19/08/2020 | 06:00
Vostè ha dit, als seus llibres: “Allò que no ens expliquen els mitjans, allò que no se’ns explica, sembla que no existeix”.
Ells tenen la llibertat de premsa, però és una llibertat per a ells, i no per a nosaltres. Els mitjans de comunicació no ens expliquen tot el que passa al món, sinó el que a ells els interessa explicar-nos. Avui dia, gairebé tota la informació interessant es publica en mitjans alternatius, i no a The New York Times. Per exemple, què ens expliquen de Veneçuela i què no ens n’expliquen?
Vivim, des de l’Amèrica Llatina fins a les Filipines, passant per Europa i pels Estats Units, en una època de revolució ultraconservadora en societats dominades per la por, per la desocupació, per la xenofòbia, pel racisme, per la violència…
El panorama polític actual és desolador. Som en un cicle reaccionari. És pitjor que el conservadorisme: els conservadors alemanys accepten els tres principis bàsics de la Revolució Francesa, tot i que donen més força a la llibertat, però els reaccionaris no accepten ni la llibertat, ni la igualtat ni la fraternitat. La nova dreta radical i l’extrema dreta que està arribant a Europa, al Brasil, als Estats Units o a altres països del món vol anar cap enrere, vol tornar als valors d’abans de la Revolució Francesa. Però res no és per sempre. Portugal, per exemple, s’ha convertit en una illa de polítiques socials en un mar de neoliberalisme, i ha demostrat que el neoliberalisme s’equivocava amb les seves receptes econòmiques i socials. Però Portugal és només l’1% del PIB europeu. Necessitem governs al sud d’Europa i a tota l’Amèrica Llatina amb polítiques d’esquerres per canviar la tendència neoliberal que estan imposant els grans centres de poder mundial.
Quins són els mecanismes de dominació del sistema?
Des del segle XVII, la humanitat pateix un sistema de dominació amb tres caps: el primer cap és el capitalisme; el segon cap és el colonialisme, i el tercer cap és l’heteropatriarcat. Aquests tres caps de la dominació sempre estan articulats entre si. No n’hi ha cap que sigui més important que la resta.
Expliqui’m algun exemple d’aquesta triple dominació avui al món.
El cas del Govern de Jair Bolsonaro al Brasil és especialment perillós. Des de la seva arribada al poder, el capitalisme brasiler s’ha tornat més agressiu i, com a conseqüència, els drets dels treballadors comencen a posar-se en dubte. Immediatament, s’inicia un extermini contra els joves negres de les perifèries de les grans ciutats. Immediatament, augmenta la violència contra les dones. Immediatament, s’ataquen els indígenes brasilers a l’Amazonia.
Per què passa tot això ara?
Perquè el capitalisme s’ha tornat, en les últimes dècades, molt més agressiu que abans. Un dels motius principals és que el capitalisme global s’ha transformat en un sistema capitalista financer. Aquest model de capitalisme és el més antisocial perquè ni tan sols necessita una mà d’obra treballadora. Un capitalisme productiu, malgrat tot el seu sistema d’explotació, no podia deixar que els seus treballadors morissin ni tampoc que estiguessin molt mal alimentats… perquè els necessitava per treballar a les fàbriques. Ara, però, el capitalisme financer crea riquesa en la pantalla d’un ordinador. No necessita la gent. Pot destruir l’economia d’un país sencer sense que això l’afecti negativament. Aquest és el capitalisme que domina avui dia el món.
“Marx va analitzar bé el capitalisme, però no ho va fer amb el colonialisme ni amb l’heteropatriarcat”
Una de les seves previsions geopolítiques és que viurem una nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina, i que això pot ser perillós per a la majoria de la població del planeta, sobretot per a la gent del Sud.
L’anomenada globalització neoliberal pot estar en els seus últims dies. Ara, com diria Gramsci, vivim un interregne: allò vell no acaba de morir, i allò nou no acaba de néixer. L’interregne serà un moment de gran rivalitat entre estats pel nou domini del planeta i dels recursos, i també òbviament pel domini sobre els països del Sud. A Europa ja sabem que les rivalitats nacionals van dur-nos fins a les dues grans guerres mundials: som el continent més violent del planeta; vam matar gairebé 80 milions de persones al segle XX. Ara, en el transcurs cap a una nova globalització, assistim a una rivalitat fortíssima entre els Estats Units i la Xina. Penseu que la gran revolució tecnològica que vindrà en els propers anys serà l’automatizació, la robòtica i la intel·ligència artificial. I aquí sembla que els xinesos estan millor posicionats que els Estats Units. Aquesta nova guerra freda tindrà escenaris de batalla arreu del planeta: ara estem veient un camp de batalla a Veneçuela, per exemple.
