16/12/2019 | 19:00
Quins són els seus orígens familiars? A què es dedicaven els seus pares?
Els meus orígens són d’una família de poble de l’Empordà. El meu pare era pagès i amb ell vam aprendre a estimar la terra. Va morir molt jove: jo era adolescent i els meus germans infants. La meva mare es va posar al capdavant treballant de mestra. D’ella hem après a mantenir la fermesa i a lluitar per seguir endavant malgrat les adversitats de la vida. També ha sigut exemple d’una família matriarcal que ens ha portat a defensar el feminisme i el bé comú.
Quins estudis va fer?
Vaig estudiar Magisteri perquè m’interessava el món de l’educació. Més endavant vaig aprofundir amb la llicenciatura de Psicopedagogia.
Què volia ser aquella jove Dolors Bassa de Torroella de Montgrí quan fos gran?
Sempre m’havia plantejat el futur en el món de l’educació. Era una vocació i ja de jove feia classes de repàs a infants durant l’estiu. (Suposo que hi va influir que la meva mare en gaudia, d’aquest treball de mestra.)
Poca gent recorda avui que va ser secretària general de la Unió General de Treballadors (UGT) a les comarques gironines entre el 2008 i el 2015, precisament els anys més durs de la crisi, d’atur, d’acomiadaments, de tancaments d’empreses. Com recorda aquells anys al sindicat?
Sí, em van escollir secretària general l’any 2008, però la meva vinculació al sindicat venia de molt abans. Era delegada sindical al centre educatiu on treballava. Després vaig optar a una excedència sindical l’any 2001. Primer estava en la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) i era responsable d’anar als centres escolars i explicar els drets al professorat i al personal no docent. Després em van escollir secretària de política social i ocupació del sindicat a la demarcació de Girona.
Al sindicat vaig aprendre molt. A defensar els drets socials i laborals de les persones treballadores, a consensuar i negociar per arribar a acords. A organitzar i donar suport a vagues i manifestacions com a mitjans de lluita. Però sobretot vaig aprendre a no rendir-nos mai i a cercar sempre la manera col·lectiva d’avançar, encara que els resultats no siguin immediats.
“No em calia ser una heroïna, una màrtir, per viure més endavant de la política!”
Com és ara la vida dins la presó? Sabem que s’ha matriculat en uns nous estudis universitaris, segons van informar fa poc els mitjans, i, també, que va tenir un accident baixant per unes escales. Es troba millor?
La vida a la presó és dura. Però més si ets dona en un mòdul d’una presó d’homes. Jo, això de no poder tenir iniciativa, de no poder tenir responsabilitats, d’una quotidianitat molt marcada per normes que sovint no són gaire comprensibles més enllà d’un efecte punitiu, ho porto força malament. Sempre dic que a la presó no s’hi està bé però pots adaptar-t’hi i trobar-hi la manera de sobreviure cercant complicitats o incentius per mantenir la ment oberta.
En el meu cas, a part de posar-me a estudiar, intento fer esport, escriure i sobretot llegir molt; tot i que la caiguda que vaig tenir va ser una adversitat física de mala sort i inoportuna perquè m’ha privat de les activitats d’esport, però m’he recuperat bé. Ara mateix estic fent rehabilitació.
En una entrevista a Rac1 al gener del 2019, deia una cosa que va ‘frapar’ molta gent: “Estic preparant una defensa per a l’absolució. Sóc innocent. La meva prioritat és sortir de la presó. Jo no vull ser en Nelson Mandela”. Què volia dir amb això de no ser Mandela?
Ho deia amb dos sentits clars. Un, que em sentia innocent i, per tant, volia explicar-me des de les raons i arguments a tot allò que em preguntessin perquè no volia que es criminalitzessin els fets només per arguments d’alguns mitjans de comunicació sense explicar-nos nosaltres i creia en el dret penal tot i que consideréssim que alguns tribunals de justícia ens poguessin aplicar una justícia arbitrària; segon, que, per mi, el pas per la política institucional, sempre havia pensat que era temporal. Que la defensa d’un projecte col·lectiu de transformació social, de la construcció d’un projecte republicà, implicava relleus de persones i que hi hauria molta més gent per liderar després de nosaltres. No em calia ser una heroïna, una màrtir, per viure més endavant de la política!
