22/02/2023 | 06:00
Jordi: Et confesso que, quan em vaig plantar davant dels 113 anys d’història de la Model per escriure el guió del còmic, vaig pensar: “Buf, quin repte!”. Com fer arribar l’amplíssima diversitat d’experiències que s’hi van viure (des dels seus orígens idealistes fins a l’experiència de la Coordinadora de Presos en Lucha passant per la negra nit del franquisme), fent-ho digerible i entretingut? Un altre dels grans reptes era com explicar-ho tot plegat fugint del tòpic.
Susanna: Com fer per no caure en la pel·lícula d’acció, oi?
J.: Sí, perquè les presons són espais opacs que s’alimenten de tòpics i de la visió que en donen el cinema i els grans mitjans de comunicació. Nosaltres el que hem volgut fer és mirar què s’hi amaga allà dintre: la portada del còmic ho diu tot!
S.: La idea de la portada va sorgir gairebé des de l’inici. És un record que jo tinc, de quan amb el pare o la mare passàvem per davant la Model caminant o amb cotxe. Veies aquell lloc gris amb uns murs tan alts i després escoltaves les històries que explicaven a la televisió sobre El Vaquilla o altres presos… Era gent dolenta, perquè així te la representaven, gent que anava armada, que s’escapava i que era molt perillosa si te la trobaves al carrer. La portada és una invitació a mirar.
Susanna Martín: “No es tracta només de dibuixar; també hi has de donar el ritme: aquesta és la dificultat de qualsevol còmic”
J.: Al marge d’aquesta portada, quins van ser per a tu els grans reptes a l’hora de dibuixar el còmic?
S.: És una mica el que deies. No es tracta només de dibuixar; també hi has de donar el ritme. És com si tu em passes la partitura i jo hi he de posar el swing. Per mi, aquesta és la dificultat de qualsevol còmic, donar-hi ritme, per molt coneguda que sigui la història, i no caure en vinyetes molt tòpiques.
J.: Si una cosa teníem clara d’entrada, és que calia mostrar les petites i grans resistències que es generen fins i tot en les circumstàncies més obscures i que, per fer-ho, havíem de partir d’històries personals que fessin aflorar l’empatia de lectores i lectors. Al final, aquestes històries són portes d’entrada a la llarga història de la presó, que en el nostre cas apareix contextualitzada amb un passeig pel recinte en companyia de l’historiador César Lorenzo.
S.: Sí, estic d’acord que és la millor manera per entrar i conèixer algun esdeveniment històric. I passa el mateix amb la ficció. Encara que vulguis parlar d’unicorns, qualsevol història parteix d’un fet de la realitat, d’alguna cosa que t’ha passat o t’han explicat.
Jordi de Miguel: “No podem oblidar que estem fent art: mai tindrem una foto idèntica de la realitat”
J.: Tu, a més, també ets historiadora de formació!
S.: És una carrera que tinc bastant oblidada, però m’ha ajudat molt a estimar la recuperació de la memòria. Estic a favor de remoure fosses comunes, en tots els sentits. I, en aquest cas, m’ha ajudat a rastrejar i documentar-me per dibuixar. Mentre treballàvem en el còmic, l’un i l’altre ens hem anat enviant fotos o documents d’arxiu a tenir en compte per ser el màxim de fidels a la realitat.
J.: És tot un tema, aquest de la documentació. Jo, com a periodista, visc una tensió entre el que vull que es consigni com a real (perquè entenc que, si es tracta d’un còmic periodístic, hi ha d’haver aquest compromís amb la veritat) i la mateixa naturalesa del còmic. A Històries de la Model hem estat extremament curosos amb les paraules dels protagonistes, per descomptat, però també amb els escenaris (del passeig amb el César Lorenzo en vam fer fotografies), la vestimenta i, fins i tot, amb la música que s’escoltava dins la Model, la qual cosa ha implicat una intensíssima tasca de documentació. Però, d’altra banda, cal no oblidar que estem fent un còmic, que estem fent art. Mai podrem tenir una foto idèntica de la realitat, i el periodisme escrit tampoc s’escapa d’aquesta condició. Penso que, per explicar la veritat dels fets, no importa si la camisa de l’August Gil Matamala és verda o groga. Importa que siguis honest i fidel al que et va dir, encara que òbviament també en l’edició del text hi ha una selecció, i per això mateix també m’agrada aparèixer personalment al còmic, perquè és una manera de fer-me càrrec d’una història complexa i de dir: sempre hi ha una subjectivitat, sempre la memòria depèn d’una concertació de veus, com es diu a l’inici.
A banda que la memòria també et pot jugar males passades. Per seguir amb el símil de la camisa, potser te n’agrada molt una i aleshores recordes portar-la en un moment determinat, perquè voldries haver-la dut aquell dia. Des del punt de vista històric, jo he treballat la qüestió del vestuari mirant revistes de moda de l’època. Però, és clar, cal tenir en compte que aquí hi havia una dictadura i evidentment no podies dur roba nova tot just acabada la guerra: segurament era reciclada d’anys anteriors. Has de tenir en compte aquest tipus de coses, i, a mesura que va avançant el temps, anar-ho adaptant a qui porta aquesta roba. Fins i tot dins la presó, no vesteix igual una persona de certa classe acomodada o intel·lectual que una persona gitana o d’algun col·lectiu desfavorit. Al marge d’això, hi ha altres petits detalls, com el de la música, que a mi personalment m’agrada deixar oberts, perquè poden donar peu a petites picades d’ull o jocs d’humor.
