20/11/2019 | 19:00
Sempre dius que estudiar piano va ser un privilegi perquè no havies de treballar.
Estudiar piano vol dir molts anys de privilegi, i no només els vuit anys que va durar la carrera, ja que en el meu cas vaig fer clàssic i jazz, sinó tot el que ve abans. Tenir un piano a casa, les classes particulars… i sobretot tenir la possibilitat de tocar moltes hores perquè a casa hi ha una estructura familiar que ho permet.
Per què les escoles de música o de teatre són privades o poc subvencionades? Per què segueix sent un privilegi que un infant estudiï quelcom d’artístic?
Perquè no estem prioritzant el que s’ha de prioritzar. Puc entendre que les polítiques socials vegin la cultura o l’accés a la cultura com una cosa que no té a veure amb les necessitats bàsiques com són menjar o dormir. Així i tot, penso que l’art ha de ser accessible per a totes i hauria d’haver-hi molts més espais per crear i veure música, teatre, pintura… Que una entrada d’un teatre públic valgui 24 euros no és fer l’art accessible.
La gent que es vol dedicar a la cultura i viure’n necessita una estructura familiar i uns recursos econòmics que li permetin destinar el temps a pensar, escriure, compondre… Són tot de feines creatives però que no són tangibles. Pasolini deia: “Per essere poeti, bisogna avere molto tempo” (“Per ser poeta, necessites molt temps”).
Absolutament d’acord. Per crear, necessites temps i, mentre no produeixes res, sembla que no facis res. Em sembla horrorós que passi això, perquè no ens adonem del poder que té la cultura per canviar la societat i denunciar la realitat de persones que no tenen tants privilegis com d’altres.
“Que una entrada d’un teatre públic valgui 24 euros no és fer l’art accessible”
Per què et donen el Premi Nacional de Cultura precisament a tu i precisament ara?
Ai, què sé jo… [Riu.] Jo crec que me’l donen per diverses coses: sóc una noia; per tant, sóc quota, sóc jove i sóc activista: amb mi han matat “tres pájaros de un tiro”. A més, si analitzes totes les coses que he fet, han estat transgressores, sí, però sempre dins una correcció. No ens oblidem que jo vinc del piano clàssic; no estan donant un premi a una performer que es despulla i es treu un poema de la boca, per exemple. No sóc tan transgressora com sembla. En el fons, donar-me un premi a mi és una aposta arriscada, però no del tot.
Ho vas veure com un reconeixement al teu esforç de nena, a l’esforç econòmic dels teus pares, a les hores d’estudi?
No. Ho veig més com una declaració d’intencions, de posar-se les piles d’una manera molt tímida… Si bé és cert que aquest any hi havia moltes noies premiades, també és cert que no deixen de ser velles glòries o gent que està dins el sistema. Per exemple, van donar el premi a la Federació d’Ateneus, però no a l’Ateneu 9 Barris. Per a mi, que em donessin aquest premi va ser la constatació absoluta que visc en el total dels privilegis.
De fet, Quim Torra es fan teu. Donar-te un premi no pot ser una manera d’evitar que siguis tan contestatària?
Jo crec que no, però la crítica hi és tota l’estona. Els diners del premi, per exemple, no me’ls he quedat jo: estan invertits en cultura de temàtica social, és a dir, que estan invertits a seguir reivindicant, a seguir sent contestatària.
“Els ens públics han d’entendre la importància de la cultura, i els mitjans, posar el focus en altres realitats”
Com expliquem a les administracions i al públic general que la cultura pot ser transformadora?
Doncs mostrant altres cares. Mostrant altres espais lluny de la cultura aparador. Parlant, per exemple, del que es fa a l’escola Xamfrà del Raval, que va rebre el Premi Alícia de música pel millor projecte social. Cal reivindicar que la cultura no és allò cool que es fa al MACBA, sinó que la cultura comença al barri; no és per al barri, sinó que comença al barri. La cultura és una necessitat d’expressió absoluta que no està a l’accés de tothom i, per tant, acaba sent per a poques, i això és una llàstima.
La cultura també es percep com a elitista.
Els ens públics han d’entendre la importància de la cultura, i els mitjans de comunicació, posar el focus en altres realitats.