“Necessitem que l’independentisme sigui hegemònic per fer el pas quan hi hagi un nou moment de debilitat de l’Estat”
Parlem primer sobre el futur que vindrà: com valora la condemna a presó per a tots els dirigents independentistes? Anant més enllà de la situació personal, què creu que significa políticament i mentalment una sentència així en la història del catalanisme?
És una barbaritat. Qualsevol sentència que no fos l’absolució era una injustícia, però 12 anys de presó és una venjança miserable i, a més, posa de manifest que el judici no ha servit, que els testimonis i les proves de la defensa no han estat tinguts en compte, que hem estat testimonis i protagonistes d’una farsa. De judici just, res. Més aviat d’arbitrarietat de la justícia. En l’àmbit general, crec que serà o hauria de ser un punt d’inflexió. D’adonar-nos que ningú ens regalarà res, perquè les ganes de venjança han sigut evidents. Ens cal perseverança perquè el camí serà més llarg i necessitem que l’independentisme sigui hegemònic per fer el pas quan hi hagi un nou moment de crisi o de debilitat de l’Estat. Res serà en va.
Com afronta personalment i humanament una condemna tan dura, de tants anys a la presó?
Intentant que la presó no m’entri a dins, que no em converteixi en la persona que no soc ni he volgut ser mai, amargada o amb ràbia. Intento portar la quotidianitat amb la màxima fermesa i dignitat, cercant allò que em permeti sentir-me bé en l’àmbit personal i amb l’entorn immediat. Com també diu la Carme Forcadell, sobrevivint a estar aquí tancada. Segueixo indignada, emprenyada per una sentència que només busca venjança i escarmentar-nos; però, després del sotrac emocional i unes setmanes dures, he tornat al dia a dia de la presó. A la presó no hi estic bé, és impossible estar-hi bé, però tothom s’hi adapta amb més o menys encert.
“Agafaré tots els permisos que em toquin: tinc els mateixos drets que qualsevol altra presa”
Jordi Cuixart ha dit que no vol acceptar rebaixes a través dels beneficis penitenciaris. La resta de presos polítics, pel que sabem, no han dit res d’això. Vostè estaria favor de poder sortir de permís, obtenir el tercer grau, etc., oi?
Sí, i tant. Oi que tinc les mateixes condicions que qualsevol altra presa, aquí dins? Doncs agafaré tots els permisos que em toquin, amb els mateixos drets que qualsevol altra persona privada de llibertat. No són rebaixes: són drets i beneficis regulats pel reglament penitenciari per a qualsevol persona reclusa. Sempre he pensat que els drets costen molt d’aconseguir, així que cal fer-ne ús per continuar defensant-los!
A més, vull sortir en llibertat al més aviat possible pensant que faré més tasca a fora que a dins tant en l’àmbit familiar com social. Ja no és només un tema de millora personal: és un tema de dignitat col·lectiva. Fins que nosaltres no siguem al carrer, creieu que hi haurà normalitat política i social? Penso que no.
La sentència marcarà la política catalana d’almenys els propers 10 o 15 anys? Creu que es pot seguir fent política amb tots vostès a la presó com si no fossin allà dins?
No només marcarà la política catalana dels propers anys: també l’espanyola. Ho estem veient els darrers mesos i anys. Si els governs espanyols han estat tan inestables, és, en la major part, pel conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. I ara amb la sentència encara és més evident. Com no ha de marcar la política el fet que hi hagi dirigents polítics a la presó per, precisament, haver fet política?
“Les coses han canviat. El Pedro Sánchez que hem vist darrerament és el que no descarta un nou 155”
En la mateixa entrevista a Rac1 amb l’Agnès Marquès i, si no m’equivoco, també en altres moments, va demanar no deixar caure el govern de Pedro Sánchez: “L’alternativa és molt pitjor”, deia. En canvi, posteriorment, ha dit que les circumstàncies ara han canviat, i no estaria tan d’acord a donar l’abstenció perquè tiri endavant un Govern del PSOE i de Podemos?
