el corrent no és bondat: és ser astut, adaptar-se, saber enganyar quan fa falta. En el cas d’Existiríamos el mar, els protagonistes viuen en un pis compartit per necessitat i, en lloc de practicar l’“agressivitat desplaçada”, que és això de “si el meu cap em xiscla a la feina, jo xisclo a la meva parella”, fan el contrari. Fan de casa seva un fort per organitzar-se i que l’agressivitat vagi de baix a dalt. Això passa també en política: quan em maltracten i, en lloc d’organitzar-me políticament, voto alguna cosa que va en contra dels més febles.
Hi ha un altre corrent que té a veure amb el món virtual, de la informació, del qual parles en el teu últim llibre, Te siguen. Per què els poders estan colonitzant també aquest terreny?
Jo crec que hi ha continuïtat entre l’analògic i el digital; no són dos mons diferents, entre altres coses, perquè el substrat material del digital és analògic, és aigua, terra, són els materials i el treball humà. A vegades caiem en el parany de comprar el discurs del digital com un món a part, com l’expressió del “núvol”, quan el núvol són ordinadors que treuen fum. És cert que és un territori més a colonitzar; el capitalisme sempre ha funcionat expandint-se i colonitzant allò que li permeti obtenir benefici. A mesura que s’acaben les terres colonitzables, ara es passen a colonitzar els serveis públics, perquè, si em quedo els serveis públics i els privatitzo, tinc una nova cosa per colonitzar. Si, a més, serveix per controlar la població, n’obtinc el doble de benefici al mateix preu.
A vegades costa assimilar el món digital com a part del terrenal. A Existiríamos el mar, un personatge diu que una persona, a partir dels 3.000 euros mensuals, es pot permetre confondre la realitat amb la ficció, pot decidir fluir sense que la realitat el posi en el seu lloc. El món digital atenua la consciència de classe?
Sí que crec que hi ha una relació entre el que es guanya i la capacitat d’oblidar-se de certes qüestions. S’ha produït una doble separació: d’una banda, sembla que el digital crea la fantasia d’“Elon Musk i jo estem mirant el mateix vídeo, fem un comentari cadascun i sembla que això ens iguala”, però al mateix temps sabem on és cada persona i sabem més o menys quant guanya. I això sí que crea una sensació de rancor de classe al mateix temps que una necessitat lògica de desitjar el que no es té. Jo crec que aquest és el motiu pel qual hi ha tanta voluntat de control, tanta voluntat d’utilitzar els dispositius digitals per mantenir l’atenció, per generar debats innecessaris en lloc de necessaris.
“El món digital crea la fantasia que, si Elon Musk i jo estem mirant el mateix vídeo, això ens iguala”
El gènere en el qual moltes vegades es plantegen les qüestions que tenen a veure amb la tecnologia i la cultura de la vigilància és la distopia. Per què creus que es plantegen des d’aquest gènere i no des d’un present realista?
Les distopies estan molt qüestionades, i crec que això està bé perquè provoquen la visió que el futur és lluny i que no estem tan malament. La meva novel·la passa en el present perquè la vigilància té lloc avui. La vigilància té també un doble costat: ens agrada que ens mirin com les criatures en una piscina quan criden “mama, mira’m”; la vigilància és una forma de companyia igual que quan abans arribaves a casa i engegaves la ràdio o la televisió per sentir-te acompanyada. Ara, a més, aquesta ràdio o televisió et contesta; això produeix companyia, i la companyia treballa creant solitud. El que passa és que el preu d’aquesta suposada companyia és tan alt que no volem pensar en això, no volem pensar què passarà amb les nostres dades, consolant-nos amb el “jo no soc ningú”. Són tecnologies que s’han anat implementant molt ràpidament, però la seguretat ha avançat molt més lentament que la capacitat de difusió.
I això provoca que es generin abusos que tenim normalitzats.
Vivim un desequilibri molt gran de poder. Una de les formes en què s’articula la vigilància és la famosa “policia predictiva”. A Los Angeles hi ha algorismes, intel·ligència artificial, per preveure en quin barri es pot produir un atracament abans que es produeixi. Posa que fabricar, vigilar i tenir aquests algorismes ha de costar milions d’euros, però potser hi ha quatre atracaments en quatre botigues on s’emporten 300 euros. En total, no té sentit: aquests algorismes no busquen evitar una pèrdua; el que busquen és assajar el control que després utilitzaran en altres parts. Perquè, si de veritat busquessin evitar una pèrdua, seria molt més barat fer algorismes que prediguessin que es defraudaran 5.000 milions d’euros a Hisenda. La qüestió de la vigilància també és una qüestió de poder en la mesura en què, quan tinguem més poder, podrem exigir que la vigilància s’usi per a coses bones. Que es posin càmeres en cada Consell d’Administració i que puguem saber què és el que s’hi ha discutit.
D’altra banda, quan parlem del futur de les tecnologies, ho fem des del temor i el pessimisme. Es pot concebre un món digital que no ens faci por?