Tu, que ara tens un altaveu, tens por que els mitjans dilueixin una part del teu missatge de denúncia?
Sí, és clar, i ja ho han fet! Quan vam estrenar Suite Toc, la roda de premsa va ser igual per a tothom, però va haver-hi mitjans que van titular “Clara Peya lluita contra la seva malaltia mental”. Mare meva! Em van venir ganes de dir-li al periodista: “Has entès alguna cosa?” Suite Toc parla de cures, de diagnòstic, d’estigma… no d’un cas particular. Aquest sensacionalisme em va repercutir en l’àmbit personal. A la meva mare li van trucar amigues preguntant si jo estava bé perquè no sabien que estava malalta. Semblava que hagués estat tota la vida tancada al psiquiàtric…
Encara que alguns mitjans distorsionessin el teu discurs, a Suite Toc [el darrer muntatge de Les Impuxibles, que desgrana les vivències d’algú que pateix un trastorn obsessiu compulsiu (TOC)], envies un missatge positiu al voltant de les malalties mentals.
No només positiu: té una crítica al sistema i parla d’una societat malalta com a inici de les malalties mentals. Qui no té ansietat té una paràlisi facial d’estrès, qui no menja compulsivament o no pot dormir… però parlar de malaltia mental encara és un tabú. Si mires enrere, les bruixes les cremaven, les persones que tenien visions eren els xamans i eren uns savis. La malaltia mental depèn de la societat des d’on es miri, i, per tant, jo crec que no es pot desvincular una cosa de l’altra. A Occident cronifiquem les persones malaltes i decidim que, per encaixar a la societat, cal que facin millor un tractament que un acompanyament, un ‘cau que jo et recullo’. El que fem és medicalitzar-los, aïllar-los i treure’ls la capacitat de decisió.
“‘Sortir de l’armari’ amb la meva malaltia no va ser tan fàcil com sortir-ne com a lesbiana”
Greta Thunberg és Asperger. Esmenten que té una malaltia mental per restar-li importància al seu discurs?
És Asperger i ajuda a normalitzar la malaltia, ho posa al Twitter com a part de l’apropiació del concepte. Deu pensar “Sóc això, i què?”. El que està fent és visibilitzar-ho i que més gent sigui capaç de dir-ho. Necessitem més referents de persones que viuen d’una manera diferent i no justificar les persones per la seva malaltia, entendre que és un complement. Un més. En el meu cas, ‘sortir de l’armari’ amb la meva malaltia no va ser tan fàcil com sortir-ne com a lesbiana. Va ser difícil tot i saber que jo no perdré la feina pel fet de tenir un TOC: jo estic en un lloc de privilegi, jo sóc ‘sucre’; la gent pensa: “Com que és artista, és excèntrica…; toca bé el piano perquè està com un llum”. Hi ha gent que no pot dir que està malalta perquè pot perdre la feina i no té entorn d’acollida.
Són malalties que es porten en secret?
Sí, molt. Jo portava el meu TOC tan en secret que ni jo n’era conscient. Simplement em prenia la medicació i me la regulava en el moment que estava, anava a cal psiquiatre i gas!
Cal la visibilització d’aquestes malalties en la cultura i en la ficció? Sèries com Homeland hi ajuden?
Sí! Calen referents de tot. Transsexualitat, racialitzades, diversitat funcional. Ara bé, que el centre de la trama no sigui la seva transsexualitat, ni el seu color de pell, ni la seva malaltia. La Carrie de Homeland és bipolar, però la sèrie no va de la seva bipolaritat; la trama va per un altre lloc.
“Estava cansada de ser una víctima de l’amor romàntic, però a la vegada no sé viure l’amor d’una altra manera”
Fa pocs dies ha sortit el primer single del teu nou treball. Què em pots explicar del teu darrer disc, A A (Analogia de l’A-mort)?
És el meu novè disc. El que faig és una analogia entre l’amor i la mort. No parlo de l’amor romàntic, no m’estic contradient amb el que vaig fer a Estómac, on criticava l’amor Disney. En aquest disc parlo de la llum i de la foscor.
A diferència d’Estómac, aquest disc és 100% instrumental.