Les circumstàncies i els contextos han canviat molt. En aquell moment, encara no s’havia dictat sentència. Tenia l’esperança de veure un socialisme empàtic i democràtic, però ja hem vist que fa molt que van deixar enrere aquests ideals. El Sánchez que hem vist darrerament, especialment durant la campanya electoral, és el que amenaça l’escola catalana, els mitjans públics o el que no descarta un nou 155… Tot i que aquest possible Govern pot ser una oportunitat, hi ha d’haver diàleg i negociació. El PSOE s’ha de moure; no som en el mateix escenari: ha d’abandonar la via repressiva i entrar en la via de la negociació. Només així podrem avançar i desenquistar aquest conflicte polític.
“Per seguir avançant, cal que els independentistes siguem els més possibles”
Ens agradaria conèixer el seu parer, més a llarg termini, de quin ha de ser el paper d’ERC en la política catalana: alguns analistes han vist un gir en l’estratègia del partit a partir del fracàs de l’estratègia unilateral del full de ruta de 18 mesos i de la DUI… per anar cap a una estratègia de seguir eixamplant la base, d’arribar a superar el 50% dels vots independentistes, etc. Vostè com ho veu?
Veig imprescindible que, per seguir avançant, cal que siguem els més possibles, que siguem un moviment transversal, de baix a dalt; i Esquerra Republicana té l’oportunitat, i crec que l’està aprofitant, de liderar aquest paper de sumar i fer arribar les conviccions que la independència és el camí per arribar a la República, que serà l’eina per tenir un país més just, democràtic i igualitari. Soc de les que pensen que l’objectiu és la transformació social i hem de canviar les regles de joc de les oligarquies i les classes dirigents de l’Ibex 35 que volen guanyar pels diners i no pel bé col·lectiu.
ERC, i sobretot persones com Oriol Junqueras, Gabriel Rufián o Joan Tardà, han estat titllats de botiflers o traïdors per una part —potser minoritària— del moviment independentista català. Com ho valora?
Doncs que és fals. Esquerra Republicana sempre ha mantingut el mateix ideari: aconseguir la independència, la República Catalana i un país socialment més just i pròsper. No s’ha mogut ni un mil·límetre d’aquests objectius, des de fa més de 88 anys. I actualment jo soc una de les persones que representen Esquerra Republicana, així que el qui digui que fa marxa enrere, que vingui aquí a la presó a veure’m.
On som ara políticament a Catalunya? El país viu en una situació d’incertesa, paràlisi, decepció, després de la ‘tardor calenta’ del 2017 i, ara encara més, després de la sentència. No es fan lleis, no hi ha cap avenç social, no hi ha pressupostos, no s’ha fet pública cap estratègia clara en el terreny nacional sobre què s’ha de fer…
Crec que, el mateix sotrac emocional que hem viscut els presos en l’àmbit personal a la presó, l’ha viscut la societat al carrer. La repressió ha fet mal arreu. Primer de tot, cal mantenir les institucions per no perdre la legitimitat, mantenir la mobilització no violenta al carrer i mantenir el desig d’avançar amb una moral de guany i no de pèrdua. Tot això, assumint la realitat i aglutinant forces.
“Podríem haver implicat més els Comuns en el Procés; però, per integrar algú, aquest ha de voler ser integrat”
Joan Manuel Tresserras i Enric Marín, en una entrevista recent a CRÍTIC, deien això sobre l’estat de xoc posttraumàtic de l’independentisme actual. Vostè com valora aquestes reflexions: a favor, en contra, matisos?
“Tresserras: Hi ha gent que, dins l’independentisme, està en fases diferents. Els ritmes d’assumpció de la realitat són una mica diferents. I l’independentisme necessita assumir la realitat.
Marín: Si surts del món de Twitter, a mesura que passen els mesos s’està imposant una lectura molt més realista. L’Estat va fracassar, però els independentistes també vam fracassar. Els fulls de ruta a 18 mesos van fracassar. El pensament màgic ja no serveix.”
Hi puc estar d’acord en alguns aspectes. Crec que les reflexions de Tresserras i de Marín van en la línia del que comentava que hem de ser un moviment tan transversal com sigui possible i que inclogui i sumi el màxim de gent possible; serà així com l’independentisme podrà arribar als seus objectius. No tinc tan clar que l’independentisme fracassés; crec que va fracassar una opció tàctica que potser s’havia de provar per conèixer bé l’estratègia a més llarg termini. Però l’independentisme com a moviment no ha fracassat. Coneixeu alguna persona que el 2017 era independentista i que ara no ho sigui?