Cal distingir que una cosa és el digital i una altra cosa són els propietaris del digital. Va haver-hi un temps, quan va aparèixer internet, quan va aparèixer la cultura del coneixement lliure, que vaig participar en una campanya preciosa que era “Internet no será otra TV”, en què es van promoure les xarxes distribuïdes, el fet de connectar moltíssimes persones d’una forma relativament barata. Les persones han introduït moltíssim material interessantíssim a la xarxa; el problema és qui s’ho ha apropiat.
“L’alegria és el motiu pel qual som capaços, en un moment donat, d’aixecar-nos”
Què s’hi pot fer?
Alliberar les xarxes, necessitem capacitat per fer-ho, nacionalitzar-les, que no siguin verticals. No hi ha major parany que la denominació xarxes socials: si imagineu unes xarxes, són molts nodes, tots amb la mateixa importància i, en canvi, les plataformes digitals són piràmides. Jo dic per WhatsApp alguna cosa a una persona, això es puja a la plataforma, s’ho queden, ho analitzen, ho investiguen, i després arriba a la persona, mai va directe. Jo crec que podria haver-hi un món preciós amb petites xarxes connectades, amb programari lliure.
En la teva obra sempre es fa evident el poder, però és precisament en aquests contextos de precarietat on es donen esquerdes. Per a les persones més vulnerables, és més o menys difícil pensar que es pot canviar el sistema?
Plantejar si es pot canviar és trampós perquè el que no es pot és no canviar. La vida és moviment; no hi ha manera que segueixin les coses iguals, que continuïn beneficiant les mateixes persones. Si tenim ben clar que la vida és moviment, tenim ben clar que tenim possibilitats de canviar. Amb el tema de la classe, es dona una doble contradicció, perquè hi ha dues coses que són veritat al mateix temps: quan tens poc a perdre, tens molt a perdre, perquè el que tens a perdre sol ser valor d’ús, com el lloc on vius, allò que t’alimenta, la seguretat que els teus fills sobrevisquin; mentre que, si tinc molt a perdre, allò que tinc a perdre és el meu caràcter, el meu prestigi, la meva imatge. Aquest és el punt on es desborda la gota que fa vessar el got, en el qual es passa de “la classe en si mateixa” a “la classe per a si mateixa”, el punt en el qual dius “tinc la capacitat d’organitzar-me” en lloc d’estar conservant amb temor. Però això no es pot exigir; es poden crear les condicions perquè sigui més fàcil organitzar-se.
En aquesta impossibilitat de no canviar, on se situa precisament l’alegria?
L’alegria és un motiu. Brecht té un poema que diu “En mí disputan / El entusiasmo por el manzano en flor / Y el horror por el discurso del pintor de brocha gorda. / Mas sólo lo segundo / Me empuja a escribir”. Jo crec que no és així i que només cal llegir els textos de Brecht per veure que estan carregats d’alegria, perquè no hi ha una altra manera d’enfrontar-se a l’horror dels discursos “de brocha gorda” que des de l’amor absolut a la vida pròpia i a la vida de les altres persones. Precisament perquè penses que la vida pot valer la pena, és el motiu pel qual et rebel·les. Si la vida fos un desastre, doncs mira, que em donin una pastilla i ens morim tots. Però no és així. Pensem que la vida, amb tot el dolor que porta, pot estar bé. I l’alegria aquí és aquest motiu pel qual som capaços, en un moment donat, d’aixecar-nos. Perquè sabem que hi ha coses a defensar.
“Si no podem imaginar el mal que podem fer, no podrem deixar de fer-lo”
Entre les formes diverses de mobilització, ha sortit recentment El derecho a las cosas bellas, de Juan Evaristo Valls Boix, on aquest autor veu la mandra com una forma de resistència i diu que la inacció és la forma més alta de dissidència. La mandra és compatible amb el teu plantejament sobre la resistència?
Sempre dic que hi ha una mandra bona i una de dolenta. La mandra bona és quan et permets descansar perquè ho necessites, i la dolenta és quan saps que hauries de fer alguna cosa, però no ho fas i després te’n penedeixes. No tinc res en contra de la mandra quotidiana. Respecte a la mandra com a estratègia política, en aquest moment crec que som en una situació tan desastrosa que tots els mitjans de lluita són vàlids. Si a unes quantes persones o a moltíssimes els val la inacció, doncs endavant. Des del meu punt de vista personal, em semblen més útils, en lloc dels soldats que decideixen desertar, els que es queden amb les armes i decideixen no apuntar al poble amb les armes. Les nostres feines podrien ser armes. Em sembla que. si ets en un lloc de treball i tens una petita arma i, en lloc d’usar-la per al que et diuen, l’uses a vegades per a una altra cosa, tens un poder.
Parlem de formes de lluita quotidianes, terrenals, però existeix un altre canal, que és la ficció. Com mobilitza la ficció?
La ficció m’agrada i m’interessa molt perquè el que s’exposa no és ni veritable ni fals. Estic absolutament en contra de tots aquests llibres com el de Vargas Llosa de La verdad de las mentiras, perquè la ficció no és una mentida. Quan escric una novel·la, no pretenc fer-te creure alguna cosa que no és veritat: hi dic que he imaginat això perquè tu també ho imaginis.
Quin és el sentit d’imaginar?
Sempre és útil, la imaginació. Si imaginem una història, podem fer-ho amb una distància que ens permet que no passi tan ràpidament com passen les coses en la nostra vida. Günther Anders deia que som en un moment en què la percepció no és suficient. El que percebem no és el que percebem. Hem d’imaginar. Imaginar un bombardeig d’un hospital significa imaginar com a mínim cinc persones en aquest hospital, una de les quals serà operada sense anestèsia, que al seu torn té una àvia, que té un pare, que té una mare, que estan desesperats imaginant el dolor d’aquesta persona a qui agradava tocar la guitarra, que té set anys, que en té nou. Imaginar és això. Anders deia que hem de violentar l’estretor natural de la nostra imaginació perquè hem creat unes tecnologies que són capaces de causar una quantitat tal de mal que no podem imaginar i, si no podem imaginar el mal que podem fer, no podrem deixar de fer-lo. Entrenar la imaginació per a mi és un pas molt bo, i la ficció hi pot contribuir, té moltíssim sentit.
Tota la ficció?
Hi ha històries ben fetes i mal fetes. No cal prohibir les històries mal fetes, però cal saber que estan mal fetes. Hi ha sèries i llibres que et venen motos de realitats que no estan ben imaginades i generen idees errònies del món. Fan que ensopeguis quan surts al carrer, perquè no has imaginat bé el que hi havia. La ficció és molt poderosa i també molt perillosa, i per això està controlada constantment per les grans indústries. Si no tingués efectes, no es dedicarien a promocionar-la tant.
“Fa falta una mica més de mal humor en les manifestacions”
Tant la novel·la com l’alegria són considerades a vegades “menors”, ingènues, però totes dues tenen un gran potencial per dibuixar futurs millors. Què poden aportar aquests dos elements en la construcció del futur?
Quan venia, vaig recordar el poema de Claudio Rodríguez, que diu que “el dolor es la nube, / la alegría el espacio. / El dolor es el huésped, / la alegría, la casa” i, més endavant, “a pesar, a pesar / de todos los pesares / y aunque sea muy dolorosa, y aunque / sea a veces inmunda, siempre, siempre / la más honda verdad es la alegría”. Jo entenc això que diu i entenc la necessitat de reivindicar l’alegria. Al mateix temps, crec que hi ha dues formes de prudència útils respecte a l’alegria. L’una és tenir molta cura de no escopir a ningú l’alegria pròpia: em sembla molt important recordar que l’alegria mai ha de convertir-se en una forma de poder. He vist persones molt encantades de conèixer-se i que són incapaces d’imaginar a qui no ha tingut tanta sort, i que acaben creient-se que el bo que els ha passat és perquè s’ho mereixen. I el pas ja desastrós d’aquesta idea és pensar que, si allò bo que m’ha passat m’ho mereixo, a qui li ha passat una cosa dolenta també s’ho mereix.
I l’altra?
D’altra banda, crec que fa falta una mica més de mal humor en les manifestacions. Aquestes manifestacions on anem tan contents i tan contentes, cantant cançons i amb carioques de colors. Una mica de serietat a vegades és bona, no significa que després no vagis amb els teus amics a prendre alguna cosa i a celebrar la vida i donar gratitud. Tant les novel·les com l’alegria hi són per a això; no pots oblidar la gratitud de l’hòstia que és estar viu, per això es lluita, però a vegades també cal organitzar una mica la fúria. Brecht deia que la distracció pot ser útil per a la supervivència, però al mateix temps també pot posar-la en perill. Per exemple, puc necessitar la droga per viure però al mateix temps posar en perill la meva vida a causa de la droga. Això ho aplicava a l’art i deia que les circumstàncies poden obligar-me a demanar a l’art que doni un caràcter narcòtic a les seves creacions.
Me’n poses un exemple?
És com les sèries d’helicòpters. Puc arribar a casa esgotada, amb ganes de distracció i de veure una sèrie d’helicòpters on un agent salva el president dels Estats Units, el qual han segrestat, quan no m’importa gens el president, no m’importa gens l’agent, no em crec res, però ho poso i el meu cap descansa. Però, al mateix temps, també puc sentir la necessitat de demanar a l’art que contribueixi a l’eliminació d’aquestes circumstàncies que em fan arribar a casa morta i a necessitar descansar i no pensar en res i veure helicòpters. Jo crec que aquestes dues coses són les que cal demanar a la novel·la. No cal demanar-li que estigui tot el dia fent-nos pensar perquè ja estem cansats, però tampoc cal demanar-li que no ens faci pensar res i que ens enganyi. Cal pensar i de tant en tant poder riure una mica, però sense oblidar que l’objectiu és que no ens enganyin per poder canviar les circumstàncies.
