Carles Riera “Una part de les classes populars veu el catalanisme com un projecte elitista que les exclou”

La teva trajectòria activista ve de lluny i comença vinculada al moviment obrer cristià. Per què vas decidir articular la teva acció social i política en aquests espais?

Vaig estudiar als escolapis de Diputació en una època, que em consta que va ser curta, en què hi havia capellans progressistes dirigint l’escola. Van crear els primers grups de revisió de vida, que estaven molt lligats al moviment cristià vinculat a la teologia de l’alliberament, que començava com a moviment en aquelles èpoques.

Grups de revisió de vida?

Eren espais de reflexió on hi havia un primer moment d’autoanàlisi personal, després una anàlisi col·lectiva, i això havia de derivar sempre en un compromís ètic, social i polític. El primer compromís que vam agafar va ser anar a una manifestació, i, tan bon punt va haver-hi la primera corredissa, ens vam endur el primer cop de porra. Hi havia els ‘grisos’ encara. Després, el compromís següent va ser amb el moviment antimilitarista i d’objecció de consciència, que encara no era legal en aquella època. Això ens va portar al Casal de la Pau, que era com l’ateneu que aplegava tots els moviments radicals i alternatius de Barcelona.

La teva primera militància a través del moviment obrer cristià també està molt lligada al Poblenou de finals dels setanta i principis dels vuitanta. D’allò en queda poca cosa. De ser conegut com ‘el Manchester català’, un barri industrial i de classe obrera, a erigir-se com una zona de moda, ‘hipster’, d’atracció turística. Què en penses de la transformació que ha sofert el barri?

L’especulació urbanística, la gentrificació i l’elitització de l’espai urbà de Barcelona s’han anat desplaçant cap al Poblenou. L’expulsió de la població originària és cada vegada més gran, i, un cop saturades zones com Gràcia o Sants, la bombolla turística, immobiliària i aquesta modernitat elitista van envaint més el Poblenou. És un problema molt greu. Hi ha un procés de transformació social i cultural que no només aparta els barris de la seva història i de la seva tradició, sinó també de la seva personalitat popular. Això en aquests moments està greument amenaçat, però afortunadament al Poblenou veig que hi ha memòria, identitat i consciència de barri, que s’expressa en formes de resistència i d’autoorganització popular. Tanmateix, m’inquieta que l’Ajuntament de Barcelona, ara per ara, no estigui sent un dic realment determinant a l’hora de frenar aquest tipus de processos.

Però aquest govern de Barcelona ha estat el primer, per exemple, a aprovar el PEUAT (Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), que preveu 12.000 places turístiques noves però que, com a mínim, limita d’alguna manera la “barra lliure” de què havia gaudit el sector turístic els anys previs. Creus que l’aposta del consistori és encara tímida?

Jo crec que l’Ajuntament no s’ha sumat de manera inequívoca a la resistència popular, tot i que ideològicament, i d’acord amb la seva cultura política, el seu programa i objectius, teòricament hauríem d’esperar que fos un dic, però no ho és. Ara crec que un dels reptes del moviment popular i rebel de Barcelona és la lluita per l’espai públic, per manllevar-li aquest espai a l’especulació, al mercat, al poder immobiliari i al sector turístic. Això requereix crear contrapoder, construir un discurs global sobre la ciutat i lluitar-lo barri a barri, carrer a carrer i barricada a barricada. És una batalla fonamental, perquè altrament els nostres espais es convertiran en cartró pedra d’un parc temàtic en el qual nosaltres serem els figurants, i, a més, ens demanaran que actuem com a tals, que mantinguem certs perfils, estètiques o costums que responguin a la nostra singularitat, però que siguem servents dòcils del mercat turístic.

“És amb Xirinacs que per primera vegada veig aplicable al nostre cas un plantejament d’alliberament nacional”

Durant la dècada dels vuitanta vas ser un dels portaveus de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, una organització que defensava la normalització del català. La Crida va néixer com a reacció al ‘Manifest dels 2.300’, un text contra la normalització lingüística i “la persecució de l’espanyol a Catalunya”. Parla’m del context polític d’aquell moment.

