Cristina Mas “L’horror de Gaza està tapant el que passa a Cisjordània”

Ara mateix hi ha un atac d’Israel contra Ciutat de Gaza, la capital de la Franja, on encara hi pot haver centenars de milers de persones.

Som en un punt d’inflexió: ha començat la batalla de Ciutat de Gaza. Aquí tenen un problema. Quan Benjamin Netanyahu va ordenar la invasió terrestre, ja va topar amb resistències dins de l’exèrcit. Pocs dies abans d’aquest atac a Ciutat de Gaza, els generals havien comunicat a les tropes que hi hauria un replegament pel cansament acumulat. Ara, en canvi, passarà tot el contrari.

Israel no té problemes d’armament: compta amb una indústria militar pròpia i amb un subministrament il·limitat gràcies als Estats Units i, en segon lloc, a Alemanya. Però la qüestió clau és la disponibilitat de soldats que estiguin disposats a morir a Gaza. Avui ja es parla als mitjans israelians del fet que hi ha moltíssims suïcidis entre els soldats. Aquesta informació està classificada com a secret.

Ostres, i l’exèrcit israelià està preparat per a una guerra urbana a Ciutat de Gaza, entre carrers estrets i edificis en runes i amb membres de Hamàs encara allà?

Serà un escenari molt difícil per a Israel. La capacitat humana de l’exèrcit israelià té un límit i s’ha posat contra les cordes en aquests dos anys. Hi ha reservistes mobilitzats més enllà del temps previst, els voluntaris s’han reduït a la meitat i hi ha esgotament de la tropa pel cost humà, familiar o econòmic per a les empreses. Israel no estava preparat per a una guerra de dos anys, com Vladímir Putin a Ucraïna: el que havia de ser un passeig militar contra una guerrilla sense aviació ni tancs s’ha empantanat. Netanyahu, però, tira pel dret, i els generals, en contra de la seva voluntat, acaten el pla.

“Israel no estava preparat per a una guerra de dos anys. Han quedat empantanats a Gaza”

Però quin és l’objectiu israelià a Ciutat de Gaza?

Públicament, el Govern israelià diu que l’objectiu és acabar amb Hamàs i el control que encara tindria sobre el terreny. A Ciutat de Gaza, molt densament poblada i on l’exèrcit no hi havia entrat encara, es creu que encara podria haver-hi militants de Hamàs organitzats. Però l’objectiu de fons és el de sempre: tenir el màxim de terra palestina amb el mínim de palestins a dins. El problema, però, és que no hi ha lloc al sud, a l’anomenada cínicament “zona humanitària”. Molts testimonis expliquen que han hagut de tornar a la capital perquè allà no tenen espai ni per muntar una tenda per dormir.

Obrim una mica el focus: què vol fer Israel a la Franja de Gaza en els pròxims 10 o 20 anys

És que no hi ha un pla polític d’Israel per a l’endemà. És una fugida endavant de Netanyahu: sap que, el dia que s’acabi la guerra, ell està acabat políticament, i per això genera cada vegada més escalada i més violència.

Però el pla no era expulsar els palestins cap a Egipte i fer un macrocomplex turístic? O que una coalició de països àrabs es fes càrrec del que quedi entre les runes de Gaza? No hi ha pla?

És que aquestes idees no tenen gens de lògica ni tan sols en el marc mental d’Israel. Què volen? Desfer-se tots els palestins de Gaza? Són dos milions de persones. Ara, després de dos anys d’aniquilació i genocidi, podrien haver matat, segons càlculs independents que s’han d’acabar de contrastar, unes 200.000 persones. Necessitarien 10 anys, amb aquest nivell d’aniquilació, per matar tots els palestins. És inviable políticament, ni tan sols per a Israel. Expulsar tots els palestins cap als països àrabs? Els governs àrabs del seu voltant ja han dit que no ho accepten. Cada dia surt una idea sense cap ni peus. Es va dir de deportar-los a Líbia o a Somalilàndia? No té cap sentit. Tampoc sembla que una coalició de països àrabs es posés d’acord per encarregar-se del control de Gaza i haver de combatre ells contra la resistència palestina.

“A Cisjordània estan construint noves colònies, expulsant la gent dels camps de refugiats i ofegant-los econòmicament”

Cada cop més experts diuen que no ens hem de fixar només en Gaza, sinó que caldria mirar cap a Cisjordània: que Cisjordània seria, en realitat, el gran objectiu que té Israel. Tu vas estar, per fer el llibre, set setmanes a Cisjordània l’any passat. Què està passant allà?

L’horror de Gaza està tapant el que passa a Cisjordània. Avui hi ha una acceleració de la construcció de colònies a Cisjordània i ha augmentat el control militar de l’exèrcit. Estan tancant ciutats palestines impedint que la gent pugui entrar-hi o sortir-ne. Estan ofegant totalment l’economia palestina. Fins i tot, han buidat els històrics camps de refugiats com Jenín o Tulkarem, que eren els baluards de la resistència palestina a Cisjordània. Jo hi vaig estar fa poc i allà hi vivien milers de persones, i ara estan completament buits. El projecte de Netanyahu no és només contra Hamàs, sinó contra tot el poble palestí i també contra l’Autoritat Palestina.

“Europa i els Estats Units ja no només són còmplices del genocidi: en són coautors. Sense ells, Israel no hauria pogut sostenir la guerra”

Al llibre dius “el que passa a Palestina no es decideix només a Palestina”, sinó a “les cancelleries europees i dels Estats Units”. Dius que “no són còmplices per omissió sinó que han fet possible el genocidi”. Per què? Què han fet i què faran?