Carme Forcadell va dir, també des de la presó, en una entrevista a Catalunya Ràdio que el Govern independentista “No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista”. Vostè també ho creu?
No ho veig ben bé així. I n’hem parlat amb ella. El que veig és que potser sí que podríem haver implicat més en el nostre projecte persones d’opcions polítiques com els Comuns; però, per integrar algú, aquest també ha de voler ser integrat. Hem fet molta autocrítica. Crec que som els que més n’hem fet. Potser també n’haurien de fer des dels sectors no independentistes. Sí que estic d’acord que l’empatia, com diu la Carme, no l’hem de perdre mai i cal mantenir-la en tot moment.
“La principal autocrítica que faig és que ens marquéssim un temps límit per fer la independència”
Es pot fer la independència amb un 48% de suports? O caldria seguir treballant per canviar la correlació de forces?
No sóc de posar xifres mínimes; però, com us deia abans, ens cal ser més perquè el camí cap a la República Catalana avanci més fàcilment. La transversalitat del país, la transversalitat de l’àrea metropolitana però també de la Catalunya més interior, és la que ens ha de fer sumar més.
Quina autocrítica faries al que el Govern català va fer a la tardor del 2017?
Vist amb les condicions d’ara i amb les conseqüències derivades, canviaria tàctiques que vam utilitzar, però jo sempre dic que és fàcil quan ha acabat el partit de futbol dir on i com havies de tirar la pilota, però la realitat és que, quan jugues, has planificat l’estratègia però la pilota es mou sola i de vegades no és a on havies planificat i cal xutar perquè ets davant la porteria i has de provar si fas gol. Potser la principal autocrítica seria la de marcar un temps determinat.
I quin elogi principal faria al que el Govern català va fer a la tardor del 2017?
El principal elogi seria la gran feina feta i la il·lusió amb què treballàvem tota la gent al capdavant del Govern, com vam saber marcar ‘feedback’ amb tot el personal dels departaments i a la ciutadania en general. Vam presentar moltes lleis socials i innovadores. Fins a l’octubre del 2017 va ser una tasca d’èxit col·lectiu del Govern i de la ciutadania; després va arribar la repressió i vam perdre la capacitat d’anàlisi per a l’avenç efectiu.
Creu que ara una de les moltes coses que caldria fer és refer ponts trencats entre independentistes i autodeterministes? O fins i tot entre independentistes i la gent del PSC a Catalunya? Calen ponts? Calen persones que facin de pont? O no?
Mai s’haurien de trencar ponts i, en tot cas, si és així, sempre cal refer-los. La societat avança per confiances i ponts que es van establint. La situació sempre és com un camp de lluita constant. Res és estàtic i les relacions estan subjectes a canvis ràpids i constants; per això és primordial mantenir ponts i cercar persones capaces d’establir-ne per poder mitjançar si es dona un conflicte, sigui polític o social.
Què opina del paper del seu sindicat, la UGT —i si hi vol afegir també el cas de CCOO, que en el terreny nacional ha tingut un paper similar—, durant el seu empresonament i, ara, amb la seva condemna?
Si la pregunta és què m’hauria agradat, doncs la resposta seria que, malgrat que s’han posicionat en la defensa dels drets i les llibertats i, per tant, que s’han pronunciat en dir que hi ha vulneració de drets en la presó preventiva i que la condemna és una aberració, havien de ser més valents i liderar les mobilitzacions no-violentes, les marxes i manifestacions. És a dir, que passessin de les paraules als fets. Però també diré que no soc jo qui ha de jutjar el seu paper. Tinc clar, com en tot, que una cosa és la posició oficial i dels dirigents —que han intentat passar d’escaire per la por de definir-se—, i l’altra, la de les persones que hi estan afiliades. En els dos sindicats hi ha persones independentistes que estan fent una gran tasca. També en general persones demòcrates que no entenen el nostre empresonament i, en aquest sentit, per exemple, a la UGT, hi ha una comissió de #LlibertatBassa. Però, com que no es tracta només d’independentisme, sinó de ser persones demòcrates, també vull dir que he tingut moltes visites de gent de CCOO i de la UGT que m’han vingut a donar suport i ànims.