Hi havia una primera reacció recentralitzadora de l’Estat en un context d’una reforma política encara fràgil, amb soroll de sabres i on la dreta, l’extrema dreta i els sectors més conservadors de l’Estat intentaven recuperar el terreny perdut fruit de les concessions que havien hagut de fer. En aquests moments s’observa una regressió important amb atacs a la llengua, la cultura, poc després vindrien la LOAPA (Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic), amenaces de cop d’Estat, etc. La Crida neix com un moviment que pretén defensar la llengua, la cultura i el fet nacional català davant aquesta onada regressiva; però, a la vegada, també tenia un paper proactiu per fer avançar el moviment cap a plantejaments d’autodeterminació i d’independència.

És llavors quan coneixes Lluís Maria Xirinacs?

L’havia conegut abans, quan em vaig vincular a la campanya per l’amnistia. Juntament amb Àngel Colom, van ser dues figures referents per a mi, per a la meva trajectòria ideològica i política.

De fet, en declaracions a ‘El Món’ deies que va ser amb Xirinacs que vas començar “a interioritzar el plantejament d’alliberament nacional”. Fins a quin punt la teva relació amb ell va determinar el teu pensament polític?

Jo venia més de plantejaments llibertaris, del comunisme llibertari o l’anarcocomunisme. La defensa de la catalanitat em generava simpatia, atès que era un fenomen que havia patit i patia encara repressió, però em quedava una mica lluny. És amb Xirinacs que per primera vegada veig aplicable al nostre cas un plantejament d’alliberament nacional, en què autodeterminació, radicalitat democràtica i canvi social van de la mà. Va ser a través d’ell que vaig fer el ‘link’ i vaig incorporar-me ideològicament i de forma militant al moviment d’alliberament nacional, en el qual encara hi estic.

Xirinacs va compartir amb tu el somni de la creació de l’Assemblea dels Països Catalans.

Ell estava molt decebut amb l’evolució de l’autonomia i de la classe política catalana, i crec que com a darrer acte de radicalitat va decidir plantar-se a la plaça de Sant Jaume indefinidament, per tal de demanar un procés d’autoorganització popular, fins i tot quan a Catalunya no es parlava del moviment independentista tal com el coneixem actualment. Creia que no podíem esperar que la independència vingués de les institucions, sinó que havia de venir d’un procés d’autodeterminació. Proposava la creació d’assemblees des dels carrers, els barris, els pobles, fins a construir l’Assemblea dels Països Catalans, que seria l’expressió d’una autoorganització popular que ja materialitzava la República. El seu va ser un moviment ‘profètic’, va llançar uns primers plantejaments que després han anat agafant cos fins avui.

“Un dels peatges que s’han pagat per posar el focus del procés independentista a Catalunya ha estat la renúncia dels Països Catalans”

Fa la sensació que actualment l’Esquerra Independentista hagi abandonat una mica la idea dels Països Catalans com a marc nacional.

No crec que s’hagi abandonat, però sí que penso que hi ha hagut un replantejament i una regressió. Em sembla que això ho hem d’admetre. Un dels peatges que s’han pagat per tal de posar el focus del procés independentista a Catalunya ha estat, en alguns casos, renunciar, i en d’altres, relegar un plantejament més ampli de construcció nacional i política dels Països Catalans. Jo crec que ha estat un peatge innecessari i equivocat, que hem pagat sobretot per no sacrificar el ritme d’una possible independència de Catalunya a un ritme necessàriament més lent del conjunt del territori.

Seguint amb els plantejaments de Xirinacs sobre l’autoorganització popular, sempre has defensat que la política es fa als carrers i t’has mostrat crític amb l’activitat parlamentària. Com passes d’això a encapçalar la llista de la CUP el 21-D passat?

Els plantejaments crítics amb la institucionalitat, els segueixo defensant íntegrament. Per mi, els canvis socials, polítics i democràtics es gesten fora de les institucions; és allà on es construeix la contrahegemonia. Sovint, les institucions serveixen per domesticar els processos revolucionaris i convertir-los en reformes, o per anul·lar-los. Normalment és així, però excepcionalment les institucions es poden utilitzar per fer d’elements potenciadors d’allò que succeeix en la lluita social. Jo penso que la legislatura passada, i particularment els dies 1 i 27 d’octubre, van ser una d’aquestes ocasions. Crec que la iniciativa política que vam dur a terme com a CUP va quedar interrompuda per dos motius: pel cop d’Estat del 155 i per la retirada del compromís de materialitzar la República per part del Govern de la Generalitat i de JxSí. Ha quedat una tasca inconclusa, i és per això que em plantejo acceptar aquest mandat de la CUP. Però, si la legislatura evoluciona cap a una situació de retorn a pantalles autonomistes, ens haurem de replantejar què hi fem a les institucions.

“Investir un Govern de majoria independentista és un dels embats que podem plantejar-li a l’Estat”

A l’inici de la legislatura anterior, conjuntament amb Aleix Cardona i Gerard Horta, signaves un article molt crític amb el pacte de no-agressió entre la CUP i JxSí, però el cert és que ara us torneu a plantejar investir un president que ve de Convergència.

Els plantejaments d’aquell article són fruit d’una conjuntura molt determinada, però com a principis estratègics són perfectament vàlids. Per mi, el que modifica l’escenari en la legislatura passada és el fet rupturista que representa l’1-O, i és en aquest sentit que pren significació l’aliança que vam construir. Això sí, assumint contradiccions enormes, però pensem que va valdre la pena fer-ho. Ara hem d’estar molt alerta pel que passi els pròxims dies. Considerem que investir un Govern de majoria independentista és un dels embats democràtics que podem plantejar-li a l’Estat espanyol, però l’important no és qui encapçali aquest Govern, el nom i la sigla, sinó que el programa polític sigui de materialització de la República. En aquest sentit, el discurs del president del Parlament ens va generar preocupacions enormes, perquè és un discurs absolutament autonomista, que hauríem pogut escoltar els anys vuitanta o noranta en una fase autonomista prèvia a la del procés independentista en què ens trobem. Això encara ens emplaça més a ser molt contundents en el debat d’investidura del Govern.

“Si JxCat i ERC volen dialogar amb l’Estat, que dialoguin; aquí els esperem quan en tornin amb les mans buides”

Pot ser que us trobeu en un escenari de “caixa o faixa” o, el que és el mateix, o Puigdemont o noves eleccions…

És un debat que encara és molt obert i, per tant, no et puc respondre en termes definitius, però la propensió que jo veig dins la CUP en aquests moments és a no repetir eleccions. Òbviament, no volem donar la raó al bloc del 155, i pensem que el que materialitzaria millor els resultats electorals del 21-D no són unes eleccions, sinó un Govern independentista. Per tant, haurem de pressionar molt des del punt de vista de procés constituent, de materialització de la República i de polítiques de canvi social i econòmic.

Però un Govern constituït per JxCat i ERC que estigués disposat a intentar un diàleg amb l’Estat i que abandonés la via unilateral, tindria el suport de la CUP?

Depèn de com es plantegi. No estem en contra del diàleg; al contrari, al final aquest conflicte es resoldrà amb diàleg no només amb l’Estat, sinó en l’àmbit internacional amb molts actors. El diàleg arribarà, però ara no hi ha les condicions perquè sigui possible. Si JxCat i ERC volen dialogar amb l’Estat, que dialoguin; aquí els esperem quan en tornin amb les mans buides. Nosaltres aquesta vegada no serem intransigents amb el tema dels calendaris, que en la legislatura passada era determinant. Ara, l’objectiu és materialitzar la República de canvi social i econòmic, i en un context de repressió de l’Estat no podem ser inflexibles des del punt de vista de calendari. Però sí que és molt important tenir clars la finalitat i el punt de partida.

Encara que la finalitat sigui impossible d’assolir almenys de manera immediata?

Evidentment, perquè requerirà voluntat, convicció i determinació, però també dependrà en cada moment de la correlació real de forces. Si anem a eleccions, tornem a col·locar el debat polític en mans de les institucions, i ara el que convé és desplaçar el protagonisme al moviment popular, que és el que ens marcarà fins a on podem arribar. És en aquest sentit que nosaltres defensem que no és bo que torni a haver-hi eleccions. Ens trobem en aquest atzucac tan complicat en què la CUP torna a ser decisiva i tindrem una gran responsabilitat d’en quin sentit decantem les coses. Una gran diferència que tenim amb els Comuns és que pensem que els grans canvis socials només es poden produir en un context republicà, no en un context autonòmic i constitucional. Això ja ho vam veure en la legislatura passada, en què molts dels decrets del Govern o lleis del Parlament van ser impugnades pel TC a instàncies del Govern espanyol, o bé perquè envaïen competències de l’Estat, o bé perquè afectaven els interessos del sector privat de l’Ibex-35, o bé per les dues coses.

“Els Comuns tenen pendent el debat de si aposten per destituir el règim del 78 o per maquillar-lo”

En aquestes eleccions, els resultats de les esquerres transformadores no han estat bons. Sobre la CUP, el politòleg Lluís Orriols deia en una entrevista a CRÍTIC que la davallada de la CUP és molt contingent a la desaparició de JxSí, que el fet que ERC fos una opció en aquests comicis feia que molts dels vots prestats a la CUP el 27-S retornessin a aquesta formació. Quina lectura fas dels resultats obtinguts?

Comparteixo bastant aquesta anàlisi, però jo crec que hi ha diversos factors més. Semblava que ERC seria el vot útil en la competència amb C’s per qui tindria més vots, que després no ho va ser, però crec que algunes de les fugues cap a ERC s’expliquen així. D’altra banda, hi ha un vot de solidaritat antirepressiva que també se’n va de la CUP i es reparteix entre ERC i JxCat, que és com un vot de suport emocional i polític als presos i als exiliats. I també hi ha un nombre de vots significatius que se’n van de la CUP cap a JxCat per la idea de restitució del Govern legítim suspès pel cop d’Estat del 155 i la noció que aquest és el principal embat amb l’Estat. Aquest conjunt de factors és el que explica que aquell vot menys fixat a la CUP es desplaci cap a altres opcions. D’altra banda, la CUP ha fet un discurs molt nítid de desobediència, d’unilateralitat i obediència a l’1 d’octubre i al 27 d’octubre, i això ens pot haver comportat una pèrdua de vots perquè som en un escenari de repressió. Però ens hi vam mantenir i ens hi mantindrem. Tot i això, és cert que el 21-D preteníem consolidar els 10 escons que teníem i no ha estat així, cosa que ens demostra que tenim un vot molt volàtil, que és poc ideològic i més conjuntural.

Les esquerres transformadores heu de fer autocrítica? Es parlava molt d’articular una base social d’esquerres per trencar amb el règim del 78… però no heu estat capaces d’arribar a una entesa.

Això també explica en part la nostra davallada electoral, tant dels Comuns com de la CUP, i el fet que no tinguem la capacitat d’arribar a electors de classes populars als quals, teòricament, hi hauríem de poder arribar amb el nostre discurs, projecte i testimoni transformador. En canvi, molts d’aquests electors acaben optant per forces més conservadores dins l’independentisme, o fins i tot per forces nítidament monàrquiques, constitucionalistes, col·locades del costat del 155, amb programes absolutament conservadors i neoliberals, contraris als seus interessos pel que fa a condicions de vida. En aquest sentit, segurament hem de fer autocrítica i mirar de construir espais en què puguem debatre conjuntament, no apressats ni pressionats per conjuntures electorals o per pugnes per espais de representació.

Suposo que en un context tan polaritzat, aquesta aproximació no és fàcil…

Certament, perquè, si bé en el programa de canvi social, econòmic i de radicalitat democràtica tenim moltes coincidències, des del punt de vista del debat nacional som molt lluny. L’espai dels Comuns segueix apostant per l’Estat espanyol com un espai polític possible i fins i tot desitjable si s’hi donen certs canvis, i nosaltres ja hem optat per un camí de ruptura democràtica amb l’Estat. Per què el 15-M érem junts a les places, parlant de destituir el règim del 78 i la monarquia, parlant de procés constituent i de República i avui, que això és possible a Catalunya, no els trobem? Al contrari, els trobem defensant encara la possibilitat i la viabilitat de l’Estat espanyol amb reformes lleugeres i això ens col·loca en un terreny d’entesa difícil, i més quan et trobes amb alguns discursos directament falangistes com els de Monedero i no se’l desautoritza. Això no posa les coses fàcils. Nosaltres tenim un debat intern a fer, però els Comuns, amb tot el respecte, tenen pendent un debat molt gros, de si aposten realment per destituir el règim del 78 o per maquillar-lo.

“Els partits unionistes sumen discurs identitari amb discurs de la por, i els surt bé”

Deies que us heu quedat lluny dels resultats que esperàveu. Pot ser que alguns dels “gripaus” que us heu hagut d’empassar en la legislatura passada, com l’aprovació dels pressupostos condicionada a la materialització del referèndum, us hagi passat factura?

Semblaria que el fet d’haver-nos posicionat amb aliances que ens han generat enormes contradiccions podria tenir conseqüències electorals, però no és evident que això hagi passat. Al contrari, sembla que hem consolidat un vot radical i que, atesa l’alta participació, els vots perduts més aviat han anat cap a JxCat o cap a ERC, no pas cap als Comuns. Ara, la contradicció hi és, i el debat, també. Potser aquesta aliança no ens ha permès ampliar vot cap a classes populars en les quals el factor identitari no és tan important, que són votants d’esquerres i que no han vist en la CUP un compromís prou nítid amb un canvi de model social i econòmic. D’altra banda, també és veritat que, en general, el moviment independentista ha intentat fer un discurs cada vegada menys identitari i més republicà en el sentit social, cívic o inclusiu, però segurament arriba tard. Per contra, l’Estat i els partits unionistes aparten el discurs social i sumen discurs identitari amb discurs de la por, i els surt bé.

Sobre això, durant la nit electoral, una de les piulades que circulaven per Twitter era la següent: “Resum: la CUP guanya a Twitter i C’s als barris ‘currantes’“. El discurs de la CUP no arriba a segons quines capes de la població? No hi ha arrelament de l’esquerra rupturista als barris, pobles i viles de classe obrera?

És evident que aquí hem de fer autocrítica i ens queda molt per córrer. No hem aconseguit sumar sectors importantíssims de les classes populars a un projecte de canvi, i una part d’aquest electorat acaba votant opcions conservadores. Aquest és un fenomen que està succeint a tot Europa i als Estats Units. Totes les esquerres hem de pensar molt bé com ens organitzem per tal de contribuir a una reorganització de la cultura de classe, que ara està molt debilitada. I, a més, nosaltres tenim el repte afegit que la classe obrera s’identifiqui amb un projecte independentista de ruptura.

Però aquesta no-identificació del vot de classe amb l’independentisme en general i amb la CUP en particular s’explica per una qüestió de lideratges, de discurs, de programa…?

En primer lloc, perquè no hem aconseguit convèncer que un canvi social que afavoriria un canvi en les condicions de vida d’aquestes persones només és possible amb un projecte de ruptura amb les estructures de poder de l’Estat. Aquí tenim una feblesa important. Tu preguntes pels lideratges, però en el cas de la CUP crec que els que tenim en l’àmbit territorial sí que responen a un perfil que es pot identificar amb la població, i, malgrat això, tenim una certa dificultat. Penso que el factor identitari hi té un paper clau, i, ara com ara, una part de les classes populars veu el catalanisme com un projecte elitista i oligàrquic que les exclou culturalment, identitàriament i socialment; quelcom en què no pots confiar per culpa de males pràctiques com la corrupció o les polítiques neoliberals. Lliguen el catalanisme amb el projecte pujolista, que no és un projecte integrador i que manté molt les jerarquies. Tenim encara una assignatura pendent pel que fa a les classes populars, a ser creïbles com a projecte de canvi social i de model econòmic.

Seguint amb els lideratges, suposo que és un comentari recurrent… però la CUP sempre ha fet bandera del feminisme com un dels seus principals eixos vertebradors, i, a l’hora de la veritat, mai ha presentat una dona com a cap de llista.

És veritat i en aquest sentit jo no he estat una solució, sinó un agreujament del problema; per tant, assumeixo la contradicció. També és cert que, si ho mirem globalment, els caps de llista érem dos i dos, i que al grup parlamentari som exactament el 50%. Però sí, des del punt de vista de caps de llista (que això per a nosaltres val el que val), seguim amb un dèficit al qual jo he contribuït.

“El Govern no estava preparat per al grau de tensió al qual el van portar el poble i l’Estat sota la complicitat de la UE”

La setmana passada es va constituir la Mesa del Parlament i només hi ha una dona entre els set membres que la configuren. Des de fora fa una mica la sensació que el feminisme o els discursos segons els quals les dones hem de visibilitzar-nos en llocs de poder és molt rendible com a estratègia de màrqueting electoral, però que els partits en general no se’ls acaben de creure…

En el si de la CUP jo crec que això no passa. A l’Esquerra Independentista en general i a la CUP en particular la cultura feminista està molt arrelada amb consciència, amb compromís i amb exigència, i es tradueix també en la nostra acció política. Tot i així, hi ha contradiccions com la del cap de llista; encara queda molt per fer. Amb tot, la Mesa del Parlament és impresentable en aquest sentit; és indigne.

En una entrevista a ‘eldiario.es’ deies que “hi havia hagut un error de càlcul”, perquè “el Govern català esperava trobar un Govern espanyol més dialogant i una UE menys dura”. Però, tenint el precedent immediat de la repressió al País Basc, creus que ningú havia calculat aquesta reacció possible?

Sorprèn, perquè nosaltres havíem advertit públicament i internament que la repressió seria igual, o més, o molt més de la que s’ha produït. És curiós: realment hi havia la creença que l’independentisme podia guanyar la batalla a l’Estat i a Europa simplement pel seu caràcter massiu, pel seu tarannà democràtic, per la seva no-violència.

És a dir, que creus que efectivament hi havia aquesta creença.

Jo crec que sí. Penso que JxSí, el PDECat i ERC es van trobar en una pinça que no esperaven: una gran repressió de l’Estat, la complicitat de la Unió Europea amb aquesta repressió i un moviment republicà al carrer amb més capacitat de la que preveien, i que va precipitar el procés. El Govern i JxSí estaven preparats per a una transició de la llei a la llei, més tranquil·la i negociada, amb un cert nivell de conflicte però no amb el grau de tensió al qual els van portar el poble i l’Estat sota la complicitat de la UE. En tot això cal tenir molt en compte la posició de la Unió Europea, que no és només contrària a un procés d’autodeterminació per la por que s’estengui a altres territoris, sinó que fonamentalment el que no accepta és la revolució democràtica que es produeix l’1 i el 3 d’octubre. La preocupa que hi hagi més de 2 milions de persones que en un territori europeu diguin que, si convé, no obeiran l’Estat, ni els jutges, ni la policia. No pot permetre que això s’estengui; ja ho van aixafar a Grècia i no volen que triomfi aquest segon precedent.

“El bloc republicà ha guanyat. Això ens legitima per dur a terme un programa de materialització de la República”

La CUP s’ha mantingut sempre en el discurs de la unilateralitat i de fer efectiva la República… però hi ha realment les condicions perquè això passi? 

Si mirem el cicle que va des del 2012 fins al 21 de desembre, hem de constatar que l’independentisme no només guanya, sinó que va creixent a poc a poc. Hi ha un procés de consolidació amb una tendència a l’alça. Però és veritat que ens situem al voltant d’un 50% dels que serien partidaris d’un procés d’independència i d’un 50% restant, dels que sembla que no. Això com s’ha de resoldre? Donem més autoritat al 50% partidari de continuar amb l’’statu quo’ o donem recorregut al 50% que aposta per un canvi? Aquest és el gran dilema; però, si utilitzem els mecanismes de recompte que són sobre la taula en les democràcies liberals, el moviment republicà té tota la legitimitat del món per aplicar el seu programa.

Compres la tesi de la fractura social?

El procés ha generat tensions que abans no eren manifestes i una major polarització des del punt de vista identitari, però òbviament som lluny de la fractura social. Constatem com en la nostra vida quotidiana aquesta fractura no hi és, no es tradueix en la convivència o en les relacions socials diàries. Aquesta és la carta que han jugat l’Estat, la caverna mediàtica i els partits monàrquics. S’han desplegat tots els recursos necessaris des de les empreses de l’Ibex-35 per tal de potenciar Ciutadans, i, amb aquesta estratègia, amb la repressió i amb el discurs de la por, l’Estat ha arribat fins aquí. El bloc republicà ha guanyat les eleccions i el 155 ha perdut. Això ens legitima per dur a terme un programa polític de materialització de la República, però hem de gestionar aquest conflicte per impedir que la fractura social realment es produeixi, defugir el conflicte i la confrontació identitària. Hem de fer una República que passi per la corrupció zero, per una democràcia transparent i que ofereixi una oportunitat real a la classe treballadora. No tinc cap dubte que amb això superarem aquest famós 50%, per més que l’Estat no ho vulgui.