J.: A més, en aquest còmic es donen molts salts de temps! L’August Gil Matamala, per exemple, hi apareix amb 6-7 anys, quan visita el seu pare empresonat a la Model; amb 27, quan comença a treballar d’advocat defensor d’opositors, i en l’actualitat.
S.: Al final, el color ha estat una eina molt útil per definir aquests salts temporals. Recuperant la pregunta inicial, aquest ha estat un dels grans reptes que he hagut d’afrontar. Que amb el joc dels colors s’entengués bé on ets i qui t’està parlant. Quan hi apareixen molts personatges, saber ubicar-se en cada moment és clau.
Susanna Martín: “Era important que les dones tinguessin el seu espai en aquest còmic”
J.: Parlant de personatges… també teníem clar que, malgrat ser una presó dissenyada originàriament per tancar-hi homes, en el còmic havien d’aparèixer les dones que hi van estar tancades al llarg de quasi una dècada. També expliquem breument la història de la presó de dones de les Corts i traiem el cap per la de la Trinitat Vella. Al final t’adones que en 96 pàgines parlem de moltes coses!
S.: Era important que les dones tinguessin el seu espai en aquest còmic. En les ficcions sobre presons, quan apareix un personatge femení, sempre és la dona que es queda, la parella que es queda fora amb les criatures, patint. L’acció, l’assumeixen ells.
J.: Exacte, a més, és el rol que assumeixen elles. Mentre fèiem el còmic, recordo que em vas passar un article molt interessant publicat a Pikara Magazine que es preguntava: per què no hi havia dones a la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL)?
S.: Jo crec que era molt important que hi apareguessin per molts motius, però principalment per visibilitzar que també hi van passar dones i que sempre hi ha hagut i encara hi ha presons de dones. Aquella llicenciatura en Història em va dur a preguntar-me coses com aquestes: ostres, però si les dones també es van amotinar, a la seva manera!
J.: Al còmic també esmentem la persecució que van patir membres del moviment LGTBI durant el franquisme.
S.: És gent que viu i continua patint les seqüeles, i la gent del col·lectiu no seríem avui en dia on som si aquestes persones no haguessin passat pel que van passar. A mi m’hauria agradat fer-hi més èmfasi, però és veritat que, a mesura que avança el còmic, cada vegada hi ha més informació i personatges i hauria interromput la part dedicada al fenomen de la COPEL, que, a més, crec, és la part en què ens hem esplaiat més des del punt de vista estètic.
Jordi de Miguel: “El còmic és una eina molt vàlida per tractar de temes complexos amb un llenguatge innovador i fresc”
J.: Sens dubte, a finals dels setanta passen moltes coses dintre la Model que donen molt de joc. L’avantatge del còmic és que empra un llenguatge molt elàstic. Amb una imatge potent, pots aconseguir que certs esdeveniments arribin de forma més directa que una dada o una frase fredes. Llegint la història de la Model, moltes d’aquestes imatges m’afloraven per elles mateixes al cap. Recordo que se’m va quedar gravada la imatge de l’esgarrifança que durant el franquisme sentien els presos quan sentien el brogit de la moto que duia el conforme de la Capitania amb les sentències de mort.
S.: A mi m’agrada, per exemple, com hi expliquem l’aplicació de la llei de fugues a principis dels anys vint sense ensenyar directament la violència. Només amb l’onomatopeia i un fons blanc, tot i que l’escena transcorre de nit, ja ho saps tot. Personalment, intento dibuixar pel que fa a la violència el just i necessari, perquè crec que la quota ja la tenim plena. Qui llegeix ja sap perfectament com omplir tota la informació restant; es tracta de jugar amb aquesta.
J.: Per tot plegat crec que el còmic és una eina molt vàlida per tractar de temes complexos amb un llenguatge innovador i fresc. Ara que hi ha un cert boom del còmic en català, a poc a poc es va obrint camí en aquesta direcció. De fet, la mateixa col·lecció que enceta l’Ajuntament de Barcelona amb “Barcelona, en vinyetes” és una altra mostra de la importància que es vol donar a aquest gènere. A França, per exemple, el còmic sobre el canvi climàtic El món sense fi, publicat aquí per l’Editorial Finestres, ha estat el llibre més venut de l’any, amb més de 500.000 exemplars!
S.: Aquí han nascut unes quantes editorials de còmic; el premi del diari Ara és un bon incentiu; hi ha noves subvencions… Tenim moltes eines per seguir fent còmic en català, però continua sent difícil: encara no tenim prou cultura de còmic en el camp de la no-ficció. A Itàlia acaben de llançar una revista germana de la Revue Dessinée francesa, i és una passada, la qualitat de les històries i dels dibuixants que hi publiquen. Parlen de canvi climàtic, d’avortament, de violència obstètrica… de tot. En aquest sentit, crec que el nostre còmic sobre la Model podrà arribar a nous públics; sobretot, el veig molt en instituts i universitats.