Hi haurà més guerres i violència que ara?
Probablement, sí. Aquest cicle reaccionari pot portar-nos a noves guerres, guerres irregulars, guerres amb exèrcits privats, en països que oficialment estan en pau però que viuen episodis de violència com si fossin països en guerra. Ja en tenim exemples molt clars a Mèxic [amb la guerra del narco] o al Brasil [l’any 2016 van morir més persones al Brasil per violència que a Síria, tot i que Síria estava en guerra, i el Brasil, teòricament, no].
I com poden els moviments socials de tot el món, tant del Sud com del Nord, fer front a aquest triple sistema de dominació?
El drama del nostre temps és que la dominació actua d’una manera coordinada, articulada i al mateix temps. I, en canvi, la resistència actua fragmentadament. L’esquerra, quan és anticapitalista, es comporta sovint amb una mentalitat colonial i amb actituds sexistes. El moviment anticolonial va ser, en general, patriarcal i, sovint, també capitalista. I, també, una part del feminisme no ha estat combatiu amb el racisme o amb una visió capitalista. Vivim una època de ressentiment i de por de l’Altre. Pocs cops hi ha hagut moviments que lluitin contra els tres tipus de dominació al mateix temps.
Però, aleshores, cap a on ha d’anar l’esquerra internacional?
Segurament, davant d’aquesta onada reaccionària, l’esquerra ha de passar a una fase defensiva i de resistència. Necessitem una major unitat de les esquerres en un moment clau contra el neofeixisme. No hem de cometre l’error dels anys trenta quan els fronts populars es van unir quan ja era massa tard i Hitler i Mussolini ja eren al poder. Però no hem de perdre l’esperança. El capitalisme no ha existit sempre, i algun dia s’acabarà. El colonialisme no ha existit sempre, i també s’acabarà.
Parlem d’alternatives concretes. Vostè, que prové dels estudis marxistes, fa temps que reivindica una nova mirada decolonial.
Jo vaig ser entrenat i educat en el marxisme. Però també ens hem de descolonitzar del marxisme.
Marx ja no serveix?
El mètode serveix, però no hem de seguir les seves explicacions com si fóssim un ramat d’ovelles seguint el pastor. Marx va cometre moltes errades en qüestions importantíssimes com les dones, el colonialisme o, fins i tot, amb Simón Bolívar. Marx va analitzar bé el capitalisme, però no ho va fer amb el colonialisme ni amb l’heteropatriarcat. El món avui és més ampli, global i complex que el món que va estudiar Marx al segle XIX. Els marxistes d’avui han d’adaptar-se al món del segle XXI. Òbviament, Marx no va poder ni tan sols analitzar la crisi ambiental… i aquest és un dels grans temes d’avui dia.
“Per què ens deixem embolicar per fórmules de l’esquerra i la dreta tradicionals del segle XX?”
A través del projecte Alice, vostè i el seu equip estudien altres models dels quals aprendre fora d’allò establert, fins i tot d’allò establert per l’esquerra blanca europea. He llegit que vostè ha defensat això: “Aprendre d’altres és una forma atractiva per als joves perquè ells no es reconeixen en molts dels aspectes de l’esquerra o del pensament dels partits clàssics socialistes. No estan gaire convençuts que els dos grans models creats en el món occidental siguin els únics possibles. Els joves estan polititzats, sí, però d’una manera diferent de la nostra. Ho estan a través del rap, del hip-hop, de la música, de les xarxes socials”. Expliqui’m això.
Per què ens deixem embolicar per fórmules de l’esquerra i la dreta tradicionals del segle XX? Els vells partits de l’esquerra ja no parlen ni amb la joventut ni tan sols amb les seves bases… i han deixat aquest espai de comunicació a les xarxes socials d’Internet. Avui al Brasil es calcula que hi ha 120 milions de persones que tenen com a única font d’informació el que els arriba per WhatsApp. Els brasilers, segons les enquestes, confien sobretot en dues institucions que són fora del marc democràtic: la família i l’Església. Les esquerres no han sabut adaptar-se a les noves tecnologies per poder-se comunicar amb la seva gent i, menys encara, amb els joves. No hi ha joves despolititzats…; és la nostra política la que no aconsegueix polititzar-los.
Vostè reivindica el concepte d’epistemologia del Sud.
Després de dècades treballant i estudiant fora d’Europa, he après que hem menystingut i desaprofitat moltíssimes experiències de resistència i d’emancipació no europees. Hem d’aprendre des del Sud i amb el Sud. No sobre el Sud. Hem d’aprendre amb els sabers que s’han anat construint en els espais de resistència al capitalisme, al colonialisme i a l’heteropatriarcat. Els grups socials que pateixen les discriminacions, els cossos racialitzats, vulnerabilitzats, sexualitzats, són els que més coneixement han generat contra el sistema. Caminant de la mà de les comunitats colonitzades i explotades del Sud, podem començar a produir un altre coneixement més ric que il·lumini les ombres de les epistemologies del Nord. Nosaltres no en sabem tant perquè hem viscut en un món eurocèntric pensat i dissenyat per i en benefici dels homes blancs europeus i que transmet la història dels vencedors, no la dels vençuts. Hem de repensar críticament la perspectiva occidentalista. La majoria dels sistemes de coneixement occidentals són sistemes de desconeixement. Si sempre mires la realitat amb unes mateixes ulleres, et permetran veure unes coses concretes, però no et deixaran o et dificultaran veure’n d’altres. Hi ha un desaprofitament enorme dels sabers i coneixements dels pobles indígenes de l’Amèrica Llatina, dels africans o dels asiàtics… i de les dones.
Això ha succeït només en el passat o parla vostè també d’avui dia?
Fa relativament poc em vaig adonar que la millor revisió descolonial de la història no s’estava fent als llibres, sinó en la poesia del rap i del hip-hop. Són joves rapers els que estan trencant amb les mentides actuals. Els joves veuen aquesta degradació del sistema, i l’estan combatent i hi lluiten amb les seves eines, que potser no eren les nostres.
“Al món hi ha moltes experiències de transformació social que es coneixen molt poc a Europa”
Què podria aprendre l’esquerra europea del Sud, i no ha après mai?
Primer, que l’Estat ha de ser profundament democratitzat i ha de ser plurinacional per deixar de ser monocultural. L’ésser humà no és un únic univers, sinó pluriversal. Segon, no hi ha una única forma de democràcia, la forma representativa, sinó moltes formes, el que anomeno demodiversitat, i hi ha moltes experiències de participació comunitària a l’Àfrica, a l’Amèrica Llatina o a l’Àsia. Tercer, no hi ha només una única economia capitalista… sinó que, fins i tot en paral·lel al capitalisme, conviuen moltes relacions econòmiques que són basades en la solidaritat, el cooperativisme, l’intercanvi, i totes aquestes formes també haurien de ser protegides per l’Estat. Quart, no hi ha només una única forma de propietat privada o pública, sinó que arreu del món existeixen formes comunals, comunitàries, cooperatives.
Ens falta informació sobre el Sud. No podem aprendre de les seves experiències socials d’èxit perquè no les coneixem.
Al món existeix una immensa varietat d’experiències de transformació social que es coneixen molt poc al Nord global. Moltes d’aquestes experiències són formes de resistència a les forces d’opressió creades pel colonialisme occidental i, més tard, pel capitalisme. No en sabem res a Europa. No sabem res de les lluites dels naxalites de l’Índia. No sabem res dels que defensen les terres comunals a l’Amèrica Llatina. Per què el 75% de la biodiversitat del planeta es concentra en territoris indígenes? Perquè ells són els guardians de la biodiversitat. Ells saben conviure i utilitzar la natura sense destruir-la. Aprenguem d’ells!
Parlem de la Terra, de l’alerta climàtica i d’allò ecològic. Va escriure una cosa que em va cridar molt l’atenció: “Hem dividit sempre la natura entre les visions de Descartes i de Spinoza. Va triomfar el primer, que la considera un recurs a torturar d’on poder extreure el màxim possible amb una voracitat major encara en les últimes dècades, de destrucció ambiental, de mineria, d’extractivisme”. L’esquerra tradicional això no ho entèn… ni tampoc ho va entendre l’esquerra llatinoamericana dels Chávez, Evo Morales i companyia.
Spinoza té una idea de natura naturalitzada i natura naturant. La natura naturant és la vida que ens dona la vida. La natura no ens pertany: nosaltres pertanyem a la natura. Si nosaltres pertanyem a la natura, no podem anar en contra de la nostra mare, de la nostra font de vida, de la Pachamama dels indígenes quítxues. Jo estic en contra del concepte de desenvolupament: crec en les alternatives al desenvolupament. Probablement no podrem mantenir moltes de les coses amb les quals vivim avui dia, des dels productes de consum ràpid fins a la tecnologia, perquè el planeta és finit i no hi ha recursos per al nivell de consum actual dels europeus i dels nord-americans. Caldrà compartir. El gran enemic del futur som nosaltres mateixos. Rebutgem qualsevol canvi. Però, al final, haurà d’arribar sí o sí un canvi civilitzacional. I esperem que no vingui després d’un desastre, d’una catàstrofe ecològica, sinó que ens despertem abans i canviem les coses. M’agradaria que aprenguéssim; però, sincerament, no tinc la certesa que siguem capaços de fer-ho.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