A la nova edició del llibre he canviat aquesta frase: ja no hi parlo de complicitat, sinó de coautoria amb l’exèrcit d’Israel en el genocidi. L’exèrcit israelià, sol, no hauria pogut sostenir aquesta guerra: al ritme a què s’estava bombardejant Gaza, els seus arsenals es buidaven cada tres dies. Per tant, han necessitat una mena de pont aeri d’armes que venien des dels Estats Units i també d’Alemanya, que hi aporta el 30% de les importacions. A més, molts governs, incloent-hi l’espanyol, han comprat i compren armes a Israel i així engreixen una indústria militar basada en l’exportació i en la marca de “provat en combat”, que utilitza els palestins com a laboratori.

Europa també té una responsabilitat política: després del 7 d’octubre, els dirigents comunitaris van córrer a certificar el dret d’Israel a defensar-se, mentre negaven el dret a resistir d’un poble ocupat. Aquesta doble vara de mesura —que a Ucraïna es denunciava com una ocupació il·legal i es legitimava la resistència armada— mostra fins a quin punt la posició europea és galdosa i funcional al projecte israelià. En termes de dret penal, no es tractarà com a complicitat: és cooperació necessària en un genocidi.

Ja, però els Estats Units…

Ara parlem dels Estats Units, però no ens oblidem del paper de la Unió Europea. És molt important. El principal soci comercial d’Israel és la Unió Europea. La complicitat europea no pot quedar en segon terme. No és una història secundària. Europa, malgrat que els Estats Units siguin més poderosos militarment, sí que té els recursos per castigar Israel: començant per deixar d’alimentar l’economia i la indústria militar israeliana i, políticament, trencant-hi relacions diplomàtiques.

Però la clau en tot conflicte és analitzar qui té poder. Al conflicte Israel-Palestina qui té més poder són els Estats Units. Per què el Govern nord-americà (primer amb Joe Biden, i després amb Donald Trump) permet a Israel aquesta massacre contra els palestins? A Palestina no hi ha reserves de petroli, ni gas, ni res… Què volen realment fer-hi allà?

Per entendre-ho, hem d’anar a la història. Si tu mires el mapa del món, on és Palestina? Els Estats Units tenen interès en Palestina perquè és un territori clau a la cruïlla entre Europa, Àfrica i Àsia. Des de l’antiguitat, totes les potències han volgut controlar aquesta regió: l’antic Egipte, els romans, l’imperi otomà i, quan es desmantella, apareixen com a potències la Gran Bretanya i França. Després de la Segona Guerra Mundial, Washington pren el relleu de l’Imperi britànic i situa l’Orient Mitjà al centre de la seva estratègia pel pes dels recursos energètics que hi ha a la regió. Tot i que Palestina no té petroli, és a tocar d’una zona amb el 80% de les reserves mundials.

El control es va exercir primer subcontractant dictadures àrabs amb fronteres artificials, però els EUA necessitaven un instrument més directe: la creació de l’Estat d’Israel el 1948. És un Estat que es crea de manera artificial, amb una lògica colonial, per tenir un artefacte de control imperialista directe sobre una zona del planeta que no es pot deixar escapar. Això és l’Estat d’Israel l’any 1948 i segueix sent l’Estat d’Israel avui. No ho dic jo; ho ha dit fins i tot Joe Biden: “Si Israel no existís, l’hauríem d’inventar”. Els palestins no només s’enfronten a Israel, sinó a l’estratègia de les grans potències occidentals.

“No serveix de res definir Hamàs com a grup terrorista. És un moviment polític que va guanyar les darreres eleccions”

Per fer front a això, Israel sempre diu que actua en defensa pròpia i que van ser, primer, els països àrabs i, després, els palestins els que volen destruir i neguen la seva existència. Israel sempre parla dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre com un atac terrorista contra civils i ho situa com l’inici del conflicte. Això justificaria la seva venjança.

La paraula terrorisme, periodísticament, no té cap valor perquè ningú sap què vol dir la paraula terrorisme. Si terrorisme és practicar el terror entre la població civil, l’Estat d’Israel estaria practicant el terrorisme. Nelson Mandela era un terrorista per als Estats Units. Per tant, si volem entendre les coses, no és gaire operatiu definir Hamàs com a grup terrorista: és un moviment polític, amb una ideologia islamista molt conservadora, i que va arribar a guanyar les últimes eleccions celebrades a Gaza i Cisjordània l’any 2006.

De fet, Israel creia abans del 7 d’octubre que Hamàs estava controlat i que havia acceptat quedar-se el control de la Franja i no molestar gaire, i, entre altres coses, permetien que Qatar financés Hamàs. El que descol·loca Israel no és l’error de vigilància o de seguretat que permet els atacs de Hamàs, sinó que ells estaven convençuts que Hamàs estava sota control.

Israel sempre parla dels ostatges civils que va fer Hamàs aquell octubre de 2023, i que encara estarien amagats a Gaza. Però no es parla mai d’ostatges palestins en mans d’Israel?

És clar, és que la lògica del segrest d’ostatges del 7 d’octubre per part de Hamàs es basava en la captura del soldat Shalit. Va estar cinc anys segrestat a Gaza, i va ser intercanviat per 1.000 presoners palestins. Hamàs, després de mesos de bombardejos, sí que va aconseguir els primers intercanvis de presos o ostatges.

Allò va servir per descobrir coses que la majoria de la gent no sabia: primer, que hi ha ara mateix uns 11.000 presoners palestins a Israel, 3.500 dels quals sense càrrecs ni judici, i després, que Israel té uns 400 presos menors d’edat encara a la presó, ja que allà es permet tancar a la presó nens palestins majors de 12 anys. Però, a més, s’ha de dir clar: si Netanyahu volgués realment només l’alliberament dels ostatges en mans de Hamàs, ja es va demostrar que només és possible amb una negociació.