Sí i, a més a més, no faré concerts. Només en faré un i en format reduït. És un disc que he necessitat fer com a procés terapèutic, per entendre com funciona la vida, el naixement i la mort. Morim i naixem molts cops el dia. El disc parla d’acceptar com funciona la vida, acceptar la part fosca. Abraçar la foscor per veure la llum.
Tu i jo tenim la mateixa edat, ja passem dels trenta, no hem viscut el feminisme en la nostra adolescència i la nostra educació sexoafectiva no ha estat ni tan oberta ni tan lliure com la de les joves d’ara. Creus que per això ens està costant més desconstruir l’amor romàntic i acceptar sense tants dubtes i patiment altres tipus de relacions fora de la monogàmia?
Buf! És un tema que em travessa i sobre el qual hi penso sovint. La nostra generació va trampejant tot això com pot. Jo sóc una idealista, una lluitadora, i per això vaig fer Estómac, perquè estava cansada de ser una víctima de l’amor romàntic, però a la vegada no sé viure l’amor d’una altra manera. Les relacions obertes em costen, el poliamor em costa… segueixo amb la idea que m’agradaria trobar algú amb qui compartir la meva vida i que ningú volgués estar mai més amb ningú altre, i això no deixa de ser amor romàntic, pur i dur.
Si al teu darrer disc parles d’amor, al teu nou muntatge parles de desig. Què és Cosa/cos. La bellesa subvertida?
Doncs Cosa/cos és l’embrió de la pròxima peça llarga amb Les Impuxibles. Va ser un encàrrec a La Casa dels Clàssics on enguany l’eix vertebrador és la bellesa. Nosaltres vam decidir desconstruir els clàssics i el concepte de bellesa. Agafar uns quants clàssics i començar, primer de tot, desmuntant la idea que vol dir ser un clàssic. Què has d’haver fet o assolit per ser un clàssic? I també parlar de fins a quin punt el desig està construït i ens agraden les persones que ens han dit que ens havien d’agradar i no som capaces de veure bellesa en cossos no normatius.
I com ho feu?
Amb el cos, parlant del cos com a matèria. L’espectacle és sensorial: no hi ha text, només els poemes dels clàssics en els quals ens hem inspirat. Parlem de tota la pressió que reben les dones en l’àmbit estètic, com ens afecta la bellesa i la vellesa, com se’ns tracta socialment, com ens veiem nosaltres en relació amb el menjar amb la gana i no només de menjar, sinó la gana del desig.
“Si no estigués dins el sistema, no podria fer això que faig”
Creus que les arts escèniques encara són molt conservadores?
No només conservadores, sinó per a poques i molt elitistes. Mentre el món no ens representi a totes, les que sí que hi estem representades no podem estar-hi d’acord. Jo en moltes coses no em sento representada; però, si no em representés gens, jo no estaria on estic perquè no tindria l’espai.
Ets sents dins o fora del sistema?
N’estic fora i hi estic dins. Si no estigués dins el sistema, no podria fer això que faig, però podria fer altres coses.
Cal ocupar espais des de la institucionalitat?
Aquest va ser el meu dilema a l’hora d’acceptar o no el Premi Nacional de Cultura. Era un premi on hi havia diners i diners públics, i això em mereix molt de respecte i responsabilitat. Alerta amb la manera com et posiciones quan hi ha diners públics pel mig! Encara no tinc clar si he fet bé o no.
No?
Hi ha dies que penso que no l’havia d’haver acceptat i després penso: “No, va anar molt bé acceptar-lo, perquè va haver-hi un discurs i vas arribar a un públic que no havies arribat mai”. La consellera de Cultura em va dir “vine’m a veure al meu despatx”.
Hi has anat?
No, no m’ha trucat, però quedava molt bé dir-ho allà.
Si tens un premi i t’escolten, és positiu perquè pots “colar” el teu discurs.
Exacte, és aquí on jo m’he col·locat i on ara crec que hi he de ser. Hi ha una frase de Suite Toc que m’encanta i diu: “La massa dels tebis, aquesta no farà mai la revolució; jo només m’interesso pels que han travessat la insensatesa”. No hi puc estar més d’acord. [Riu.]
