Crític Cerca
Foto: JÚLIA PUJOL
Entrevistes

Brigitte Vasallo “L”amor Disney’ mata”

Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973) és escriptora i una activista feminista reconeguda que lluita contra les normativitats, la islamofòbia i el racisme. El 2018 va publicar el seu darrer llibre, ‘Pensamiento monógamo, terror poliamoroso’ (La Oveja Roja), on aborda la centralitat de la monogàmia en la construcció de les relacions amoroses. Però quin impacte té aquest sistema sobre les formes d’organització col·lectiva? El poliamor és l’alternativa? En una nova edició del cicle Birres Crítiques, conversem amb ella sobre les relacions però també parlem del 8-M, dels reptes del moviment feminista, i desgranem conceptes com l’’amor Disney’ o els ‘cadàvers emocionals’.

12/03/2019 | 19:01

En aquest article podeu llegir les claus de l’acte “8-M: conversa amb Brigitte Vasallo” i veure el vídeo complet de la conversa entre l’escriptora i la periodista Laura Aznar.

El 8-M i els precedents de la vaga feminista

No he participat en l’organització de la vaga mai, però m’hi afegeixo perquè tinc confiança en les companyes que l’han muntat i que hi han posat tot l’esforç. Em sembla una pràctica feminista confiar en el criteri de les altres. Creure en la intel·ligència col·lectiva és el punt intermedi entre una jerarquia violenta i una horitzontalitat que també és molt individualista.

Quan comptabilitzem el feminisme en onades, jo m’ofego. Actualment estem vivint una segona onada a destemps, que n’estem dient “quarta” perquè temporalment és el que toca, però els plantejaments són molt de segona onada. El meu recorregut feminista és una mica especial: els feminismes que sempre m’han interessat no entren dins d’aquesta comptabilització en onades. He viscut molt temps al Marroc i m’interessa el feminisme postcolonial, les feministes sorgides després de la segona onada de colonització europea, a partir del segle XIX, que reflectien qüestions que eren en la meva vida quotidiana. Sempre explico que vaig ser feminista durant dues hores l’any 1995. Vaig anar a una trobada feminista mundial a Pequín que va ser molt islamòfoba i on es va dir que el problema mundial del masclisme eren els musulmans i les musulmanes. Jo vaig decidir que això no era per a mi i vaig deixar de ser feminista. Al cap de molts anys, les feministes islàmiques em van introduir a Mohanty i vaig veure la llum.

En el recorregut de construcció feminista potser hi discrepo, com segurament discrepo amb com hem arribat a unes vagues i manifestacions com les de l’any passat i aquest: era com ‘flipant’, passar de ser les quatre gates a pensar “hi ha moltes feministes en aquesta ciutat que no conec”. En aquest recorregut hi ha diverses entitats i associacions, però també hi ha col·lectius que han fet molta feina i són invisibilitzats, com ho són les nostres mares. Reconèixer i agrair-los la feina feta durant tots aquests anys és una pràctica feminista interessant.

Foto: JÚLIA PUJOL

“Hi ha una urgència: venen els dolents; Vox ja és aquí, i ens hem d’articular”

Reptes i debats del moviment feminista

N’hi ha molts, però a mi m’agrada fer una distinció entre els debats interessants, els importants i els urgents. I en els urgents, ens estem perdent. L’Europa feixista de manual, orgullosa de ser-ho, torna. Pensava que seria una cosa molt ràpida, i no ha sigut així; va a un altre ritme prou lent perquè vagi calant. Això succeeix sense que ens n’adonem prou per espantar-nos i fer resistència. De base, Europa és islamòfoba, es fonamenta en aquesta confrontació amb l’islam i els musulmans, però és una qüestió generacional. A partir de la caiguda del Mur de Berlín, molta gent recordem que els dolents eren els russos, l’URSS, i de sobte, quan van deixar de ser-ho perquè van desaparèixer, ho van començar a ser els musulmans.

Hi ha una urgència: venen els dolents, ja hi són, i ens hem d’articular. I crec que ens estem articulant poc. S’han de tenir tots els debats, però crec que no estan afavorint l’articulació. Tinc la teoria que la nostra manera de fer activisme és hereva del cristianisme ranci: totes volem ser santes, les activistes perfectes, hem de ser les messies que guiarem el moviment cap a no sé on. Tothom té la seva idea i la defensa fermament, però jo no m’atreveixo a fer certes afirmacions. Llavors, el que acaba passant als moviments socials és el que en ciències se’n diu “paràlisi per anàlisi”: hi ha un moment en què, de tant analitzar, no podem fer més i ens paralitzem. Per no cometre errors, per por de ser “tacats” i de no poder aspirar a la santedat dels activismes, millor no faig res. Però, hòstia, que ve Vox! I Ciutadans, i tothom, i aquí les nostres estampetes seran igual, se’ns menjaran amb patates. No sé quines estratègies hauríem de seguir, però opto per l’activisme brut, que és el que m’agrada: arremangar-nos i cometre errors.

Foto: JÚLIA PUJOL

“Escrivim d’una manera que no pot entendre ningú. Això és una traïció de classe: hem d’escriure per a la nostra gent”

Ser masclista, ser racista, ser homòfob i lesbòfob és el que dona vots

Quan parlem del masclisme, que ara se’n pot dir així, desacomplexadament, em recorda la islamofòbia. Hi va haver una època concreta en què tenir un discurs islamofòbic de sobte era com ‘guai’, s’escrivien articles superislamòfobs, i això s’anomenava ser ‘políticament incorrecte’. Però si ser masclista, ser racista, ser homòfob i lesbòfob és el que dona vots! És políticament supercorrecte, i és igual si ho dius amb un llenguatge o un altre. I sí, clarament hi ha una resistència davant d’un moviment cada vegada més gran i una resistència que cada vegada és més bèstia. És claríssim i ens hi hem d’enfrontar.

La comoditat de produir un coneixement que no s’entén o escriure per a tothom

No intento aterrar el discurs, sinó que penso directament de manera aterrada, perquè he tingut la sort de no tenir estudis universitaris. Això ha estat una desgràcia durant molts anys, perquè vivim en un país molt obsessionat pels ‘sostres de vidre’ a través de la “titulitis”. Però, quan he entrat a la universitat per la porta del darrere, fent-hi classes, me n’he adonat que conceptes que explico en assemblees populars i s’entenen molt bé, a la universitat no s’entenen. I al·lucino. No s’entenen perquè els estudiants s’han passat molt de temps en un lloc que estructura el pensament en calaixos, i després es fa molt difícil entendre la realitat sense aquests calaixos.

El tema del llenguatge no és casual. Jo sóc de classe obrera –almenys originàriament–, però després he fet un salt de “classe cultural”, i el que ens passa a persones com jo és que, quan arribem a llocs de creació de pensament o de visibilitat de discursos, per tal que el poder ens reconegui els discursos, hem d’utilitzar el llenguatge del poder. El perill és que aquesta disfressa s’acabi confonent amb nosaltres i se’ns acabi menjant. I que ens acabem creient que som això i escriguem d’una manera que no pugui entendre ningú. Això per a mi és una traïció de classe: hem de poder escriure per a la nostra gent, la mateixa que ha fet l’esforç perquè arribéssim als llocs de producció de coneixement. És cert que produir un coneixement que no s’entén és còmode. Si ningú entén res, ningú et pot debatre. Però jo no em vull protegir a través del llenguatge; al contrari: hi som, posant-nos en risc, perquè passi alguna cosa real.

Foto: JÚLIA PUJOL

“L”amor Disney’ és un gran desarticulador polític”

Què és l”amor Disney’?

La genealogia del terme és “amor romàntic”. Sense voler negar a les companyes tot el mèrit d’haver treballat sobre aquest terme, crec que no és prou clarificador. Totes pengem a les xarxes “l’amor romàntic, mata”, però després també pengem les típiques fotos romàntiques amb les nostres parelles. Alguna cosa no estem entenent. Quina? Que l’amor romàntic ets tu! És una trampa de l’amor romàntic pensar que és el dels altres i que el nostre és de debò. Que sigui romàntic no vol dir que no sigui de debò; és compatible, però també és perillós. Cada vegada que penges una foto amb la teva parella “de torn”, estàs enviant un missatge: la felicitat i l’èxit com a dona és això. I no només és problemàtic per a una mateixa, sinó perquè tenim una responsabilitat col·lectiva en els feminicidis. Estem parlant de les construccions que fem, on hi ha violència i no podem fugir-ne.

Quan parlem d’amor romàntic, el confonem amb el detallisme. Que et portin l’esmorzar al llit és ser detallista, no té res a veure amb el romanticisme quan en parlem en aquests termes. Llavors, utilitzo la paraula ‘Disney’ per ridiculitzar-ho i desactivar-ho. En els ‘amors Disney’ tenim una protagonista ‘bueniguapa’, perquè ser guapa i ser bona va junt. I aquesta dona està envoltada d’altres dones que l’odien i li tenen enveja, perquè són lletges: les germanastres, les madrastres, etc. Llavors ve el príncep, una persona amb privilegi de gènere i de classe, que l’arrenca d’aquell entorn, se l’endú i la tanca. I ens quedem tan contentes. Però on és la Ventafocs? Què ha passat amb ella?

I això ho traduïm en el fet que, quan t’enamores, els teus amics desapareixen. “On és la nostra amiga?”. “No, és que està enamorada”. En lloc de dir “a mi m’és igual que s’hagi enamorat, on és aquesta persona?”. El mateix passa a les assemblees: l”amor Disney’ és un gran desarticulador polític. L’enamorament és l’excusa per desaparèixer, i això és molt problemàtic perquè destrueix la xarxa i fa que les ruptures siguin tan complicades. L’’amor Disney’ mata per totes aquestes coses.

Foto: JÚLIA PUJOL

“Hem de recuperar l’agència i el poder sobre el nostre desig i la nostra sexualitat”

Com construïm el desig?

Creiem que el desig és natural, ja que, segons el relat clàssic, quan trobes una persona que t’agrada, comencen a passar coses que són totalment inevitables, que ens porten cap a un precipici, i quan te n’adones que amb aquesta persona no encaixeu, ja hi estàs enganxada d’una manera tan bèstia que no te’n pots anar. Com a feministes, hem de trobar unes línies de fuga, perquè aquest enganxament no sigui tan fort i per poder fugir-ne quan la cosa es posi tèrbola. Ara per ara, no sempre trobem suport en l’entorn, ni sabem de quina manera podem sortir-ne, però és que, a més, no tenim pasta per marxar, de vegades no tenim papers, i això ens impedeix fugir quan arriben les violències. I, davant d’això, no estem articulant una resposta per a les companyes ni per a nosaltres mateixes.

Tot això té relació amb com funciona el desig. Des que veiem algú que ens agrada fins a pensar com serà el Nadal amb ella, entremig hem de pensar quins passos hi ha i quanta agència tenim sobre les nostres vides emocionals, perquè ara mateix no en tenim. Hem de recuperar l’agència i el poder sobre el nostre desig, la nostra sexualitat i la nostra afectivitat; és una feina urgent.

Foto: JÚLIA PUJOL

“El que anomenem ‘poliamor’ no necessàriament és fora del sistema monògam”

Les relacions monògames tenen un caràcter identitari?

Proposo entendre la monogàmia com un sistema que organitza els afectes de manera jeràrquica amb dinàmiques d’exclusivitat i de confrontació. Posa dalt de tot el nucli reproductor –es reprodueixi o no–: la parella. Poden ser parelles de dones, d’homes, i podem sumar-hi gent, però segueix sent el mateix nucli amb les mateixes lògiques. L’amor romàntic és la cola, i la monogàmia, el sistema. El que anomenem ‘poliamor’ no necessàriament és fora del sistema monògam.

‘Monogàmia’ no vol dir ‘parella de dues persones amb exclusivitat sexual’; això no té sentit. L’exclusivitat sexual no és la causa, sinó que és la conseqüència de la construcció amorosa. Llavors, quan diem “trencar la monogàmia”, com que tenim tan posat al cap que és una qüestió numèrica, doncs creiem que hem de transformar el dos en cinc. I com ho fem? Desmuntem l’exclusivitat sexual. Però, com que l’exclusivitat sexual és conseqüència de com construïm, seguim construint les relacions de la mateixa manera.

Si aconseguim construir-les d’una altra manera, el tema de l’exclusivitat sexual perd pes. Però per això també hem de veure fins a on volem construir d’una altra manera: és molt ‘guai’ dir que desmuntarem la parella; però, quan jo tinc mal d’esquena, qui vindrà a portar-me els medicaments? Quan siguem grans, qui ens cuidarà? Tot això ho fa la parella. No la desmuntarem fins que no construïm una xarxa que ens ho garanteixi. Abans de desmuntar, hem de construir altres estructures que ens garanteixin que la parella pot perdre pes. I és important que en perdi, primer per les violències que hi ha o pel que ens passa quan arriba la violència, que no en podem fugir; i, segon, perquè necessitem articulacions més àmplies.

Foto: JÚLIA PUJOL

“Seguim sense preparar estratègies col·lectives per quan es trenquen les parelles”

Les ‘entranyes’: el dol de la ruptura i de la mort

Mentre estava escrivint el llibre, es va morir la persona que vaig anomenar ‘pare’ després de la seva mort. A més, va fer com una neteja vital, perquè va morir i es va endur també moltes relacions romàntiques que van petar llavors. Va ser un procés molt llarg i de molta depressió, però vaig anar entenent la relació entre com treballem els dols i com treballem les ruptures. Seguim sense preparar el terreny ni les estratègies col·lectives sobre què passa quan es trenquen les parelles. Hem de fer alguna cosa quan es trenca una relació del nostre entorn o no hi entrem, perquè allò personal és polític però sense passar-se?

De la mateixa manera, vivim d’esquena a la mort. No hi ha espai per al dol per una mort, no saps on recórrer i la gent no sap què fer amb tu, i el capitalisme et dona només tres dies per recuperar-te. Quan reflexionava sobre com construïm aquests espais, vaig adonar-me’n que això també té a veure amb el que dic en el llibre. Té a veure amb els espais on caure i que la xarxa et permeti que no et trenquis la crisma. Una xarxa afectiva és bàsicament això.

Foto: JÚLIA PUJOL

“Si els espais de seguretat ho són per a la persona més forta, no són espais de seguretat”

Els ‘cadàvers emocionals’

Per mi, un ‘cadàver emocional’ no és necessàriament algú que t’hagis deixat d’estimar de manera romàntica; són ‘les cunetes’, però en termes emocionals. Com ho fem per deixar de sembrar ‘cadàvers emocionals’? Amb el poliamor passa una cosa molt interessant: ningú no deixa ningú, perquè ja no cal. Ara t’aparquen. De cop i volta deixes d’estar cuidada, comences a estar maltractada… i, al final, ets tu qui se’n va dels espais. Llavors, l’acolliment social és per a l’altra persona, perquè és l’abandonada i tu ets qui ha trencat. Això és un abandonament per negligència, i tenim tot el dret a dir que, d’aquesta manera, no. Que soc una mala poliamorosa? Tant me fa: hi ha coses més importants, com és la nostra salut mental i emocional i la nostra salut col·lectiva.

Els ‘cadàvers emocionals’ sorgeixen quan es trenca una parella en els nostres entorns, que són reduïts. Què passa quan una de les parts de la parella està ocupant tots els espais sempre? Si són espais de seguretat, ens hem de responsabilitzar de per a qui són. I si ho són per a la persona més forta, no són espais de seguretat; és el món. El món ja és un espai de seguretat per a les persones més fortes.

Per aquí va el tema dels ‘cadàvers emocionals’. El poliamor és la solució? El poliamor forma part de la monogàmia si seguim la mateixa estructura: és una monogàmia multiplicada i simultània. Però hi ha moltes pràctiques de resistència, vinculades o no a l’exclusivitat sexual, que tenen a veure amb com ens relacionem col·lectivament. Jo crec que justament una pràctica no monògama és posar la mirada en les construccions que ja tenim fetes i donar-hi el valor que tenen i cuidar-les com es mereixen que les cuidem.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació