Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Carles Viñas “La ruptura comporta riscos i sacrificis. Si no els pots assumir, no t’hi posis”

Segona sessió d’investidura frustrada i dos mesos al davant abans que es dissolgui el Parlament. Aquest és l’escenari en què ens trobem després de les eleccions del 14-F, els resultats de les quals atorguen a la CUP un rol decisiu en la configuració del nou Govern. Però quins són els orígens d’aquesta formació, que s’ha erigit en actor central en les negociacions? Quines famílies hi conviuen? Com ha estat la seva evolució? En parlem amb Carles Viñas (1972), doctor en Història Contemporània per la UB, especialitzat en extrema dreta, subcultures urbanes, extremisme polític i radicalisme esportiu, i coordinador del llibre ‘Història de l’Esquerra Independentista’ (Tigre de Paper). Amb ell ens submergim en les arrels, les branques i la trajectòria d’aquest espai polític, fent una retrospectiva històrica amb mirada de futur. 

01/04/2021 | 06:00

Aquesta setmana hem vist una segona sessió d’investidura fallida. Malgrat que en les darreres legislatures s’ha parlat molt de la idea d’unitat estratègica dins l’independentisme, i per bé que s’ha assolit un acord entre ERC i la CUP, les opcions polítiques que defensen la independència estan molt dividides en la seva praxi i estratègia. Quines són les arrels d’aquesta divisió?

Hem de diferenciar les ànimes. Estem parlant de tres organitzacions amb arrels diferents: JxCat, que ve d’una arrel autonomista pujolista; ERC, un partit amb una tradició que neix els anys 1920 i que també havia basculat entre l’autonomisme i la via independentista, per la qual es va decantar els noranta amb l’entrada de Colom, de Carod-Rovira, etc., i, a l’últim, la CUP, que representa l’Esquerra Independentista. La darrera branca emergeix políticament a recer del Maig del 68, i es concreta en la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que engega un corrent que vincula la independència amb el socialisme en clau marxista. Són tres famílies molt divergents políticament, i per això costa arribar a consensos. La seva evolució ha determinat desavinences i picabaralles, i, a vegades, alguns punts de trobada.

Anem als orígens de l’independentisme d’esquerres modern. Com va sorgir el PSAN?

Bona part dels militants que creen el PSAN venen de les joventuts del Front Nacional de Catalunya (FNC). En aquell context polític –Maig del 68, lluita antifranquista, moviments de descolonització, etc.– volen donar un enfocament més en clau social al separatisme-independentisme que encarnava l’FNC, una organització que es crea els anys quaranta amb un pòsit de resistencialisme antifranquista. La situació el 1968 canvia i aquesta gent vol regenerar l’espai. Per això adopten l’estelada roja i estableixen els tres grans eixos programàtics del PSAN: independència, socialisme i Països Catalans.

L’Esquerra Independentista és un espai polític marcat també per la fragmentació interna. Quines han estat les famílies principals que l’han configurat?

El PSAN és l’aglutinador a l’inici, sense cap dubte. Tanmateix, fins i tot dins del mateix PSAN es produeixen tres grans fractures: el 1974, el 1977 i el 1979. És a dir, dins del partit ja hi ha fraccionament i escissions. Llavors, es configuren dues grans línies o famílies polítiques que són, d’una banda, la que encarnava la visió del PSAN i, de l’altra, la d’Independentistes dels Països Catalans (IPC). O el que és el mateix: la família que aposta pel front patriòtic o la que aposta per la unitat popular, que són dos projectes estratègics diferents. El primer advoca per assolir un consens més transversal dins la societat catalana sense tenir tan present el pòsit de classe, i l’altre aposta decididament per involucrar la societat en el seu projecte de classe i social. Són dues línies que han discorregut en paral·lel i que han tingut grans divergències, han fet vida separadament, s’han trobat, s’han bifurcat…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Sempre hi ha hagut dues línies paral·leles. Això és el que caracteritza l’Esquerra Independentista des del 1969”

Però al marge del PSAN i de l’IPC, també sorgeixen altres famílies.

Després de la primera escissió, que es produeix quan la gent d’IPC se separa del PSAN, hi ha un punt de trobada amb la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Sorgeix el 1984 amb la intenció de teixir una unitat d’acció i aglutinar forces al voltant de la idea d’independència i socialisme. Però també va tenir grans mancances, i això, juntament amb la incidència del context (finals dels vuitanta i principis dels noranta), va fer que s’acabés fraccionant a finals de la dècada.

En paral·lel, en aquell moment es crea la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA).

Apareix el 1995 com una reacció a l’esgotament i a la manca de reacció davant un panorama polític advers. És el temps del Govern d’Aznar a l’Estat espanyol i hi ha un context d’emergència dels moviments socials. La PUA intenta aglutinar forces, recuperar la iniciativa i incidir en aquests moviments per mantenir viu el fil prim roig de la història de l’independentisme. Una part de la militància de la PUA és la que crea Endavant l’any 2000, una organització que es pretén que sigui l’hereva de l’independentisme més combatiu, anticapitalista i que intenta involucrar altres moviments i eixamplar la base a partir d’aquí. És l’herència més directa de la unitat popular inicial.

I de les bases de l’MDT és des d’on es forja Poble Lliure, l’altra gran organització estratègica de l’Esquerra Independentista?

Una part de la gent de l’MDT funda Poble Lliure, sí. En aquest sentit, també va tenir pes Maulets, que es crea l’any 1988 una mica com la branca juvenil de l’MDT i del moviment independentista. Després també viurà bifurcacions o escissions. Conviurà, per exemple, amb els Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries (JIR). Més endavant, tindrem la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI), que es fusiona amb Maulets i dona lloc a Arran l’any 2012. Però també Arran pateix una escissió, La Forja, que és l’associació juvenil més propera a Poble Lliure, podríem dir. En paral·lel sempre discorren dues línies que, malgrat trobar-se, segueixen reproduint desavinences. Això és el que caracteritza l’Esquerra Independentista des de la seva formació els anys seixanta.

Sobre Endavant i Poble Lliure, les “dues ànimes” que existeixen dins l’Esquerra Independentista, a vegades potser es fa una lectura simplista del que representen: els primers són els que posen l’accent en l’eix social; els segons, els que posen l’accent en l’eix nacional, la pulsió més patriòtica. És ajustat categoritzar-les així?

En el fons, són dues estratègies per assolir el mateix objectiu. És possible que els uns posin més èmfasi en l’àmbit social i els altres en el nacional, però jo crec que tots intenten tenir cura de l’eix social. Si no, no formarien part de la CUP. A vegades s’ha dit que una és la CUP metropolitana, i l’altra, la CUP rural. No crec que sigui així. També s’ha dit que és una batalla de personalismes. Tampoc ho penso. Les diferències són tàctiques i també s’expliquen pel temor d’alguns militants del fet que, prioritzant la política institucional, es perdi la connexió amb el carrer, que és on la CUP té múscul.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“L’ànima llibertària existeix en bona part de la militància d’esquerres de Catalunya”

Com han estat històricament les relacions entre aquestes dues ànimes?

Relacions amb divergències, sobretot en l’aspecte polític, que alguns cops s’han dut al terreny personal, per bé que no és el més rellevant. Sí que hi ha lideratges molt marcats, particularment els anys previs, però crec que les noves generacions han volgut superar els personalismes. En el procés de Vinaròs de principis del 2000 es va entendre que l’Esquerra Independentista no podia quedar fora de joc un altre cop, com va passar durant la Transició, i que calia aparcar les batalles tàctiques amb l’objectiu d’intentar aglutinar força per afrontar els embats que vivia la societat catalana. El context ha determinat que les divergències s’hagin hagut, potser no de superar, però sí d’aparcar, per tal d’intentar estar a l’altura del moment polític.

Fruit del procés de Vinaròs, justament, la CUP es consolida com a front institucional de l’Esquerra Independentista, però encara trigaria més de 10 anys a fer el salt al Parlament.

És que aquest és un dels grans debats de fons a la CUP. L’origen d’aquesta organització és l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), que es crea el 1986. L’any següent, la CUP presenta les primeres candidatures amb una aposta clarament per la política municipalista. El 2012 es decideix fer el salt al Parlament, i això comporta un debat intern molt important. També hi havia hagut una prèvia: les eleccions europees del 2004, que generen molta controvèrsia perquè una part del moviment entén que “l’Europa del capital” no és el marc idoni. Però l’altre sector, fins i tot sabent que no s’obtindria cap escó, creu que el fet de presentar-s’hi aportaria visibilitat a la CUP.

A partir de l’experiència de les europees, comença a quallar la via de la presència institucional?

Aquesta aposta ha tingut alts i baixos, i una trajectòria on discorren dues vies en paral·lel: la via de la política municipalista, que s’engega els anys vuitanta, i la via europea, que deriva en les eleccions al Parlament i al Congrés dels Diputats –el 2019, la CUP hi va concórrer per primera vegada. En els comicis catalans del 2017, per exemple, quan es va aplicar el 155, hi va haver molt debat per si la formació s’hi havia de presentar. De fet, un dels elements més característics d’aquest espai és el debat intern. En altres organitzacions, l’aparell de partit controla més el dia a dia o les decisions, però la praxi política de la CUP és diferent: s’intenta mantenir l’assemblearisme de base, malgrat que conviure amb la institucionalitat comporta contradiccions.

En aquest sentit, quan es constitueix la CUP, també recull una part de l’herència llibertària: l’assemblearisme, l’ateneisme o el rebuig a les dinàmiques verticals dels partits.

Aquesta ànima llibertària sí que existeix. I crec que existeix de manera transversal, inherent i invisible en bona part de la militància d’esquerres de Catalunya. En l’àmbit sindical, l’hegemonia de la CNT no pot desaparèixer d’un dia per l’altre. Desapareix en bona part físicament, però el tarannà, l’esperit, els anhels, l’ànima llibertària, han perdurat, i una mica els recull la CUP.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En un altre moment, el Front Republicà hauria suposat un trencament traumàtic de la CUP”

Detinguem-nos en les primeres eleccions espanyoles d’aquest darrer cicle, les del 28 d’abril de 2019. Malgrat que la militància de la CUP va decidir no concórrer-hi, Poble Lliure no va estar-hi d’acord, i es va presentar en coalició amb Pirates de Catalunya i Som Alternativa sota la marca Front Republicà. Aquest moviment va tenir conseqüències?

Va ser una aposta agosarada. Tanmateix, i malgrat els mals auguris, la CUP no es va trencar, un fet que mostra el grau de maduresa i de cohesió interna que ha assolit l’organització. En altres moments, això hauria suposat un trencament traumàtic segur. Als anys setanta o vuitanta, la CUP s’hauria trencat, ja no existiria o s’hauria dividit. En aquesta ocasió, però, la militància va entendre que no es pot estar sempre amb fraccionaments i trencaments, que calia abandonar la lluita fratricida interna. Malgrat els desacords, es va analitzar què havia passat i els motius. I segurament, per aquesta raó, la CUP es va presentar a les generals alguns mesos després, el 10-N.

Aquesta és la crisi principal que ha viscut la formació en l’època més recent?

Els dos moments més crítics van ser la votació de Mas com a president de la Generalitat, i l’altre, la presentació de la coalició del Front Republicà. Són els dos moments en què el projecte ha trontollat més.

Com ha estat l’evolució de la CUP al Parlament?

Ha estat una història fluctuant i molt marcada per l’evolució del context polític. Tot el que ve després del 2017 no té res a veure amb el que teníem abans: el període que s’obre al voltant del referèndum desgasta molt l’independentisme, perquè, com que no es culmina, genera molta frustració a les bases i a la militància. S’ha de tornar a mobilitzar la gent, i hi ha situacions que determinen guanys i pèrdues electorals. Per exemple, l’acord al qual han arribat ERC i la CUP aposta per un nou referèndum el 2025. Com vens això a les bases si, en teoria, el referèndum ja l’has fet? Com els expliques que et presentes a les eleccions del Congrés espanyol? I després, en l’evolució de la CUP també hi intervé l’aparició d’altres forces com Podemos i els comuns, una marca a l’esquerra que pot recollir un determinat segment de vots cupaires. Crec que això s’ha vist molt clar en les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona.

Creus que la CUP està servint per fer allò que havia de fer quan hi va haver l’aposta pel salt a les institucions?

La pregunta jo la faria extensible: els partits han complert el seu programa electoral o han servit per fer el que deien que havien de fer? A partir d’aquí, crec que és important que l’Esquerra Independentista tingui visibilitat institucional i que hagi abandonat la marginalitat política. És central si vol ampliar la seva base social de suport. Per mi, el principal hàndicap pel que fa a la política institucional segueix sent el lideratge. Entenc que es faci la renovació de càrrecs i que es vulguin acotar els mandats, perquè, a la CUP, ningú hi fa política com a professió: no s’hi està pel càrrec, sinó perquè es creu en el projecte polític. Tanmateix, crec que això l’ha penalitzat electoralment, sobretot pel que fa a l’electorat extern o col·lateral, que es pot haver sentit orfe de lideratge.

Com llegeixes els resultats de la CUP el 14-F?

Si en fem una lectura sobre els vots, tenint present que hi ha votat molta menys gent, potser és dels partits que en perden menys. Això demostra que s’ha fidelitzat un segment clar de l’electorat. És a dir, si hi ha unes noves eleccions al Parlament, la CUP no desapareixeria, com sí que ha passat en alguns ajuntaments. Però és un projecte que té encara aquesta fluctuació: passa de 3 a 10 escons, de 10 a 4 i, ara, n’aconsegueix 9. Això indica que hi ha un problema, perquè aquest electorat puntual que pot atraure no acaba d’entendre moltes coses. La CUP hauria de fer un esforç per analitzar en quines zones té més o menys representació i incidir-hi perquè el votant col·lateral no sigui esporàdic, sinó fidel.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’independentisme mai ha tingut un sindicat de classe fort a escala nacional”

En aquest sentit, es dona una de les grans paradoxes dels resultats de la CUP i la distribució del vot: si bé fa un discurs de classe per interpel·lar els votants dels barris i pobles populars, al final no treu grans rèdits electorals en aquestes zones. Hi ha una desconnexió entre el discurs i l’electorat?

Sí, és el dilema de la teoria i la pràctica. El discurs es planteja en clau nacional i clarament de classe, un fet que es veu també en les demandes que recull l’acord amb ERC: sanitat, educació, àmbit social, etc. Però, en canvi, això no té una traducció electoral. Crec que el plantejament ha de ser diferent: per què altres opcions polítiques que no tenen aquest discurs sí que aconsegueixen vots en aquestes zones que, en teoria, són el teu nínxol potencial? I parlo des del PSC fins a C’s, i altres. Cal una anàlisi profunda per intentar copsar quines són les mancances, i no dic canviar el discurs, sinó, segurament, exposar-lo d’una manera diferent. El problema ve de lluny, i el símptoma principal que indica aquest decalatge o aquesta esquerda entre el discurs i la pràctica és l’àmbit sindical.

Què vols dir?

L’independentisme mai ha tingut un sindicat de classe fort a escala nacional. Tots els intents que s’han fet no han acabat d’arrelar. Per què els altres sindicats d’àmbit estatal tenen més força i estan més arrelats? El PSAN va intentar fer una irrupció a CCOO, però no va apostar per crear un sindicat, i aquest segurament és l’origen del problema. Per què hi ha aquesta distància entre les classes populars i un partit que, en teoria, ha de representar els seus anhels de millora? Aquí està el dilema, i és un dels hàndicaps principals que té la CUP avui dia: ampliar la base en aquest àmbit.

Com expliques que, amb el discurs de la CUP, una de les seves frontisses principals sigui JxCat?

Des que s’inicia el procés fa una dècada, el focus s’ha posat en l’eix nacional, i aquest fet també ha condicionat el discurs de la CUP. Això ha restat el potencial que té la formació, perquè el que la diferencia de JxCat i d’ERC és, precisament, la seva política social, la reclamació de ser l’avantguarda dels anhels de les classes populars. Quan això es veu tan condicionat pel discurs nacional, queda en segon terme. Per això un sector de la CUP reclama posar èmfasi en aquest aspecte, mentre que l’altre diu que, ara mateix, el context determina que cal posicionar-se en l’eix nacional i arribar a acords amb les altres dues forces que estan per aquest tema. Aquestes són les dues ànimes que estan en pugna constant.

I una traducció d’això és que la CUP hagi acabat permetent investidures de candidats com Quim Torra? És un dels gripaus que s’ha hagut de menjar producte del context?

Segurament. Però també hem de ser conscients de la correlació de forces. La CUP ha tingut 3 i 4 diputats, ara en té 9 i n’ha tingut 10, quan JxSí en tenia 62. Tens la força que tens, tampoc pots demanar miracles. Jo crec que l’eix social ha quedat fagocitat per l’eix nacional, i el problema ha estat no posar-lo al davant o al mateix nivell. I, a banda del pes institucional de la CUP, tampoc els mitjans de comunicació han jugat a favor d’aquest discurs. Al contrari.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La CUP mai hauria acceptat els vots de Manuel Valls per governar”

Entrar en la lògica institucional no només ha afectat la CUP. Els comuns, l’altre espai de l’esquerra transformadora, també han hagut d’ajustar el seu discurs a l’Ajuntament de Barcelona o al Govern espanyol, per exemple.

La CUP mai hauria acceptat els vots de Manuel Valls per governar a l’Ajuntament. No estaria disposada a segons quines cessions. Els pots titllar de puristes o del que vulguis, però les coses són clares en aquest sentit, i això és una red flag.

Ara, una de les fonts principals de disputa és el paper que ha de tenir la CUP en el flanc institucional en aquesta legislatura. Hauria de ser dins o fora del Govern?

Com que no ha entrat mai al Govern, no podem saber si això podria enfortir el projecte o debilitar-lo. És cert que una part de la CUP hi és refractària, perquè entén que, com més presència institucional, menys presència al carrer.

Parles d’Endavant, per exemple? Després de les eleccions, l’organització va fer un comunicat que refusava que la CUP formés part d’un Govern amb ERC i JxCat.

Perquè aposta per una política de ruptura independentista i no per una política autonomista. Tot neix de la resposta que donem a les preguntes següents: l’autonomia et servirà per arribar a la independència? Si no és així, s’ha d’optar per la ruptura i la desobediència? De moment, s’està apostant clarament perquè l’autonomia sigui un pas previ a assolir la independència, cosa que podríem debatre.

Quines debilitats o fortaleses comportaria per a la CUP agafar responsabilitats en el Govern?

Això crea tensió dins la formació. A més, el context pandèmic impedeix que s’impulsin grans mobilitzacions, fet que també és un hàndicap per a aquesta ànima que vol més presència al carrer. Això pot donar més èmfasi a l’altra ànima. Com evolucioni el context serà determinant. En tot cas, no s’ha arribat a cap acord per tal que la CUP entri al Govern; podria inclinar-se per oferir un suport puntual o extern. Jo crec que, en política, has d’anar fent passes. Veurem quin serà el pas següent; però, si la CUP vol canviar les coses, en algun moment haurà de decidir si fa una aposta nítida per la via institucional autonòmica, o si se’n desentén i aposta per la ruptura.

Si aposta per la via no institucional, pot acabar sent un partit residual?

No ho sé, però de la història sempre se n’extreuen aprenentatges, i jo crec que aquest en podria ser un. Quan als anys setanta es va apostar per la ruptura fora de la via institucional, es van quedar sols mentre els altres van fer el seu camí. Ara el context és diferent, òbviament, però això és una de les coses que caldria tenir en compte.

La CUP ha tornat a posar sobre la taula la celebració d’un nou referèndum l’any 2025. Tenint present el 2017, com veus aquesta proposta?

Crec que vol condicionar al màxim el futur Govern i dur-lo cap als postulats que la CUP defensa. Si la pregunta és si s’assolirà un referèndum pactat amb el Govern espanyol, la resposta és no. Ni ara ni mai. La història, si intentem atendre-la i comprendre-la, és ben clara. El Govern d’Espanya no cedirà mai en aquest sentit i, per tant, si l’aposta és la independència, l’única opció és la ruptura i la desobediència, que ha de ser sostenible, no durar 10 segons. Si no, continuarem amb l’autonomisme. Ara bé, materialitzar la ruptura comporta riscos i sacrificis, perquè implica capgirar l’ordre social. I, si no els pots assumir, doncs no t’hi posis.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies